Valoració temporada Capgrossos.

Hem acabat la temporada i toca fer una valoració de l'any casteller dels Capgrossos. En general, hem pogut fer grans castells i amb els números a la mà podem dir que hem fet una bona temporada. Hem descarregat sis tres de nou amb folre i un de carregat, dos quatre de nou amb folre, hem carregat el quatre de vuit amb l'agulla. A més de vuit cincs de vuit i onze dosos de vuit amb folre. Amb aquestes estadístiques a la mà hauríem d'estar eufòrics. Malgrat tot, a l'haver acabat l'any amb diferents castellers tocats per les caigudes i havent fet una temporada de més a menys (és cert que al segon tram hem fet grans castells, però segurament no hem acomplert els objectius que durant els primers mesos sí vam aconseguir), la sensació és que ens ha faltat/fallat alguna cosa.

Vam començar el 2008 amb ganes, estrenant local. Som la primera Colla que descarrega un castell de nou, anotem una altra plaça de nou a la nostra ciutat, arrosseguem un nombre considerable de camises, descarreguem el cinc de vuit. Per totes aquestes coses, els mitjans de comunicació ens porten en safata. Som la seva gran esperança. Els Minyons en aquest primer tram no acaben de reeixir i els Castellers de Vilafranca han ensopegat amb alguns castells que, d'entrada, semblava que no els havien de suposar cap problema per ells. Per a mi, el primer tram té el seu punt culminant a la diada de les Santes quan descarreguem la primera tripleta màgica de l'any. Després d'aquesta actuació - i havent superat els Castellers de Vilafranca per primera vegada (encara que només sigui perquè a ells no els va sortir l'actuació tal com s'esperaven) -, s'obre l'escletxa per a treballar amb més fermesa el castell de gamma extra.

Sant Fèlix acaba amb un èxit més gran del què molts prevèiem, ja que totes les colles aconsegueixen, com a mínim carregar, un castell de gamma extra. Després de la Festa Major de Vilafranca es comença a treballar amb ganes el dos de nou amb folre i manilles. Si les colles grans han aconseguit remuntar, nosaltres tampoc no podem estar tant lluny del gamma extra. El primer fracàs arriba a Reus. Després de fer un cinc de vuit clavat (segurament el més maco del que portàvem d'any), ens cau el tres de nou amb folre. A Lleida aconseguim remuntar, però no podem portar el quatre de nou amb folre que, en principi, era l'objectiu de la diada. És en aquestes dates quan fem el millor assaig de la nostra història. Però ja ho diuen i és veritat, els castells valen a plaça. Per Tarragona es descarta el castell de gamma extra i l'objectiu és anar a repetir l'actuació de Festa Major. Malgrat portar moltes camises (samarretes), no aconseguim carregar el quatre de nou amb folre. Més tard, la diada de l'Arboç s'ha de suspendre per pluja i això ens trenca el calendari previst. No podem anotar-nos un altre castell de nou ni intentar el pilar de sis que havíem aconseguit en dues ocasions a l'assaig. Per sort, a Girona descarreguem un altre castell de nou i carreguem el quatre de vuit amb el pilar. Amb baixes de les diferents caigudes, arribem a Vilafranca amb l'objectiu de completar la tripleta màgica. Descarreguem el quatre, però quan ningú s'ho esperava ens cau el tres. Per segona vegada a la història el tres ens queda només en carregat. Hem d'acabar la temporada anotant-nos un nou de set.

Així doncs, fem un primer tram pràcticament perfecte on només ens falta clavar els castells com havíem fet en anys anteriors. A més, el fet que les colles més grans vagin a mig gas, ens ajuda perquè molta gent parli bé de nosaltres. Després, però, les colles grans demostren la seva vàlua i nosaltres, tot i no arribar a fracassar, no aconseguim acomplir en la totalitat tots els objectius que nosaltres mateixos ens proposàvem i no arribem a realitzar allò que els altres esperen de nosaltres. Hem treballat fort per aconseguir el gran objectiu (el castell de gamma extra), però com a opinió personal crec que deixem de donar-li la importància que es mereix al quatre de nou amb folre.

Hi ha hagut molts moments en els quals no hem arribat a estar a l'alçada que ens proposàvem. Com que gairebé sempre havíem assolit els objectius proposats, el fet de no aconseguir en diferents ocasions els plantejaments inicials, crec que ens ha fet desmotivar una mica a tots. Per mi, la gran decepció no és no haver intentat el castell de gamma extra aquesta temporada. Per mi, la gran decepció és no haver pogut completar el quatre de nou amb folre al Concurs. Tots anàvem confiats que a Tarragona anàvem a fer una actuació per sota de les nostres possibilitats. Malgrat tot, es va veure com no va ser així. Hagués canviat el segon tram si al Concurs haguéssim descarregat la tripleta? Hagués canviat la situació si la normativa del Concurs hagués deixat desmuntar dos peus de castell enlloc d'un? Hagués canviat la situació si a l'Arboç no hagués plogut?

Potser no hem sabut demostrar el nostre veritable nivell, potser no som tant bons com ens pensàvem o potser els castells són això, que un dia et surten les coses i dos no?

En tot cas, torno a repetir que crec que hem fet una temporada correcta. Potser ens hem quedat amb aquest regust agredolç de no haver acomplert tot el que ens proposàvem. Això pràcticament no ens havia passat mai.

Queda tot un llarg hivern per tornar a carregar piles. L'any que ve, més.

M'agrada.

Divendres a primera hora vaig trucar. Com havia anat l'assaig especial de dijous a Mataró? Em van dir que espectacular. El meu pare dient espectacular? Què estava passant? Havia de ser un gran assaig per sentir de la boca de l'Agustí aquelles paraules. Em va dir que hi havia molta gent - nostra i d'altres colles -, que havíem posat sisens al quatre de nou amb folre dues vegades, quints a punt de col·locar-se al dos de nou amb folre i manilles i sisens al cinc de nou amb folre. Se'm va posar la pell de gallina. La primera pregunta que vaig fer-li va ser: però farem la tripleta al Concurs, no?

Ahir vaig plegar abans de classe per arribar a primera hora a assaig. Tenia ganes de veure l'ambient. Igual que el dia anterior, també hi havia molta gent (tant de bo sempre fóssim aquests els divendres!) i vam fer grans proves. Una de les més importants per mi va ser el pilar de sis descarregat (amb enxaneta nova). També vam fer proves de quatre de vuit amb el pilar, quatre de nou amb folre i tres de nou amb folre fins a sisens i el dos de nou amb folre i manilles. Un assaig espectacular en què vaig veure molta convicció i concentració per part de tots a cada un dels castells intentats. Em va agradar perquè dies anteriors havia tingut la sensació que això era el que fallava.

En acabar l'assaig, va tocar l'hora dels parlaments. El President ens va explicar quatre qüestions logístiques del Concurs i va ser el torn del cap de colla. Quan arribi final de temporada ja l'avaluaré. Ara, de moment, només puc dir que vaig trobar molt encertat el seu discurs. En primer lloc perquè des d'un inici de temporada compleix amb el què va dir a l'assemblea (fer un discurs explicatiu de les proves i els castells que hem fet i hem de fer als assaigs i a les actuacions). En segon lloc perquè, malgrat reconèixer el mèrit de l'assaig de dijous, va deixar clar que ens calia treballar més per aconseguir l'objectiu del castell de gamma extra (potser no tothom tenia clar que encara hem de fer més per aconseguir aquesta construcció). En tercer lloc per donar-li importància a la tripleta màgica. Després dels assaigs que havíem fet tant de cinc com de dos, per alguns la tripleta quedava curta. Podria seguir buscant punts positius del discurs d'en Lluís, però ho deixaré en què em va agradar. M'agrada la seva manera de treballar, la seva prudència i aquell punt d'autoritat que va tenir quan va dir que mentre ell fos cap de colla no estiraríem més el braç que la màniga.

I és que no sempre s'ha de criticar. Les coses positives també s'han de dir. Personalment, malgrat els diferents corrents opinió dins la tècnica, considero que s'ha fet un molt bon plantejament tècnic de cara el Concurs. S'ha aprofitat la gent per a fer grans proves i treballar de cara al futur, però no ens hem deixat endur pel cor. Anar a descarregar la tripleta és el que ens toca, que no és cosa fàcil.

Demà tots concentrats, que la tripleta no és fàcil!

Gràcies, Jove!

El dia 14 de setembre la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, després de nou anys sense fer-ho, va descarregar el tres de nou amb folre. El vaig celebrar, el vaig viure. Llavors només feia quinze dies justos que estava vivint a Tarragona, això traslladat en número d’assaigs eren tres (un dels dos divendres vaig pujar a Mataró a l’assaig dels Capgrossos). Encara que pràcticament és un no res, en vaig tenir prou per sentir alegria quan vaig poder veure que l’enxaneta aixecava la mà per a tocar el cel.

Com ja he dit alguna vegada a aquest bloc, la Jove de Tarragona, per diferents qüestions, mai havia estat una colla de la meva devoció, al contrari. Tot i així, des de la meva arribada a la capital del Tarragonès haig d’admetre que la meva opinió respecte aquesta colla ha canviat considerablement. Per la seva manera de treballar i per la gent que he conegut.

Recordo que el primer assaig convencional que vaig anar (anteriorment havia assistit a un assaig de folres) era un dimarts i vaig quedar molt sorpresa. Tenien un ritme d’assaig bastant similar al nostre. A més, em va sobtar de forma notable la gran facilitat amb què feien els castells de set nets. En aquest primer assaig van descarregar tant el tres de set net com el quatre de set net pràcticament xiulant. Al cinc de set net hi van posar acotxadors sense problemes. Em va sorprendre, però, que tot i tenir un nombre de gent considerable per ser un dimarts, van muntar molt poques pinyes, excepte els folres al terra del tres i el quatre. Cada colla té el seu tarannà i la seva manera de fer, per això suposo que totes les Colles som diferents.

Per altra banda, una altra de les qüestions, segurament la més important, perquè hagi seguit anant als assaigs dels del Cós del Bou ha estat la gent. Des del primer moment que vaig acostar-me al local hi va haver un munt de persones disposades a preguntar què feia allà. Algunes sabien que estava vivint a Tarragona, algunes em coneixien però no sabien què em portava a Tarragona, i d’altres no em coneixen però van acostar-se a preguntar-me com em deia i si em volia fer castellera. Tots van ajudar-me a sentir-me bé de seguida entre tanta gent nova i desconeguda.

Ara mateix no tinc paraules per agraïr a la gent de la Jove com m’han acollit aquests primers dies d’estar a Tarragona. M’han fet sentir còmode en un lloc que m’era agè. M’han tractat com a qualsevol altra persona de la Colla que porta temps vestint la camisa lila. Segur que em deixo a algú, però vull donar les gràcies especialment a aquella gent que prova rera prova han vingut a parlar amb mi, a fer el comentari de la jugada o simplement m’han vingut a saludar.

Gràcies a en Jordi Grau, a en Joan Ramon Ocaña, a en Ferran Ventura, a en Sergi Cornadó, a l’Oriol Portabella, a l’Aina Ardèvol, a la Jordina Estopà, a en Gorka Bertran, a l’Aleix Bordas, a l’Albert Grau i a molta més gent que no recordo el nom (perdoneu, porto uns dies que haig de retenir més noms del que el meu cap pot processar) per com m’heu tractat. M’heu fet sentir Jove!*

*Com ja he anat comentant a la gent de Tarragona i ho vull deixar clar aquí, ara mateix la meva intenció és seguir portant la camisa blava. Malgrat tot, la distància que em separa de Mataró i l’ambient que he trobat a la Jove, és possible que durant els pròxims dos anys me’ls passi assajant i ajudant tant com pugui als liles de Tarragona. Ah! De tant en tant suposo que també treuré el cap pel local dels Xiquets de Tarragona. Ara mateix encara és un tema pendent.

Després de Reus.

Dissabte vaig sortir bastant rabiosa de la plaça del Mercadal. Aquella plaça mai ha estat del meu gust per veure actuacions castelleres. Encara menys per actuar. La seva grandària fa que, encara que hi hagi gent a la plaça, sembla que estigui buida. Fa dies que no puc assistir als assaigs de manera habitual, així que no sabia com ens anirien els castells. Fonts de la colla m’havien comentat que havíem fet uns assaigs molt bons de tres de nou amb folre, ja que havíem posat sisens en diferents ocacions els últims dies i uns assaigs no tant bons de cinc de vuit, però que les proves havien sigut prou bones com per tirar a plaça aquest castell. Fonts de fora, en canvi, m’havien explicat que havien vist els assaigs un pèl més fluixos que altres anys. Sense tenir una referència clara de com teníem aquests castells, vaig baixar a Reus amb una sensació estranya. No massa motivada ni pel lloc d’actuació ni pels meus ànims (quan fallo als assaigs em costa més sentir-me directament partícep dels castells). Malgrat la meva poca motivació, no m’havia passat pel cap que ens caigués cap castell, però si que ensumava algun intent desmuntat, ja que la plaça, l’ambient i la gran distància que separa la capital del Baix Camp i el Maresme no són els millors elements per tirar un castell màxim a una diada.

Després de clavar un cinc de vuit, venia el segon gran repte: el tres de nou amb folre. Amb poca pinya, el segon peu va anar amunt. Des de la meva posició - anava de crossa a baix - en d’un bon principi ja sabíem que aniríem a patir. Malgrat tot, com que la pujada va ser més que ràpida – en un moment vam sentir “dosos col·locats” – ens pensàvem que potser el castell no estava tant malament com ens semblava. De vegades quan a baix estem malament, a dalt estan perfectes. Aquesta vegada, però, no va ser així. Quan ni tan sols l’acotxadora estava al seu lloc, el castell va cedir. Ràbia, molta ràbia és el que vaig sentir quan ens va caure.

És molt fàcil dir que tenia la impressió que la diada no aniria bé, també ho és dir que la tècnica va arriscar més del compte i mil coses més. Deixarem de dir que haguéssim fet nosaltres al lloc de la tècnica (hi són per decidir i sempre, des del meu punt de vista, ho han fet de manera correcta) i procediré a explicar les impressions que he tingut un cop passades unes quantes hores de viure la primera caiguda de la nostra temporada.

En un primer moment em vaig emprenyar. No m’agrada que caiem i menys quan sembla que estiguem fent la feina ben feta. Potser un parell més de cordons nostres no ens haguessin anat malament. Amb més cordons blaus, segurament haguéssim donat una imatge més gran de solvència com a Colla gran, però crec que no hauríem evitat la caiguda. Per tant, encara que considero que no érem prous camises per a fer el tres, el gran problema penso que no va ser aquest.

Després d'unes quantes hores, analitzant més fredament la situació tampoc em va semblar tant estrany que hagués passat aquesta desgràcia. Portem una dinàmica on els nervis i la pressió ens condicionen bastant. És una situació provocada per nosaltres mateixos o ens ve de fora? Són els periodistes que estan apretant perquè anem més enllà del tres de nou amb folre? Ens hem posat massa pressió per intentar castells inèdits quan ni tant sols tenim dominats els que ja hem intentat?

A més de la pressió, la concentració a l’assaig ha disminuit. A on són aquelles proves de castells nets on se’t posava la pell de gallina quan l’enxaneta traspassava el castell i no es sentia ni respirar? A on estan aquelles proves de castells amb folre a on només se sentia algun baix explicant acudits i suspirs de patiment de la resta?

Per sort, ningú es va fer més mal que algun cop quan el tres va caure. Els castells cauen i nosaltres no estem acostumats. Jo tampoc. Després de donar-li mil voltes i que l'emprenyada inicial em passés, penso que aquesta caiguda ens pot anar bé. Ens pot anar bé perquè tothom torni a tocar de peus a terra. Ens pot anar bé perquè tornem a tenir clar que els castells de nou són molt difícils. Ens pot anar bé per saber quin és el nostre lloc. I ens pot anar bé per tenir clar que abans de fer un altre pas endavant i intentar un castell emmanillat, ens cal dominar els castells de nou, tant el tres com el quatre.

Penso que ara és hora de demostrar que el que va passar dissabte a Reus va ser una anècdota, però que no hem d’estirar més el braç que la màniga. És hora de posar-nos les piles i concentrar-nos a cada castell que intentem. A assaig i a plaça, a castells de sis i de nou. Com a opinió personal crec que hem de seguir treballant el dos de nou amb folre i manilles, però tenint clar que el nostre objectiu a curt termini és tornar a completar la tripleta. No pot ser que les proves de quatre de nou amb folre a l’assaig es facin quan el rellotge hagi tocat les onze i quan tots tenim les espatlles carregades d’aguantar un munt de castells. Aquest any no hem anat sobrats amb els assaigs de quatre de nou amb folre, com per deixar-lo com si el tinguéssim més que consolidat.

Tal com portava el títol del llibre que van fer els companys de la Colla, ens cal anar pas a pas i pis a pis. Per mi ara és hora d’anar per la tripleta i, a poder ser, a recuperar el pilar. Ens cal molt de treball si hem de descarregar-la d’aquí a quinze dies a Tarragona. No podré venir a tots els assaigs, però des de la distància intentaré fer tot el possible per estar al costat de la Colla, com sempre.

Barcelona.

Un any més hem agafat el tren per anar fins a Barcelona per veure l'actuació de la Mercè. Les pròximes línies no preneten ser una crònica, sinó només una opinió personal de l'actuació. Una opinió segurament bastant condicionada pel meu estat d'ànim.

Amb la plaça plena de gom a gom de castellers, aficionats i turistes, les colles han entrat a plaça. Com és lògic, han obert l'actuació la colla local: els Castellers de Barcelona. Els del Clot, sense haver descarregat encara aquest any el dos de vuit folrat i haver tingut alguna caiguda amb els castells de vuit bàsics, han apostat fort i, d'entrada, han fet sonar les gralles al seu primer intent de castell de nou: el tres. De seguida s'ha vist que la construcció tenia problemes , sobretot a nivell de terços. Abans de patir un accident, l'han tirat avall. Amb el balcó encara ple d'autoritats polítiques i periodístiques (qui no ha fet el comentari que en Joan Beumala acabaria ocupant el lloc d'en Jordi Hereu?), els de Barcelona han tornat a provar el castell de nou. Amb unes mides similars a l'anterior, el castell ha arribat a col·locar dosos. Malgrat tot, a la primera seca forta, el tres ha acabat cedint. D'aquesta manera, doncs, la colla de la ciutat comtal s'ha quedat sense primera ronda. En segona, han plantat un quatre de vuit. Tot i no quedar massa ben quadrat - la rengla que mirava als de Vilafranca estava molt oberta -, no ha patit en excés en cap moment i l'han descarregat. Han tancat l'actuació amb el primer dos de vuit amb folre descarregat de la temporada.

La segona colla en actuar han estat els Minyons de Terrassa, uns clàssics a la plaça de Sant Jaume. El primer castell que ens han ofert ha estat un tres de nou amb folre. En segona, venia el plat fort de la diada: el cinc de nou amb folre. Després d'un peu desmuntat, la gran construcció ha tirat amunt. Igual que en el peu desmuntat anterior, els dos pilars han quedat bastant separats del tres. Amb sisens col·locats ja s'ha evidenciat que el castell tindria grans problemes per poder-se carregar, ja que no parava quiet en pràcticament cap dels pisos. Tot i això, els Minyons amb veterania i solvència han pogut fer la primera aleta al castell. Quan l'enxaneta es disposava a traspassar a la banda del dos, el gamma extra ha acabat cedint. Al torn de repetició els malves han descarregat un emocionant quatre de vuit amb el pilar. Com a últim castell han carregat el quatre de nou amb folre.

Els últims en actuar han estat els Castellers de Vilafranca. Els verds han fet una actuació discreta i pràcticament no s'han despentinat en cap dels castells que han intentat. El castell que segurament han hagut de treballar més ha estat el de sortida: el quatre de nou amb folre. En segona ronda han plantat el tres de nou amb folre i han tancat l'actuació amb el quatre de vuit amb el pilar. Castell que, vist executat pels verds, sembla fàcil de fer.

Sent tard i amb el temps una mica just, hem marxat de plaça sense veure la ronda de pilars. Ara mateix no tornaria anar a Barcelona per veure castells. La diada no m'ha acabat de fer el pes. En les primeres dues rondes, semblàvem sardines de llauna. Estàvem molt apretats entre japonesos. A més, no he acabat de veure clar l'intent de castell de nou de Barcelona. Ells comentaven que els assaigs els havien anat bé i que havien fet proves solvents. Malgrat tot, els dos intents vistos a plaça no han semblat així. Cada any sembla que tinguin una espècie d'obligació d'intentar un castell de nou pisos a aquesta diada, arribin com arribin. Potser és una manera de justificar la seva presència a aquesta diada com a Colla gran de la ciutat. De tota manera, tampoc es pot parlar gaire d'aquests intents ja que ahir als Capgrossos ens va caure el tres de nou amb folre (molt lluny de carregar-se) i la feina a l'assaig també estava més que feta.

Pel què fa als Minyons els he vist una mica més fluixos que en anys anteriors. però en la línia que porten seguint aquesta temporada. Possiblement amb unes quantes camises més que a començament de temporada. De Vilafranca no cal parlar-ne. No han suat més del què volien. Suposo que els ha anat perfecte que els de Terrassa punxessin amb el cinc de nou amb folre per no haver d'intentar res més alt del què han acabat fent. La suor se l'hauran de guardar pel dia del Concurs. Més d'una Colla els voldrà donar guerra.

Reus.

Amb mitja hora de retard, la plaça del Mercadal ha presenciat la diada castellera de les festes de la Misericòrdia. Malgrat que la diada tingués un cartell de luxe, la plaça no s'ha omplert com ja és habitual. La diada l'ha obert la Colla Joves Xiquets de Valls. Una vegada més aquesta temporada - i ja en són nou - han tornat a deixar veure el seu quasi impecable cinc de vuit, que no ha patit en cap moment. En segona ronda han tornat a carregar el quatre de vuit amb el pilar. Quan l'espadat ha quedat net sobre la pinya, la baixada una mica brusca de l'enxaneta ha acabat fent cedir a la fràgil estructura. En tercera ronda, els vermells de Valls han completat el quatre de vuit.

La segona colla en actuar han estat els Xiquets de Reus. Els amfitrions enguany no havien fet una temporada massa reeixida, ja que fins a dia d'avui la seva màxima construcció era el cinc de set. Castell que a les primeres actuacions de la seva temporada ja havien descarregat. Com a primera construcció han plantat el seu gran objectiu: el quatre de vuit. Tot i ser el primer, el castell ha pujat a bon ritme i ha mantingut les mides durant la carregada. Els avellanes comentaven que hi havia certs nervis entre els cordons de la Colla perquè estrenaven gran part del pis de quints - molt lleuger, per cert - així com també el pom de dalt. Amb l'alegria a la cara de la majoria dels components de Reus, han executat el quatre de set amb el pilar i el cinc de set correctament.

La tercera colla a actuar han estat els Capgrossos de Mataró. Han obert l'actuació amb el cinc de vuit. Segurament ha estat la millor catedral que els de blau han aconseguit aquest any. En segona ronda venia el plat fort. Després d'haver desmuntat un peu, han començat a sonar les gralles del tres de nou amb folre de Mataró. De seguida s'ha vist que el castell no estava massa parat. Just quan l'acotxadora es disposava a remuntar els dosos per col·locar-se, la construcció ha acabat cedint. A Reus, doncs, s'ha produït la primera caiguda dels Capgrossos durant aquest any. En ronda de repetició han descarregat el tres de vuit i el dos de vuit amb folre.

A banda de valoracions personals que podria fer sobre la diada - molts ja sabeu que, tot i treballar-hi, no m'agrada Reus -, voldria felicitar als amics dels Xiquets de Reus per aquest primer quatre de vuit de la temporada. L'esforç que gran part de la Colla ha fet perquè aquesta construcció es pogués veure assolida a plaça ha estat màxim. Finalment, els fruits del treball a l'assaig per crear noves estructures sobretot als pisos superiors, s'ha vist a plaça. Pel què fa als Capgrossos i a la Joves de Valls m'ha agradat que les dues colles anessin a la capital del Baix Camp a tirar grans castells. Per contra, una vegada més s'ha vist com cap de les Colles - ni tant sols la local - disposava dels suficients cordons per tirar un castell amb el nombre de camises pròpies que exigien les construccions intentades.

La valoració general dels Capgrossos, la deixo per un altre moment quan hagi reflexionat un pèl més. No sé si la faré pública. De moment només dic que, tot i l'enrabiada inicial, ara començo a veure les coses d'una altra manera...

L'Arboç.

Havent dormit poques hores perquè la nit abans ens havíem quedat de festa major a El Catllar, diumenge a les 11 del matí pujàvem al cotxe per anar tranquil·lament des de Tarragona fins a l'Arboç. Com ja és habitual quan hi anem, intentem arribar una estona abans per tal de veure els diferents balls i comparses de la ciutat, així com també els versots dels diables del poble. Al voltant de la una del migdia, començava l'actuació castellera. Una actuació que duraria prop de dues hores i mitja. Bastant apretats, com és normal a l'Arboç, i tocant les camises de la Colla Joves Xiquets de Valls hem contemplat l'espectacle casteller que ens han delaitat les colles que actuaven avui al municipi penedesenc.

Els primers en actuar han estat la Colla Joves Xiquets de Valls. Els teníem al davant i potser per això ens hem quedat una mica sorpreses en veure la poca pinya que portaven. Després d'un peu desmuntat, han tirat amunt el tres de nou amb folre. Castell que, per sort, ha anat bé. Feia temps que no veia un peu de tres de nou amb folre amb tant poca pinya. En segona ronda, conscients que no podien intentar el quatre de nou amb folre per manca de gent, han optat pel cinc de vuit. Construcció que podríem considerar que són els màxims dominadors. Com a últim castell han apostat per estrenar una nova construcció: el quatre de vuit amb el pilar. Malgrat no haver intentat el pilar de sis enguany, els vermells s'han atrevit amb la construcció d'estructura composta. Una noia de la Joves ens comentava que feia tres anys que no el feien. La carregada del quatre ha estat correcta, però quan s'havia de desmuntar l'estructura per deixar el pilar sol, la rengla d'esquena a Vilafranca ha patit considerablement. Finalment l'han carregat. Quan semblava que la feina l'havien fet, però, el pilar ha acabat cedint.

La segona colla a actuar han estat la colla local: els Minyons de l'Arboç, que enguany celebren el 50è aniversari de la seva fundació. El primer castell amb què ens han obsequiat ha estat el cinc de set, que només ha quedat carregat. En el moment de l'execució des de la nostra posició en algun moment havíem arribat a dubtar si s'havia arribat a carregar. Tot i així, al veure que ells l'han donat per carregat, ho hem acceptat. En segona ronda han plantat un tres de set i en tercera només han pogut carregar el quatre de set amb el pilar.

Els Castellers de Vilafranca han estat la colla que seguia als amfitrions. Sense despentinar-se en absolut han plantat el millor registre del cap de setmana. El primer castell que han ofert ha estat el tres de nou amb folre. Igual que el dia anterior a El Catllar, la construcció s'ha vist bastant més sòlida i segura que en ocasions anteriors. Després han descarregat el quatre de nou amb folre i el quatre de vuit amb agulla. Des de fora s'han vist treballats amb una facilitat aparent. Segurament aquestes dues construccions tenien la mirada posada en el possible quatre de nou amb folre i pilar que poden intentar els verds dissabte que ve. Han tancat amb el pilar de set amb folre.

La Colla Vella dels Xiquets de Valls ha obert plaça amb el tres de nou amb folre. Un castell que tant aquest any com l'anterior li han aconseguit agafar les mides. En segona ronda han començat els problemes. Els rosats han intentat el quatre de nou amb folre. Amb els dosos a punt de col·locar-se, la canalla mirant avall i el castell molt tancat han decidit desmuntar-lo per evitar una caiguda innecessària. Tanmateix, la caiguda no l'han pogut evitar. En un segon intent - on hi ha hagut algun canvi a nivell de tronc - l'estructura evidenciava els mateixos problemes que en l'intent anterior. Quan encara no havien entrat els dosos, el quatre ha acabat cedint. D'aquesta manera, doncs, la Vella es quedava sense anotar cap castell a la segona ronda. Com a últim castell, han intentat per segona vegada a la seva història el tres de vuit amb el pilar. Sense massa problemes l'han descarregat i han tornat a afirmar amb rotunditat que el tres de vuit aixecat per sota té molta més dificultat que el tres amb l'agulla. Han posat punt i final a l'actuació amb el pilar de set amb folre.

Ha estat una actuació clàssica. Amb calor, grans colles i, en general, bons castells. Un escenari idoni com a preludi del que esperem veure i gaudir a Vilafranca, que Sant Fèlix és a tocar!

El Catllar.

Ahir, com aquell qui no vol la cosa, ens vam acostar a El Catllar. Que recordi, mai havia estat a aquest poble veient castells. Havia vist l'actuació alguna vegada per la televisió. Quan vaig arribar a la plaça, la veritat és que vaig quedar un pèl decebuda ja que me l'imaginava bastant més gran. És el que té la televisió, que de vegades enganya. Anàvem -almenys jo - amb la intenció de veure una d'aquelles diades típiques de dissabte a la tarda, on els castells són importants però ho és més l'ambient. En cap moment havia pensat que veuria castells de nou - malgrat que sabia que la Jove potser l'intentarien - ni que sortiria tant eufòrica de la plaça.

L'actuació va començar a l'hora prevista. Després dels pilars d'entrada, va obrir plaça la Colla Vella dels Xiquets de Valls amb el tres de nou amb folre, contrucció que van descarregar per quarta vegada aquesta temporada. En segona ronda, els rosats ens van oferir un dos de vuit amb folre que, malgrat una petita descompensació d'alçades que s'evidenciava a nivell de dosos, no va presentar més problemes. L'últim castell dels rosats va ser el que va donar la sorpresa a plaça. Potser el duien en cartera i l'havien anunciat, però nosaltres vam haver de veure com es muntava la pinya del tres per creure'ns que la Vella aniria a intentar un castell que, fins ara, era de domini exclusiu dels verds. El tres va pujar correcte i es va carregar amb solvència. L'entrada de l'enxaneta al pilar, segurament va ser un dels moments més delicats del castell. Malgrat tot, el castell es va descarregar. Així doncs, la Colla Vella dels Xiquets de Valls va ser la primera colla en descarregar aquesta construcció al municipi tarragoní d'El Catllar. Van acabar amb un pilar de sis que tant l'enxaneta com l'acotxadora eren puces.

Els segons en actuar van ser els Castellers de Vilafranca. Els de David Miret van intentar com a primer castell el quatre de vuit amb el pilar. Construcció que dominen pràcticament a la perfecció. En segona ronda, els verds encaraven el tres de nou amb folre. Segurament un dels castells que, sense tenir-ho previst, aquest any els ha portat més maldecaps. Sense encara pensar en l'estructura d'un hipotètic tres de deu amb folre i manilles, però mantenint els canvis que havien fet a les últimes actuacions al pis de quints, van descarregar-lo de forma correcta. El tercer castell va ser aquell que va donar més emoció a la diada. Pel que es deia, els verds no tenien previst intentar el tres de vuit amb el pilar. Tanmateix, el fet que la Colla Vella l'intentés i el descarregués de manera insultant, va fer canviar els seus plans. La construcció del tres va pujar més moguda que la de la colla rival. Tot i així, el castell en cap moment va perillar. El gran pilar dels de Vilafranca va quedar a la vista quan el tres es va descarregar. En un acte de supèrbia - i si m'ho permeteu de xuleria - els verds van girar l'espadat de sis per demostrar la seva superioritat. Van tancar la seva actuació amb un pilar de set amb folre.

La Colla Jove dels Xiquets de Tarragona va ser la tercera colla a actuar. Els liles van ser la colla que va convertir El Catllar com a plaça de nou. Per aquest motiu, fins a últim moment no havien descartat intentar aquest any el tres de nou amb folre. Depenia, però, del volum de camises que aconseguissin portar, així com també el resultat del primer castell. Aquest va ser el dos de vuit amb folre, que ja havien descarregat anteriorment en cinc ocasions. El dos va pujar amb els mateixos membres que a l'actuació de Sant Magí. Tot i així, es va haver de començar a treballar abans d'hora. A l'entrada de la canalla va patir una primera seca que van saber defensar. A la segona, però, quan l'enxaneta es disposava a baixar, el dos va cedir. Amb aquesta caiguda, la Jove es quedava sense intentar el castell de nou. Els de Tarragona van completar l'actuació amb el quatre de vuit i el tres de vuit.

Per mi va ser una de les actuacions que més he disfrutat aquesta temporada, juntament amb les Santes i Sant Magí. Sense massa calor, amb bastant de ritme i amb castells que no estem acostumades a veure. L'únic que em va sobrar va ser la girada de pilar de sis dels Castellers de Vilafranca i la celebració que estaven fent alguns membres de la seva pinya perquè, quan el pilar encara s'havia de descarregar, alguns ja havien deixat anar les mans de la pinya per celebrar la gesta. Tot i així, em va satisfer moltíssim la reacció de la plaça ja que, en general, no va recolzar el detall verd.

Esperem que aquesta sana rivalitat es mantingui i els bons resultats vinguin per part de totes la setmana que ve a Vilafranca, però sobretot al Concurs.

Sant Magí.

Avui fa 13 anys que per primera vegada vaig trepitjar la plaça de les Cols un 19 d'agost. D'ençà fins ara no he anat cada any a la diada castellera de Sant Magí. De fet, si els càlculs no em fallen, diria que hi he anat només sis vegades. Malgrat tot, és una actuació que si puc, m'agrada acostar-m'hi. Aquest any no he fallat, ja que el cartell que portaven les dues colles grans de la ciutat era més que ambiciós. Amb uns quants companys dels Castellers de Sants hem anat cap a Tarragona. A les 12 i dos minuts del migdia arribàvem a la catedral i els Xiquets del Serrallo ja havien iniciat el seu castell de sortida, el 3 de 7. Ens hem quedat estranyats, però ens ha semblat bé - així podríem dinar abans - la puntualitat britànica dels tarragonins a l'hora de començar l'actuació.

Com he dit anteriorment, la primera colla a actuar han estat els Xiquets del Serrallo. El primer castell que han ofert a la plaça ha estat un tres de set. Després han completat un treballat quatre de set amb el pilar. Fins la carregada la construcció no ha evidenciat massa problemes. L'ensurt ha vingut quan l'enxaneta començava a baixar. Amb un treball intens de segon i terç, així com també amb una enxaneta molt fina i lenta que no s'ha atabalat en cap moment en veure l'estructura perillar, han descarregat el quatre amb l'espadat, que la plaça els ha aplaudit com si d'un castell de més alçada es tractés. Han tancat la seva actuació amb un 4 de 7 bastant lent, però que no els ha comportat problemes.

Els segons en actuar han estat els Xiquets de Tarragona. Han obert plaça amb el dos de vuit amb folre, castell que enguany encara no havien descarregat. Tot i mostrar un lleuger tremolí a la baixada, els ratllats han completat la construcció. En segona ronda venia el plat fort dels del carrer Santa Anna. Ho havien anunciat i havien fet bones proves a l'assaig. Després d'un peu desmuntat, les gralles han fet sonar el primer intent de tres de nou amb folre de la temporada a Tarragona. El castell ha pujat a bon ritme i fins l'entrada de dosos ningú havia perdut la posició. A nivell de sisens el castell estava bastant tancat, però el tres s'ha carregat. Un cop l'enxaneta ha estat fora, el castell s'ha descarregat tot i que els terços hagin hagut de fer un esforç titànic per mantenir-se a lloc. En aquest moment, doncs, els matalassers descarregaven el seu primer castell de nou a la plaça de les Cols. En tercera ronda han completat el quatre de vuit. Castell que abans de la carregada ha patit a nivell de quarts.

Els tercers han estat la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona. Els del Cós del Bou havien fet uns assaigs on les proves també els havien anat molt bé, segurament per això han triat el quatre de nou amb folre com a castell de sortida. Després de dos peus desmuntats, el castell a tirat amunt. Només amb sisens col·locats el castell es bellugava per a tot arreu, sobretot quints i els mateixos sisens. Tot i així, la rapidesa i la valentia de la canalla lila ha fet que a la construcció es poguessin col·locar els dosos. Tanmateix, el bellugueix al castell cada vegada era més evident i, quan l'acotxador disposava a col·locar-se, el quatre a cedit per dalt. Un cop més, la Jove s'ha quedat a les portes de carregar un castell de nou. Després de la caiguda i veure com els seus principals rivals si que aconseguien l'objectiu, la rotllana de la Jove tenia cara de circumstàncies. Després de la caiguda, els liles han descarregat el tres de vuit, seguit d'un dos de vuit amb folre que estrenava una de les dosos. Han completat una altra trileta al seu palmarès, descarregant en ronda de repetició el quatre de vuit.

Finalment, els Castellers de Sant Pere i Sant Pau han estat la última colla a actuar. El seu primer castell ha estat el quatre de set amb el pilar. La construcció ha pujat molt lenta, però en cap moment ha perillat. Com a segon castell han descarregat el quatre de set. En tercera ronda, els verds han intentat el tres de set amb el pilar. Encara que el castell pugés a un ritme massa lent, presentava bones mides. Malgrat tot, quan l'enxaneta ha arribat a nivell de quarts ha decidit que avui encara no era el dia per aquest castell. Han tancat la seva actuació amb el tres de set.

Un any més s'ha viscut una diada de Sant Magí amb cara i creu. Cara pels matalassers i creu per la Jove. Una diada llarga on s'ha pogut veure un cop més la confiança que tenen els Xiquets a l'hora de tirar amunt i la desconfiança mental - és una opinió personal meva perquè no crec que tants intents siguin mala sort - de la Jove. De les dues petites m'ha agradat l'actuació discreta però encertada dels Xiquets del Serrallo. Dels Castellers de Sant Pere i Sant Pau m'ha molestat l'estona que han trigat a fer tots els castells (el primer tenia justificació perquè no hi havia ambulància a plaça, però els altres no).


Per tornar a veure una actuació a la plaça de les Cols - per mi una de les més maques per veure castells del país - falta un any. Malgrat la calor que acostuma a fer, la lentitud en el timming i algun fracàs o altre que cada any es veu, tinc ganes de tornar a veure castells a aquella plaça.

Cós del Bou i la Jove.

Havia d'anar a Tarragona a netejar el pis. Sí, és que d'aquí a quinze dies la meva residència habitual passarà de Mataró a Tarragona. Aprofitant que Sant Magí està a les portes i que la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona tenia actuació i assaig de folres, després d'arribar a Mataró de la diada de la Bisbal i dinar, vam marxar amb en Ferran a veure la Jove. Les festes del carrer del Cós del Bou són les prèvies a Sant Magí. Pels carrers ja s'ensumava olor de Festa Major. Vam arribar amb una cercavila de gegants al carrer del local de la Jove. Allà ens vam esperar una estona, vam xerrar amb un munt de castellers d'altres colles que s'havien desplaçat fins a Tarragona per veure l'actuació i, al cap de poc, van començar a sonar les gralles. Actuaven la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i els Xiquets de Reus.

Els liles van fer l'actuació que ens tenen acostumats durant els últims anys. Apostar perquè la Jove faci el que ells mateixos anomenen "trileta" és casi una juguesca guanyada. El primer castell va ser el lleuger i segur quatre de vuit que ens han anat ensenyant al llarg d'aquest any. Segons comentaven, era el quatre de nou amb el folre a terra. La segona ronda va deixar pas al dos de vuit amb folre, castell que - igual que a Vilanova - van haver de suar una mica més de l'habitual, però que van descarregar. La construcció els va servir per fer rodar gent al folre, de cara a tenir més personal experimentat per treballar sobre la pinya. El tercer castell va ser el tres de vuit. Van tancar la ràpida actuació amb tres pilars de cinc i pilars de quatre.

Els de Reus, colla habitual en aquesta actuació, van anar a Tarragona a fer el què porten ensenyant tota la temporada. Cinc de set, quatre de set amb el pilar i tres de set. Amb molt poques camises - en diferents parts de la pinya del cinc només hi havia una mà amb color de camisa avellana - van completar la primera construcció. El cinc va ser lent i a la descarregada terços i quarts de la banda del dos van treballar bastant. El quatre de set amb el pilar va tenir una pujada lletja, però el van descarregar sense massa problemes. El tres de set no els va fer suar en excés. Van tancar l'actuació amb un pilar de cinc, seguit de tres pilars de quatre. És una llàstima veure als companys de Reus en aquesta baixa forma. Amb molt poca gent i no podent estrenar cap castell nou. Veure com una colla que l'any anterior havia carregat un castell folrat i que enguany no pot fer el mateix castell ni amb un pis menys, fa certa venir tristesa. Esperem, però, que el treball que enguany estan fent als pisos superiors de les construccions, els serveixi perquè l'any que ve es puguin tornar a veure folre de color marró.

Finalitzada la ràpida actuació, vam anar cap al local de la Jove. La veritat és que tenia moltes ganes de veure un assaig lila. Vam pujar al balcó i vam anar veient prova per prova com la gent, després que el cap de pinyes els anés cridant nom per nom, s'anava col·locant a la seva posició. Mentre ho muntaven no acabava de veure la utilitat de la seva manera de muntar pinyes: amb plànol i passant llista, com si amb nens d'una escola estiguessin tractant. Encara que no ho entengui, mentre els hi serveixi que segueixin endavant amb la seva manera de fer. Només faltaria que algú de fora es posés amb la seva manera de funcionar. Van fer una primera prova de quatre de nou amb folre, on només van poder col·locar quints. Ho van tornar a intentar i aquesta segona vegada van posar-hi sisens. El castell estava maco. Com que eren gent, s'havia d'aprofitar. Van provar el tres de nou amb folre i li van posar sisens (la mateixa prova ja l'havien fet el dimarts). A la baixada els terços es van obrir un pèl, però això no va condicionar en cap moment el castell.

Amb aquestes grans proves van donar per finalitzat un assaig on hi havia bastantes camises. A més, la quantitat de públic que hi havia veient l'assaig era espectacular. El cap de colla va fer una arenga didàctica, vam anar a sopar i, malgrat estar-hi poca estona, també vam poder veure el final del concert d'Amparanoia.

Aquest dimarts baixarem una altra vegada a Tarragona a veure castells. Aquest any promet. I és que les dues colles han anunciat un castell de nou. Pel què fa a la Jove sembla que tinguin més confiança amb el quatre, mentre que els Xiquets -malgrat encara no haver descarregat el dos de vuit amb folre - han anunciat el tres de nou amb folre. Castell que li van posar sisens la setmana passada.

Tant de bo es puguin veure els dos castells de nou per part de les dues colles tarragonines, seria una fita històrica per la diada de Sant Magí. Poder veure dos grans castells per part de les dues grans colles de la ciutat a un escenari idíl·ic com és la plaça de les Cols, segurament serà una de les diades que més recordaré de la temporada. Esperem que tot vagi bé.

Ànims, concentració i confiança a les dues!

La Bisbal.

Sortíem de casa i més aviat feia fred. Cosa estranya per ser el dia 15 d'agost. Havíem d'anar a la Bisbal, aquella diada on sempre he sentit a dir que és la plaça més castellera sense Colla pròpia. Aquest any, però, després de tota la polèmica coneguda al voltant de les colles participants a la diada només hi van actuar dues colles: els Castellers de Vilafranca i la Colla Joves Xiquets de Valls. Sense la presència de la Colla Vella l'any passat ja es va notar un petit buit a la diada - si més no, per mi -, i enguany, sense la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, encara més. Malgrat tot, en cap moment ens vam plantejar deixar d'anar a aquesta actuació. Semblava que amb dos colles podríem arribar aviat a Mataró, però no va ser així. Una de les coses que em fan més ràbia quan vaig a veure actuacions com a públic és que l'actuació no tingui ritme i que, entre castell i castell, es faci una pausa que, en ocasions, pot arribar a ser de mitja hora.

Van obrir plaça els Castellers de Vilafranca. Els verds ja havien anunciat un programa que personalment em semblava més que correcte. Tres castells que tenien a l'abast i l'anunci d'un pilar de vuit amb folre i manilles que, veient en diferents ocasions la facilitat amb què feien el de set i coneixent la seva seguretat en muntar folre i manilles, pensava que el farien. Van obrir amb un tres de nou amb folre. D'entrada ja no em va agradar. Vaig veure un pis de quints molt lleuger, massa per una estructura que enguany no semblava que tinguessin tant apamada com en d'altres temporades. A l'entrada de dosos ja envidenciava alguns problemes. El castell es va carregar i just quan l'enxaneta sortia un dels quints va perdre peu i el castell va acabar cedint. En segona ronda, per asserenar nervis van plantar el quatre de vuit amb el pilar. Com ja ens tenen acostumats, la construcció no els va suposar cap problema. Van tancar la seva actuació de castells amb el quatre de nou amb folre. Des de la nostra perspectiva, semblava que els terços no estiguessin encarats. Tanmateix, després d'un peu desmuntat van decidir tirar amunt el castell. Es va descarregar, però no sense problemes. A la sortida de dosos es va poder veure un treball de veterania a nivell de terços i quarts. Tal com s'havia anunciat, els de Vilafranca van voler acabar intentant per primera vegada aquesta temporada el pilar de vuit amb folre i manilles. Eren poques camises per intentar aquest castell en solitari. Tot i així, la confiança que tenen amb aquesta construcció els va fer tirar-lo amunt. La pujada del pilar va ser bona. A la motxil·la de baixada de l'enxaneta, el quart va anar enrere i el quint va va saber defensar amb ràbia. Al cap d'un moment, però, una segona seca va fer desestabilitzar l'espadat, que va acabar cedint.

Personalment vaig sortir de la Bisbal amb un regust agredolç de l'actuació dels Castellers de Vilafranca. Havien fet una bona actuació. I tal com diu l'expressió popular: "a la tercera va la vençuda". Després de dos intents sense èxit de castell de gamma extra, els vilafranquins en van carregar un, el primer d'aquesta temporada. El pilar va ser un èxit a mitges, s'havia carregat però entre les cares dels verds es veia com l'objectiu no era tan sols carregar-lo.

Des de fora, sembla que els de Vilafranca no estiguin tant forts com en temporades anteriors. Segueixen sent els clars líders, però no amb la seguretat que els havia caracteritzat altres anys. Ells són conscients d'aquest problema i això els suposa nervis. Nervis que es veuen reflectits a estructures que, en principi, haurien de tenir dominades. Si una cosa estem veient aquesta temporada, és que els castells de nou bàsics són grans castells i de molta dificultat. Potser feia temps que no els hi donàvem la importància que se'ls hi hauria de tenir.

La segona colla a actuar va ser la Colla Joves Xiquets de Valls. Deien que la Bisbal era una plaça seva. Van obrir plaça amb el tres de nou amb folre, castell que el dimecres anterior ja havien aconseguit a Valls per la diada de Firagost. El castell va pujar lent i semblava que anés millor que el dels verds. Malgrat tot, el tremolí es va fer evident abans de la carregada i, un cop ja s'havia coronat, el castell va acabar caient. El segon castell dels vermells va ser el cinc de vuit. Una construcció que tenen perfectament consolidada. El castell va ser preciós però lentíssim. La confiança amb la catedral es va fer evident als pisos superiors, ja que en el moment de la traspassada, la canalla lluïa un somriure digne d'admirar per totes les que estàvem a baix mirant-nos-ho. El tercer castell va ser el dos de vuit amb folre. Encara no l'havien provat a plaça aquest any. Amb poca confiança amb la torre, van desmuntar un peu. El dos es va descarregar sense massa problemes. Això sí, va ser un dos molt pesat a tots els pisos.

Malgrat no descarregar el tres, em va agradar l'actuació de la Joves. El domini del cinc fa que enguany tingui bastanta confiança amb aquesta colla vallenca. No tenen masses opcions de guanyar el Concurs, però sí que ens poden portar alguna sorpreseta. Jo l'espero. Això sí, sempre i quan tinguin les camises suficients per encara al magestuós cinc de nou amb folre i no facin disbarats.

Vam marxar de la Bisbal i vam arribar a Mataró pràcticament a la mateixa hora que cada any, quan estàvem acostumats a veure aquesta diada amb tres colles. Ja ho he dit abans i ho repeteixo: no m'agraden les actuacions sense ritme. Tot i així, suposo que l'any que ve tornarem a ser fidels a aquesta actuació. Hi hagi una, dues o tres colles, faci calor o no, hi hagi ritme d'actuació o no.

Vilanova.

Ahir a la tarda vam omplir el cotxe per anar a Vilanova i la Geltrú. En els últims anys s’ha convertit en una d’aquelles actuacions típiques, que no acostumem a faltar. Són sis anys seguits que hi anem. No és una d’aquelles actuacions en què es veuen els millors castells de la temporada, però sí que és una plaça on es comencen a coure els castells de grans colles. Perquè si una cosa té la diada de la Mare de Déu de les Neus, és que acostuma a tenir un bon cartell. Aquest any hi actuaven la colla local, la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Les tres formacions no anaven sobrades de camises pròpies. Tot i així, les ajudes entre les formacions van fer possible que l’actuació acabés en èxit.

Van obrir plaça els amfitrions, els Bordegassos de Vilanova. Després que el pilar d’entrada a plaça només els quedés carregat, van obrir l’actuació amb un quatre de set amb el pilar. En segona ronda van completar el cinc de set, sense masses problemes. En tercera ronda, tal com havien indicat els màxims dirigents de la colla si les primeres construccions anunciades sortien bé, van provarien el quatre de vuit. Així va ser. Entre nosaltres comentàvem que no ho vèiem clar, i menys tenint en compte la temporada que havien fet fins al moment. Tot i així, el quatre va arribar més lluny del què ens pensàvem. Si la canalla hagués pujat decidida amunt, qui sap si l'haguessin pogut carregar. El castell va caure quan, amb els dosos col·locats, la canalla va decidir desmuntar el castell. Van acabar amb un quatre de set.

La segona colla a actuar va ser la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona. Ens havien arribat rumors que podria ser possible un intent de castell de nou. En arribar a plaça unes de les sisenes ens van deixar clar que fins Sant Magí no era el moment. Així doncs, amb la petita decepció – tot i que sabíem que no era més que un rumor per engrescar a la gent de la pròpia Colla -, vam poder veure dos castells de vuit executats quasi a la perfecció i, a més, molt lleugers a tots els pisos, que eren el tres i el quatre de vuit. A més d'un dos de vuit amb folre que es va haver de treballar de valent.

Finalment, la Colla Vella dels Xiquets de Valls amb baixes al pom de dalt i gent de vacances a la soca, van completar al seu pur estil vallenc el cinc de vuit i el dos de vuit amb folre. El primer va ser treballat, sobretot a la descarregada al pilar dret del tres. El dos de vuit amb folre, on s’estrenava canalla, hi va haver maror al pom de dalt. Els dosos van quedar molt oberts i això va fer el que el públic patís. Malgrat tot, la veterania rosada va fer possible que el castell es descarregués. Van tancar la seva actuació amb el quatre de vuit.

La valoració general de l’actuació és positiva. Els castells de les tres colles - fins i tot dels Bordegassos - em van agradar bastant. Es van veure unes construccions precioses per part de la Jove de Tarragona i uns castells treballats per la Vella. Aquest mes d'agost és intens per les dues colles esmentades i, de ben segur, que les dues ens oferiran castells més alts i emocionants al llarg d'aquest mes d'agost.

Estarem allà per veure-ho.

Les Santes (2): Vilafranca.

La segona colla a actuar van ser els Castellers de Vilafranca. La colla convidada més habitual de les Santes. Com la majoria de vosaltres sabeu, els verds no són una colla que em treguin la son, al contrari. Malgrat tot, se’ls ha de donar les gràcies una vegada més per venir a Mataró i intentar els màxims castells possibles. Diumenge, mentre que hi havia persones que em deien que Vilafranca havia fet el rídicul, que l’imperi verd estava en decadència i coses similars, jo – que de verda no tinc ni un pèl – els anava defensant pel paper que havien fet. Malgrat que els resultats no els acompanyessin, els castells anunciats - i intentats -eren per treure'ns el barret. Dignes, només, d'un parell o tres de diades clau del calendari casteller.

Tornant als resultats de l’actuació, desconec si havien treballat suficient les estructures de gamma extra com per poder-les tirar a plaça. A més, segurament si valorem l’estratègia d’actuació que van seguir, la podríem estar discutint unes quantes hores seguides. Aquí no m’hi posaré. El seu cap de colla ho va anunciar clarament: per les Santes anirien a fer dos castells de gamma extra, el dos i el quatre amb el pilar. A més, em va dir que a l’assaig també va anunciar el pilar de vuit amb folre i manilles. Així ho van fer.

Com he dit abans, desconec si havien treballat suficientment les construccions. El que sí que era evident, és que la pinya del quatre amb el pilar no era la que ens tenen acostumats per Sant Fèlix (és lògic, Mataró no és Vilafranca). El van desmuntar i tal com va dir en David Miret, van tenir sort de poder-lo defensar. A la repetició, per calmar nervis van intentar el tres de nou amb folre. Amb els castells que portaven en cartera, aquesta construcció no els havia de comportar pràcticament cap problema. Tot i així, de vegades estem infravalorant els castells bàsics de nou, que no deixen de ser grans castells. Va pujar tremoladís i va caure quan l’enxaneta iniciava la seva baixada. Ningú s’esperava aquesta caiguda. Segurament els nervis els van trair. En segona ronda van descarregar un insultant quatre de vuit amb el pilar. En tercera ronda van anar a totes a provar el dos de nou amb folre i manilles. Tot o res. S’ho van jugar i van perdre. Quan l’acotxadora remuntava el pis de dosos la mastondòntica construcció va acabar petant. No a nivell de folre i manilles com semblaria més lògic, sinó pel tronc. Van tancar la seva actuació amb el dos de vuit amb folre i el pilar de set amb folre.

Amb aquesta actuació, doncs, els Capgrossos per primera vegada a la nostra història – si no vaig errada - superàvem als Castellers de Vilafranca. Tot i així, ho vam fer perquè ells van fallar. Per tant, no ho considerarem com una victòria. Ho celebrarem – o almenys jo ho faré així – quan sigui per mèrits propis.

Aquesta actuació de Vilafranca ha servit per tornar a tocar de peus a terra. Ells no són Déu, els castells de gamma extra són molt, molt difícils i una petita errada pot marcar el destí fatal de la construcció. Al mateix temps, hem de tornar a saber valorar els castells bàsics de nou. Fins i tot a la colla que té més potencial per fer-los , els hi cau. Enguany als que van primers a tots els rànquings els hi ha caigut tant el quatre com el tres.

Fent una valoració global dels verds a Mataró, valoro molt positivament que vinguessin a la capital del Maresme a donar-ho tot. Segurament, el més fàcil hagués estat desistir. Després de la caiguda del tres, qualsevol colla hagués apostat per acabar l’actuació rebaixant pretensions. Ells no ho van fer. Desconec si ho van fer per ells (per guanyar) o per nosaltres (deixar a dalt de tot l’actuació de la nostra Festa Major). En tot cas, se'ls ha de felicitar. Si la diada de les Santes ha aconseguit tenir el ressó mediàtic que té, ha estat - en gran part - gràcies als castells que els verds, any rere any, han intentat a Mataró.

Personalment, valoro molt positivament (deixant de banda les caigudes) el paper que van fer els de Vilafranca a Mataró. Van voler donar-ho tot. Els hi va sortir creu, però de ben segur que els anirà bé per polir els detalls. La temporada és molt llarga i, per ells, pràcticament acaba de començar.

Les Santes (1): Capgrossos.

Em vaig aixecar nerviosa. Aquells nervis que any rere any se’m posen a la panxa el dia de la diada castellera de les Santes. Siguin quines siguin les pretensions castelleres. Al mateix temps, però, a diferència de l’últim any – que no tenia clar que féssim el tres de nou amb folre (no perquè ens caigués, sinó perquè pensava que el desmuntaríem i desistiríem) – tenia el pressentiment que faríem l’actuació fil per randa com s’havia anunciat divendres a assaig. Va ser així.

Vam obrir plaça amb un treballat cinc de vuit. Des de baix moltes vegades els castells es viuen diferent. És més, últimament ens estem acostumant que quan estem bé a baix, a dalt es treballen. El primer castell va ser una catedral en què hi va haver un moment d’indecisió per part de la nova acotxadora del dos. Només va ser això: un moment de dubtes per fer-nos patir a totes plegades. Finalment, descarregat. Pel que he pogut veure i sentir, va ser el nostre castell més parat del dia (i això que no ho estava).

A la segona ronda encaràvem el tercer tres de nou amb folre. Els dos últims els havíem hagut de treballar bastant. Aquest no va ser una excepció. Els nervis d’aquest tres – que a assaig el fem maquíssim – em sembla que no eren per aquesta construcció sinó per la que venia a continuació. Malgrat tot, sabíem que aquest tres s’havia de descarregar. I així es va fer. Molt treballat a la descarregada – sobretot a nivell de terços i quarts -, però un altre al sac. D’aquesta manera, doncs, juntament amb els Minyons de Terrassa, vam passar a ser la colla que més vegades ha descarregat la màxima construcció que, fins a dia d’avui, s’ha vist completada a plaça enguany.

En tercera ronda va venir el castell més important: el quatre de nou amb folre. De fet, personalment era un castell que fins dijous no vaig veure’l clar. Després d’aquell assaig, vaig canviar totalment de mentalitat perquè tenia coll avall que el faríem. Després d’un peu desmuntat va pujar amunt. Des del meu lloc, intuïa que era un quatre treballat, però en cap moment va passar-me pel cap que havia anat tant malament. Pensava que hi havia hagut els típics nervis d'aquest castell, però no s'havia desquadrat. Després de veure diferents fotografies des de diverses perspectives del quatre, encara no entenc com el vam descarregar. En tot cas, va ser així i, d’aquesta manera, tornàvem a fer el quatre de nou amb folre a la plaça Santa Anna de Mataró.

Vam tancar amb tres pilars de cinc. Dinar, festa i vacances. A partir de l’última setmana d’agost haurem de començar a treballar de nou. Els castells els tenim, ara falta deixar els nervis tancats a l’armari d’una vegada per totes, fer-los parats, repetir aquesta actuació i treballar per millorar-la. Perquè tal com em va dir algú de camisa rosada a plaça: “de la mateixa manera que s’aguanten, cauen. No vull dir que no els tingueu, però porteu massa castells al límit i arriba un dia que cauen”. Espero, suposo que igual que totes, que al segon tram els castells vagin més parats. El problema és que això no es tria. Tanmateix, hem estat demostrant que els Capgrossos, quan cal, també sabem defensar els castells.

Bones Santes!

Premià de Mar.

Una hora i mitja d’actuació. Dues colles. Descarreguem els dos nostres millors castells que hem fet aquesta temporada. Fem el pilar al balcó, els grallers toquen un parell o tres de cançons i marxem a casa a dinar. A les dues ja tornem a estar a Mataró. És una d’aquelles actuacions que s’agraeixen perquè s’han vist molt bons castells, ha estat una actuació al costat de casa, al costat d'una colla històrica que sempre he admirat, la plaça estava plena i el ritme d’actuació ha estat impecable. Tot i tenir totes aquestes condicions favorables en cara, arribo a casa i no em dóna la sensació que haguem fet la segona millor actuació d’aquesta temporada.

Amb el temps, la Plaça de la Vila de Premià de Mar l’hem convertit en una de les places més importants de la comarca. Ja fa anys que, si no plou, anem a portar els millors castells que portem treballats. Aquest any, per segona vegada a la història del poble, es va veure descarregat un castell de nou, el tres. A més, vam fer la millor actuació. Fa dos anys havíem fet un castell de nou, però no l’havíem acompanyat de la catedral.

Malgrat fer una molt bona actuació, amb un cinc molt maco pràcticament a tots els pisos i un tres de nou amb folre que, pel què deien, es va treballar al més pur estil vallenc, vaig sortir de plaça amb la impressió que no havíem fet res. Satisfeta, sí, molt. Però tornant amb tren jo mateixa m’anava dient per dintre: “hem fet el tres de nou amb folre i el cinc de vuit i tornes a casa pràcticament amb els mateixos ànims i la mateixa eufòria que la setmana passada quan vam actuar a Arenys”. Al mateix temps, anava pensant si era cosa meva o la resta de companys també ho havien viscut així. Vaig acabar pensant que era cosa meva, però que la resta de gent tampoc no estava massa lluny de la meva situació emocional. Al tren, uns parlaven de què dinarien, uns altres parlaven dels seus néts i d’altres, sense parlar, miraven la gent que s’estava banyant a la platja. Al meu voltant ningú parlava de castells! Era casualitat?

Per dintre seguia pensant que potser és que ja no valorem prou el tres i el cinc. Com que els veiem a l’abast – encara que les dues vegades que hem portat el tres a plaça hem suat de valent -, ja no els hi donem la importància que haurien de tenir. És això? O potser és que totes esperàvem que el quatre de nou amb folre estaria a punt i el podríem haver intentat a Premià? En tot cas,era evident que el quatre de nou encara no estava a punt. Potser per aquest petit desànim de no poder tenir el nostre castell límit a punt (és culpa de tots i de ningú), no vam (vaig) saber disfrutar i valorar l'actuació feta a Premià.

Vam actuar amb els Xiquets de Tarragona. Els matalassers van portar molt poques camises i això va condicionar la seva actuació. Havia sentit que si arrossegaven gent, intentarien el seu castell insígnia: el tres de vuit. A més, pensava que després d’haver-se de suspendre l’actuació d’Altafulla per culpa de la pluja, pujarien amb ganes de fer quelcom més. Falta un mes per Sant Magí i als ratllats els queden poques oportunitats per estrenar el dos de vuit amb folre abans de la Festa Major petita de Tarragona. Finalment, els del carrer Santa Anna van haver de conformar-se amb el dos de set com a màxim castell. Encara que m’hagués agradat poder veure a la nostra comarca uns castells més alts per part dels Xiquets, em va agradar que rebaixessin pretensions i intentessin castells consolidats, que no els havien de suposar cap problema, perquè no tenien la gent suficient per poder intentar quelcom més. Per mi això els honora. No tothom ho sap fer.

Pel què fa als Capgrossos, ara toca assajar per fer una actuació de Santes com ens mereixem.

El quatre encara no és impossible!

Esparreguera.

Esparreguera és una de les places on m’agrada actuar. Entre altres actuacions, és una d’aquelles que al principi de temporada quan ens donen el calendari busco si hi és o no. Encara que la plaça sigui molt calorosa i que any rere any arribem a les tantes de la nit a Mataró, em segueix agradant la plaça.

Aquest any hi hem actuat com a colla gran. Tot un honor, la veritat. Les ganes de fer castells grans hi eren. Als assaigs feia dies que s’anava rumorejant poder fer el tres de nou amb folre dissabte a la tarda. Per decisions tècniques – suposo que perquè el quatre de nou amb folre encara no estava a punt per intentar-lo abans de les Santes -, aquest castell de nou es va descartar. Em va fer certa ràbia que només s’anunciés el què els companys de la Jove de Tarragona anomenen vulgarment la “trileta”. És a dir, tres de vuit, dos de vuit amb folre i quatre de vuit. Pensava que Esparreguera es mereixia, almenys, el cinc de vuit. Però ja se sap, no es pot anar sempre a totes. Els castells anunciats a última hora, encara que de vegades sembla que els hi hàgim perdut el respecte, són grans castells.

Sense haver tingut massa temps per dinar, vam anar al local pràcticament corrents. Una bona caminada des de casa, per cert. Després d’una estona al bus, arribem a Esparreguera i comencen a caure gotes. Moltes gotes, sense parar. El cel no era blau, era negre. Mal presagi per una actuació. Un cop mullats i a plaça, ens diuen que hem d’anar a l’Escorxador. Els Castellers d’Esparreguera – igual que nosaltres – també tenen el local allà. Arribem i es decideix fer l’actuació. Un espai massa petit per tres colles. Els Castellers d’Esparreguera fan la seva millor actuació de la temporada completant el cinc de set i el quatre de set amb el pilar com a castells més destacats. Els Castellers de Barcelona carreguen el tres de vuit i completen el dos de set. Mentre que nosaltres ens conformem – bases del Concurs a la mà – a fer l’actuació més discreta (tot i actuar com a colla gran): cinc de set, quatre de set amb el pilar i quatre de set.

I sí, com he dit abans era de les que creia que havíem d’anar a la població del Baix Llobregat a fer els millors castells possibles. Vistes les adversitats metereològiques i les condicions com havíem d’actuar, però, encara que acabés – com tots – molt agoviada, vaig sortir satisfeta d’haver rebaixat pretensions. Deixar els castells de vuit per un dia i completar una diada de tràmit. Una diada que potser no s’hagués hagut de fer tenint en compte el poc espai que disposàvem per actuar. Potser ara tocaria valorar si cal fer castells en cas de pluja quan no es té un espai suficientment ampli per poder actuar.

Tot i els punts negatius de la jornada, cal felicitar als Castellers d’Esparreguera per l’actuació aconseguida i el xeflis que any rere any ens preparen. És una tonteria però s’agraeix moltíssim.

L'origen dels castells.

Ahir al programa Mirant Amunt de Mataró Ràdio vam tenir la possibilitat de parlar uns minuts – potser massa pocs per la importància del tema – amb en Joan Bofarull dels Xiquets de Reus. Ell, el passat 2007 va rebre el premi l’ “Esperidió” que atorgaven per tercera vegada els Amics de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona per un assaig sobre el fet casteller. En Joan és una persona que des de fa anys està interessat en estudiar els orígens dels castells.

Al llibre explica els paral·lelismes que hi ha entre els castells que alcem avui i les diferents moixigangues que hi ha a les terres de València. Com el nom de la publicació indica, tracta dos temes claus. El primer sobre la història del Ball de Valencians fins al naixement dels castells. I el segon, l'anàlisi tècnica de les principals diferències que ens trobem entre les construccions de les moixigangues del País Valencià, les moxigangues religioses catalanes, el ball de valencians, els acròbates del Magreb i els castells.

En Joan va iniciar-se a estudiar sobre el món del naixement dels castells després d’un viatge a València. Allà va veure com les moixigangues – entre elles, la d’Algemesí, – tenien una sèrie d’elements que es podrien relacionar amb els castells. Només amb l’observació no era vàlida fer una teoria, i és per això que, a més de seguir en contacte amb diferents colles del País Valencià, va fer una recerca exhaustiva de documents que parlessin sobre el tema. Després de tot aquest procés, i sense tenir-ho prèviament pensat, es va posar a escriure. Finalment, aquest document de recerca va acabar sent l’any passat el guanyador del premi l’ ”Esperidió”.

Com a historiador que ha publicat un llibre científic amb una hipòtesi concreta sobre com van néixer els castells, ens vam disposar a preguntar-li sobre què en pensava de les afirmacions que havia fet el nostre regidor, el senyor Ferrando. A Reus també havia arribat la versió de l’origen dels castells segons el regidor del Partit Popular de Mataró. El reusenc ens comentava que abans que hi hagués un estudi científic sobre l’origen dels castells, hi havia molta literatura popular que donava un naixement divers als castells.

Analitzant més a fons les paraules de Ferrando, Bofarull ens comentava la combinació curiosa que havia fet el nostre regidor. Per una banda, no trobava estrany que parlés dels ibers com a creadors dels castells, ja ho havia sentit a parlar. Tanmateix, ell no havia trobat cap document que ho demostrés. Per altra banda, sobre la teoria de l’origen militar, va comentar que s’agafava una mica en pinces. De fet, durant una guerra no surt rendible que els militars s’enfilin uns sobre els altres, ja que quan els toqués lluitar estarien cansats. A més, comenta que en les guerres de l’antiguitat es passaven moltes hores observant per intentar veure a l’enemic. És per aquest motiu que Bofarull considera més lògic que els guerrers fessin torres amb pedres i no amb persones. Tot i refusar la hipòtesis del regidor mataroní, el reusenc va concloure dient que no és estrany que apareguin teories com aquesta ja que l’origen de les nostres construccions és una cosa poc estudiada.

Ens agradaria haver pogut parlar una estona més llarga sobre història, però el programa - de moment - té una durada limitada. En tot cas l'entrevista ens va servir per conèixer més a fons la seva publicació.

El llibre l’ ”Origen dels castells. Anàlisi històrica i tècnica” ens pot servir a tots plegats per conèixer més a fons d’on ve aquesta activitat que ens omple tantes hores durant l’any des d’una visió purament científica. Malgrat haver-lo fullejat per sobre, encara no me l’he llegit en detall. Espero que durant aquestes vacances d’estiu tingui la oportunitat per fer-ho.

Reus i els Xiquets.

Una d’aquelles Festes Majors que val la pena anar a veure, almenys una vegada a la vida, és la Festa Major de Reus, Sant Pere. Personalment hi he anat uns quants anys perquè és una de les festes d’estiu que, en la seva globalitat, més m’agraden. Tant per la quantitat d’actes que es fan com per la qualitat. Moltes vegades s’ha dit que a la gent de Reus no els agraden massa els castells, que els hi agraden més els gegants i la resta de comparses de la ciutat (que no són poques!).

I és que després d’haver passat el cap de setmana allà, he vist com els reusencs valoren la colla de la ciutat, però els valoren com a una comparsa més. Els agrada més l’espectacle casteller que no pas una actuació com a tal. Ho explico – si algú de Reus ho llegeix, que no es molesti, són impressions que vaig tenir dissabte, i que ja havia tingut amb anterioritat altres anys – perquè vaig quedar bastant sorpresa amb l’anada a completes de dissabte a la tarda i l’actuació de lluïment de diumenge.

Dissabte, les comparses i les autoritats de la ciutat van anar a la Prioral de Sant Pere a fer les solemnes completes. Abans, però, a la plaça del Mercadal els Xiquets ens van oferir dos castells. El públic pràcticament no es va immutar. La resta de les figures de la ciutat simultàniament també anaven fent els seus balls. Em va sorprendre la indiferència del públic – que no era poc – al veure els castells dels avellanes, mentre que pràcticament embogien veient ballar el Lleó.

Més tard, a la tornada de completes, els Xiquets van oferir, com ja és tradició, el pilar caminant des de la Prioral de Sant Pere fins a l’Ajuntament. La velocitat del pilar va ser espectacular. I aquest cop, sí. Els reusencs efusivament van aplaudir els soferts Xiquets, que van aconseguir fer arribar el pilar a l’Ajuntament gairebé corrent. L’endemà es va tornar a viure una situació curiosa.

El dia de Sant Pere al matí, després de la tronada, totes les comparses i figures ofereixen els seus balls a la ciutat. La Plaça del Mercadal, tot i no estar plena perquè això és pràcticament impossible, val a dir que hi havia una quantitat notable de gent. Els últims en oferir l’espectacle van ser els Xiquets amb la seva actuació. I va ser espectacular com en pràcticament cinc minuts el Mercadal es va buidar. A la segona ronda a plaça només quedaven Xiquets, familiars i amics.

Coneixia la relació entre els reusencs i els Xiquets de Reus perquè he passat bastant temps a la capital del Baix Camp. Tot i això, encara quedo sorpresa cada vegada que estic a Reus de la relació que hi ha entre els ciutadans i els castellers. No es pot dir que no els agraden els castells, perquè seria una mentida, però si que es pot dir que no hi ha massa afició. Es miren els castells com una comparsa més de la Festa Major. Gairebé m'atreviria a dir que valoren més el pilar caminant que fan a la tornada de completes que el dos de vuit amb folre carregat que ens van oferir l'any passat per Misericòrdia.

Amb això me n'adono que a Mataró tenim molta sort. Estimem i animem a en Robafaves i a la Momerota, però també sabem valorar els Capgrossos. A més, la gent és conscient que per muntar un castell cal esperar una estona. Sant Pere és una gran Festa Major, però els castells queden en un segon pla. A Mataró tenim una gran festa major. Totes les comparses es consideren de la mateixa importància i es celebren quan toquen els mèrits de cada formació, i això m'agrada. Molt. El públic de Mataró sap diferenciar un pilar de quatre caminant d'un tres de nou amb folre, encara que cada construcció mereixi un moment diferent d'atenció.

Valls en forma.

Ahir per primera vegada a la vida vaig anar conduint amb cotxe fins a Valls. Tenia ganes d’anar a la capital de l’Alt Camp des de feia temps. M’agraden les diades a la Plaça del Blat, siguin bones o dolentes. Em va costar una mica convèncer al meu pare perquè m’acompanyés a veure castells. El fet de tornar de Créteil el dia abans, celebrar la revetlla i no tenir la certesa clara que es veuria una gran actuació van ser les principals negatives que rondaven pel cap. Després d’assistir a l’actuació, però, estic molt contenta d’haver fet el sacrifici de matinar després d’uns quants dies esgotadors i amb poc descans.

Són molts els adjectius desqualificadors que hi ha gent que de manera poc meditada – o potser per desconeixença de la història - posa a les colles de Valls. Mai ho he entès. La seva forma de treballar és diferent a la nostra, però això no significa que uns fem les coses d’una manera millor que altres. Les realitats de cada lloc condicionen bastant el funcionament de les entitats. En aquest cas parlem de colles castelleres, però aquesta mateixa frase la podríem extrapolar en d’altres activitats. I és que quan moltes vegades es diu que les colles de Valls no assagen prou, que són uns suïcides, que no tracten prou bé a la canalla, que no tenen seny o qualsevol de les crítiques que sovint es senten, penso que no es té raó. Ahir es va poder viure una d’aquelles diades per fer callar a les persones que exposen els comentaris anteriors – que no són poques, almenys en l’ambient amb què em moc -, perquè a Valls es va viure la millor diada de l’any. A més, sense cap caiguda, tret del despenjament d’una enxaneta d’un dels pilars de cinc de la Colla Vella dels Xiquets de Valls.

La diada va ser ràpida i es van poder veure els millors castells de la temporada, tots descarregats. La Colla Vella, per la seva banda, va descarregar en dos dies quatre construccions que encara no havien completat: el tres de nou amb folre, el quatre de nou amb folre, el quatre de vuit amb el pilar i el pilar de set amb folre. Excepte el quatre de nou que va pujar un pèl tancat de la rengla que mirava a la Colla Joves i que un cop carregat es va d’haver de treballar de valent per descarregar, la resta no van patir en excés. Això demostra que darrera del què vam poder veure ahir, també hi ha assaig. Que soni la flauta de tant en tant és possible, però que clavin tres grans castells ho veig pràcticament impossible. Per part de la Colla Joves van començar amb un tres de nou amb folre. Aquest castell no l’havien intentat per Sant Joan des de l’any 2005. En aquella ocasió van completar tant el tres com el quatre. En segona ronda, van oferir un fantàstic cinc de vuit que va fer aplaudir fortament al públic. Segurament va ser el millor cinc de vuit vist aquest any i un dels més macos dels últims anys. Un cinc impecable, sense cap error. En tercera ronda, van fer un peu desmuntat de quatre de nou amb folre. Finalment, però, van considerar que no valia la pena arriscar més del compte i van tancar la seva actuació amb el quatre de vuit.

Tant la Vella com la Joves algunes vegades no fan els castells parats, sinó que branden bastant. Segur que ells voldrien fer-los més quiets, però això no s'aconsegueix sempre. Les dues colles, en moments puntuals de la temporada, també arrisquen més que altres formacions castelleres. Tanmateix, el seu plantejament és diferent. Ni millor ni pitjor. Segurament si el seu tarannà fos el de la meva colla, quedaria sorpresa i no m'agradaria. En el seu cas, però, no. Hi ha prejudicis i llegendes urbanes al voltant de les colles bicentenàries, que moltes no són certes. És per això que crec que abans de desqualificar aquestes colles, s'hauria de meditar què ha passat perquè no s' assolís l'èxit que perseguien. Segurament, els factors que condicionen el fracàs van molt més enllà de l'assaig i del "primitius" que poden arribar a ser castellerament parlant. Avui, però, no toca parlar d'això, sinó que només es pot felicitar tant a la Vella com a la Joves per la gran actuació que van fer ahir i per la gran lliçó de castells que ens van oferir a les persones que ahir estàvem a la Plaça del Blat.

Esperem que la resta de les grans actuacions de les colles de Valls segueixin sent iguals de bones com la d’ahir. Per les dues colles serà complicat superar els registres que van aconseguir. Malgrat tot, van deixar clar que són dues grans colles i que es mereixen estar al podi del Concurs. Personalment, espero veure-les.