dissabte, 27 de novembre del 2010

Jornades Tècniques dels Xicots

Dissabte al matí vaig desplaçar-me a Vilafranca del Penedès per parlar sobre la canalla a les Primeres Jornades Tècniques que organitzaven els Xicots de Vilafranca. Encara que havia passat moltes vegades per davant del seu local i, fins i tot, havia anat a algun dels concerts que els vermells organitzaven a la plaça de davant de Cal Noi - Noi, mai hi havia entrat. Va ser una experiència molt agradable.

Hi érem presents gent de diferents colles. Per parlar de la vessant social, van convidar als Castellers de Sants; per parlar de les pinyes, a la Jove de Tarragona; per parlar dels troncs, als Moixiganguers d'Igualada i, finalment; per parlar de la canalla, als Capgrossos de Mataró. Feia temps que no anava a una xerrada i fins ara mai ho havia fet com a ponent. Vaig aprendre molt escoltant als altres, així com també escoltant els testimonis dels mateixos Xicots que preguntaven i explicaven el seu cas.

Jo vaig ser l'encarregada d'explicar la manera de funcionar que tenim a l'equip de canalla dels Capgrossos. A mode de resum, vaig intentar fer entendre a la gent, que les realitats de cada colla són molt diferents i que el que jo anava a explicar era només l'experiència dels Capgrossos. No pretenia convèncer a ningú. El nostre cas és el d'una Colla que es troba a una ciutat de 120.000 habitants i que és la única que hi ha a la comarca del Maresme. Una situació bastant diferent a la que viuen els Xicots, així com també la resta de colles convidades a la xerrada. A més, vaig voler deixar clar que el nostre equip de canalla no era el millor, que teníem molts aspectes a millorar però que intentàvem, dins les nostres possibilitats, aportar al grup les nostres qualitats individuals. Vaig explicar les característiques de la nostra canalla. La gent va quedar bocabadada de la quantitat de criatures que tenim, la quantitat de nens que assagen i la quantitat de canalla que aquest any ha arribat a fer castells de vuit o més. Realment, si ho mires fredament, les xifres són aclaparadores. És evident que l'equip com a tal ho haguéssim pogut fer millor (absolutament tot és millorable!), però, en general, fent una mica de valoració de l'any, crec que l'equip de canalla hem fet bé la feina, exceptuant alguns moments puntuals i relliscades (queda pendent una entrada d'auto-avaluació). Vaig parlar també del funcionament de l'equip de canalla, de les activitats extra-castelleres que fem pels nens, del tracte que tenim amb ells i sobretot amb els seus pares, de la nostra manera d'assajar i de la manera com distribuïm les criatures a la plaça. Vaig parlar per sobre de la tècnica, però sobretot vaig voler posar èmfasi en la importància de la feina psicològica i de motivació que crec que ha de fer l'equip als nens.

Després de cada una de les ponències, vam crear comissions de treball. A la de canalla van sortir temes molt interessants. Vaig poder comprovar les grans diferències que tenim entre les colles pel que fa a la tipologia de nens. Vaig poder ser conscient de la "sort" que tenim a la nostra colla de poder tenir canalla per triar i per remenar. Tot i saber-ho, de vegades va bé que t'ho recordin i puguis reflexionar i valorar la feina que fas. La seva realitat ha de ser molt complicada, són la segona colla de la ciutat amb el que això comporta tant a nivell social com a nivell d'imatge de la Colla. Vam arribar a la conclusió que el compromís és bàsic per tenir una bona canalla. A més, aquest compromís l'han d'adoptar, en primer lloc, totes aquelles persones que formen part de la tècnica i de l'equip de canalla. Vam posar èmfasi en la importància de la comunicació amb els nens. Ens vam explicar experiències conjuntament, algunes realment sorprenents! Segurament ni ells ni jo vam descobrir la solució màgica per tenir el millor equip de canalla, però sí que vam poder discutir temes que, en general, ens preocupen a tots i, de vegades, no sabem com abordar-los. No oblidem que no som professionals, simplement som aficionats que ens agrada aquest món i que estem disposats a sacrificar temps per fer més gran i millor la nostra Colla.

En general, valoro molt positivament l'experiència d'haver assistit a les Jornades. Vaig tenir l'oportunitat de conèixer gent nova, d'estar amb coneguts castellers parlant del que més ens agrada durant mig dia i, sobretot, estic contenta d'haver pogut conèixer realitats i maneres de treballar diferents a la nostra, a més de sentir-me pràcticament com a casa en tot moment. S'ha de felicitar als Xicots per l'organització, per l'èxit (més de vint-i-cinc persones escoltant-nos) i per la manera com ens han tractat. Gràcies!

Estant al local no vaig poder deixar de pensar amb en Lluís i les converses que havíem tingut de castells i sobre Xicots. Tot el que coneixia d'aquesta colla, era gràcies a ell. Segur que li hagués agradat ser-hi. Un petó allà a on siguis!

PD: No me'n vaig poder estar d'anar fins la Plaça de la Vila a recordar l'1 de novembre. Em vaig asseure al banc de la plaça i se'm va tornar a posar la pell de gallina només recordar la gran diada que vam brodar. Quin gran dia, Capgrossos!

dijous, 25 de novembre del 2010

Marcos Montes

Quan tinc alguna tarda lliure, m'agrada anar a la llibreria. M'agrada anar al Robafaves a passar la tarda i descobrir llibres. Fa una setmana, vaig fer-ho. Després de passejar-me i mirar diferents novel·les, vaig aturar-me quan vaig veure'n una que portava per títol Marcos Montes. Vaig veure que l'autor era un altre gran pilaner, en David Monteagudo. Haig de ser sincera i dir que coneixia el nom del seu primer èxit, però no m'havia motivat llegir-lo. Tampoc sabia que havia tornat a publicar. En aquest cas, però, vaig agafar la novel·la, vaig llegir la contraportada, em va semblar mínimament interessant el contingut i la vaig comprar.

Quan em parlen de Marcos Montes em venen al cap les Santes del 99. Sí, Marcos Montes va ser un gran pilaner de finals dels anys 90, un terç que clavava el pilar de set amb folre amb els Bordegassos. També havia sigut cap de colla de la formació del Garraf, però tot i això, malgrat que se'l pugui arribar a considerar un mite, quan em diuen el seu nom visualment no se m'apareix la seva cara, sinó el primer quatre de vuit amb l'agulla que van descarregar els de Vilanova (i això que en aquell moment el cap de colla groc era en Pere Guinovart). Va ser a Mataró i el van acompanyar del pilar de set amb folre. No sé perquè, però aquella actuació de les Santes la recordo més pels seus castells que pels nostres (Capgrossos vam descarregar el primer tres de vuit i la primera torre de vuit amb folre de la nostra història!). Marcos Montes, per mi, era un dels referents que tenien els de Vilanova. Suposo que el fet que els Bordegassos en els últims anys hagin patit una devallada important i que, per tant, s'hagi deixat de parlar d'ells amb regularitat, quan vaig tornar a veure el nom del mític pilaner, em vaig emocionar. Com passen els anys de ràpid, quants castells portem a les nostres esquenes i als nostres caps, i quantes històries hem viscut durant aquests anys al voltant dels castells!

Havent-me llegit amb només dos dies la novel·la (quan t'has acostumat a llegir assajos clàssics de la sociologia i l'antropologia, les novel·les les devores amb facilitat), puc dir que el llibre no el recordaré tant pel seu contingut, sinó pel que em va remoure quan vaig veure el seu títol. No m'ha emocionat ni m'he sentit atreta per la trama ni pels personatges. S'ha de dir que, tot i l'homenatge que fa Monteagudo a Montes, la història no té res a veure amb els castells ni amb la figura real, crec, del vilanoví. Tampoc ho esperava. Es tracta d'un llibre que passa a una mina, parla de la solitud, de les relacions amb les persones i del saber perdonar. No us l'explico, llegiu-lo i comentem-lo. Malgrat tot, m'ha fet gràcia veure com altres pilaners surten a la novel·la. Fede Gormaz, César Torrijos, Ramon Codinas són altres personatges que apareixen a la segona publicació de Monteagudo.

No serà un llibre que passarà a la història de la literatura, però s'ha de dir que es llegeix fàcil i per aquells que som castellers i coneixem els figures pilaners no podem evitar aquell somriure quan veiem escrits noms coneguts. Si voleu, us el deixo. Potser a vosaltres en podeu fer una altra valoració.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

En volem més!

Fa temps que tinc el bloc oblidat, entre una cosa i altra he estat callada. Avui, però, crec que l'actuació que hem fet a la Plaça Osca de Sants es mereix una entrada. Sí, normalment no acostumo a estar tant eufòrica després d'una actuació (i encara menys ho demostro). Fer el que hem fet només ho poden dir aquelles colles que passen per un molt bon moment. En sóc més que conscient. No es tracta tan sols d'una Tripleta Màgica (només això ja són paraules majors), sinó que cal estar molt contents de la manera com ho hem fet.

Hi ha moltes dades a destacar i segurament me'n deixaré alguna: primera tripleta màgica descarregada des de les Santes del 2008 per part dels Capgrossos de Mataró (ja tocava!), primer cinc de vuit descarregat, quart 4 de 9 amb folre de la temporada (el nostre màxim és fer-ne quatre en un any), setè 3 de 9 amb folre descarregat de l'any (també portem un bon ritme, aviat igualem el rècord del 2005), hem descarregat per primera vegada castells de nou a Barcelona (i per partida doble!), hem estrenat una altra plaça de nou (la segona en un any). Per primera vegada a la nostra història hem plantat una tripleta màgica a una plaça "no tradicional" (amb això vull dir que abans només ho havíem fet a les grans places històriques; Santa Anna de Mataró, de la Font a Tarragona, Raval de Montserrat de Terrassa, de la Vila a Vilafranca, etc., però no a altres llocs). A més, hem estrenat enxanetes a dos castells. I de la regularitat que estem aconseguint amb els castells de nou, què me'n podeu dir? Això és molt, Colla.

L'actuació d'avui crec que ha de ser un punt d'inflacció, ha de ser el punt de partida per anar a totes a les tres actuacions que ens queden. Es tracta de mantenir i treballar per superar-ho. Com sempre, això es fa a l'assaig i fent les proves que toquen. Tot i que avui hagi semblat en algun moment fins i tot fàcil, fer una tripleta és molt. Evidentment, hauríem de ser uns quants més per plantar el quatre de nou amb folre. Hem de donar les gràcies tant als Minyons com als Castellers de Sants per l'ajuda a les nostres pinyes. Tot i aquest apunt, no podem deixar de banda la importància de la gran actuació que hem fet avui. Siguem-ne conscients, Capgrossos. És molt, moltíssim.

Què més podem esperar? La resposta és fàcil: tornar-hi amb el 2 de 9 amb folre i manilles! Només cal tornar a omplir el local, col·locar sisens i donar-ho tot a Vilafranca. Sempre, però, sense deixar de banda les altres dues actuacions que queden: Girona i Mataró. Si ens ho proposem, podem!

Foto: Xavier Saborido

dimarts, 31 d’agost del 2010

Com s'ho fan?

Com s'ho fan algunes colles per tenir tanta capacitat de reacció? Com s'ho fan per aixecar el cap després d'una caiguda? Com s'ho fan per no abaixar la guàrdia quan les coses van maldades? Com et pots plantejar una gran diada sabent que tens castellers de tronc titulars tocats? Són preguntes que em venen després de les grans actuacions.

Trobo espectacular veure com els Castellers de Vilafranca són capaços de firmar l'actuació que van fer ahir. Com s'ho fan per estar a dalt de tot? Com s'ho fan per assajar aquests grans castells? Com s'ho fan per convèncer a la canalla de pujar allà dalt? Sí, potser semblarà una tonteria, però una de les coses que em van marcar més de la seva actuació va ser la mida de l'acotxador i enxaneta del dos de nou amb folre i manilles. Des d'on estava jo, semblava que aquelles criatures encara portessin bolquers. D'on els treuen? Com s'ho fan perquè siguin tant bons? Com s'ho fan perquè no tinguin por de pujar a aquests grans castells? Com treballen tot el tema psicològic després d'una caiguda? Quina és la relació que té l'equip de canalla amb els pares? És la història, la trajectòria i l'orgull de Colla el que porta a sortir-se'n de les situacions complicades que sorgeixen?

I aquesta reflexió no només me la faig amb Vilafranca. Em passa igual amb la Vella, Minyons o, fins i tot, la Joves. En el cas de la Vella, per exemple, després de l'actuació d'ahir, com fas pujar la moral de la gent? Com es motiva al personal havent de treballar per millorar els castells de nou bàsics, però tenint present que d'aquí poc més d'un mes has d'anar a guanyar el Concurs? Com expliques als nens que després de no poder fer un tres de nou amb folre han de pujar a un castell superior? Com s'ho fan els dirigents de la Colla per seguir tenint ganes d'estar al capdavant? Com analitzes una actuació a on caus més d'un cop? Amb Minyons i la Joves em faria preguntes similiars. Encara que amb l'actuació que va fer ahir la Joves, en el sentit que pràcticament van assolir tots els objectius que s'havien proposat per la Diada, tampoc puc plantejar-me masses preguntes per ells.

Som nosaltres, els Capgrossos, que hem d'aprendre a saber gestionar situacions així? Ens falta experiència? Ens falta mà esquerra? Ens falta més coratge? Per què ens costa tenir capacitat de reacció? No considero que sigui una cosa dolenta, però no entenc perquè després d'una caiguda se'ns cau el món a sobre (a mi la primera). De vegades m'agradaria conèixer internament el funcionament de les grans per acabar d'entendre les diferències entre ells i nosaltres

Si ens plantegem ser de gamma extra, suposo que no devem estar tant lluny d'ells. Tanmateix, comparo la situació que es va generar per les Santes amb la nostra actuació i com van saber reaccionar les colles ahir i veig que hi ha un gran abisme. Ens falta experiència?


dilluns, 30 d’agost del 2010

Sant Fèlix des del balcó

Aquest any he viscut un Sant Fèlix diferent, des del balcó. Amb la gent de la Malla hem cobert la jornada castellera amb fotos, vídeos i petites cròniques. Ha estat una experiència que difícilment oblidaré. M'ho he passat molt bé, tot i que haig de reconèixer que amb les quatre hores i mitja que ha durat l'actuació no he parat ni un moment de treballar.

Per primer cop a la vida, he vist castells des d'un balcó. A més, el balcó era compartit altres persones que, cadascú amb el seu mitjà, estava cobrint la informació de la diada. Per part de l'Ajuntament de Vilafranca ens han tractat molt bé, amb menjar i copa de cava inclosa. Tot un puntàs. Veure els castells des d'un primer pis et permet veure com es munten les pinyes, observar la pinya que té cada colla i seguir com la gent es va movent per la plaça. Un exercici sociològic interessant. A mi, fins i tot, em faltava temps per no perdre pistonada!

He vist uns Castellers de Vilafranca pletòrics, a un nivell tècnic a anys llum de la resta de formacions. Han fet uns castells impecables, tot i la relliscada amb la torre de nou amb folre i manilles. Sobre el tres de deu, no ho entenc. La resta de castells ja els havien aconseguit i, tret del cinc de nou amb folre que segurament és el castell que menys han sovintejat, la resta podríem dir que són els dominadors absoluts. Avui no era el dia del tres de deu? No ho sé, però en tercera ronda era molt difícil poder-lo assolir. Si fos ells i aquest fos el meu objectiu, el faria d'entrada. En primera o, tirant llarg, en segona ronda. Avui era el dia. Enguany al Concurs, si les coses no canvien molt, són els clars favorits. No cal provar-lo en cap altre diada que no sigui la de Sant Fèlix. Però bé, només és una opinió. Ells decideixen.

La Vella m'ha decepcionat, i això que es la Colla per qui més simpatia tinc. Al llarg d'aquest estiu he anat comprovant que no estaven fins. Amb això, quan no han pogut aconseguir cap castell a la primera ronda m'he entristit. La Vella és la Vella i en segona ronda han anat cap al gamma extra. No ha pogut ser i ha quedat gairebé al mateix lloc que el nostre de les Santes. La caiguda, això sí, més dolenta. Estant a les alçades he pogut veure com s'obria la pinya i com anaven treient gent d'allà sota. No s'acabava. Molt, massa patiment! Sobre el quatre de vuit amb l'agulla, res a dir. Bé. I sobre el quatre, ostres! Pensava que tindria més corda. Pel que fa al pilar de set amb folre, estic segura que aviat el descarregaran. A veure si es recuperen aviat i donen una mica de guerra, que falta fa.

La Joves, bé. El que més o menys m'esperava. Una bona dosi de moral de cara a les properes cites. Si recuperen les baixes que tenen, segur que apretaran de valent al Concurs. El cinc de vuit ha anat perfecte, el quatre de nou amb folre l'han fet desquadrat al màxim pels pisos superiors, però sense perdre els nervis l'han pogut descarregar. Pel que fa al tres, intuïa que patirien. Després de dos peus desmuntats la confiança ha de baixar. Tanmateix, des d'on estava, semblava que a la primera batzegada el castell cedís. Una tripleta que espero que nosaltres, els Capgrossos, també la poguem fer.

Minyons, com moltes vegades em passa per Sant Fèlix, els oblido. I em sap greu perquè han fet una molt bona actuació. Han carregat a la primera ronda un dos de nou amb folre i manilles bellugadís, però que ja m'agradaria fer a mi quinze dies després de tornar de vacances. El quatre de nou amb folre correcte, però no he acabat d'entendre l'intent de cinc de nou amb folre. Just quan s'han posat a treballar, ha cedit. El tres de nou amb folre ha anat bé, tot i que s'ha acabat estirant a nivell de quarts i ha estat una llàstima no poder veure, com a mínim, el pilar de sis.

He viscut l'actuació d'una manera diferent, sense tenir temps per comentar la jugada amb els companys entre castell i castell. Avui el temps que queda mort mentre no s'aixequen els castells no l'he notat. Fins i tot en alguns moments he tingut la sensació de passar-me massa ràpid. Des aquí, agraeixo l'oportunitat que m'han donat els companys de la Malla perquè he disfrutat de valent amb l'espectacle. M'hagués veure menys caigudes, però no es pot demanar tot. El nivell de castells vistos ha estat espectacular. La catedral ha estat el castell més "fàcil". Déu ni dó!

Més fotos

dissabte, 21 d’agost del 2010

Sant Magí passat per aigua.


Deixant de banda els castells que havia vist a Mataró, dijous va fer quinze anys que vaig anar a veure la meva primera actuació castellera. Sí, la meva primera (almenys que recordi) va ser un Sant Magí. Amb els pares estàvem de vacances al Delta de l'Ebre i vam pujar a Tarragona expressament per veure castells. De llavors a ençà, sempre que he pogut, hi he anat. No és la diada que es vegin millors castells, però sí que aquests es viuen d'una manera especial. Per una banda, la plaça és un marc incomparable. Plàsticament, a nivell personal, diria que és la millor plaça per veure castells. A més, les colles que actuen ho donen tot de sí mateixes. Per una banda es poden arribar a veure castells de vuit i mig o nou per les dues grans, mentre que també és curiós veure com les dues petites lluiten per aconseguir descarregar castells de set. Sempre que estic a aquella plaça veient el Serrallo o Sant Pere i Sant Pau em ve al cap la dificultat que hi ha amb els castells que nosaltres, els Capgrossos, portem a les places.

Al què anava, cinc Capgrossos vam baixar, tot i les previsions de pluja, a Tarragona. Abans d'anar a plaça, vam anar al local de la Jove i també vam passar pel de Xiquets. Sempre és bonic veure l'ambient previ a les grans ocasions. En general, es respirava tranquilitat i il·lusió, dues bones premises abans de començar. L'ordre d'actuació va ser curiós per un Sant Magí, el sorteig va determinar que seria com l'ordre d'antiguitat de les colles. L'actuació va començar amb bon nivell. Els Xiquets van obrir plaça amb el castell que els últims dos anys els havia donat sort: el tres de nou amb folre. Després de desmuntar-ne un peu, el van tirar amunt. El tres pesat que tenen a la pujada semblava perillar un pèl, ja que a nivell de quints semblava que el de la rengla patís més de l'ideal. De totes maneres, castells pitjors s'havien vist defensar per part dels Xiquets. A la passada de l'enxaneta semblava que el castell s'hagués parat i es pogués descarregar. Tot i així, una de les sisens va acabar saltant del castell, deixant així en només carregat el tres. Els segons en actuar eren la Jove i van obrir amb el seu castell estrella. Havien de demostrar el domini sobre aquesta construcció després que pel Cós del Bou només l'haguessin pogut carregar. En aquest cas, es va descarregar sense complicacions. Els Xiquets del Serrallo van obrir amb un treballat quatre de set que va patir, sobretot, a nivell de segons i quarts. Finalment, els Castellers de Sant Pere i Sant Pau van completar un tres de set.

En segona ronda, els ratllats van voler posar fre als seus ambiciosos objectius per, de cara a la tercera ronda, tornar-hi fort. Van fer un impecable quatre de vuit, clavat i amb bones mides. La Jove intentava el primer castell de nou de la temporada, que venia amb forma de tres. Va pujar amb bones mides, però, des de fora, es va veure treballar de manera incòmode el terç i el quart de la rengla. Després de la carregada, el castell va cedir. Les dues petites, per la seva banda, van descarregar uns èpics quatre de set amb el pilar. Sant Pere i Sant Pau, que van ser els segons a realitzar-lo, el van completar sota la pluja. Tot i que els Xiquets estaven a punt de muntar la pinya del cinc de vuit, la forta pluja que va començar a caure a Tarragona va fer suspendre la diada. Una diada que es va acabar a mitges, però que encara es va allargar prou tenint en compte les previsions meterològiques pronosticades.

Tornant, ens va caure l'aiguat més gran que he vist mai anant en cotxe. Hi havia moments que ni es veien les línies del terra. Tota una odissea, però la veritat és que, tot i no poder veure una actuació sencera, va valer la pena fer tants quilòmetres. Sant Magí s'ho val!

Més fotos

dilluns, 2 d’agost del 2010

No va poder ser...


No va sortir. A més, ens vam quedar molt lluny. Encara que fos una possibilitat que hauríem d'haver contemplat, segurament pocs de nosaltres la teníem en compte. Després dels assaigs fets, havent posat sisens, quints i unes quantes vegades quarts al dos de nou amb folre i manilles, ens havíem arribat a creure que el somni de gamma extra podia ser nostre. Els castells són així i no sempre es pot demostrar a plaça el treball realitzat al local. Per sort, les noves tecnologies han ajudat a ensenyar a la gent que sí que hi havia un bon assaig previ. Sinó, moltes persones haurien pogut dir que no s'havia treballat suficientment. No posar dosos a un castell es pot arribar a considerar un fracàs. Abans de començar l'actuació, els nervis s'havien apoderat de cadascun de nosaltres, després de l'actuació (o almenys en el meu cas) la ràbia i la impotència eren els sentiments predominants. La ràbia d'haver-nos quedat tant lluny, la ràbia de no haver pogut tornar a repetir la construcció i la ràbia d'haver trencat el ritme d'una actuació que hauria pogut arribar a ser històrica. Per sort, ningú va prendre excessivament mal, que això és bo per poder passar unes Santes com calen.

La meva intenció no era parlar de l'intent que vam realitzar, sinó de les bones impressions que vaig tenir només a l'entrar a plaça. Aquest any m'ha tocat estar amb la canalla, així que no he pogut estar pendent del que passa. Tot i així, he de dir que quan es va tancar la pinya del tres de nou amb folre, vaig quedar admirada de la quantitat de camises i cares conegudes que s'havien posat a la nostra soca. Sí, els assaigs havien evidenciat que el món casteller s'havia entusiasmat amb el nostre possible intent de gamma extra. Però per mi, el més meritori va ser la resposta de molts dels aficionats castellers de Mataró. Una ciutat sense excessivament massa tradició castellera estava donant suport a la seva Colla. Personalment, se'm va posar la pell de gallina en veure tot ple de cares conegudes, no només a plaça – com van fent habitualment – sinó a les nostres pinyes, donant-nos ànims i volent participar, igual que nosaltres, al mastodòntic intent. És un orgull poder comptar amb aquesta afició, i que aquesta sàpiga respondre quan la necessitem. A veure si a la pròxima cita hi tornen. Una de les meves principals preocupacions d'aquest castell era la soca, però a plaça vaig veure que no m'havia de preocupar per la gent de baix. Eren molts, bons i amb ganes. Una gran combinació que no va ser suficient perquè el castell arribés a bon port.

A més d'això, havent passat més d'una setmana de l'actuació i havent reflexionat unes quantes vegades sobre el que va passar, crec que no podem donar les culpes a ningú en concret de l'intent ofert a plaça. Discrepo totalment quan en Lluís Feliu, el cap de colla, al dinar va dir que la culpa que el castell hagués caigut era seva. No. És cert que el més encertat hagués estat tirar-lo avall abans de sonar gralles, però d'aquí a fer-se l'únic responsable d'allò succeït crec que hi ha un abisme. No ens hem de martiritzar.

En acabat, tothom tenia clar que hi tornaríem al Concurs. Parlar de futur és arriscat. Espero que la nostra afició i la gent que vam arribar a mobilitzar per les Santes torni a fer-nos costat a principis d'octubre, que no sigui per ells que no el fem. No serà fàcil, Tarragona cau lluny. Ens queda molta feina, i no sé perquè, crec que serà difícil tornar-nos-hi a posar i aconseguir uns resultats tant òptims als assaigs com aquest mes de juliol. Només de pensar en l'intens setembre que ens espera, tant pel que fa actuacions com assaigs, se'm posa la pell de gallina. Per sort, ens queda tot l'agost de relax per agafar l'energia necessària per encarar el segon tram.

Bones vacances!

(Foto: Gemma Navarro)


divendres, 9 de juliol del 2010

No està tant lluny...

Ahir al vespre uns quants Capgrossos, la majoria convocats pel cap de pinyes, vam trobar-nos al local per assistir a la xerrada que en Roger va anomenar "sessió teòrica sobre el folre i les manilles de la torre de nou". Alguns de nosaltres, la setmana passada a l'escola de castells vam poder gaudir d'una primera pinzellada - tot i que no estava prevista - sobre la col·locació de la gent al mastonòntic castell. El dijous la cosa anava més en sèrio i una quantitat considerable de Capgrossos (segurament devíem ser més que algun dimarts) estàvem disposats a aprendre.

La veritat és que l'exposició clara i didàctica del nostre cap de pinyes va ser sorprenent. Crec que tots els presents a la xerrada vam aprendre quelcom. Vam veure vídeos de torres de nou, vam poder comprovar com es belluguen el folre i les manilles, vam veure quin és l'ordre de col·locació de la gent i com, en principi, treballem per fer-la nosaltres. Des d'aquí s'ha de felicitar a en Roger Bellavista tant per la projecció d'imatges i vídeos que ens va oferir, com pel resultat global de l'experiència. A més de la sessió teòrica, vam fer una petita pràctica que també s'ha de valorar molt positivament.

A nivell personal, al moment de la projecció d'imatges, haig de ser sincera i dir que se'm va posar la pell de gallina. He vist unes quantes torres de nou al llarg d'aquests més de tretze anys que fa que m'arrossego per les places. Tot i això, mai abans havia tingut la sensació que la cosa podia anar en sèrio i que nosaltres ens podíem plantejar veritablement un castell així a curt termini. Sí, és cert que fa uns quants anys que li anem donant voltes al tema i que el gamma extra va sonant sovint al nostre inconscient. De totes maneres, mai abans havia tingut la sensació real de pensar: "ara toca". A més, quan veus els castells des de fora sempre semblen més fàcils. Si Minyons o Vilafranca et planten un dos de nou amb folre i manilles a la teva cara, dius: "uala!", però no et pares a pensar amb la feinada, el risc i els maldecaps per la gent que pren la decisió de treballar un castell així que això comporta. Tot i que portem mesos treballant-hi, fins ahir no vaig ser conscient que podem tornar a fer història més aviat del que ens pensem i que tampoc estem excessivament lluny de l'objectiu planificat per la tècnica.

Passant ja a la part pràctica, vaig trobar ben vist muntar el folre i les manilles a terra. Segurament, molts anàvem a posicions diferents a les que estarem a plaça. Alhora, però, les dues proves realitzades van servir per conscienciar-nos que la torre està a tocar. Segur que quan pugi tot el folre per primera vegada sobre la pinya, serà un merder i la coordinació assajada costarà de tornar a aconseguir, però crec que el pas d'ahir va ser una passa de gegant prèvia als assaigs que hem d'aconseguir les properes setmanes.

Malgrat l'eufòria col·lectiva que se'ns va desfermar a la majoria dels presents (jo inclosa), al mateix temps se'm va apoderar una sensació estranya. Tenim més o menys el folre i les manilles lligades. Qui més qui menys sap quin serà el seu lloc, però i la soca? Tenim clar que la soca és tant o més important que la gent que anirà al folre? Tenim clar que patiran com els que més i que han de ser persones bragades que estiguin acostumades a patir als castells folrats bàsics? Som prous per tenir una pinya que aguanti el folre i les manilles i, a més, que sobrin un parell de cordons de suport (ja compto que dos o tres cordons més seran de Vilafranca o Lleida, en el cas que intentem el castell per les Santes)?

Com molts sabeu, a mi no m'agrada tenir una política "per sistema" d'haver de confiar amb les altres colles per poder assolir els nostres objectius. És cert que poques vegades hem pogut fer castells de nou en solitari, però, en la meva opinió, l'èxit del gamma extra vindria per tenir una pinya que fes goig. I aquí és a on hem de posar tots els nostres esforços individualment.

Tot i aquest últim apunt, penso que enguany no podem acabar la temporada sense, com a mínim, intentar el dos de nou amb folre i manilles. Hem de tenir ganes i saber què comportaria tornar a fer història. La canalla, la gent de tronc i el folre i manilles estan motivats. Ara crec que falta donar un gran impuls a la gent de la pinya i fer-los sentir la part més important del castell. Des del meu punt de vista - tot i que parlo per intuïció - crec són la gran part important del castell i que, fins ara, ha estat la gran oblidada. Si tots els Capgrossos ens posem la camisa i si, a més d'això, aconseguim portar algun amic o company als assaigs, el somni pot ser blau.

Ens queda feina per fer, però no ho veig tant lluny. Podem sempre i quan tots hi siguem i ens ho creguem. Abans d'ahir no creia en el dos per les Santes, des d'ahir ja li sento sonar gralles. Si l'objectiu de la tècnica era acabar-nos de motivar i veure com no estem tant lluny del gamma extra, ho van aconseguir.

divendres, 25 de juny del 2010

7 Capgrossos a Valls.

Anys enrere es donava el tret de sortida oficial de la temporada per Sant Joan. Fa uns quants anys ja no és així, però la diada segueix sent de referència pel món casteller. Enguany ja s'havien fet castells de nou per part de les quatre colles, però una actuació a la Plaça del Blat sempre té aquell alicient extra que genera expectació. Ahir, set Capgrossos estàvem a la capital de l'Alt Camp veient un espectacle de castells. Una diada amb bons resultats per part de les dues colles. Mentre que la Colla Vella carregava el tres de nou amb folre, descarregava un titànic quatre de nou amb folre i completava el dos de vuit amb folre i el pilar de sis, la Joves assolia tres construccions que encara no havia portat a plaça durant aquest 2010: el cinc de vuit, el tres de nou amb folre i el dos de vuit amb folre.

És lògic que després de la revetlla de Sant Joan que, qui més qui menys allarga la nit, costi agafar el cotxe, costi fer 200 quilòmetres i costi aguantar dues hores sota un sol de justícia a la Plaça del Blat. Tenint en compte la distància que separa Mataró de Valls, tot i que set sigui un nombre considerable de gent, podem dir que ja som normals? Ja no som aquells motivats que, anessis a l'actuació que anessis, te'ls trobaves junts amb samarretes de la Colla, gairebé podent fer un pilar de quatre en solitari de la gentada que podíem arribar a mobilitzar? Ja no som aquells "pesats" que, per alguns, érem la quarta colla no convidada oficialment a l'actuació?

Allò extrany no és el que fem ara (que quan no tenim castells ens quedem amb la família a casa o fent activitats que no tenen res a veure amb els castells), sinó allò que havíem arribat a fer anys enrere. Recordo, segurament com a cas més extrem, l'actuació de Santa Úrsula de l'any 2000 on els mateixos Capgrossos vam muntar un autobus per anar a Valls (i això que sempre, com a Colla, hem tingut la tendència a verdejar!). Més difícil seria quantificar els Capgrossos que ens hem pogut reunir per Sant Fèlix, tot i que crec que podríem haver arribat a ser més d'una seixantena de persones (dinars a Can Pau Xic on sols omplíem el restaurant).

Segurament aquest canvi de tendència ve donat per una suma de factors particulars. Les persones que acostumaven a anar a actuacions s'han casat, tenen fills, a la parella no li agraden en excés els castells, els nens encara són petits per aguantar quiets tanta estona al sol, etc. Alhora, a nivell més general, crec que ja no tenim la il·lusió del principi, ja no tenim aquella necessitat d'aprendre dels altres. Som prou bons per fer els nostres castells sense haver d'anar a altres places a aprendre de les grans. Tot i que ha entrat bastanta gent nova, no hem transmès aquella cultura d'anar per les places i, de vegades, crec que tampoc hem sabut extendre aquella cultura de la humilitat que ens havia caracteritzat anys enrere.

Amb tot això no proclamo que tornem a ser els motivats de fa deu anys. Aquest escrit tan sols és una reflexió que vaig fer-me ahir durant l'actuació a Valls. Aquells que critiquen tant la manera de fer de les Colles de Valls - imprudents, suicides i no sé quantes bestieses han arribat a dir d'ells - potser els aniria bé que tornéssim a fer les quedades per anar a veure actuacions. Així, podrien comprovar en primera persona que hi ha coses que no són res més que mites. Per molts castells que haguem fet i per molts que n'haguem vist, crec que mai en sabrem prou.

Tot i que només sigui una hipòtesis sense fonament científic, crec que com més coneixement tinguem de la realitat i de la història, més prudents arribarem a ser amb els nostres comentaris. Veurem que la quantitat de grisos que separen el blanc i el negre és més gran del que mai hauríem pogut imaginar. Aquesta formulació no només és vàlida pels castells, crec.

dijous, 8 d’abril del 2010

Castells o futbol?

Durant la última junta vam debatre sobre la necessitat de fer un canvi del dia d'assaig de cara als partits de Champions que jugués el Barça. Després de parlar sobre el tema, es va valorar que fos el mateix cap de colla que prengués la decisió.

Per la meva banda, aquell dilluns, vaig exposar la meva opinió en contra del canvi dient que trobava molt greu haver de canviar (o eliminar) un assaig de dimarts per culpa del futbol. Segueixo pensant el mateix, no entenc com les persones poden quedar tant atretes per onze homes darrere una pilota. Sí, ja sé que entremig s'hi barregen temes identitaris, passions i mites. Reconec que a mi també m'agrada mirar el futbol, però no deixaré les meves responsabilitats per estar davant la televisió. En aquest cas, es va veure clarament com poca gent pensa com jo.

Vist el que va passar, i per molt que no m'agradi, possiblement el més sensat haurà de ser fer un canvi de dia de cara al partit de semifinals. El dimarts va ser un assaig tant trist, que tan sols vam poder fer el tres de sis net, el quatre de sis net i un pilar de quatre (o un pilar de sis fins a la quarta, com diria en Lluís) a la mitja part. Mentre es jugava el partit, uns quants dels que estàvem al local es trobaven al bar. Pocs minuts abans de les deu, ja havíem acabat l'assaig i pràcticament tots van marxar corrents al bar. Sant Jordi és a tocar i el més calent està a l'aigüera.

El debat que ens hauríem de plantejar és: coherència amb nosaltres mateixos o sentit pràctic? El dimarts el cap de colla va decidir coherència, però vam poder veure com no servia de res estar passant l'estona al local quan ni els pocs que hi érem estàvem motivats. És trist haver-ho de dir, però estic segura que de cara a properes ocasions, els assaigs que caiguin amb partits de futbol (del Barça) importants, es suspendran (o es canviaran de dia).

Vull deixar clar que la meva opinió seria la mateixa si l'Espanyol hagués arribat a on està el Barça. Per mi, el futbol no és cap passió. M'aporta poca cosa. Entenc que hi hagi gent que pensi diferent. Tothom es lliure de fer el que vulgui, però això no treu que em decepcionés. I bastant.

dijous, 4 de febrer del 2010

Sobre la camisa

Fa una setmana que pel Facebook m'han convidat a afegir-me a un grup que es diu: "Sortir de festa amb la camisa de castells". Evidentment, i sense pensar-m'ho, he rebutjat la invitació.

La camisa és part de la indumentària castellera, potser la més important perquè ens diferencia entre les diferents formacions. Per mi és un honor i un orgull poder vestir amb la camisa blau marí i representar els Capgrossos arreu de les poblacions on actuem. La camisa és un símbol important i per això sovint la tracto més bé que qualsevol altra peça de roba que tinc guardada a l'armari (me mare n'és testimoni). Quan porto la camisa, a més de ser jo, sóc conscient que estic representant a la Colla.

A la descripció del grup abans esmentat, expliquen que els agrada sortir de festa amb la camisa per lluir l'escut. Fins aquí ho trobo bé, a mi també m'agrada lluir-lo. De totes maneres, em venen al cap unes quantes imatges (no són poques) que personalment considero penoses. Per mi no és un orgull, sinó una vergonya veure membres d'alguna colla amb la camisa posada tots beguts, amb la camisa tacada d'alcohol i desbotonada, en algunes ocasions fins i tot sense sabates (perquè les han perdut!), amb la camisa cremada per haver passat per sota un correfoc amb ella o directament fent la croqueta revolcant-se pel terra.

És cert que el gran gruix de castellers no donem aquesta imatge. Segurament amb una mà podríem comptar les persones que ho fan. Tot i així, sí que és cert que per culpa d'uns pocs associem un seguit de colles com a "borratxes" o "fiesteras" en sentit despectiu.

No sóc ningú per dir què ha de fer cada casteller ni com ha d'anar quan surt de festa, però sí que dic clarament que la imatge abans descrita la trobo lamentable (sóc conscient que he posat els exemples més límits). Si mai em trobés un capgròs en aquella situació, segurament no em faria gens de gràcia. No per ell (tothom és lliure), sinó per l'associació que es podria fer: un casteller està donant una imatge trista, per tant, els Capgrossos són uns degenerats.

Potser sóc massa conservadora, però per mi és una sort no haver-me trobat amb alguna d'aquestes situacions amb gent de la Colla (i que duri!).

dimecres, 20 de gener del 2010

El Caire

Qui menys qui menys volia anar al Caire. I és que viatges així no apareixen cada dia. Parlaves amb la gent i, malgrat que durant poques hores va ser oficial, tothom s'hi veia. A poques persones havia sentit dir que la feina era un impediment per anar de viatge (renoi, jo també vull treballar a empreses com les vostres!) i en moltes ocasions tothom intentava justificar la seva importància per ser una de les 100 persones que la tècnica - en cas d'omplir places - havia d'escollir. Per sort, al final tot ha estat fum. Ens quedem a Mataró. Per mi, la millor opció donades les condicions.

En primer lloc per la manera com havíem d'anar a actuar. Sí, anar a Egipte "per la gorra" és un privilegi, però recordem que hi anàvem per fer castells en un casament. Els castells no són això. Si volem ser ambaixadors d'aquest símbol de cultura catalana arreu del món, penso que ho hauríem de fer en el marc més similar al que serien les nostres festes majors (execució pública, gent present, marc festiu, etc.). A més, si no recordo malament, fa uns quants anys a l'assemblea es va votar en contra de fer actuacions mercenàries. Aquesta ho era.

En segon lloc, els castells són una activitat on tothom pot tenir el seu lloc, independentment de les condicions, econòmiques, físiques o d'edat. Ja sabem que això és la teoria. Tanmateix, crec que hagués estat conflictiu i contraproduent haver d'excloure a gent de la convocatòria. El viatge podria comportar malestar i disconformitat després de conèixer la decisió de la tècnica. Com diuen en castellà, en aquest moment "el horno no está para bollos". Ens hauríem de plantejar el creixement a nivell de persones i no pas el decreixement i les emprenyades internes de cara al futur. Segurament el viatge, amb les condicions que tenia i les restriccions que comportava, hagués estat un focus de tensió.

En tercer lloc, un altre dels motius del meu escepticisme respecte la sortida és la precipitació de l'esdeveniment. Crec que un viatge d'aquestes magnituds ha d'estar organitzat i planificat a consciència, donant un marge de meditació més àmplia als castellers (en quinze dies ens havíem de plantar a l'Àfrica!).

A més, parlant ja a un nivell més general i no centrant-me en la proposta concreta del Caire, crec que ens hauríem d'acostumar que fer un viatge no ha de ser una efemèride obligatòria. Personalment considero que si ens surt l'opció, és una bona manera de fer colla. Alhora, però, penso que trobar un lloc a on anar a viatge no ha de ser un objectiu prioritari de la junta. Desconec si és una intuïció meva o és una cosa certa, però sí que veig que a l'ambient hi ha la necessitat d'haver de marxar a fora per fer castells.

És d'agraïr que hi hagi persones que es moguin perquè la Colla pugui fer de tant en tant alguna sortida a l'estranger, això no ho vull posar en dubte.

En aquesta ocasió, per sort, no hem anat a Egipte i algunes crítiques ja no podran ser tant dures. Malgrat això, de ben segur que serà un dels temes estrella de l'assemblea.