dissabte, 27 de novembre de 2010

Jornades Tècniques dels Xicots

Dissabte al matí vaig desplaçar-me a Vilafranca del Penedès per parlar sobre la canalla a les Primeres Jornades Tècniques que organitzaven els Xicots de Vilafranca. Encara que havia passat moltes vegades per davant del seu local i, fins i tot, havia anat a algun dels concerts que els vermells organitzaven a la plaça de davant de Cal Noi - Noi, mai hi havia entrat. Va ser una experiència molt agradable.

Hi érem presents gent de diferents colles. Per parlar de la vessant social, van convidar als Castellers de Sants; per parlar de les pinyes, a la Jove de Tarragona; per parlar dels troncs, als Moixiganguers d'Igualada i, finalment; per parlar de la canalla, als Capgrossos de Mataró. Feia temps que no anava a una xerrada i fins ara mai ho havia fet com a ponent. Vaig aprendre molt escoltant als altres, així com també escoltant els testimonis dels mateixos Xicots que preguntaven i explicaven el seu cas.

Jo vaig ser l'encarregada d'explicar la manera de funcionar que tenim a l'equip de canalla dels Capgrossos. A mode de resum, vaig intentar fer entendre a la gent, que les realitats de cada colla són molt diferents i que el que jo anava a explicar era només l'experiència dels Capgrossos. No pretenia convèncer a ningú. El nostre cas és el d'una Colla que es troba a una ciutat de 120.000 habitants i que és la única que hi ha a la comarca del Maresme. Una situació bastant diferent a la que viuen els Xicots, així com també la resta de colles convidades a la xerrada. A més, vaig voler deixar clar que el nostre equip de canalla no era el millor, que teníem molts aspectes a millorar però que intentàvem, dins les nostres possibilitats, aportar al grup les nostres qualitats individuals. Vaig explicar les característiques de la nostra canalla. La gent va quedar bocabadada de la quantitat de criatures que tenim, la quantitat de nens que assagen i la quantitat de canalla que aquest any ha arribat a fer castells de vuit o més. Realment, si ho mires fredament, les xifres són aclaparadores. És evident que l'equip com a tal ho haguéssim pogut fer millor (absolutament tot és millorable!), però, en general, fent una mica de valoració de l'any, crec que l'equip de canalla hem fet bé la feina, exceptuant alguns moments puntuals i relliscades (queda pendent una entrada d'auto-avaluació). Vaig parlar també del funcionament de l'equip de canalla, de les activitats extra-castelleres que fem pels nens, del tracte que tenim amb ells i sobretot amb els seus pares, de la nostra manera d'assajar i de la manera com distribuïm les criatures a la plaça. Vaig parlar per sobre de la tècnica, però sobretot vaig voler posar èmfasi en la importància de la feina psicològica i de motivació que crec que ha de fer l'equip als nens.

Després de cada una de les ponències, vam crear comissions de treball. A la de canalla van sortir temes molt interessants. Vaig poder comprovar les grans diferències que tenim entre les colles pel que fa a la tipologia de nens. Vaig poder ser conscient de la "sort" que tenim a la nostra colla de poder tenir canalla per triar i per remenar. Tot i saber-ho, de vegades va bé que t'ho recordin i puguis reflexionar i valorar la feina que fas. La seva realitat ha de ser molt complicada, són la segona colla de la ciutat amb el que això comporta tant a nivell social com a nivell d'imatge de la Colla. Vam arribar a la conclusió que el compromís és bàsic per tenir una bona canalla. A més, aquest compromís l'han d'adoptar, en primer lloc, totes aquelles persones que formen part de la tècnica i de l'equip de canalla. Vam posar èmfasi en la importància de la comunicació amb els nens. Ens vam explicar experiències conjuntament, algunes realment sorprenents! Segurament ni ells ni jo vam descobrir la solució màgica per tenir el millor equip de canalla, però sí que vam poder discutir temes que, en general, ens preocupen a tots i, de vegades, no sabem com abordar-los. No oblidem que no som professionals, simplement som aficionats que ens agrada aquest món i que estem disposats a sacrificar temps per fer més gran i millor la nostra Colla.

En general, valoro molt positivament l'experiència d'haver assistit a les Jornades. Vaig tenir l'oportunitat de conèixer gent nova, d'estar amb coneguts castellers parlant del que més ens agrada durant mig dia i, sobretot, estic contenta d'haver pogut conèixer realitats i maneres de treballar diferents a la nostra, a més de sentir-me pràcticament com a casa en tot moment. S'ha de felicitar als Xicots per l'organització, per l'èxit (més de vint-i-cinc persones escoltant-nos) i per la manera com ens han tractat. Gràcies!

Estant al local no vaig poder deixar de pensar amb en Lluís i les converses que havíem tingut de castells i sobre Xicots. Tot el que coneixia d'aquesta colla, era gràcies a ell. Segur que li hagués agradat ser-hi. Un petó allà a on siguis!

PD: No me'n vaig poder estar d'anar fins la Plaça de la Vila a recordar l'1 de novembre. Em vaig asseure al banc de la plaça i se'm va tornar a posar la pell de gallina només recordar la gran diada que vam brodar. Quin gran dia, Capgrossos!

dijous, 25 de novembre de 2010

Marcos Montes

Quan tinc alguna tarda lliure, m'agrada anar a la llibreria. M'agrada anar al Robafaves a passar la tarda i descobrir llibres. Fa una setmana, vaig fer-ho. Després de passejar-me i mirar diferents novel·les, vaig aturar-me quan vaig veure'n una que portava per títol Marcos Montes. Vaig veure que l'autor era un altre gran pilaner, en David Monteagudo. Haig de ser sincera i dir que coneixia el nom del seu primer èxit, però no m'havia motivat llegir-lo. Tampoc sabia que havia tornat a publicar. En aquest cas, però, vaig agafar la novel·la, vaig llegir la contraportada, em va semblar mínimament interessant el contingut i la vaig comprar.

Quan em parlen de Marcos Montes em venen al cap les Santes del 99. Sí, Marcos Montes va ser un gran pilaner de finals dels anys 90, un terç que clavava el pilar de set amb folre amb els Bordegassos. També havia sigut cap de colla de la formació del Garraf, però tot i això, malgrat que se'l pugui arribar a considerar un mite, quan em diuen el seu nom visualment no se m'apareix la seva cara, sinó el primer quatre de vuit amb l'agulla que van descarregar els de Vilanova (i això que en aquell moment el cap de colla groc era en Pere Guinovart). Va ser a Mataró i el van acompanyar del pilar de set amb folre. No sé perquè, però aquella actuació de les Santes la recordo més pels seus castells que pels nostres (Capgrossos vam descarregar el primer tres de vuit i la primera torre de vuit amb folre de la nostra història!). Marcos Montes, per mi, era un dels referents que tenien els de Vilanova. Suposo que el fet que els Bordegassos en els últims anys hagin patit una devallada important i que, per tant, s'hagi deixat de parlar d'ells amb regularitat, quan vaig tornar a veure el nom del mític pilaner, em vaig emocionar. Com passen els anys de ràpid, quants castells portem a les nostres esquenes i als nostres caps, i quantes històries hem viscut durant aquests anys al voltant dels castells!

Havent-me llegit amb només dos dies la novel·la (quan t'has acostumat a llegir assajos clàssics de la sociologia i l'antropologia, les novel·les les devores amb facilitat), puc dir que el llibre no el recordaré tant pel seu contingut, sinó pel que em va remoure quan vaig veure el seu títol. No m'ha emocionat ni m'he sentit atreta per la trama ni pels personatges. S'ha de dir que, tot i l'homenatge que fa Monteagudo a Montes, la història no té res a veure amb els castells ni amb la figura real, crec, del vilanoví. Tampoc ho esperava. Es tracta d'un llibre que passa a una mina, parla de la solitud, de les relacions amb les persones i del saber perdonar. No us l'explico, llegiu-lo i comentem-lo. Malgrat tot, m'ha fet gràcia veure com altres pilaners surten a la novel·la. Fede Gormaz, César Torrijos, Ramon Codinas són altres personatges que apareixen a la segona publicació de Monteagudo.

No serà un llibre que passarà a la història de la literatura, però s'ha de dir que es llegeix fàcil i per aquells que som castellers i coneixem els figures pilaners no podem evitar aquell somriure quan veiem escrits noms coneguts. Si voleu, us el deixo. Potser a vosaltres en podeu fer una altra valoració.