divendres, 30 de novembre de 2007

UAB, de 7.


Passades les dues del migdia, diferents estudiants universitaris de Catalunya van posar-se la camisa de la colla castellera de la seva universitat i es van començar a fer castells. Quatre colles sota els noms Ganàpies de la Universitat Autònoma, Arreplegats de la Zona Universitària, Xoriguers de la Universitat de Girona i Marracos de la Universitat de Lleida van alçar diferents construccions de cinc, sis i set pisos.


Observant les cares que hi havia entre les camises de les quatre colles, vaig veure com la gran majoria d’ells eren castellers de colles “convencionals”. Des de Castellers de Vilafranca fins a gent de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, passant pels Xiquets del Serrallo. Fins i tot hi ha castellers que alcen castells més alts amb la Colla Universitària que amb la seva colla habitual. Em ve al cap una companya dels Matossers de Molins de Rei. Curiós.


Canviant de tema, voldria denunciar que des de la universitat no hi ha una clara voluntat per donar a conèixer el món dels castells, si fos així les colles tindrien molt més reconeixement i en formarien part moltes més persones “no castelleres”. El problema, vist des de fora, sembla que vingui donat per part de les dues bandes. Per la universitat i pels castellers. Una idea – el fet de donar a conèixer els castells al món universitari – que podria haver estat molt bona, ha acabat convertint-se en un espai de trobada entre els joves de les diferents colles que estan estudiant una carrera universitària. La llàstima és que per tot plegat, i per fer veure que la institució de la universitat dóna importància a les iniciatives dels estudiants i a les tradicions catalanes, acabin donant crèdits de lliure elecció per practicar castells.


Tornant a la diada que es va viure ahir, cal dir que després d’uns quants anys veient-se castells amb enxanetes majors d’edat, la UAB es va convertir en una universitat de 7 gràcies als Arreplegats. És una llàstima però no podran fer una placa en commemoració al quatre de set perquè a l’espai de gespa on es feia l’actuació no hi ha parets. Una pena, segur que al rector li sabrà greu.

dilluns, 19 de novembre de 2007

Decepció a Terrassa.


Com cada any, el tercer cap de setmana de novembre es celebra la diada dels Minyons. Enguany es celebrava la 28a. En principi, l’actuació no es presentava tan atractiva com altres anys, potser per això la plaça no estava tan plena com en d’altres ocasions. Pel què fa a les colles convidades semblava que el Raval de Montserrat podria ser una bona plaça per acabar la temporada, ja que en principi les dues colles volien portar castells que aquest 2007 encara no havien aconseguit. Els Xics esperaven poder intentar el 2 de 8 amb folre i els Castellers de Barcelona el 4 de 9 amb folre.

L’actuació va començar passades les dotze del migdia. Com és habitual, van obrir plaça els amfitrions. Els Minyons volien descarregar el seu primer 2 de 9 amb folre i manilles de la temporada. Ja n’havien carregat dos, a Vilafranca i a Girona. Havien fet un altre intent a Barcelona. Just quan l’enxaneta es disposava a fer els tres passos, el castell va cedir a nivell de sisens. A la ronda de repetició els Minyons van encarar un tres de nou amb folre que van descarregar sense problemes. A la segona ronda, els egarencs van tornar a apretar l’accelerador i van muntar el 5 de 9 amb folre. La construcció va pujar mogudeta però sense deformacions. A l’entrada dels dosos ja es va fer evident que el castell tindria grans dificultats per poder-se descarregar. A més de mogut, la banda del dos estava més alta que la del tres. Tot i així, la valenta canalla lila va seguir amunt. L’enxaneta va poder fer la primera aleta, però quan es va disposar a fer la segona, el cinc va cedir pel pis de quints. Destrossats moralment, els Minyons van passar ronda i van tancar la seva actuació amb un 4 de 8 i dos pilars de cinc.

La segona colla a actuar van ser els Xics de Granollers. El fred i els últims assaigs van fer que arribessin a Terrassa amb un programa no tan ambiciós com el públic s’esperava. Els de Granollers van completar el 5 de 7, el 2 de 7 i el 4 de 7 amb el pilar. Així doncs, els de la capital del Vallès Oriental van fer la mateixa actuació que havien dut a Mataró dues setmanes enrera. Els tres castells no van tenir cap dificultat. Terrassa, doncs, no va poder veure el gran intent esperat de 2 de 8 amb folre dels morats però tampoc va poder veure un castell de vuit per part dels Xics. La plaça és mereixia quelcom més. Una decepció, la veritat.

Els tercers van ser la colla degana de la ciutat comptal. Els Castellers de Barcelona, uns habituals en aquesta diada, es presentaven a Terrassa, com sempre, a donar el millor d’ells mateixos. Així doncs, no podien obrir de cap altra manera que amb el castell estrella: el 4 de 9 amb folre. Ja l’havien provat a la Mercè, però sense èxit. La construcció va pujar serena però un pèl tancada a nivell de quints. A l’entrada de dosos, el problema es va accentuar més ja que els sisens pràcticament es tocaven entre ells. La canalla, però, va decidir pujar amunt. Després d’uns anys, els Castellers de Barcelona tornaven a fer l’aleta a un castell de nou. La pena va ser que just després de la carregada, la canalla es va despenjar i el castell va cedir amb ella. En segona ronda, els vermells van seguir fil per randa el que tenien previst. Van muntar el dos de vuit amb folre. La pujada molt lenta i amb dificultats de l’aixecadora va fer que el castell finalment es desmuntés. A la ronda de repetició, encara que va ser una mica més treballat, el van desacarregar sense problemes. Els Castellers de Barcelona van tancar la seva millor actuació dels últims anys amb un 3 de 8 que no els va suposar cap problema.

Així es tancava la 28a diada dels Minyons de Terrassa. Una diada que va durar més de tres hores, que en cap moment va tenir ritme. A més que el fred i la mala sort van fer passar factura a la Colla local. La nota positiva se la van endur els Castellers de Barcelona, la pena va ser l’espectacular caiguda de la canalla. Avui la caiguda ja ha tingut repercussió a la premsa. Un oient del món a Rac1 de Reus ha fet una crítica severa als responsables dels Castellers de Barcelona. És una llàstima que des de la ignorància es pugui opinar faltant el respecte als tècnics de la Colla. De ben segur que si els de Barcelona haguessin sabut que el castell hagués caigut d’aquella forma, l’haguessin tirat avall.

dijous, 15 de novembre de 2007

La fauna pinyaire.

Els pinyaires són una espècie molt diversa i no se’ls pot posar a tots en un mateix sac. Són tan diversos com curiosos. Tot i així - si em permeteu -, els classificaré. De l’observació de la magnífica fauna de la meva colla han sortit aquests resultats:

Els pinyaires de soca-arrel. Es caracteritzen per anar amb la faixa sota el braç. Bé, sota el braç mentre no estan a alguna plaça. Quan estan dins l’ambient casteller són els primers d’enfaixar-se. Se’ls podria considerar uns obrers de la pinya ja que sempre estan allà quan alguna colla els necessita. Sí, no en tenen prou en posar-se a la pinya de la seva pròpia colla. Potser alguns d’ells fan col·lecció de pinyes. Bromes a part, aquest col·lectiu està format per gent habitualment jove, a més de gent que ha fet poques rentades a la camisa. A aquest grup no els fa falta que el cap de colla els digui: “Nois, a fer pinya a l’altra!” Perquè ells ja hi són dins. En general, no tenen prejudicis, formar part d’una colla castellers és el millor que els ha passat. No creuen en la rivalitat, prefereixen conèixer l’ambient casteller des del nucli de la pinya, sempre, però, defensant a mort els valors i les decisions de la seva pròpia colla.

Un segon bloc és el que està format pel que es podria anomenar pinyaires de dos colors. En general, són castellers bregats. Porten un munt de castells a l’esquena. Són molt fidels a la seva colla i anys enrere segurament que havien format part dels super pinyaires. Tenen un lloc clau a la pinya de la seva colla. La seva edat i la seva experiència no els permeten fer totes les pinyes que voldrien. Algun cop al cap o algun ensurt després d’una caiguda és el que els va fer decidir no posar-se a les pinyes de totes les colles del país. És per aquest motiu que agafen la seva colla de referència – a la que li tenen una admiració gairebé malaltissa - i li són molt fidels. Sempre que no tinguin una actuació amb la seva colla, aniran a fer pinya a la colla de referència. Normalment aquesta colla de referència acostuma a ser una de les colles grans del món casteller. Als sopars de la colla admirada molts d’ells hi són convidats. Si no estigués mal vist, segurament que molts d’ells tindrien dos camises a l’armari. De totes maneres, alguns tenen la samarreta. Els agrada que el seu esforç i dedicació sigui reconegut.

El tercer grup està format pels pinyaires esporàdics. Pocs cops han estat a la pinya de la seva pròpia colla. Normalment són gent que forma part del tronc. A alguns d’ells els encanta fer-se veure. No es posen mai al nucli de la pinya. Si per obligació o per canviar d’hàbits decideixen fer pinya, ho fan donant mans. Sempre han de poder mirar amunt. Si tenen l’ocasió aprofitaran per comentar el castell amb la persona que tinguin al costat. Si el castell no va massa bé, preferiran cridar i donar ànims als seus compatriotes del tronc.

Ens trobaríem amb un grup format pels ex-pinyaires. Algun cop enyoren el seu passat, però quan reflexionen veuen que el seu futur és molt millor. Normalment són gent ambiciosa. Ja no fan castells tocant de peus a terra, sinó que ara formen part del folre i les manilles. És cert que la majoria d’ells gaudeixen d’una qualitat física més que acceptable. De vegades, però, volen massa amunt. El seu nivell superior – es pensen que formen part de l’elit castellera – fa que només es posin a les seves pinyes. Quan actua una altra colla (sobretot si fan folres), prefereixen quedar-s’ho mirant per fer els comentaris tècnics del castell. Per sort, s’ha de dir que aquest nucli és bastant reduït. Fins i tot m’atreviria a dir que està en vies d’extinció.

Finalment trobem un grup molt divers on hi ha personatges de tot tipus. La gent d’aquest grup, però, tenen una característica comuna: només és posen a la pinya de la seva Colla. A la de les altres Colles només s’hi posaran en ocasions comptades, quan sigui quasi d’obligat compliment. Dins d’aquest grup, hi trobaríem els homes que quan acaba el seu castell van a remullar-se la gola amb una bona cervesa, els personatges que vagin a on vagin sempre troben algun conegut a la plaça (això fa que no es puguin posar a les pinyes de les altres colles perquè aprofiten quan no actuen per xerrar), la gent més gran de la colla i aquelles persones que es podrien considerar talibanes ja que només es posen a la seva pinya perquè creuen que els castells es fan amb la seva colla.

I què n’és de bonic que hi hagin tots aquests tipus de pinyaires, no? Ja ho diuen, de la pluralitat en surten les grans coses. De la pluralitat surten els grans castells.

Ens pots donar un cop de mà?


Cada cop és més habitual que t’agafin de la camisa per posar-te a la pinya d’una altra colla, vulguis o no. Hi ha dos estils d’obligació; quan t’obliguen els de la teva colla o quan són els de la Colla que necessiten ajuda que et criden.

Normalment quan ho fa la colla que intentarà el castell, sempre et fan la proposta de manera més amable. Evidentment s’ha de posar l’excepció d’uns que van de verd. Quan és la teva colla que t’obliga a posar-te a la pinya de les altres colles, la cosa no és tan amable. A més, quan es dóna aquesta situació és perquè vas curt de gent. Per tant, tenim un problema. Volem fer un castell, una construcció que sense ajuda no podríem fer sols.

D’acord, per fer grans construccions es necessiten molts castellers, i és normal que les colles no puguin arrossegar efectius a tot arreu. Si anem per les places es pot veure que ningú se’n salva. Ni les Colles de Valls que s’havien caracteritzat per fer els castells només amb la seva gent. Això s’ha acabat. El que ens hem de plantejar, doncs, és com volem que siguin les actuacions i els nostres castells.

Hem de fer grans diades a tot arreu? Hem de fer els castells en funció de la gent que portem o comptem amb la gent de les altres colles? Els castells són tronc i canalla o també hi incloem la pinya? Hem de fer els castells sols però amb els cordons de suport amb camises d’altres colors? El suport ha de ser puntual? Els principals castells de la Colla s’han de fer sense ajuda? Hem de tirar un determinat castell per superar a algú?

Un munt de preguntes que si hagués de respondre, m’acabarien contestant: “si fos per tu, estaríem fent castells de set”. Per cert, no seria el primer cop que m’ho diuen.

dilluns, 12 de novembre de 2007

Anem a l'Escorxador. I els castells?


Marxar del Joanot fa una certa pena. S’hi han viscut moments de tots colors. Si ens posem a pensar, alguns de nosaltres hem crescut allà. De fet, els Capgrossos ens hem fet grans al Joanot. Una espècie de nostàlgia però també d’alegria s’apodera a l’hora de parlar del nou local. Alegria perquè seguim avançant no només a nivell de construccions com a Colla, i alegria perquè el nou local suposarà una nova etapa per tots nosaltres.

Assajar a una escola i tenir la seu administrativa lluny segurament no és la millor manera de funcionar. Tot i així, s’ha de valorar el que hem tingut fins ara. El Joanot, tot i no ser un equipament exclusivament casteller, ha acomplert – i amb bona nota – aquesta funció. Dos patis; un per assajar i l'altre perquè jugués la canalla, un porxo, un balconet per fer els discursos, un espai tancat per assajar la canalla i per quan fa fred, etc. No ens podíem queixar.


A partir de l’any que ve assajarem a un lloc nou que fins ara pocs de nosaltres teníem visualitzat. Avui – espero canviar d’opinió al març – penso que l’espai casteller (ententent-lo a allà on es pareixen els castells, a on es fan les proves) era molt millor al local que vam deixar la setmana passada.

Després de la visita guiada que ens van oferir en Toru i l’Àlex Miralles, ja sabem a on s’ubicaran les coses. Fer unes valoracions vàlides a dia d’avui és una mica arriscat. Segurament d’aquí uns mesos es veurà tot més clar. La primera impressió que vaig tenir és que el somni del local ja és real. Sí, de fet és una pensament una mica estúpid, però va ser aquest. Tot i així, vaig sortir amb la impressió que tenim un espai amb molts departaments, però excessivament petit per fer l’activitat que ens uneix: els castells.

Està molt bé que la massatgista tingui una gran sala per fer massatges, està molt bé que els grallers tinguin una sala gran insonoritzada, està molt bé que tinguem una biblioteca. Però realment seran útils aquests espais? Hi haurà vida al local més enllà dels dies d’assaig? Serà un espai viu? Realment és això el que necessita la Colla? Tinc claríssim que tant els grallers com la gent d’arxiu necessiten el seu espai, però i l’espai de tot plegats? Si no tenim un lloc prou ampli per assajar, tindrem un gran local però ens faltaran els castells. Si l'any que ve fa caloreta, no tindrem problemes perquè aviat podrem assajar a fora. Si no és així, patirem. Ja per últim, a on deixarem la canalla mentre la pinya i el tronc fem proves? Fins ara no molestaven, però a partir d’ara tinc ganes de veure qui els farà callar. Penso que els assaigs que haguem de fer a dins seran agoviants. Això sí, que la xarxa mecànica i el terra calent no falli.


Després de la visita tinc la sensació que tenim un local molt elistista, però poc pensat per la Colla en global.

Us proposo un repte: fem el 3 de 9 amb folre sota teulat al nou local.

dijous, 8 de novembre de 2007

Capgrossos, genials!


Fa poc més de 9 mesos crec que cap capgròs es podia imaginar que faríem una temporada com aquesta, gairebé superant la nostra millor temporada fins avui (la del 2004). De fet, a nivell de construccions només ens ha faltat descarregar el pilar de 7 amb folre.

Vam començar l’any amb l’incertesa de no saber quina reacció tindria la gent de la Colla. Els castells de vuit van costar d’arribar. Dues baixes clau al tronc van fer que costés més intentar-los. Tot i així, a Sants vam descarregar la primera jardinera. Més tard, a Premià vam descarregar una treballadíssima catedral. Això donava a entendre que el treball que feia mesos s’estava fent a l’assaig, es podia veure a plaça. Això sí, amb molts més nervis dels habituals. S’acostaven les Santes i tothom demanava a crits el tres de nou amb folre. Va arribar el dia i al costat dels Castellers de Vilafranca i dels Xiquets de Reus vam descarregar després d’un any un castell de nou a Mataró. Aposta personal perduda, però això ja és un altre tema. Després de les Santes, arribaven les vacances.

El segon tram farcit amb unes actuacions d’envejar va arribar. Segurament a algunes actuacions com Reus o el Prat no vam estar a l’alçada de la Plaça, però qui hagués firmat aquests castells al principi de la temporada? La traca final que tots esperàvem va arribar a Vilafranca. De fet, però, sense la gran actuació de Lleida i el pilar de sis descarregat a Girona, a la capital de l’Alt Penedès no haguéssim fet aquesta gran actuació. El tres de nou amb folre i el cinc de vuit la majoria de nosaltres sabíem que els descarregaríem. El que ningú s’ho creia era que el quatre de nou amb folre el féssim, i a més, amb aquella facilitat. Els Capgrossos tornàvem a omplir una pàgina de la nostra curta història. Però la cosa no acabava aquí. L’últim dia al Joanot Martorell es va omplir de cares antigues i noves. Allà es va constatar que no podíem acabar la temporada sense la cirereta del quatre de vuit amb el pilar. Un altre cop, tota la colla de forma unànime demanava aquest castellàs. Després d’un intent desmuntat, el vam carregar. Una carregada que no va ser celebrada per la Colla. Va ser la primera caiguda de la Colla de l’any. Però quina colla voldria que totes les caigudes fossin com aquesta?

Resumir la temporada amb poques línies és complicat. En aquest escrit pràcticament només s'han tingut en compte les construccions, però també s'hauria de tenir en compte l'esforç de tota nosaltres. Ja vindrà.
Resultats finals: tres tresos de nou amb folre, un quatre de nou amb folre, un quatre de vuit amb el pilar carregat, sis cincs de vuit, vuit dos de vuit amb folre i un pilar de sis. Uns resultats que a dia d’avui encara costen de pair!