dimecres, 20 de febrer del 2008

Canvis a la Vella.

Fa uns dies vaig llegir a les polèmiques de webcasteller que la Vella canviava de cap de Colla, que en Raül Martín deixava de ser el màxim dirigent i al seu lloc s’hi posava Domingo López. La veritat és que no hi vaig donar més voltes. Vaig pensar: “quan tinguin l’assemblea i tot sigui oficial, ja sabrem quins són els canvis”. La setmana passada, però, una companya de la Colla em va preguntar què coneixia. Com que no en sabia res, moguda per la curiositat vaig aprofitar algun dels meus contactes de la Colla Vella dels Xiquets de Valls i vaig preguntar com estava el tema.
Després d’una llarga conversa, vaig saber que era veritat. Malgrat que els estatuts de la Vella diguin que un cap de colla té un mandat per quatre anys, en Raül té intenció de plegar. Tot i així, pel què em van dir, en Domingo López no és la persona que sona com a futur líder de la Colla, sinó que és el fill del mític casteller “Xamalí” qui ocuparà el càrrec. Encara que no hi hagi res oficial, perquè fins a mitjans de març no es celebra l’assemblea, sembla que al Portal Nou hi hagi molta feina a fer. Gran part de la junta tècnica es renovarà. La temporada passada va acabar bé per la Vella, però podria haver acabat millor. Van poder descarregar el pilar de vuit amb folre i manilles, fent d’aquesta manera un castell de gamma extra i les primeres manilles des de l’any 2002, a més de tretze tres de nou amb folre. Al mateix temps, però, van tenir imprevistos amb el quatre de vuit amb el pilar o altres castells més bàsics durant la temporada.

A dia d’avui és complicat valorar si Pena serà un bon cap de colla per la Vella. Des de fora, primer ha de ser cap de colla, posteriorment l’hem de conèixer i després observar quina és la seva manera de portar la Colla i la trajectòria de la temporada. D'història castellera en té, però poca cosa sabem d'ell en les últimes temporades. Raül Martín és una cara coneguda, mentre que el fill “Xamalí” no ho és tant. Parlant de Martín, aquest és un home carismàtic de la Vella. Tot i ser un vallenc de cap a peus, cal dir que la seva família per part de mare és de Mataró. Abans de ser cap de colla ja era una de les persones conegudes arreu del món casteller. Des de fa uns anys Martín ha estat una de les figures clau dels troncs rosats. A més d’això, en Raül és - i ha estat - la típica persona de la Vella, que sent els colors i que per superar a qualsevol Colla i ser la millor, està disposat a tot. A nivell més personal, ha estat una persona no massa receptiva a l’hora de fer entrevistes, ha concedit poques entrevistes i les que fet, no ha acabat responent d’una manera clara quins són els objectius immediats de la Vella. Encara que en els últims temps Raül Martín– segurament les dues últimes temporades – hagi anunciat de manera més concreta els castells que s’assagen per portar a plaça al Portal Nou, la tendència més normal del cap de colla era fer volar coloms: "la Vella ho assaja tot per ser la millor, ja veurem què fem a plaça".

Si valorem la trajectòria de Raül Martín com a cap de colla, podem trobar dues grans etapes, entremig d’elles hi va haver Xavi Pons al capdavant dels rosats. La primera va tenir el seu punt culminant l’any 2000 amb la última victòria de la Colla Vella al Concurs de Castells de Tarragona carregant per primer i únic cop, de moment, el tres de deu amb folre i manilles per part dels rosats. I la segona que s’inicia a la segona meitat de la dècada del 2000. En ella Martín no obté uns resultats brillants, però si que recupera castells que el seu antecessor no havia aconseguit com el pilar de vuit amb folre i manilles. Tot i així, cal relativitzar la feina que ha fet com a màxim dirigent de la colla. Encara que sigui la persona que prengui les últimes decisions i qui encoratgi la Vella per tirar endavant i tornar a ser la primera, cal dir que la força real per determinar l’èxit a les places i als assaigs es troba en la gent.

Encara que Raül Martín tingui els seus defectes – com tots – de moment és l’únic cap de colla del món casteller que ha aconseguit carregar pràcticament tots els castells que s’han vist fins ara (amb excepció del tres de vuit amb el pilar). A més, tot i que des de fora sigui difícil valorar la seva manera de treballar, es pot dir que ha aconseguit mobilitzar – sobretot en la primera etapa – moltíssims castellers per fer possibles les grans construccions aconseguides.
Qui sap si Raül Martín es tornarà a posar al capdavant d’aquí a unes temporades. Des de fora sembla que tingui un poder important. Ara falta saber què passarà a partir del maig. Veurem Martín amb camisa o la deixarà a l’armari fins que arribi Sant Joan i el cridin?

Pel què fa al futur immediat de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, de moment caldrà esperar a l’assemblea per saber del cert si Pena serà el pròxim cap de colla. Desitgem un molt bon any casteller als de la camisa rosada. Queda molt camí per recórrer, però no oblidem que és any de Concurs. Com diu la dita – ja popular – “la Vella és la Vella”. No descarto un primer premi vallenc.

dijous, 14 de febrer del 2008

Dones i castells.

Encara que avui la majoria de nosaltres veiem com un fet normal que la dona formi part del món casteller de manera activa, aquest fet és bastant recent. Fa dos-cents anys que es fan castells. La dona, però, fa poc més de vint anys que és part activa d’una colla castellera. La revolució es pot dir que la van començar a fer els Minyons de Terrassa. Encara que a Valls trobem algun document que ens indica que alguna noia de la Colla Vella havia format part del pom de dalt de les construccions, no és fins a la formació dels Minyons quan la dona entra de manera normal dins del món casteller.

Després que els Minyons introduïssin la dona als troncs dels castells així com també en d’altres posicions de la pinya, poc a poc les altres colles van prendre exemple dels terrassencs. Poc anys abans de la revolució malva, algunes castelleres ja formaven part de la formació del seu poble. Això sí, no sempre eren facilitats per entrar a formar part de la Colla. En el cas dels Castellers de Vilafranca ens expliquen que es va haver de votar a una assemblea si es deixaven entrar a les dones lliurement a la colla igual que qualsevol altre casteller home. Per altra banda, a la Jove de Tarragona – formació que avui hi ha una quantitat de dones important – en el seu moment també va costar introduir la dona dins la colla. Mentre que un home podia trigar dues setmanes a tenir camisa, les dones s’havien d’esperar uns quants anys per poder-la obtenir. Avui el fet casteller ha evolucionat positivament en el sentit d’incorporar la dona als castells com un fet normal.

Tot i aquest gran avenç, es pot dir que la dona en algunes de les colles (poques) encara està infravalorada. Fins fa pocs anys – jo diria que fa uns vuit – era poc freqüent veure un pis de quints amb més noies que nois a les construccions de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Avui, en les dues colles de Valls encara és difícil veure dones pujant al folre. Si mirem el gènere que predomina entre les camises rosades i vermelles de les colles de Valls, veiem que el masculí predomina de manera destacada. Personalment no considero que sigui un acte de discriminació, sinó que és un element que perdura de la tradició.

En el cas dels Capgrossos de Mataró, i altres colles de la coneguda zona no-tradicional – i fins i tot algunes del camp de Tarragona -, ens trobem que la dona té el mateix valor que un home. A la nostra Colla és tant important el rol i les funcions dels homes com el de les dones. Des dels inicis de la Colla, la dona ha tingut un pes important. Segurament sense nosaltres tindrien dificultats per fer qualsevol cosa. Un dels fets curiosos on es pot constatar que les castelleres som importants als Capgrossos és que en els primers anys de la Colla vam arribar a descarregar totes soletes el quatre de sis o el pilar de quatre, sense comptar amb cap home. Les gestes s'acomplien en aquelles històriques festes de final de temporada.

Tornant al tema i deixant enrera batalletes del passat, s’ha de dir que, en general, les colles nascudes als anys noranta la dona ha entrat de manera habitual a formar part tant del castell, com en les juntes administratives i, fins i tot, en alguns càrrecs de les juntes tècniques. Qualsevol noia amb camisa és igual de ben vista que un noi. Malgrat tot, els homes encara són els que predominen en la majoria de càrrecs. Són poques les dones que fins ara han ocupat llocs clau a les juntes, sobretot les tècniques. Tot i així, si les dones han d’arribar a ocupar una posició important en la presa de decisions, esperem que sigui per la seva vàlua i no pel fet que sigui dona. Segur que serà així.

Penso que a totes les colles els ha anat bé la incorporació de la dona en els castells, tant a nivell tècnic com a social. Quantes parelles s’han fet entre castellers? Uns quants castellers haurien de donar les gràcies a la revolució malva.
Un cop més, gràcies, Minyons!

Per més informació sobre el tema, podeu escoltar aquesta setmana el programa de castells de Mataró Ràdio, el Mirant Amunt! Entrevistes i experiències sobre les dones al món dels castells. Intervindran noies de Mataró i de Valls. A seguir el debat!

dimecres, 13 de febrer del 2008

El celler.



Ahir la a nit vaig acabar-me l’últim llibre del nord-americà Noah Gordon, el Celler. La veritat és que, com la majoria de novel·les d’aquest autor, la seva lectura m’ha estat amena i ràpida, amb poc més de dues setmanes l’he acabat. La diferència amb algun dels altres llibres que havia tingut entre mans – com seria el cas de l’Últim Jueu o el Metge – aquest cop la trama passava aquí, a Catalunya. Encara que el fil conductor del llibre fossin les vinyes i la història política i social de finals del segle XIX i principis del segle XX a Espanya, l’autor sense haver vist en directe una construcció castellera, en diferents moments del llibre s’atreveix a parlar de castells.

Tot i la inexperiència de l’autor en aquest àmbit, val a dir que no s’allunya en excés del què seria el funcionament d’una colla. Els castells a principis de segle segurament no eren tal com ens els narra l’autor. Tanmateix, hem de tenir en compte que és una novel·la. Si l’autor s’hagués hagut d’anar documentant detalladament sobre cada element que tractava, faltarien anys perquè és publiqués el llibre. Encara que a la majoria de castellers ens hagués agradat que parlés fil per randa d’una actuació i els seus ets i uts, penso que és una bona novel·la, si més no per donar a conèixer arreu del món el fenomen casteller. A més, quants castellers coneixem la realitat del funcionament d’una colla al segle XIX? Pràcticament els podríem comptar amb una mà. No podem ser més papistes que el papa, quan molts de nosaltres tampoc coneixem la nostra història castellera en detalls.

Pel què fa als elements castellers al llibre, m’ha sobtat veure la importància que li dóna a l’assaig. En la majoria de línies que utilitza per parlar dels castells, tracta de l’assaig. De com els Castellers de Santa Eulàlia fan proves per poder portar el castell a plaça. A un dels assaigs, una construcció cau. És cert que fa uns anys la importància dels assaigs no era tant gran com la d’ara, però per a qualsevol persona que no conegui a fons el món casteller és ideal que conegui aquesta realitat. La realitat que abans de poder fer sonar les gralles en un gran castell a plaça cal un esforç important d’assaig previ.

Seguint amb la importància de l’assaig, el que també es pot veure a la novel·la és el valor que Gordon dóna al cap de colla. Segurament ell no sabia que existia aquesta figura. Malgrat tot, també s’ha de reconèixer la feina que han fet les persones que han assessorat a l’escriptor per intentar explicar-li la realitat del funcionament d'una colla castellera i dels castells en general. La figura del cap de colla és descrita amb detall. Les funcions, el rol i el respecte cap al màxim dirigent de la colla es poden veure entre els personatges que apareixen a el Celler.

Un altre dels aspectes que l’autor té en compte a l’hora de parlar de castells és la competitivitat. La Colla de Santa Eulàlia baixa a Sitges a fer una actuació. Gordon parla de competició. Encara que no sigui la paraula apropiada, si que és cert que entre les colles existeix aquest fet de superació, ja sigui auto-superació o superació d’una colla real del seu nivell o similar. Suposo que Gordon no n’era conscient, però al final de la competició que es fa a Sitges m’agrada que s’empati una gran actuació de vuit, amb una actuació modesta amb un castell de nou. Tot i que possiblement sigui casualitat, està bé que es doni valor a una actuació completa i no només a una gran construcció.

És un orgull que un escriptor de la talla de Gordon centri una de les seves novel·les al nostre país. A més, és un orgull que faci referència reiteradament a una colla castellera. Encara que quedi molt camí per recórrer i que en alguns aspectes l’autor no descrigui els castells tal com es feien a l’època, que el fet casteller es pugui a donar a conèixer a partir de persones conegudes internacionalment és un honor. Tenim castells per anys, nosaltres treballem perquè sigui així i altres persones com Gordon treballen per fer-ne difusió.