I ara, què?

Al dinar de la diada, entre cervesa i cervesa, es parlava de nous castells. Es deia de mirar amunt, més enllà del que fins ara hem aconseguit a plaça. Espontàniament - i extraoficialment - s'estaven creant les alineacions d'estructures com el tres de nou amb folre i agulla (compte, que només en portem un de vuit i ja ens aventurem!) o el dos de nou amb folre i manilles (amb aquesta torre que tenim, podem fer de tot!). M'agrada veure la gent engrescada. Les converses eren fruit del moment, d'acord.

Tant de bo la temporada que ve ens puguem plantejar aquests nous reptes. De totes maneres, falta molt. Les vacances són molt llargues i ens haurem d'esperar fins l'assemblea per conèixer quines són les intencions de la tècnica. Després vindran els típics problemes: "que si fa fred", "que si jo t'havia dit que aquest any m'ho prendria amb més calma", "que si ja tinc una edat per anar a segons quin lloc", "que si ja no serveixo". Vaja, en sintonia amb la imatge que donem des de fora, tornaran els discursos de la llagrimeta.

Però bé, la veritat és que no volia parlar d'això. La meva intenció era posar una mica de seny. Sí que som bons, sí que tenim una canalla que val un imperi, sí que tenim un tronc que treballa de valent, sí que tenim persones a la pinya disposades a patir als assaigs de dimarts. Som prous? No vull aigualir la festa a ningú, però la veritat és que quan vaig veure algunes fotos del quatre de nou amb folre de Vilafranca se'm va posar la pell de gallina. Realment érem prou gent per tirar aquell castell? La resposta és rotunda: no. Personalment no en vaig ser conscient fins que em van arribar les imatges.

Està claríssim que aquell dia tocava intentar-lo (i descarregar-lo, evidentment), però podem anar per les places esperant que la resta de les colles ens ajudin a tancar les pinyes? És cert que totes ho fan i nosaltres no som de les que més abusem. A mi no m'agrada gens donar aquesta imatge. Una cosa és que es posin al cordó de seguretat i l'altra que pràcticament ens muntin la pinya. Si ens plantegem nous reptes és perquè els que fins ara havíem assolit els teníem apamats (a tots els nivells, la pinya n'és un).

Per altra banda, i no menys important, hem de recordar que enguany només hem fet un quatre de nou amb folre. Per tant, sí que hem de mirar amunt i hem de tenir ganes d'afrontar noves fites, però també hem de ser realistes i intentar no caure en els mateixos errors que en temporades anteriors. Si assagem castells de gamma extra, fem-ho amb discreció. No cal que tot el món casteller se n'entri i a l'hora de la veritat ens caguem. Si assagem castells de gamma extra, fem-ho sense obviar la dificultat d'altres castells inferiors. Si assagem castells de gamma extra, intentem motivar a nous castellers per fer unes proves amb mínimes condicions sense destrossar les esquenes de la nostra soca.

Vull fer un pas endavant, però veig que abans hem de polir unes quantes mancances que ens poden condicionar. En primer lloc, hauríem de consolidar el quatre de nou i, en segon lloc, arribar a ser, almenys, entre una cinquantena i un centenar més de camises.

Estic d'acord en assajar nous castells, sempre que haguem assolit allò bàsic No només a nivell de construccions, sinó també a nivell de camises.

Ara toca descansar, ja ens atabalarem d'aquí a tres mesos.
Bones vacances castelleres, Capgrossos!

(Fotos 4 de 9 amb folre a Vilafranca: Imma Dorda)

Bé, bé, bé!

Poques persones hauran acabat la temporada amb mal regust de boca. Tot i que el pilar de sis de Vilafranca només ens quedés carregat, la majoria vam sortir amb un somriure d'orella a orella de la Plaça de la Vila. Aquella actuació ens compensava el tram dur (i inesperat) que vam patir després de vacances. Amb els números a la mà, la temporada 2008 vam fer millors castells (almenys quantitativament). Vam descarregar 8 castells de nou (vam carregar-ne un més) i vam completar-ne 19 de vuit i mig (més un de carregat). Aquest any no hem arribat a aquestes xifres; hem descarregat 5 castells de nou i 14 de vuit i mig.

El 2008 vam fer una temporada de més a menys. Tot i que els assaigs ens anaven de cara i féssim grans proves de castells de gamma extra, el ridícul amb el quatre de nou amb folre a la Plaça de Braus de Tarragona i les relliscades a Reus i Vilafranca amb el tres de nou amb folre van acabar deixant-nos a la majoria amb les espatlles amunt i decebuts. Teníem mala sort, no ens crèiem el nostre nivell o realment no érem tant bons com ens pensàvem?

Enguany, en canvi, hem anat de menys a més, obrint gamma gràcies als pilars i consolidant una estructura que, fins aquest any, semblava que fos impossible per nosaltres: el quatre de vuit amb el pilar. Tot i que les xifres no diguin el mateix i que enguany ho haguem passat malament, considero bastant més meritòria la temporada del 2009 que la del 2008. A més, quan acabes bé, et queda millor regust.

Dades positives no ens en falten: vam ser la primera colla en descarregar el quatre de vuit amb l'agulla i el pilar de set amb folre a plaça, som la única colla que, de moment, ha descarregat tots els castells de nou que ha portat a plaça, hem estat la segona colla que ha descarregat el 3 de 8 amb el pilar, després de quatre anys hem tornat a fer un castell de nou per la nostra diada. I segur que me'n deixo alguna de significativa.

Què més volem? No haver caigut a Argentona ni a l'assaig posterior i haver pogut portar a les places importants castells més alts. Tot i el cop dur que va representar (no volem caure mai, i menys amb un castell de vuit bàsic), vist amb certa distància temporal crec que ens ha anat bé a tots per madurar i donar-nos compte d'on estem. L'ensopegada ens ha donat l'esperança i confiança que necessitàvem (almenys a aquells que hi som sovint). Ens ha fet adonar-nos del què són els castells. Aquelles colles que tenen més de trenta anys segur que ja ho saben, nosaltres - a la nostra manera, també - però ens falta aquell orgull i aquella confiança en els nostres castellers. Dit d'altra manera, sovint semblem els màrtirs del món casteller. Falta creure'ns (sense arribar a ser prepotents) que estem a on estem perquè tenim el nivell, i que aquest nivell i capacitat no es perd en dues setmanes.

A ningú se li escapa que ho hem passat malament i, per molt que el cap de colla digués que no, alguns hem arribat a sentir vergonya (o almenys en el meu cas) a alguna actuació del segon tram de temporada. Personalment, quan anem per les places a tirar els castells més alts, em poso nerviosa i seria la primera de rebaixar plantejaments. Em fa ràbia que siguem com som, que amb una caiguda de 3 de 8 ens quedem espantats (també personalitzo) i no sabem reaccionar. És possible que si alguna altra colla ens hagués acompanyat, hauríem fet el cor fort. Qui sap!

Com deia, vaig passar vergonya a Esplugues. Després d'aquella actuació tenia ganes d'acabar la temporada. S'ha de tenir paciència, l'hem tingut, hem treballat i s'ha pogut constatar que tampoc estàvem tant malament. Al final, la vergonya s'ha convertit en orgull i unes setmanetes més de plaer no haguessin anat malament. La reflexió final de la temporada diria que està clara: ens falta orgull i casta.


Després d'aquesta valoració general, espero inspirar-me i poder escriure en breu quelcom millor..

*Se m'ha acabat fent la temporada curta, i això que després de 13 anys a la Colla ha he aconseguit no fallar a cap actuació aquest any. Tot un rècord!

Estava verd.

Sense prèvies, deixo enllaçat el vídeo de l'intent de 4 de 9 sense folre dels Castellers de Vilafranca a Sitges.

Com diuen els que hi entenen, un castell no és un bon intent si no li col·loques l'acotxador. Seguint aquesta frase memorable, els verds ahir en van quedar molt lluny. Massa. Tant de bo no hagin pres mal (sembla que no) i puguin demostrar que el tenen millor que els tres intents que vam veure ahir (els dos que van haver de desmuntar no es van arribar a col·locar els sisens).

La resta de comentaris al respecte, me'ls guardo. Valoreu-ho vosaltres mateixos. Només espero que la caiguda no els condicioni la Diada de Tots Sants. Per cert, des d'aquí felicito als Castellers de Sants per la primera catedral descarregada i a la Jove de Sitges per la bona actuació que van fer.

(Vídeo fet per en Ferran Galan)

L'Escola de Castells.

Dijous al vespre vaig acostar-me al local de la Jove de Tarragona. Tenia ganes de veure com tenien el pilar, però sobretot volia anar a fer el xafarder per saber en què consistia allò que ells anomenen l'Escola de Castells. La veritat és que vaig quedar bastant sorpresa.

Aquest assaig, que fan tots els dijous, consisteix en provar gent que habitualment no fa castells a plaça, però que li fa il·lusió i té ganes d'aprendre a pujar. Eren al voltant d'una quarentena de persones (em van dir que dijous eren pocs), la majoria joves. Van fer proves de castells de sis nets, proves de pilars de quatre i alguna altra prova amb pinya. Per curiositat vaig preguntar quins resultats donava l'Escola i si valia la pena invertir-hi tantes hores. Em van dir que enguany, gràcies a aquests assaigs de dijous, havien debutat a plaça sis persones (que no havien pujat mai) a castells de set. Déu ni dó. Deien, com és lògic, que no totes les persones que estaven allà acabarien sent castellers de tronc però que aquests assaigs també servien perquè molta gent del folre s'habitués a estar a les alçades, a tenir equilibri i confiança, a més d'aprendre a treballar autònomament sobre la pinya.

Nosaltres en els últims temps hem anat fent algunes accions tímides al respecte (assaig de final de temporada, dia blau, assaigs de dones), però estem a anys llum de tenir una quarentena de persones que, sense ser del tronc habitual, puguin aguantar un castell de sis net. Les propostes que hem fet nosaltres han servit per motivar a la gent, més que no pas per apostar decididament cap a una una possible obertura per aprendre a estar al tronc (i saber la duresa que això comporta) a la gent de la colla.

Alguns comentaran que ens els últims dos anys s'ha apostat per la renovació. Sí, és veritat que hi han hagut canvis notables al tronc, tant pel que fa a posicions com a noves incorporacions. Tanmateix, considero que no se'n pot fer bandera. Alguns d'aquests canvis han vingut obligats per lesions o baixes. Molts dels relleus s'han donat perquè han entrat a la colla gent que anteriorment havia portat una altra camisa que no era blau marí (Sergi, Meli, Cèlia, Ubach). Altres han vingut pel retorn d'antics castellers (Gelabert) i altres, després d'un temps inactiu d'activitat castellera, han tornat i han trobat el seu lloc al tronc (Sílvia i Castillo). Aquests últims, després de fer durant bastant temps d'sparrings, han aconseguit ser titulars.

Tot i els canvis, les veritables noves incorporacions al tronc es poden comptar amb una mà. És cert que s'ha anat (i en alguns casos encara s'està treballant) a gent nova (Viscas, Ferran Sans, Dani), però les exigències i les circumstàncies de la temporada han fet que no es puguin treballar més seriosament a aquestes persones. Entenc perfectament (i comparteixo) que el que la majoria volem és fer grans castells i això comporta treballar al màxim les persones que han de fer els castells més alts. Per tant, treballar gent inexperta és complicat, arriscat i sovint ens manca temps.

Crear una escola de castells és difícil perquè comporta sacrifici per part de les persones responsables del projecte. Alhora, ha de ser molt gratificant veure l'evolució de la gent que et ve a assajar sense saber enfilar-se a principis d'any, però veure que a finals de temporada estan capacitats per pujar a un castell de set o a un pilar de quatre. Segurament és una feina de formiga poc agraïda i que a la llarga pot donar fruits saborosos.

És cert que a l'assaig de canalla es poden fer proves per fer enfilar a gent no habitual, però també és veritat que l'objectiu principal de l'assaig és donar confiança als més petits amb les proves netes al terra. Si volguéssim crear nous castellers de tronc, potser no es tractaria de copiar el projecte de la Jove, però sí que estaria bé buscar una alternativa sòlida i apostar decidicament per fer més debuts durant l'any a les places de barri (això si volem parlar de renovacions i no de rotacions).

De la mateixa manera que ens estem posant les piles a marxes forçades a l'hora de fer activitats socials, estaria bé posar-nos les piles pel què fa a recanvis per no ofoscar-nos quan ens falli o vulgui plegar algú.

Sobre els pilars caminant.

Coincidint amb la Mercè, que és el dia on a Tarragona es fa la tradicional baixada del pilar des de l'antic ajuntament fins a l'actual, em diposo a fer una reflexió sobre els pilars caminant de les actuacions castelleres.

El pilar d'entrada a plaça és una construcció que a algunes actuacions dóna el tret de sortida a la diada i que, com el seu nom ens suggereix, hauria de fer-se tant bon punt les colles entren al lloc a on es faran els castells després d'una cercavila. És un pilar que acostuma a agradar sobretot als nens i al públic no entès, juntament amb els castells aixecats per sota o els que porten agulla. Hi ha places on es realitza i places on no. Desconec el motiu pel qual es fa, però sembla que sigui per la tradició o perquè la colla que actua d'amfitriona així ho indica.

A les diades importants de Mataró acostumem a fer el pilar caminant (un altre tema de polèmica seria si es diu pilar caminat o pilar caminant). No és curiós que el fem, sinó com el fem. Tal com el seu nom indica, el pilar d'entrada a plaça hauria de ser això: un pilar d'entrada. Malgrat això, nosaltres, els Capgrossos, venim en cercavila del local, entrem a plaça amb el Bequetero, ens enfaixem i fem veure que sortim per fer el pilar i tornar a entrar. No seria més lògic entrar directament amb el pilar quan s'acaba la cercavila? Suposo que sí. Personalment, eliminaria l'entrada a plaça a l'estil grup d'esplai amb el Bequetero, però sóc conscient que seria de les poques que recolzaria aquesta iniciativa. A més, encara que no m'agradi, sé que entrar cantant "...i 15!" ja es pot considerar una tradició i un distintiu nostre dins del món casteller.

De totes maneres, no som els únics que desafiem la lògica del pilar d'entrada. Quantes són les actuacions que abans de començar entre nosaltres anem preguntant: "avui hi ha pilar?". Són unes quantes les places que un cop hi som dins, sortim i fem el pilar. Aquest any, per posar uns quants exemples, ens hi hem trobat a Vilassar de Dalt, Sants o Sitges. Curiosament, a Valls, no fan pilars d'entrada. Les colles van en cercavila des dels seus respectius locals fins a la plaça del Blat on entren amb el toc d'entrada a plaça, però sense el pilar. Per què? A Vilafranca s'acostuma a fer una petita cercavila i entrar a la plaça més castellera amb el pilar caminant. Des de quan es fan els pilars d'entrada i per què es van inventar?

Són moltes les places a on es fan castells i moltes les formes d'entrar a plaça. Suposo que el pilar és una forma simbòlica d'anunciar que la diada està a punt de començar. Està clar que no hi ha una norma que digui quan toca fer el pilar caminant a les actuacions i quan no, però mai deixarà de ser-me curiós el fet d'estar a la plaça i haver-ne de sortir per fer el pilar. Quina xorrada, no?

Crisi, transició o ensopegada?

Aquesta és una temporada estranya. Des de bon principi, la tècnica havia anunciat per activa i per passiva que seria una temporada de transició on es treballarien canvis -molts obligats, no ho oblidem - a les estructures, sobretot a la del tres.

El pare dels castells va tardar en arribar. No el vam poder veure fins l'últim dia de maig a Manresa. Tot i els canvis, poc a poc aquesta estructura va anar a funcionant fins a convertir-se en una de les perles de la colla (l'altra era el pilar). Per Les Santes vam aconseguir un castell de nou en forma de tres. Un èxit que posava en dubte l'any de transició (a més, tenint en compte que juntament amb el castell de nou, havíem aconseguit tota la gamma de castells de vuit i el pilar). En aquest inici de segon tram, almenys momentàniament, sembla que les coses se'ns hagin torçat. Tot i aconseguir el tres de vuit a Sitges i a Sabadell, se'ns va resistir després de vuit anys a Argentona i a l'assaig vam ensopegar amb el tres de set net.

En aquests moments hi ha qui parla de crisi. Personalment no considero que la cosa estigui tant fotuda. Hem perdut el pilar i hem tingut una llenya inesperada. Ens agradaria que tots els objectius es complissin. No és així, però tampoc ens ha anat tant malament. No estem acostumats a fer clàssiques de vuit a mitjans de temporada ni a caure de castells al nostre abast. Tanmateix, no s'ha de fer un drama del que ha sigut (i esperem que només sigui) una escena de tota la temporada. Jo m'atreviria a parlar de crisi si la situació que estem vivint actualment s'allarga tot un any i veiem que tenim greus problemes per anar més enllà dels castells de vuit bàsics. A ningú li agrada caure, però quan fem castells ens exposem a aquest risc i de vegades sembla que no en siguem conscients.

Al mateix temps que s'ha de relativitzar la situació en què ens trobem, no podem de deixar de preguntar-nos què ens passa. Tant individualment com col·lectivament. Personalment, sóc conscient de quin moment em vaig començar a desmotivar. Potser algun dia en parlaré, però ara no ve al cas. Suposo que la meva situació, i la de molts de nosaltres, no és tant estranya. Els que portem anys anant a totes, necessitem respirar. Tot i que els castells siguin importants, hi ha vida més enllà de la faixa i la camisa. Això no seria un problema si els últims resultats ens haguessin acompanyat i si el defalliment no fos generalitzat sinó personal. Fins ara sempre hem mirat més amunt i ara veiem que mantenir-nos és més complicat del que ens havíem imaginat.

A nivell col·lectiu hi ha moltes coses a millorar, però que s'aconsegueixi no només (que també) depèn de la tècnica i de la junta, sinó de cadascú de nosaltres. Tècnicament ens ha fallat en dues ocasions el tres, però jo diria que, a banda dels problemes que ens pugui suposar aquesta estructura, hem d'anar endavant. S'ha d'intentar arreglar les deficiències que s'han generat, i saber mirar més enllà del tronc (que és la part visible). Tenim prou camises a l'assaig per fer bones proves? Som conscients del nivell de castells que estem fent? Hem perdut el respecte a segons quines construccions? Ens concentrem prou a cada prova que fem? Hi ha prou silenci a les proves netes? S'ha motivat a tota aquella gent que passant desapercebuda fa el que pot per venir a castells? Se'ns tracta com ens mereixem quan som pocs o quan no surten les coses com ens esperàvem? Ens mereixem que ens escridassin? Hem fet tot el que hem pogut per intentar captar gent nova jove? La llista podria seguir, però amb paraules i amb preguntes no s'arreglen els problemes.

Alguns esperen que sigui la tècnica qui tiri endavant la colla i altres que la colla animi a la tècnica. Fins ara -exceptuant moments puntuals - les coses ens han anat de cara. Fer castells amb els Capgrossos era guai i anar de gira per Catalunya o sortir a la televisió també.

Tant de bo que aquesta ensopegada que estem patint no passi a ser crisi. Ara és quan tots, independentment de la nostra responsabilitat, hem de donar el que la Colla ens ha regalat fins avui. Com diuen, el difícil no és arribar, sinó mantenir-se. Ens toca desmostrar-ho individualment, col·lectivament, sempre sense oblidar que fem castells perquè volem i no per obligació.

Sant Fèlix (IV). Pletòrica Colla Vella.

La colla que tancava les rondes era la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Es presentava a Vilafranca amb l’objectiu de descarregar tres castells de nou. A més, si l’actuació anava bé també intentarien el pilar de vuit amb folre i manilles. No sense treball, ho van aconseguir tot. Qui s’ho esperava fa tan sols quinze dies? Tres castells de nou, dos gammes extra i dos castells emmanillats. Tot descarregat.

El tres de nou amb folre va pujar bé, més parat que el del Catllar i un més treballat que el de l’Arboç. En segona ronda venia el seu primer gran objectiu: el dos de nou amb folre i manilles. El castell va anar d’una banda a l’altra. Fins a l’entrada del pis de sisens semblava que tindria poques garanties d’èxit. Després, però, es va assentar. La descarregada va tornar a ser d’aquelles èpiques. Un cop aconseguida la gran gesta, venia un altre repte: el quatre de nou amb folre. Tot i, en principi, ser un castell més fàcil, els castellers rosats no ho veien del tot clar. Veus repetien: “ja veuràs ara”. Tot i així, el castell va anar bé. En ronda de pilars, ja més tocant a l’hora de berenar que la de dinar, els de Pena van tornar a emmanillar Vilafranca. El folre i les manilles del pilar presentaven els mateixos problemes que en l’estructura de dos, ja que no es van parar fins a l’entrada del sisè. El bon treball de quart i quint van fer que l’espadat es descarregués. El primer pilar de vuit de l’any se’l va apuntar la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Un bon cop a l'estómac dels Castellers de Vilafranca.

A banda de l’alegria que em va suposar personalment veure tornar a descarregar el dos de nou amb folre i manilles per la Vella, em vaig alegrar per ells. Els tocava. Aquesta actuació ha d’haver servit per fer callar a moltes boques que no entenen què és la Vella i com es viuen els castells a Valls. Entenc que es tingui una altra visió dels castells i que prevalguin uns altres valors, però això no és un motiu per criticar-los sense fonaments. Es poden no compartir unes idees i unes maneres de fer, però s’han de respectar. No em crec que hi hagi castellers que volen caure quan fan castells. Tots correm un risc quan intentem construccions del nostre límit, el factor sort no existeix. Sembla, però, que no tothom ho entén.

I sí, a Vilafranca ens van tornar a demostrar que això són els castells i així es viuen a Valls. No sempre surten, però es viuen amb una intensitat superior. Poques persones haguessin cregut fa unes setmanes que els rosats brodarien aquesta actuació a finals d’agost. Per mi, van ser els grans protagonistes de la jornada. Van descarregar, igual que els Minyons, el programa que havien anunciat. En aquest cas, però, amb castells d’un nivell més alt.