dimarts, 31 d’agost del 2010

Com s'ho fan?

Com s'ho fan algunes colles per tenir tanta capacitat de reacció? Com s'ho fan per aixecar el cap després d'una caiguda? Com s'ho fan per no abaixar la guàrdia quan les coses van maldades? Com et pots plantejar una gran diada sabent que tens castellers de tronc titulars tocats? Són preguntes que em venen després de les grans actuacions.

Trobo espectacular veure com els Castellers de Vilafranca són capaços de firmar l'actuació que van fer ahir. Com s'ho fan per estar a dalt de tot? Com s'ho fan per assajar aquests grans castells? Com s'ho fan per convèncer a la canalla de pujar allà dalt? Sí, potser semblarà una tonteria, però una de les coses que em van marcar més de la seva actuació va ser la mida de l'acotxador i enxaneta del dos de nou amb folre i manilles. Des d'on estava jo, semblava que aquelles criatures encara portessin bolquers. D'on els treuen? Com s'ho fan perquè siguin tant bons? Com s'ho fan perquè no tinguin por de pujar a aquests grans castells? Com treballen tot el tema psicològic després d'una caiguda? Quina és la relació que té l'equip de canalla amb els pares? És la història, la trajectòria i l'orgull de Colla el que porta a sortir-se'n de les situacions complicades que sorgeixen?

I aquesta reflexió no només me la faig amb Vilafranca. Em passa igual amb la Vella, Minyons o, fins i tot, la Joves. En el cas de la Vella, per exemple, després de l'actuació d'ahir, com fas pujar la moral de la gent? Com es motiva al personal havent de treballar per millorar els castells de nou bàsics, però tenint present que d'aquí poc més d'un mes has d'anar a guanyar el Concurs? Com expliques als nens que després de no poder fer un tres de nou amb folre han de pujar a un castell superior? Com s'ho fan els dirigents de la Colla per seguir tenint ganes d'estar al capdavant? Com analitzes una actuació a on caus més d'un cop? Amb Minyons i la Joves em faria preguntes similiars. Encara que amb l'actuació que va fer ahir la Joves, en el sentit que pràcticament van assolir tots els objectius que s'havien proposat per la Diada, tampoc puc plantejar-me masses preguntes per ells.

Som nosaltres, els Capgrossos, que hem d'aprendre a saber gestionar situacions així? Ens falta experiència? Ens falta mà esquerra? Ens falta més coratge? Per què ens costa tenir capacitat de reacció? No considero que sigui una cosa dolenta, però no entenc perquè després d'una caiguda se'ns cau el món a sobre (a mi la primera). De vegades m'agradaria conèixer internament el funcionament de les grans per acabar d'entendre les diferències entre ells i nosaltres

Si ens plantegem ser de gamma extra, suposo que no devem estar tant lluny d'ells. Tanmateix, comparo la situació que es va generar per les Santes amb la nostra actuació i com van saber reaccionar les colles ahir i veig que hi ha un gran abisme. Ens falta experiència?


dilluns, 30 d’agost del 2010

Sant Fèlix des del balcó

Aquest any he viscut un Sant Fèlix diferent, des del balcó. Amb la gent de la Malla hem cobert la jornada castellera amb fotos, vídeos i petites cròniques. Ha estat una experiència que difícilment oblidaré. M'ho he passat molt bé, tot i que haig de reconèixer que amb les quatre hores i mitja que ha durat l'actuació no he parat ni un moment de treballar.

Per primer cop a la vida, he vist castells des d'un balcó. A més, el balcó era compartit altres persones que, cadascú amb el seu mitjà, estava cobrint la informació de la diada. Per part de l'Ajuntament de Vilafranca ens han tractat molt bé, amb menjar i copa de cava inclosa. Tot un puntàs. Veure els castells des d'un primer pis et permet veure com es munten les pinyes, observar la pinya que té cada colla i seguir com la gent es va movent per la plaça. Un exercici sociològic interessant. A mi, fins i tot, em faltava temps per no perdre pistonada!

He vist uns Castellers de Vilafranca pletòrics, a un nivell tècnic a anys llum de la resta de formacions. Han fet uns castells impecables, tot i la relliscada amb la torre de nou amb folre i manilles. Sobre el tres de deu, no ho entenc. La resta de castells ja els havien aconseguit i, tret del cinc de nou amb folre que segurament és el castell que menys han sovintejat, la resta podríem dir que són els dominadors absoluts. Avui no era el dia del tres de deu? No ho sé, però en tercera ronda era molt difícil poder-lo assolir. Si fos ells i aquest fos el meu objectiu, el faria d'entrada. En primera o, tirant llarg, en segona ronda. Avui era el dia. Enguany al Concurs, si les coses no canvien molt, són els clars favorits. No cal provar-lo en cap altre diada que no sigui la de Sant Fèlix. Però bé, només és una opinió. Ells decideixen.

La Vella m'ha decepcionat, i això que es la Colla per qui més simpatia tinc. Al llarg d'aquest estiu he anat comprovant que no estaven fins. Amb això, quan no han pogut aconseguir cap castell a la primera ronda m'he entristit. La Vella és la Vella i en segona ronda han anat cap al gamma extra. No ha pogut ser i ha quedat gairebé al mateix lloc que el nostre de les Santes. La caiguda, això sí, més dolenta. Estant a les alçades he pogut veure com s'obria la pinya i com anaven treient gent d'allà sota. No s'acabava. Molt, massa patiment! Sobre el quatre de vuit amb l'agulla, res a dir. Bé. I sobre el quatre, ostres! Pensava que tindria més corda. Pel que fa al pilar de set amb folre, estic segura que aviat el descarregaran. A veure si es recuperen aviat i donen una mica de guerra, que falta fa.

La Joves, bé. El que més o menys m'esperava. Una bona dosi de moral de cara a les properes cites. Si recuperen les baixes que tenen, segur que apretaran de valent al Concurs. El cinc de vuit ha anat perfecte, el quatre de nou amb folre l'han fet desquadrat al màxim pels pisos superiors, però sense perdre els nervis l'han pogut descarregar. Pel que fa al tres, intuïa que patirien. Després de dos peus desmuntats la confiança ha de baixar. Tanmateix, des d'on estava, semblava que a la primera batzegada el castell cedís. Una tripleta que espero que nosaltres, els Capgrossos, també la poguem fer.

Minyons, com moltes vegades em passa per Sant Fèlix, els oblido. I em sap greu perquè han fet una molt bona actuació. Han carregat a la primera ronda un dos de nou amb folre i manilles bellugadís, però que ja m'agradaria fer a mi quinze dies després de tornar de vacances. El quatre de nou amb folre correcte, però no he acabat d'entendre l'intent de cinc de nou amb folre. Just quan s'han posat a treballar, ha cedit. El tres de nou amb folre ha anat bé, tot i que s'ha acabat estirant a nivell de quarts i ha estat una llàstima no poder veure, com a mínim, el pilar de sis.

He viscut l'actuació d'una manera diferent, sense tenir temps per comentar la jugada amb els companys entre castell i castell. Avui el temps que queda mort mentre no s'aixequen els castells no l'he notat. Fins i tot en alguns moments he tingut la sensació de passar-me massa ràpid. Des aquí, agraeixo l'oportunitat que m'han donat els companys de la Malla perquè he disfrutat de valent amb l'espectacle. M'hagués veure menys caigudes, però no es pot demanar tot. El nivell de castells vistos ha estat espectacular. La catedral ha estat el castell més "fàcil". Déu ni dó!

Més fotos

dissabte, 21 d’agost del 2010

Sant Magí passat per aigua.


Deixant de banda els castells que havia vist a Mataró, dijous va fer quinze anys que vaig anar a veure la meva primera actuació castellera. Sí, la meva primera (almenys que recordi) va ser un Sant Magí. Amb els pares estàvem de vacances al Delta de l'Ebre i vam pujar a Tarragona expressament per veure castells. De llavors a ençà, sempre que he pogut, hi he anat. No és la diada que es vegin millors castells, però sí que aquests es viuen d'una manera especial. Per una banda, la plaça és un marc incomparable. Plàsticament, a nivell personal, diria que és la millor plaça per veure castells. A més, les colles que actuen ho donen tot de sí mateixes. Per una banda es poden arribar a veure castells de vuit i mig o nou per les dues grans, mentre que també és curiós veure com les dues petites lluiten per aconseguir descarregar castells de set. Sempre que estic a aquella plaça veient el Serrallo o Sant Pere i Sant Pau em ve al cap la dificultat que hi ha amb els castells que nosaltres, els Capgrossos, portem a les places.

Al què anava, cinc Capgrossos vam baixar, tot i les previsions de pluja, a Tarragona. Abans d'anar a plaça, vam anar al local de la Jove i també vam passar pel de Xiquets. Sempre és bonic veure l'ambient previ a les grans ocasions. En general, es respirava tranquilitat i il·lusió, dues bones premises abans de començar. L'ordre d'actuació va ser curiós per un Sant Magí, el sorteig va determinar que seria com l'ordre d'antiguitat de les colles. L'actuació va començar amb bon nivell. Els Xiquets van obrir plaça amb el castell que els últims dos anys els havia donat sort: el tres de nou amb folre. Després de desmuntar-ne un peu, el van tirar amunt. El tres pesat que tenen a la pujada semblava perillar un pèl, ja que a nivell de quints semblava que el de la rengla patís més de l'ideal. De totes maneres, castells pitjors s'havien vist defensar per part dels Xiquets. A la passada de l'enxaneta semblava que el castell s'hagués parat i es pogués descarregar. Tot i així, una de les sisens va acabar saltant del castell, deixant així en només carregat el tres. Els segons en actuar eren la Jove i van obrir amb el seu castell estrella. Havien de demostrar el domini sobre aquesta construcció després que pel Cós del Bou només l'haguessin pogut carregar. En aquest cas, es va descarregar sense complicacions. Els Xiquets del Serrallo van obrir amb un treballat quatre de set que va patir, sobretot, a nivell de segons i quarts. Finalment, els Castellers de Sant Pere i Sant Pau van completar un tres de set.

En segona ronda, els ratllats van voler posar fre als seus ambiciosos objectius per, de cara a la tercera ronda, tornar-hi fort. Van fer un impecable quatre de vuit, clavat i amb bones mides. La Jove intentava el primer castell de nou de la temporada, que venia amb forma de tres. Va pujar amb bones mides, però, des de fora, es va veure treballar de manera incòmode el terç i el quart de la rengla. Després de la carregada, el castell va cedir. Les dues petites, per la seva banda, van descarregar uns èpics quatre de set amb el pilar. Sant Pere i Sant Pau, que van ser els segons a realitzar-lo, el van completar sota la pluja. Tot i que els Xiquets estaven a punt de muntar la pinya del cinc de vuit, la forta pluja que va començar a caure a Tarragona va fer suspendre la diada. Una diada que es va acabar a mitges, però que encara es va allargar prou tenint en compte les previsions meterològiques pronosticades.

Tornant, ens va caure l'aiguat més gran que he vist mai anant en cotxe. Hi havia moments que ni es veien les línies del terra. Tota una odissea, però la veritat és que, tot i no poder veure una actuació sencera, va valer la pena fer tants quilòmetres. Sant Magí s'ho val!

Més fotos

dilluns, 2 d’agost del 2010

No va poder ser...


No va sortir. A més, ens vam quedar molt lluny. Encara que fos una possibilitat que hauríem d'haver contemplat, segurament pocs de nosaltres la teníem en compte. Després dels assaigs fets, havent posat sisens, quints i unes quantes vegades quarts al dos de nou amb folre i manilles, ens havíem arribat a creure que el somni de gamma extra podia ser nostre. Els castells són així i no sempre es pot demostrar a plaça el treball realitzat al local. Per sort, les noves tecnologies han ajudat a ensenyar a la gent que sí que hi havia un bon assaig previ. Sinó, moltes persones haurien pogut dir que no s'havia treballat suficientment. No posar dosos a un castell es pot arribar a considerar un fracàs. Abans de començar l'actuació, els nervis s'havien apoderat de cadascun de nosaltres, després de l'actuació (o almenys en el meu cas) la ràbia i la impotència eren els sentiments predominants. La ràbia d'haver-nos quedat tant lluny, la ràbia de no haver pogut tornar a repetir la construcció i la ràbia d'haver trencat el ritme d'una actuació que hauria pogut arribar a ser històrica. Per sort, ningú va prendre excessivament mal, que això és bo per poder passar unes Santes com calen.

La meva intenció no era parlar de l'intent que vam realitzar, sinó de les bones impressions que vaig tenir només a l'entrar a plaça. Aquest any m'ha tocat estar amb la canalla, així que no he pogut estar pendent del que passa. Tot i així, he de dir que quan es va tancar la pinya del tres de nou amb folre, vaig quedar admirada de la quantitat de camises i cares conegudes que s'havien posat a la nostra soca. Sí, els assaigs havien evidenciat que el món casteller s'havia entusiasmat amb el nostre possible intent de gamma extra. Però per mi, el més meritori va ser la resposta de molts dels aficionats castellers de Mataró. Una ciutat sense excessivament massa tradició castellera estava donant suport a la seva Colla. Personalment, se'm va posar la pell de gallina en veure tot ple de cares conegudes, no només a plaça – com van fent habitualment – sinó a les nostres pinyes, donant-nos ànims i volent participar, igual que nosaltres, al mastodòntic intent. És un orgull poder comptar amb aquesta afició, i que aquesta sàpiga respondre quan la necessitem. A veure si a la pròxima cita hi tornen. Una de les meves principals preocupacions d'aquest castell era la soca, però a plaça vaig veure que no m'havia de preocupar per la gent de baix. Eren molts, bons i amb ganes. Una gran combinació que no va ser suficient perquè el castell arribés a bon port.

A més d'això, havent passat més d'una setmana de l'actuació i havent reflexionat unes quantes vegades sobre el que va passar, crec que no podem donar les culpes a ningú en concret de l'intent ofert a plaça. Discrepo totalment quan en Lluís Feliu, el cap de colla, al dinar va dir que la culpa que el castell hagués caigut era seva. No. És cert que el més encertat hagués estat tirar-lo avall abans de sonar gralles, però d'aquí a fer-se l'únic responsable d'allò succeït crec que hi ha un abisme. No ens hem de martiritzar.

En acabat, tothom tenia clar que hi tornaríem al Concurs. Parlar de futur és arriscat. Espero que la nostra afició i la gent que vam arribar a mobilitzar per les Santes torni a fer-nos costat a principis d'octubre, que no sigui per ells que no el fem. No serà fàcil, Tarragona cau lluny. Ens queda molta feina, i no sé perquè, crec que serà difícil tornar-nos-hi a posar i aconseguir uns resultats tant òptims als assaigs com aquest mes de juliol. Només de pensar en l'intens setembre que ens espera, tant pel que fa actuacions com assaigs, se'm posa la pell de gallina. Per sort, ens queda tot l'agost de relax per agafar l'energia necessària per encarar el segon tram.

Bones vacances!

(Foto: Gemma Navarro)