Premià de Mar.

Una hora i mitja d’actuació. Dues colles. Descarreguem els dos nostres millors castells que hem fet aquesta temporada. Fem el pilar al balcó, els grallers toquen un parell o tres de cançons i marxem a casa a dinar. A les dues ja tornem a estar a Mataró. És una d’aquelles actuacions que s’agraeixen perquè s’han vist molt bons castells, ha estat una actuació al costat de casa, al costat d'una colla històrica que sempre he admirat, la plaça estava plena i el ritme d’actuació ha estat impecable. Tot i tenir totes aquestes condicions favorables en cara, arribo a casa i no em dóna la sensació que haguem fet la segona millor actuació d’aquesta temporada.

Amb el temps, la Plaça de la Vila de Premià de Mar l’hem convertit en una de les places més importants de la comarca. Ja fa anys que, si no plou, anem a portar els millors castells que portem treballats. Aquest any, per segona vegada a la història del poble, es va veure descarregat un castell de nou, el tres. A més, vam fer la millor actuació. Fa dos anys havíem fet un castell de nou, però no l’havíem acompanyat de la catedral.

Malgrat fer una molt bona actuació, amb un cinc molt maco pràcticament a tots els pisos i un tres de nou amb folre que, pel què deien, es va treballar al més pur estil vallenc, vaig sortir de plaça amb la impressió que no havíem fet res. Satisfeta, sí, molt. Però tornant amb tren jo mateixa m’anava dient per dintre: “hem fet el tres de nou amb folre i el cinc de vuit i tornes a casa pràcticament amb els mateixos ànims i la mateixa eufòria que la setmana passada quan vam actuar a Arenys”. Al mateix temps, anava pensant si era cosa meva o la resta de companys també ho havien viscut així. Vaig acabar pensant que era cosa meva, però que la resta de gent tampoc no estava massa lluny de la meva situació emocional. Al tren, uns parlaven de què dinarien, uns altres parlaven dels seus néts i d’altres, sense parlar, miraven la gent que s’estava banyant a la platja. Al meu voltant ningú parlava de castells! Era casualitat?

Per dintre seguia pensant que potser és que ja no valorem prou el tres i el cinc. Com que els veiem a l’abast – encara que les dues vegades que hem portat el tres a plaça hem suat de valent -, ja no els hi donem la importància que haurien de tenir. És això? O potser és que totes esperàvem que el quatre de nou amb folre estaria a punt i el podríem haver intentat a Premià? En tot cas,era evident que el quatre de nou encara no estava a punt. Potser per aquest petit desànim de no poder tenir el nostre castell límit a punt (és culpa de tots i de ningú), no vam (vaig) saber disfrutar i valorar l'actuació feta a Premià.

Vam actuar amb els Xiquets de Tarragona. Els matalassers van portar molt poques camises i això va condicionar la seva actuació. Havia sentit que si arrossegaven gent, intentarien el seu castell insígnia: el tres de vuit. A més, pensava que després d’haver-se de suspendre l’actuació d’Altafulla per culpa de la pluja, pujarien amb ganes de fer quelcom més. Falta un mes per Sant Magí i als ratllats els queden poques oportunitats per estrenar el dos de vuit amb folre abans de la Festa Major petita de Tarragona. Finalment, els del carrer Santa Anna van haver de conformar-se amb el dos de set com a màxim castell. Encara que m’hagués agradat poder veure a la nostra comarca uns castells més alts per part dels Xiquets, em va agradar que rebaixessin pretensions i intentessin castells consolidats, que no els havien de suposar cap problema, perquè no tenien la gent suficient per poder intentar quelcom més. Per mi això els honora. No tothom ho sap fer.

Pel què fa als Capgrossos, ara toca assajar per fer una actuació de Santes com ens mereixem.

El quatre encara no és impossible!