dijous, 19 de novembre de 2009

I ara, què?

Al dinar de la diada, entre cervesa i cervesa, es parlava de nous castells. Es deia de mirar amunt, més enllà del que fins ara hem aconseguit a plaça. Espontàniament - i extraoficialment - s'estaven creant les alineacions d'estructures com el tres de nou amb folre i agulla (compte, que només en portem un de vuit i ja ens aventurem!) o el dos de nou amb folre i manilles (amb aquesta torre que tenim, podem fer de tot!). M'agrada veure la gent engrescada. Les converses eren fruit del moment, d'acord.

Tant de bo la temporada que ve ens puguem plantejar aquests nous reptes. De totes maneres, falta molt. Les vacances són molt llargues i ens haurem d'esperar fins l'assemblea per conèixer quines són les intencions de la tècnica. Després vindran els típics problemes: "que si fa fred", "que si jo t'havia dit que aquest any m'ho prendria amb més calma", "que si ja tinc una edat per anar a segons quin lloc", "que si ja no serveixo". Vaja, en sintonia amb la imatge que donem des de fora, tornaran els discursos de la llagrimeta.

Però bé, la veritat és que no volia parlar d'això. La meva intenció era posar una mica de seny. Sí que som bons, sí que tenim una canalla que val un imperi, sí que tenim un tronc que treballa de valent, sí que tenim persones a la pinya disposades a patir als assaigs de dimarts. Som prous? No vull aigualir la festa a ningú, però la veritat és que quan vaig veure algunes fotos del quatre de nou amb folre de Vilafranca se'm va posar la pell de gallina. Realment érem prou gent per tirar aquell castell? La resposta és rotunda: no. Personalment no en vaig ser conscient fins que em van arribar les imatges.

Està claríssim que aquell dia tocava intentar-lo (i descarregar-lo, evidentment), però podem anar per les places esperant que la resta de les colles ens ajudin a tancar les pinyes? És cert que totes ho fan i nosaltres no som de les que més abusem. A mi no m'agrada gens donar aquesta imatge. Una cosa és que es posin al cordó de seguretat i l'altra que pràcticament ens muntin la pinya. Si ens plantegem nous reptes és perquè els que fins ara havíem assolit els teníem apamats (a tots els nivells, la pinya n'és un).

Per altra banda, i no menys important, hem de recordar que enguany només hem fet un quatre de nou amb folre. Per tant, sí que hem de mirar amunt i hem de tenir ganes d'afrontar noves fites, però també hem de ser realistes i intentar no caure en els mateixos errors que en temporades anteriors. Si assagem castells de gamma extra, fem-ho amb discreció. No cal que tot el món casteller se n'entri i a l'hora de la veritat ens caguem. Si assagem castells de gamma extra, fem-ho sense obviar la dificultat d'altres castells inferiors. Si assagem castells de gamma extra, intentem motivar a nous castellers per fer unes proves amb mínimes condicions sense destrossar les esquenes de la nostra soca.

Vull fer un pas endavant, però veig que abans hem de polir unes quantes mancances que ens poden condicionar. En primer lloc, hauríem de consolidar el quatre de nou i, en segon lloc, arribar a ser, almenys, entre una cinquantena i un centenar més de camises.

Estic d'acord en assajar nous castells, sempre que haguem assolit allò bàsic No només a nivell de construccions, sinó també a nivell de camises.

Ara toca descansar, ja ens atabalarem d'aquí a tres mesos.
Bones vacances castelleres, Capgrossos!

(Fotos 4 de 9 amb folre a Vilafranca: Imma Dorda)

dimecres, 11 de novembre de 2009

Bé, bé, bé!

Poques persones hauran acabat la temporada amb mal regust de boca. Tot i que el pilar de sis de Vilafranca només ens quedés carregat, la majoria vam sortir amb un somriure d'orella a orella de la Plaça de la Vila. Aquella actuació ens compensava el tram dur (i inesperat) que vam patir després de vacances. Amb els números a la mà, la temporada 2008 vam fer millors castells (almenys quantitativament). Vam descarregar 8 castells de nou (vam carregar-ne un més) i vam completar-ne 19 de vuit i mig (més un de carregat). Aquest any no hem arribat a aquestes xifres; hem descarregat 5 castells de nou i 14 de vuit i mig.

El 2008 vam fer una temporada de més a menys. Tot i que els assaigs ens anaven de cara i féssim grans proves de castells de gamma extra, el ridícul amb el quatre de nou amb folre a la Plaça de Braus de Tarragona i les relliscades a Reus i Vilafranca amb el tres de nou amb folre van acabar deixant-nos a la majoria amb les espatlles amunt i decebuts. Teníem mala sort, no ens crèiem el nostre nivell o realment no érem tant bons com ens pensàvem?

Enguany, en canvi, hem anat de menys a més, obrint gamma gràcies als pilars i consolidant una estructura que, fins aquest any, semblava que fos impossible per nosaltres: el quatre de vuit amb el pilar. Tot i que les xifres no diguin el mateix i que enguany ho haguem passat malament, considero bastant més meritòria la temporada del 2009 que la del 2008. A més, quan acabes bé, et queda millor regust.

Dades positives no ens en falten: vam ser la primera colla en descarregar el quatre de vuit amb l'agulla i el pilar de set amb folre a plaça, som la única colla que, de moment, ha descarregat tots els castells de nou que ha portat a plaça, hem estat la segona colla que ha descarregat el 3 de 8 amb el pilar, després de quatre anys hem tornat a fer un castell de nou per la nostra diada. I segur que me'n deixo alguna de significativa.

Què més volem? No haver caigut a Argentona ni a l'assaig posterior i haver pogut portar a les places importants castells més alts. Tot i el cop dur que va representar (no volem caure mai, i menys amb un castell de vuit bàsic), vist amb certa distància temporal crec que ens ha anat bé a tots per madurar i donar-nos compte d'on estem. L'ensopegada ens ha donat l'esperança i confiança que necessitàvem (almenys a aquells que hi som sovint). Ens ha fet adonar-nos del què són els castells. Aquelles colles que tenen més de trenta anys segur que ja ho saben, nosaltres - a la nostra manera, també - però ens falta aquell orgull i aquella confiança en els nostres castellers. Dit d'altra manera, sovint semblem els màrtirs del món casteller. Falta creure'ns (sense arribar a ser prepotents) que estem a on estem perquè tenim el nivell, i que aquest nivell i capacitat no es perd en dues setmanes.

A ningú se li escapa que ho hem passat malament i, per molt que el cap de colla digués que no, alguns hem arribat a sentir vergonya (o almenys en el meu cas) a alguna actuació del segon tram de temporada. Personalment, quan anem per les places a tirar els castells més alts, em poso nerviosa i seria la primera de rebaixar plantejaments. Em fa ràbia que siguem com som, que amb una caiguda de 3 de 8 ens quedem espantats (també personalitzo) i no sabem reaccionar. És possible que si alguna altra colla ens hagués acompanyat, hauríem fet el cor fort. Qui sap!

Com deia, vaig passar vergonya a Esplugues. Després d'aquella actuació tenia ganes d'acabar la temporada. S'ha de tenir paciència, l'hem tingut, hem treballat i s'ha pogut constatar que tampoc estàvem tant malament. Al final, la vergonya s'ha convertit en orgull i unes setmanetes més de plaer no haguessin anat malament. La reflexió final de la temporada diria que està clara: ens falta orgull i casta.


Després d'aquesta valoració general, espero inspirar-me i poder escriure en breu quelcom millor..

*Se m'ha acabat fent la temporada curta, i això que després de 13 anys a la Colla ha he aconseguit no fallar a cap actuació aquest any. Tot un rècord!

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Estava verd.

Sense prèvies, deixo enllaçat el vídeo de l'intent de 4 de 9 sense folre dels Castellers de Vilafranca a Sitges.




Com diuen els que hi entenen, un castell no és un bon intent si no li col·loques l'acotxador. Seguint aquesta frase memorable, els verds ahir en van quedar molt lluny. Massa. Tant de bo no hagin pres mal (sembla que no) i puguin demostrar que el tenen millor que els tres intents que vam veure ahir (els dos que van haver de desmuntar no es van arribar a col·locar els sisens).

La resta de comentaris al respecte, me'ls guardo. Valoreu-ho vosaltres mateixos. Només espero que la caiguda no els condicioni la Diada de Tots Sants. Per cert, des d'aquí felicito als Castellers de Sants per la primera catedral descarregada i a la Jove de Sitges per la bona actuació que van fer.

(Vídeo fet per en Ferran Galan)

dissabte, 17 d’octubre de 2009

L'Escola de Castells.

Dijous al vespre vaig acostar-me al local de la Jove de Tarragona. Tenia ganes de veure com tenien el pilar, però sobretot volia anar a fer el xafarder per saber en què consistia allò que ells anomenen l'Escola de Castells. La veritat és que vaig quedar bastant sorpresa.

Aquest assaig, que fan tots els dijous, consisteix en provar gent que habitualment no fa castells a plaça, però que li fa il·lusió i té ganes d'aprendre a pujar. Eren al voltant d'una quarentena de persones (em van dir que dijous eren pocs), la majoria joves. Van fer proves de castells de sis nets, proves de pilars de quatre i alguna altra prova amb pinya. Per curiositat vaig preguntar quins resultats donava l'Escola i si valia la pena invertir-hi tantes hores. Em van dir que enguany, gràcies a aquests assaigs de dijous, havien debutat a plaça sis persones (que no havien pujat mai) a castells de set. Déu ni dó. Deien, com és lògic, que no totes les persones que estaven allà acabarien sent castellers de tronc però que aquests assaigs també servien perquè molta gent del folre s'habitués a estar a les alçades, a tenir equilibri i confiança, a més d'aprendre a treballar autònomament sobre la pinya.

Nosaltres en els últims temps hem anat fent algunes accions tímides al respecte (assaig de final de temporada, dia blau, assaigs de dones), però estem a anys llum de tenir una quarentena de persones que, sense ser del tronc habitual, puguin aguantar un castell de sis net. Les propostes que hem fet nosaltres han servit per motivar a la gent, més que no pas per apostar decididament cap a una una possible obertura per aprendre a estar al tronc (i saber la duresa que això comporta) a la gent de la colla.

Alguns comentaran que ens els últims dos anys s'ha apostat per la renovació. Sí, és veritat que hi han hagut canvis notables al tronc, tant pel que fa a posicions com a noves incorporacions. Tanmateix, considero que no se'n pot fer bandera. Alguns d'aquests canvis han vingut obligats per lesions o baixes. Molts dels relleus s'han donat perquè han entrat a la colla gent que anteriorment havia portat una altra camisa que no era blau marí (Sergi, Meli, Cèlia, Ubach). Altres han vingut pel retorn d'antics castellers (Gelabert) i altres, després d'un temps inactiu d'activitat castellera, han tornat i han trobat el seu lloc al tronc (Sílvia i Castillo). Aquests últims, després de fer durant bastant temps d'sparrings, han aconseguit ser titulars.

Tot i els canvis, les veritables noves incorporacions al tronc es poden comptar amb una mà. És cert que s'ha anat (i en alguns casos encara s'està treballant) a gent nova (Viscas, Ferran Sans, Dani), però les exigències i les circumstàncies de la temporada han fet que no es puguin treballar més seriosament a aquestes persones. Entenc perfectament (i comparteixo) que el que la majoria volem és fer grans castells i això comporta treballar al màxim les persones que han de fer els castells més alts. Per tant, treballar gent inexperta és complicat, arriscat i sovint ens manca temps.

Crear una escola de castells és difícil perquè comporta sacrifici per part de les persones responsables del projecte. Alhora, ha de ser molt gratificant veure l'evolució de la gent que et ve a assajar sense saber enfilar-se a principis d'any, però veure que a finals de temporada estan capacitats per pujar a un castell de set o a un pilar de quatre. Segurament és una feina de formiga poc agraïda i que a la llarga pot donar fruits saborosos.

És cert que a l'assaig de canalla es poden fer proves per fer enfilar a gent no habitual, però també és veritat que l'objectiu principal de l'assaig és donar confiança als més petits amb les proves netes al terra. Si volguéssim crear nous castellers de tronc, potser no es tractaria de copiar el projecte de la Jove, però sí que estaria bé buscar una alternativa sòlida i apostar decidicament per fer més debuts durant l'any a les places de barri (això si volem parlar de renovacions i no de rotacions).

De la mateixa manera que ens estem posant les piles a marxes forçades a l'hora de fer activitats socials, estaria bé posar-nos les piles pel què fa a recanvis per no ofoscar-nos quan ens falli o vulgui plegar algú.

dijous, 24 de setembre de 2009

Sobre els pilars caminant.

Coincidint amb la Mercè, que és el dia on a Tarragona es fa la tradicional baixada del pilar des de l'antic ajuntament fins a l'actual, em diposo a fer una reflexió sobre els pilars caminant de les actuacions castelleres.

El pilar d'entrada a plaça és una construcció que a algunes actuacions dóna el tret de sortida a la diada i que, com el seu nom ens suggereix, hauria de fer-se tant bon punt les colles entren al lloc a on es faran els castells després d'una cercavila. És un pilar que acostuma a agradar sobretot als nens i al públic no entès, juntament amb els castells aixecats per sota o els que porten agulla. Hi ha places on es realitza i places on no. Desconec el motiu pel qual es fa, però sembla que sigui per la tradició o perquè la colla que actua d'amfitriona així ho indica.

A les diades importants de Mataró acostumem a fer el pilar caminant (un altre tema de polèmica seria si es diu pilar caminat o pilar caminant). No és curiós que el fem, sinó com el fem. Tal com el seu nom indica, el pilar d'entrada a plaça hauria de ser això: un pilar d'entrada. Malgrat això, nosaltres, els Capgrossos, venim en cercavila del local, entrem a plaça amb el Bequetero, ens enfaixem i fem veure que sortim per fer el pilar i tornar a entrar. No seria més lògic entrar directament amb el pilar quan s'acaba la cercavila? Suposo que sí. Personalment, eliminaria l'entrada a plaça a l'estil grup d'esplai amb el Bequetero, però sóc conscient que seria de les poques que recolzaria aquesta iniciativa. A més, encara que no m'agradi, sé que entrar cantant "...i 15!" ja es pot considerar una tradició i un distintiu nostre dins del món casteller.

De totes maneres, no som els únics que desafiem la lògica del pilar d'entrada. Quantes són les actuacions que abans de començar entre nosaltres anem preguntant: "avui hi ha pilar?". Són unes quantes les places que un cop hi som dins, sortim i fem el pilar. Aquest any, per posar uns quants exemples, ens hi hem trobat a Vilassar de Dalt, Sants o Sitges. Curiosament, a Valls, no fan pilars d'entrada. Les colles van en cercavila des dels seus respectius locals fins a la plaça del Blat on entren amb el toc d'entrada a plaça, però sense el pilar. Per què? A Vilafranca s'acostuma a fer una petita cercavila i entrar a la plaça més castellera amb el pilar caminant. Des de quan es fan els pilars d'entrada i per què es van inventar?

Són moltes les places a on es fan castells i moltes les formes d'entrar a plaça. Suposo que el pilar és una forma simbòlica d'anunciar que la diada està a punt de començar. Està clar que no hi ha una norma que digui quan toca fer el pilar caminant a les actuacions i quan no, però mai deixarà de ser-me curiós el fet d'estar a la plaça i haver-ne de sortir per fer el pilar. Quina xorrada, no?

dissabte, 19 de setembre de 2009

Crisi, transició o ensopegada?

Aquesta és una temporada estranya. Des de bon principi, la tècnica havia anunciat per activa i per passiva que seria una temporada de transició on es treballarien canvis -molts obligats, no ho oblidem - a les estructures, sobretot a la del tres.

El pare dels castells va tardar en arribar. No el vam poder veure fins l'últim dia de maig a Manresa. Tot i els canvis, poc a poc aquesta estructura va anar a funcionant fins a convertir-se en una de les perles de la colla (l'altra era el pilar). Per Les Santes vam aconseguir un castell de nou en forma de tres. Un èxit que posava en dubte l'any de transició (a més, tenint en compte que juntament amb el castell de nou, havíem aconseguit tota la gamma de castells de vuit i el pilar). En aquest inici de segon tram, almenys momentàniament, sembla que les coses se'ns hagin torçat. Tot i aconseguir el tres de vuit a Sitges i a Sabadell, se'ns va resistir després de vuit anys a Argentona i a l'assaig vam ensopegar amb el tres de set net.

En aquests moments hi ha qui parla de crisi. Personalment no considero que la cosa estigui tant fotuda. Hem perdut el pilar i hem tingut una llenya inesperada. Ens agradaria que tots els objectius es complissin. No és així, però tampoc ens ha anat tant malament. No estem acostumats a fer clàssiques de vuit a mitjans de temporada ni a caure de castells al nostre abast. Tanmateix, no s'ha de fer un drama del que ha sigut (i esperem que només sigui) una escena de tota la temporada. Jo m'atreviria a parlar de crisi si la situació que estem vivint actualment s'allarga tot un any i veiem que tenim greus problemes per anar més enllà dels castells de vuit bàsics. A ningú li agrada caure, però quan fem castells ens exposem a aquest risc i de vegades sembla que no en siguem conscients.

Al mateix temps que s'ha de relativitzar la situació en què ens trobem, no podem de deixar de preguntar-nos què ens passa. Tant individualment com col·lectivament. Personalment, sóc conscient de quin moment em vaig començar a desmotivar. Potser algun dia en parlaré, però ara no ve al cas. Suposo que la meva situació, i la de molts de nosaltres, no és tant estranya. Els que portem anys anant a totes, necessitem respirar. Tot i que els castells siguin importants, hi ha vida més enllà de la faixa i la camisa. Això no seria un problema si els últims resultats ens haguessin acompanyat i si el defalliment no fos generalitzat sinó personal. Fins ara sempre hem mirat més amunt i ara veiem que mantenir-nos és més complicat del que ens havíem imaginat.

A nivell col·lectiu hi ha moltes coses a millorar, però que s'aconsegueixi no només (que també) depèn de la tècnica i de la junta, sinó de cadascú de nosaltres. Tècnicament ens ha fallat en dues ocasions el tres, però jo diria que, a banda dels problemes que ens pugui suposar aquesta estructura, hem d'anar endavant. S'ha d'intentar arreglar les deficiències que s'han generat, i saber mirar més enllà del tronc (que és la part visible). Tenim prou camises a l'assaig per fer bones proves? Som conscients del nivell de castells que estem fent? Hem perdut el respecte a segons quines construccions? Ens concentrem prou a cada prova que fem? Hi ha prou silenci a les proves netes? S'ha motivat a tota aquella gent que passant desapercebuda fa el que pot per venir a castells? Se'ns tracta com ens mereixem quan som pocs o quan no surten les coses com ens esperàvem? Ens mereixem que ens escridassin? Hem fet tot el que hem pogut per intentar captar gent nova jove? La llista podria seguir, però amb paraules i amb preguntes no s'arreglen els problemes.

Alguns esperen que sigui la tècnica qui tiri endavant la colla i altres que la colla animi a la tècnica. Fins ara -exceptuant moments puntuals - les coses ens han anat de cara. Fer castells amb els Capgrossos era guai i anar de gira per Catalunya o sortir a la televisió també.

Tant de bo que aquesta ensopegada que estem patint no passi a ser crisi. Ara és quan tots, independentment de la nostra responsabilitat, hem de donar el que la Colla ens ha regalat fins avui. Com diuen, el difícil no és arribar, sinó mantenir-se. Ens toca desmostrar-ho individualment, col·lectivament, sempre sense oblidar que fem castells perquè volem i no per obligació.

dilluns, 31 d’agost de 2009

Sant Fèlix (IV). Pletòrica Colla Vella.

La colla que tancava les rondes era la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Es presentava a Vilafranca amb l’objectiu de descarregar tres castells de nou. A més, si l’actuació anava bé també intentarien el pilar de vuit amb folre i manilles. No sense treball, ho van aconseguir tot. Qui s’ho esperava fa tan sols quinze dies? Tres castells de nou, dos gammes extra i dos castells emmanillats. Tot descarregat.

El tres de nou amb folre va pujar bé, més parat que el del Catllar i un més treballat que el de l’Arboç. En segona ronda venia el seu primer gran objectiu: el dos de nou amb folre i manilles. El castell va anar d’una banda a l’altra. Fins a l’entrada del pis de sisens semblava que tindria poques garanties d’èxit. Després, però, es va assentar. La descarregada va tornar a ser d’aquelles èpiques. Un cop aconseguida la gran gesta, venia un altre repte: el quatre de nou amb folre. Tot i, en principi, ser un castell més fàcil, els castellers rosats no ho veien del tot clar. Veus repetien: “ja veuràs ara”. Tot i així, el castell va anar bé. En ronda de pilars, ja més tocant a l’hora de berenar que la de dinar, els de Pena van tornar a emmanillar Vilafranca. El folre i les manilles del pilar presentaven els mateixos problemes que en l’estructura de dos, ja que no es van parar fins a l’entrada del sisè. El bon treball de quart i quint van fer que l’espadat es descarregués. El primer pilar de vuit de l’any se’l va apuntar la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Un bon cop a l'estómac dels Castellers de Vilafranca.

A banda de l’alegria que em va suposar personalment veure tornar a descarregar el dos de nou amb folre i manilles per la Vella, em vaig alegrar per ells. Els tocava. Aquesta actuació ha d’haver servit per fer callar a moltes boques que no entenen què és la Vella i com es viuen els castells a Valls. Entenc que es tingui una altra visió dels castells i que prevalguin uns altres valors, però això no és un motiu per criticar-los sense fonaments. Es poden no compartir unes idees i unes maneres de fer, però s’han de respectar. No em crec que hi hagi castellers que volen caure quan fan castells. Tots correm un risc quan intentem construccions del nostre límit, el factor sort no existeix. Sembla, però, que no tothom ho entén.

I sí, a Vilafranca ens van tornar a demostrar que això són els castells i així es viuen a Valls. No sempre surten, però es viuen amb una intensitat superior. Poques persones haguessin cregut fa unes setmanes que els rosats brodarien aquesta actuació a finals d’agost. Per mi, van ser els grans protagonistes de la jornada. Van descarregar, igual que els Minyons, el programa que havien anunciat. En aquest cas, però, amb castells d’un nivell més alt.

Sant Fèlix (III): La Joves hi torna.

La tercera colla en actuar va ser la Colla Joves Xiquets de Valls. Des de feia dies, pràcticament tothom tenia clar quin seria el gran objectiu dels vermells. Amb la millor catedral de l’any, no podien amagar les seves armes a la gran diada de Sant Fèlix. Tot i així, amb dues ensopegades seguides de tres de nou amb folre, van fer relativitzar la seguretat amb que es presentaven a Vilafranca.

Van obrir amb el tres de nou amb folre, una aposta segura ja que era l’únic castell anunciat que havien descarregat aquest any, però que en les dues últimes ocasions els havia portat més problemes dels previstos perquè només el van poder carregar. Tot i així, aquesta vegada el van descarregar. En segona ronda va venir el gran castell, el cinc de nou amb folre. Des de la distància, el castell es veia bé. Després d’una petita indecisió de la canalla, la valenta enxaneta – segurament la millor enxaneta d’aquesta temporada – va traspassar i el castell es va carregar. Tanmateix, el castell va decidir per la banda del tres abans que es pogués descarregar. La gran fita es va quedar a mitges, però els vermells igualment ho van celebrar. En tercera ronda, després d’una llarga estona sense actuar, van intentar el quatre de nou amb folre. No se’n van sortir. El castell va cedir bastant abans que tingués possibilitats d’èxit. Just abans de caure, la cap de colla havia anunciat baixar-lo, però no hi van ser a temps. En ronda de repetició, van descarregar el dos de vuit amb folre que, tot i la diferència inicial d’alçades, es va compensar a nivell de dosos. El castell es va descarregar sense més complicacions, ja més tocant a la tarda que al migdia.

La Joves, que va ser una de les colles que va trigar més a muntar les pinyes, va oferir una bona diada. El cinc de nou amb folre en l’últim any s’ha convertit en el seu castell de gamma extra. No es pot desmerèixer la gran actuació que van fer. Descarregar un castell de nou i carregar un gamma extra és una gran fita pels temps que corren. Amb l’hora que van tirar el quatre de nou amb folre es fa difícil valorar, des de la distància i la ignorància, quines van ser les causes de la caiguda.

Els queda un segon tram amb diades importants, faltarà veure si abans d’aquestes seran capaços d’ intentar el quatre de nou amb folre. Un castell que segurament l’únic impediment que tenen són els efectius per assajar-lo i portar-lo a plaça.

Sant Fèlix (II). Els Minyons compleixen.

La segona colla en actuar van ser els Minyons de Terrassa. El dia anterior, havíem tingut l'oportunitat de compartir a plaça amb ells a la localitat costanera de Sitges. El resultat del dia anterior va ser decebedor, ja que el tres de vuit amb l'agulla que van carregar va ser d'aquells polèmics que s'han de mirar amb lupa si està carregat o no (ells el van donar per carregat i ara això és el que compta). A més, a la ronda de pilars van patir una mala caiguda amb el pilar de set amb folre. Una diada prèvia a Sant Fèlix que els deixava amb la moral molt baixa. A banda de les dues caigudes, els vam veure suar amb el quatre de vuit. Tant a ells com a la majoria de persones que teníem ganes de veure guerra pel tres de nou amb folre i pilar, ens va fer mal aquella relliscada lila.

Diumenge, després de les caigudes amb els espadats el dia abans, els malves van haver de rebaixar pretensions. Van anunciar abans d'entrar a plaça que es disposaven a completar l'anomenada tripleta màgica. La van descarregar, no sense problemes. Els tres castells van tenir un lleuger tremolí que, tot i no patir per caure, no es veien tant parats com els Minyons ens tenen acostumats.

Aquest no serà el millor Sant Fèlix dels de Terrassa. Tot i així, considero que és una molt bona actuació tenint en compte els resultats del dia anterior i la setmana passada a Igualada. Sovint volem veure "gammes extra" i pel bé de tots més valdria saber posar fre quan toca. Ells ho van saber fer. Estar clar que massa més del que ens van oferir els Minyons no podien fer, però no sempre se sap renunciar als grans castells en diades clau com és el cas de la Festa Major de Vilafranca. Potser el problema és que ja no sabem apreciar una actuació on s'anuncien dos castells de nou i una catedral, qui sap. Volem veure grans castells, però sovint no ens adonem que la tripleta està a l'abast de poquíssimes colles i encara està menys a l'abast de les colles que la poden fer de forma sobrada sense patir per si algun dels castells pot acabar sense el resultat esperat.

Resumint, els Minyons van fer una actuació correcta. Van passar més aviat desapercebuts. Sense cap caiguda, que això ja els hi tocava. Van descarregar una tripleta que, si no m'equivoco, encara ningú havia aconseguit completar aquest any.

Sant Fèlix (I). Vilafranca: tres i tres.


Fer una anàlisi tècnica de l’actuació que es va veure a Vilafranca és una tasca difícil, molt difícil. És per això que em limitaré a descriure les impressions que vaig tenir ahir a plaça i les que encara em duren avui després de la jornada.

Aniré per ordre en entrades separades. Els Castellers de Vilafranca, que eren els que obrien ronda, em van decepcionar. Personalment, després de veure les últimes actuacions i haver assistit a algun assaig, pensava que els resultats serien diferents. Com molts, tenia la sensació que la creu tornaria a ser el castell de deu, però la resta pensava que els podrien fer sobradament.


Sobre el quatre de nou amb folre i pilar no tinc res a dir. Em va agradar. El segon castell verd, el tres de deu amb folre i manilles crec que va caure massa aviat. No el van saber parar en cap moment. I com em va dir un company de la Colla Vella, un castell que no es col·loca acotxador li queda molt, no es pot valorar positivament. Així doncs, si no es van arribar a col·locar dosos, diguem que va ser un intent a anys llum de poder demostrar quelcom més. Tanmateix, després de la remenada que portava la construcció a nivell de tronc, encara va aguantar prou. El dos de nou amb folre i manilles que el seguia, bé. Maco i sense masses complicacions. Pel que fa al tres de nou amb folre i pilar, em va decepcionar. Segurament ni ells es pensaven que cediria tant aviat. La pressió i la caiguda anterior potser els van condicionar. A veure si d’aquí a unes hores hi tornen i el completen. Les proves que havien fet m’agradaven, però ja se sap que de vegades a plaça no es pot demostrar tot el treball que s’ha arribat a fer. L’acotxador va anar lent al pujar, però no se li pot atribuir la caiguda a la pobra criatura. El quatre de nou amb folre que el va seguir va ser perfecte. Quadrat i amb bones mides, d’aquells que són difícils de veure quan són de nou pisos i que, sense ser un gamma extra, et posa la pell de gallina. Als pilars crec que ningú es creia el que va passar. Després d’un peu desmuntat de pilar de vuit amb folre i manilles, van haver de rebaixar les pretensions. El van haver de fer amb un pis menys, però ni tant sols així va arribar a bon port. Va caure just abans de la carregada. Va ser la primera caiguda del nou pilar vilafranquí, una caiguda lletja.


Els Castellers de Vilafranca van completar tres grans castells, però el resultat que van aconseguir no era l’esperat. Personalment surto de plaça contenta i satisfeta quan aconsegueixo els objectius plantejats abans de començar l’actuació, i no pas si aconsegueixo la meitat (tot i ser grans castells, això no ho poso en dubte). Si ho extrapolo amb l’actuació que els Capgrossos vam fer per les Santes, tinc una sensació similar. Nosaltres vam fer bona diada però no vam assolir els objectius. En aquest sentit, i tornant a Vilafranca, no m’ha agradat la valoració que han fet molts mitjans, ja que han donat més importància a la diada dels verds que a altres formacions que sí que havien aconseguit els objectius.


En conclusió, els Castellers de Vilafranca van descarregar tres grans castells, però els van quedar en intent tres més. Em va quedar un regust agredolç, més agre que dolç. La veritat és que esperava més dels verds. Ja se sap que els castells són això.


Actuació: 4de9fa, i3de10fm, 2de9fm, i3de9fa, 4de9f, ip7f, 2p5.

dimecres, 19 d’agost de 2009

Sant Magí històric.


Pocs minuts abans de les dotze del migdia les colles entraven a plaça mentre que el públic assistent - la majoria no entesos en castells - picava de mans a ritme del toc d'entrada a plaça. Alguns d'ells, els que més han aguantat el sol i les altes temperatures, han pogut presenciar una de les millors diades de Sant Magí dels últims anys. Una diada on totes les colles han complert els seus objectius i a on s'ha descarregat tot allò intentat.

La Jove ha estat l'encarregada d'obrir plaça i ho ha fet amb el cinc de vuit, castell que li tenen ben agafades les mides. A diferència, però, dels que havien fet fins al moment, aquest l'han hagut de lluitar i, fins i tot, s'ha vist perillar a la descarregada. A nivell de terços s'ha anat obrint de forma considerable. Tant que s'ha arribat a veure algun canvi de peu perillós. No sense lluita, l'han acabat descarregant. El seu segon castell era el gran objectiu: el tres de nou amb folre. Ja l'havien carregat a Mataró, però l'objectiu, ara, era descarregar-lo. A la plaça de les Cols no el feien des del 1998, així que tocava completar-lo. Amb la confiança d'haver fet els deures, l'han tirat amunt. Des de la nostra perspectiva semblava que no tingués les millors mides. L'han carregat de manera sobrada i els problemes han vingut a la descarregada. Mentre que l'enxaneta, ràpida, baixava avall, l'acotxadora semblava que li hagués agafat gust a estar a les alçades. La veterania i la confiança de tronc han fet que, tot i suant, el castell es pogués descarregar. L'últim castell per part dels liles ha vingut en forma de dos folrat, que han completat sense masses dificultats. Tres pilars de cinc els han servit per despedir-se de la plaça de les Cols.

Els Xiquets del Serrallo eren els segons a actuar. Han obert plaça amb el tres de set. Com a segon castell plantaven el quatre de set amb l'agulla, que han hagut de treballar sobretot a la descarregada del pilar. Finalment, amb un quatre de set han posat punt i final a la seva actuació de castells. Han tancat la seva actuació amb el pilar de cinc.

Els Xiquets de Tarragona arribaven a Sant Magí sense haver intentat cap castell folrat encara. Així doncs, el primer objectiu de la diada era descarregar el dos. I ho han fet com si no fos el primer. Sense masses nervis i amb un bon ritme d'execució, els ratllats s'han anotat el primer folre de l'any. El segon castell ha estat la gran sorpresa. Tot i que ja l'havien anunciat, després de dos peus desmuntats, donava la sensació que no se'l creien tant com la colla rival. Només era una sensació. Amb convenciment l'han tirat amunt i l'han carregat. Les dificultats han vingut a la baixada, ja que a tots els pisos han hagut de treballar de valent per tal de mantenir dreta l'estructura. Després d'un any, tornaven a aconseguir descarregar un castell de nou. Satisfets per la gran actuació realitzada, els matalassers han completat el quatre de vuit. Possiblement era una prova de quatre amb el pilar, ja que els membres d'aquest no anaven a l'estructura. Amb dos pilars de cinc s'acomiadaven.

Els Castellers de Sant Pere i Sant Pau eren els encarregats de tancar les rondes. Amb relativament poques camises i lents en muntar les pinyes, han descarregat tot allò que s'han proposat. Han fet la mateixa actuació que l'altra colla petita de la ciutat. A més, amb el mateix ordre. El primer castell que han intentat ha estat el tres de set, que no els ha suposat cap problema. En segona ronda, estrenaven el quatre de set amb el pilar que no presentava les millors mides, sobretot la rengla que mirava cap al carrer de la Merceria. Un cop han descarregat l'estructura del quatre, han pogut desmuntar sense més complicacions l'espadat de cinc. Per tancar l'actuació de castells, ja amb la plaça mig buida, han descarregat el quatre de set i en ronda de pilars, el pilar de cinc. Els verds han estat els únics que portaven el casc de dosos als castells.
Sant Magí ha estat una diada d'alt nivell on totes les colles han pogut sortir de plaça amb un somriure de satisfacció pels resultats obtinguts. Felicitats a totes!

dilluns, 17 d’agost de 2009

La Vella a la Bisbal.

Des de petita les colles de Valls m’han captivat. Potser és la manera de saber defensar els castells, l’èpica, la història, l’orgull vallenc, la capacitat de reacció davant les adversitats. No ho sé. Tot i que de vegades intenti trobar el motiu pel qual les admiro, acabo sense trobar un argument convincent.

Dissabte, però, mentre s’anava desenvolupant l’actuació de la Bisbal, anava sentint una sensació de vergonya aliena cap a la Vella. Sensació que tinc poques vegades. Sí, sóc conscient que de tant en tant pateixen aquest tipus de relliscades. Malauradament n’he vist unes quantes, però gairebé sempre els havia vist reaccionar.

No tinc dubte que la Vella va fer tot el que va poder i va portar a plaça el màxim que podia intentar. És possible que la caiguda desafortunada de cinc de vuit els condicionés la resta de l’actuació. Confusa i perplexa, per dintre anava pensant en com sortiria jo de plaça si nosaltres, els Capgrossos, haguéssim hagut d’acabar amb la clàssica de vuit a una plaça de primer nivell. Sortiria emprenyada i dolguda, suposo.

No dubto que la Vella és la Vella i el que va passar va ser una anècdota més a explicar. Quan parlaves amb els de la camisa rosada, comentaven que no els agrada actuar a la Bisbal. Per aquestes dates tenen molts castellers de vacances i els resultats a la Bisbal fa anys que no els afavoreixen. Enguany, a més, això anava acompanyat d’alguna lesió.

Un company a plaça em va dir que tots aquests arguments sonaven a excuses per suavitzar el trist paper (amb tots els respectes) que van fer a la Bisbal. Tot i les distàncies i circumstàncies del moment, aquesta mateixa actuació a dia d’avui l’haguessin pogut fer més de deu colles.

Tenir recanvis a tronc és complicat, i més quan tens baixes que no t’esperes. Parlar quan no t’afecta directament a tu és fàcil. Alhora, però, crec que una colla gran (sigui la Vella o qualsevol de les que fem castells de nou) ha de tenir els suficients recursos per, almenys, fer tres castells de vuit en una diada de màxims. Veient el dos pesat que van fer, potser no es van atrevir a pujar-lo un pis. Van començar l’actuació amb la catedral, construcció digna d’una diada d’alt nivell. Tanmateix, em sorprèn que tota una bicentenària Colla Vella no tingui els recursos per reconduir mínimament la diada després d’una caiguda. Potser va sortir el dilema aquell de si cal arriscar-se a tenir una relliscada innecessària o ser conservador i afrontar les conseqüències.

Ara, ja deixant de banda els castells que van acabar fent, crec que després del paper que van fer de dissabte, potser s’han de plantejar si han de tornar a actuar a la Bisbal. És cert que la culpa no és d’ells si, tant sí com no, l’alcalde de la localitat volia tenir als rosats a la seva plaça. Tanmateix, si que és responsabilitat seva deixar el nom de la Colla Vella dels Xiquets de Valls el més amunt possible. Jo, en el seu lloc, seria més valenta. Si no els interessa actuar el dia 15 d’agost a una diada de gran nivell per les circumstàncies que siguin, declinaria la invitació i deixaria estar la quantitat de diners que van cobrar. Per davant dels diners va el nom de la colla. De la Vella i de qualsevol.

És evident que aquesta decisió l’han de prendre i valorar ells, però no m’agrada veure la Vella patint per fer castells bàsics de vuit, i tampoc m’agrada que sigui la protagonista de les mofes del cap de setmana. Abans prefereixo trobar-la a faltar.

Queden tres diades intenses de patiment. M'agradaria pensar que la frenada de la Bisbal serveixi per agafar aire i afrontar un final d'agost diferent.

diumenge, 12 de juliol de 2009

Torredembarra.

Hem anat a Torredembarra sense pensar-ho massa. Una tarda de diumenge que havia de ser de platja, ha acabat sent de castells. Fent així un diumenge casteller. Com sempre, la petita plaça de Torredembarra ens ha fet suar a totes però hem pogut gaudir d'una bona diada castellera.

Després dels pilars caminant, han obert plaça els Nois de la Torre. El primer castell que han intentat ha estat un quatre de set que han hagut de desmuntar quan l'enxaneta es diposava a remuntar els dosos. El quatre tenia unes mides molt bones, però l'enxaneta no ho ha vist clar. En ronda de repetició ho han tornat a intentar, però el castell ja no estava tant ben quadrat. Les mides a nivell de quarts no eren prou bones i, igual que en l'anterior intent, l'han desmuntat. En segona ronda, els blau cel han completat el primer castell de set de la seva temporada, el tres. La construcció ha pujat un pèl moguda i l'han hagut de treballar. Un cop l'enxaneta ha traspassat, però, l'han assentat i l'han descarregat. En tercera ronda, els de Torredembarra han volgut tornar a provar el quatre de set. Volien demostrar a la plaça que el tenien i després de dos intents desmuntats ho han aconseguit. Així doncs, els Nois han completat els dos primers castells de set a casa seva.

La Colla Jove dels Xiquets de Tarragona ha estat la segona colla a actuar. Han obert amb un tres de vuit que quasi ratllava a la perfecció, digne de pujar un pis més d'aquí a poques setmanes. En segona ronda, sense pensar-s'ho massa, han intentat el cinc de vuit. Era la primera catedral que intentaven enguany, però no ho semblava. Ha pujat rapideta, quadrada i sense nervis. L'enxaneta ha traspassat finet i ràpid el castell. S'ha descarregat sense més misteris. Finalment, quan tots pensàvem que estrenarien el dos de vuit amb folre, han acabat amb el quatre de vuit. El castell no ha patit massa. Tot i així, han hagut de desmuntar dos peus abans de sonar gralles.

Els Castellers de Vilafranca arribaven a Torredembarra després d'haver completat un castell de nou el dia abans a la localitat veïna d'Altafulla. Tanmateix, per ells avui era la diada forta del cap de setmana. El seu primer castell ha estat el quatre de vuit amb el pilar. En segona ronda han fet el tres de nou amb folre, castell que no ha patit en excés. Ha quedat un pèl tancat als pisos de quints i sisens. Uns pisos que han rebaixat bastant aquesta temporada. El tercer castell ha estat un quatre de nou amb folre bastant treballat que ha anat seguit d'un correcte pilar de set amb folre. Els Castellers de Vilafranca van agafant rodatge amb els castells bàsics de nou i demostren que el nou pilar també pot donar bons resultats.

Amb bons resultats es tancava l'actuació. Dues de les Colles, els de Vilafranca i la Jove de Tarragona, es tornaran a veure les cares d'aquí a quinze dies a Mataró, per les Santes. Sembla que les dues arriben amb un bon rodatge i bons resultats a plaça per poder intentar una bona actuació a la capital del Maresme.

dissabte, 11 de juliol de 2009

No correm, caminem.

Diumenge toca enfrontar-nos amb la primera gran diada del mes de juliol: Premià de Mar. Divendres vam poder fer un molt bon assaig a on s'han de destacar les proves de la torre de set (la vam fer sencera), vam col·locar acotxadors al cinc de set net, dosos a la torre de vuit amb folre, dosos al cinc de vuit, sisens al tres de nou amb folre i el pilar de set amb folre amb l'enxaneta darrera la quint com a màximes construccions.

Tot i les bones proves, el cap de colla al finalitzar l'assaig va anunciar que a Premià encara no faríem el castell de nou. En principi, els nostres objectius per diumenge seran sortir de tres de vuit, cinc de vuit, dos de vuit amb folre i pilar de set amb folre. Estrenarem dos castells que encara no hem fet aquesta temporada.

D'antuvi sembla una molt bona actuació. I ho és. Qui no hagués firmat al començament de temporada fer aquesta diada fins i tot per les Santes? Al mateix temps, però, em dóna la sensació que ens ha faltat una miqueta per acabar de sortir contents de l'assaig i afrontar l'actuació de Premià amb menys nervis i més ànims. Tots sabem que, si ens ho proposem, podem fer més. Considero que la decisió del cap de colla és encertada i adient. Jo tampoc m'hagués atrevit a portar a plaça el tres de nou amb folre, per molt que la prova d'ahir sortís prou bé. Només li hem posat una vegada sisens!

A principis d'any tots sabíem que aquesta temporada seria difícil, que seria una temporada de transició. S'ha fet una molt bona feina a nivell de renovació de troncs. A més, val a dir que els canvis han funcionat i els resultats s'han pogut donar a conèixer bastant abans del que alguns esperàvem. La feina a nivell de tronc s'ha fet. Però què passa amb la pinya? Crec que si no tirem castells més alts a Premià és, en bona part, pel relaxament que hi ha hagut a la part baixa del castell.

No és culpa de ningú i és culpa de tots. Cadascú fa el que pot i vol per venir a castells, però tots crec que en petita mesura haguéssim pogut fer una miqueta més. Si no recordo malament, a l'assemblea ja es va dir que el primer castell es faria per les Santes. En aquest cas, potser hi ha hagut massa prudència en el discurs de la tècnica durant els primers mesos de l'any? Veig unes evolucions de tronc i canalla que a la pinya em costen més d'observar. Pot ser que la gent estigui cremada, pot ser que al dir que el 2009 seria de transició la gent no s'hagi animat, pot ser que ens falti gent nova i jove. Poden ser moltes coses, però el cas és que veig que els resultats que podríem tenir, no els tenim per manca de temps i efectius.

Ara que la gent ja s'ha començat a animar, se'ns ha acumulat feina i crec que serà difícil poder demostrar tot el nostre potencial per les Santes. En la diada que podríem repetir la millor actuació de la nostra història (tres de nou amb folre, quatre de nou amb folre, quatre de vuit amb el pilar i pilar de set amb folre), ens haurem de conformar, suposo, en descarregar el primer tres de nou amb folre. La incògnita serà si tornarem a apostar pel quatre de vuit amb el pilar (per què l'hem deixat d'assajar intensament?) o si serem a temps de treballar a fons el quatre de nou amb folre (ho hauríem de fer a cada assaig abans del dia 26 amb proves serioses). Ara mateix sóc escèptica en pensar de poder treballar l'anomenada "tripleta vilafranquina" per la nostra festa major. M'agradaria somniar que ho podem fer, però ho veig bastant complicat.

Tinc la sensació que amb més gent, més silenci i més motivació podríem estar fent proves d'importància (recordem que l'any passat a dia d'avui estàvem tots motivats amb possible dos de nou amb folre i manilles). Demà, si descarreguem el que es va anunciar, estaré molt contenta perquè haurem fet una altra passa endavant. Al mateix temps, miraré el calendari i tornaré a pensar en els cinc assaigs que ens queden per les Santes i la feinada que ens falta fer. Ara firmo, si cal en un tovalló de paper, per les Santes completar el cinc de vuit, el tres de nou amb folre, el quatre de vuit amb l'agulla i el pilar de set amb folre. Una nova combinació de castells que encara no hem assolit conjuntament a la nostra història.

Com deia el poeta, tot està per fer i tot és possible. Però potser no serem a temps per treure tota l'artilleria per les Santes...

dilluns, 6 de juliol de 2009

Els Minyons apreten.

Vam arribar a Terrassa amb ganes de veure castells. Malgrat haver dormit poques hores, crèiem que podria ser una bona diada per començar el frenètic mes de juliol ple d'actuacions. Encara que els resultats de la jornada es puguin qualificar de positius, la gran lentitud de l'actuació va fer que no poguéssim assaborir prou bé tot allò que havíem pogut veure a Terrassa.

Van obrir plaça els Castellers de Terrassa amb el quatre de vuit. El castell encara no l'havien intentat aquesta temporada, però els bons registres que tenien apuntats amb el dos de set i el tres de set aixecat per sota feien preveure que seria el proper objectiu. En un primer intent el van haver de desmuntar amb dosos col·locats i la canalla pràcticament a dalt. Estava tremoladís, sobretot a nivell de terços. En ronda de repetició el van descarregar, tot i no acabar de polir els petits errors de l'intent anterior. En segona ronda els pastissers van sorprendre a tota la plaça. Els seus crits ho havien anunciat anteriorment, però la distància no ens va deixar sentir amb exactitud el que deien. El dos de vuit amb folre era el següent objectiu. Encara que els resultats amb l'estructura de dos havien estat positius, normalment el següent pas després de descarregar el quatre és el tres. Pels Castellers de Terrassa, en aquest cas, no va ser així i van provar el primer castell folrat després de més d'una dècada. La primera pujada va quedar en intent. L'estructura turquesa havia quedat girada des d'un primer moment a més d'estar descompensada d'alçades entre els dos pilars. Quan l'enxaneta es disposava a fer les tres passes, la fràgil estructura va acabar cedint a nivell de quints. En ronda de repetició, els de Terrassa no van voler afluixar. Hi van tornar, altra vegada amb l'estructura un pèl girada i descompensada d'alçades. En aquesta ocasió van estar a temps de carregar-la. Aleta i avall. Per tancar la històrica actuació, van voler fer el tres de set. Les lesions no els van deixar fer més. Tanmateix, després de canvis curiosos quan ja havien sonat les gralles, en el moment que l'enxaneta es disposava a coronar el castell, el van haver de desmuntar perquè la menuda no ho va acabar de veure clar.

Els segons en actuar van ser la Colla Joves Xiquets de Valls. La seva carta de presentació va ser el tres de nou amb folre, el seu màxim registre, de moment, aquesta temporada. Era la segona vegada que l'intentaven aquest any, i el van haver de treballar més que per Sant Joan. Amb la canalla a punt de col·locar-se, el van desmuntar per evitar una possible caiguda. Van repetir el mateix castell i, en aquest cas, el van descarregar sense massa problemes. La segona ronda van descarregar un sòlid cinc de vuit, que només es va haver de suar al pis de quarts després de la carregada. El quatre de vuit els servia per tancar l'actuació de castells dels vallencs. Tot i això, la Joves va voler provar per primera vegada enguany el pilar de sis, que el van poder carregar.

Els tercers en actuar van ser els Minyons de Terrassa. Semblava que aquest any els costaria arrencar la temporada pels canvis fets a nivell de tronc i els pocs efectius que havien arrossegat a la majoria d'actuacions de la temporada. Tanmateix, el resultat vist ahir a plaça no va semblar així, ja que van completar quatre construccions que aquest any encara no havien intentat. El primer dels castells va ser en forma de tres de nou amb folre. El segon va ser el quatre de nou amb folre, que no els va suposar massa problemes. El seu tercer castell va ser el tres de vuit amb l'agulla, era el primer que es veia aquest any a les places, i només es va poder carregar. Van tancar la millor actuació de la temporada brodant un magnífic pilar de set amb folre. Un espadat sòlid que posava en evidència el bon treball , tot i no sempre poder-lo demostrar a plaça, dels nous pilaners malves.

Amb bons resultats però amb un ritme infernal, es va tancar l'actuació castellera de la festa major de Terrassa.

Més fotos a:
http://picasaweb.google.com/tresdenouambfolre/20090705Terrassa#

dijous, 25 de juny de 2009

Els primers castells de nou es fan a Valls.


Anys enrere el dia de Sant Joan donava el tret de sortida a la temporada castellera. Últimament, amb la creació de noves colles arreu del territori català això ha canviat. Tot i així, la diada de Sant Joan a Valls segueix sent una de les actuacions de referència de la temporada. Serveix per veure el primer cara a cara entre les dues colles de la ciutat, així com també per veure el possible estat de salut de cadascuna de les colles vallenques.

Enguany, semblava que la Joves fos la gran promesa del dia. Pretenien intentar el cinc de vuit, que ja l'havien completat de forma magistral en dues ocasions i descarregar el tres de nou amb folre. La construcció amb un pis menys havien demostrat que la dominaven, només faltava saber si serien prou efectius per poder-la enlairar un pis més. Per la seva banda, la Vella havia anunciat quatre castells (comptant el pilar) que fins el dia de la revetlla no havien intentat. Per tant, almenys personalment, tenia la impressió que, igual que per Santa Úrsula, la Colla Joves sortiria eufòrica (aconseguint els objectius i sense caure) de la Plaça del Blat.

Després dels balls del bestiari festiu de la ciutat va començar l'actuació. Com que per Completes va sortir la Joves, el dia de Sant Joan li tocava a la Colla Vella. Van obrir plaça amb prudència, tot intentant el cinc de vuit. Construcció que havien descarregat per primera vegada la nit abans a la mateixa plaça de forma titànica, sobretot a la banda del dos. Ahir, però, no el van haver de treballar tant. Malgrat no estar parat en cap moment, el cinc no es va desfigurar ni va perdre les mides. En segona ronda, havien de fer el pas endavant: provar el primer castell de nou de la temporada. Ho van fer en forma de tres. L'estructura va pujar un pèl moguda, però es va carregar sense problemes. A la descarregada els rosats van haver de suar la camisa. A nivell de quints van haver d'aguantar una forta sotragada, però la van saber defensar amb veterania. El castell es va anar obrint a nivell de terços un cop la canalla ja estava baixant. Com a últim castell van plantar un quatre de vuit amb el pilar que no els va comportar excessius problemes. Un quatre força quadradet va deixar pas a un pilar impecable. Un pilar que evidenciava quin seria l'espadat que podríem veure a la ronda de pilars. I així va ser, els del Portal Nou per tancar la brillant actuació que acabaven de brodar, van completar un sòlid pilar de set amb folre.

Els vermells, per la seva banda, van preferir no ser tant prudents i obrir plaça amb el màxim objectiu de la diada: el tres de nou amb folre. Després d'un peu desmuntat, la construcció va pujar ràpida amunt. Es va carregar de manera sobrada i els vermells no van haver de defensar-lo en excés per descarregar el ràpid castell. Amb aquesta gesta, la Colla Joves aconseguia ser la primera colla que descarregava un castell de nou aquest any. En segona ronda, tocava fer la catedral. Sense complicacions, van descarregar el tercer cinc de vuit de la temporada. Per tancar la ronda de castells, van intentar un dos de vuit amb folre. Construcció que la temporada passada va costar veure-la feta per la Joves. A nivell de dificultat, en principi, era el castell més fàcil que posaven sobre la taula els del carrer d'en Gassó. Malgrat això, aquesta va ser la construcció que més van haver de treballar els vermells, ja que anteriorment els castells els van aconseguir fer bastant parats. Abans de la carregada, el dos va patir una batzegada a nivell de quarts important. Tanmateix, va ser l'única i es van apuntar d'aquesta manera el primer dos de vuit amb folre de la seva temporada. Dos pilars de cinc, un d'ells al balcó, van posar punt i final a l'exhibició.

D'aquesta manera es tancava la diada castellera de Sant Joan a Valls. Amb poc més d'una hora i mitja havíem presenciat els dos primers castells de nou de la temporada, el segon pilar de set amb folre de l'any, dos catedrals, a més d'altres construccions que encara no hem vist freqüentar per les places enguany. La millor diada del que portem d'any va evidenciar que les colles de Valls es troben amb un bon estat de salut. La resta de colles de nou s'hauran de posar les piles per intentar igualar els resultats vistos. Uns resultats que, abans de començar la diada, molts incrèduls pensàvem que no es veurien. I menys de la manera com les dues colles ho van fer.

dilluns, 25 de maig de 2009

Els Minyons a Israel.


Ahir a la nit al TN Vespre van emetre una notícia sobre l'actuació dels Minyons de Terrassa i la polèmica que s'ha generat al voltant d'aquest viatge. Avui fent l'habitual recorregut pels blocs visitats, un company dels Castellers de Lleida m'ha recordat el tema. Aquest cap de setmana els malves de la capital vallesana actuaven a Israel al festival de Sant Joan d'Acre.

Fa unes setmanes em va arribar un correu electrònic a nom de Boicot Preventiu anunciant que els Minyons de Terrassa i el grup de folk terrassenc La Carrau anaven a actuar a Israel. El motiu del correu era demanar i fer pressió perquè les dues entitats reconsideressin la seva decisió. Segons explicaven, el govern israelià està promovent esdeveniments culturals per tal de fer un fals rentat de cara perquè els mitjans de comunicació i a l'opinió pública tinguin una altra visió del país, a més de treure importància al genocidi practicat durant els últims mesos.

Des d'un primer moment vaig tenir clar que una cosa no tenia res a veure amb l'altra. Que l'estat israelià ha comès i està cometent grans atrocitats imperdonables? Sí. Que s'ha de condemnar als seus dirigents i còmplices pel genocidi comès des de fa anys? També. Que no es pot oprimir per la força a una nació veïna? També. Que no es pot jutjar ni aniquilar a ningú per obtenir un territori o per una religió? També. Podríem seguir fent una llarga llista en contra de les polítiques i les decisions que ha pres el govern d'Israel. Malgrat això, dono suport als Minyons per haver-hi anat a actuar. Segurament ha estat una decisió difícil de prendre, però segur que a la tornada ens podran explicar de primera mà la realitat del país i la seva situació actual.

Crec que per molt que sentim afinitats amb els palestins i que els hi donem tot el suport que es mereixen, no podem deixar de banda que hi ha ciutadans israelians que dia a dia també pateixen la tortura de viure sota les amenaces i la por. Els dirigents tenen la culpa de la situació actual, els ciutadans no. No triem a on naixem i no sempre tenim la possibilitat de millorar o canviar la nostra situació. No cal entendre l'anada a Sant Joan d'Acre com a un acte polític ni amb connotacions pro-israelianes. Els castellers fem castells per disfrutar i perquè el públic en pugui gaudir. Els ciutadans israelians com a persones que són, també en tenen dret. En cas que la gent de Boicot Preventiu tinguessin raó, ja seran els Minyons de primera mà que ens ho expliquin.

Minyons, tot i la campanya que s'ha engegat, no tothom està en contra de la decisió que heu pres.

divendres, 22 de maig de 2009

Les oblidades universitàries...


L'última entrada va servir per elogiar els Arreplegats. En aquesta seguirem parlant de les colles universitàries. Un cop passada l'eufòria dels grans reptes que ens van oferir els estudiants verds, volem donar la importància que es mereixen la resta d'agrupacions.

En primer lloc, torno a felicitar obertament els Arreplegats. Fer un castell de vuit no és cosa fàcil, només cal veure la quantitat de colles que poden arribar a fer i sovintejar castells d'aquesta dificultat i alçada. Malgrat això, s'ha de tenir en compte que aquest carro gros ha arribat en un moment propici per ells. Des dels seus inicis, els Arreplegats han estat la colla universitària que han fet els castells de més embargadura. El seu nivell superior respecte a les altres colles ha estat clar i contundent. La serietat i els bons castellers que han tingut possiblement ha estat un dels factors d'èxit.

Dit això, també s'ha de dir que és molt fàcil apuntar-se al carro guanyador. Gran part de les persones del tronc dels verds de la part alta de Barcelona formen part dels troncs d'altres colles convencionals. Per tant, tenen experiència en estar a les alçades i a treballar els castells des del tronc. És una sort que tants siguin universitaris, que hagin coincidit en època estudiantil , però no s'ha de menysprear el treball de les altres formacions.

Les altres possiblement també treballen per alçar castells més importants dels que estan fent. Admiro la capacitat que tenen per a formar nous castellers. Un dels aspectes que més valoro d'aquestes colles és que, gràcies a la seva activitat, gent jove s'apunti a fer castells amb les colles convencionals a conseqüència de l'experiència universitària. Fer troncs amb persones que no han tingut massa contacte amb el món casteller és envejable. S'ha de tenir molta paciència i treballar molt per tenir resultats.

Torno a donar l'enhorabona als Arreplegats, però crec que la feina de les altres agrupacions a l'hora de formar possibles castellers de tronc la considero admirable. Per mi, casi que diria que és una de les feines més difícils en el món casteller. També s'hauria de veure què passaria a la resta de colles universitàries si tinguessin la sort de comptar amb uns quants "figures" de tronc junts. Potser no els hi caldria treballar tant els inexperts... Tot i així, felicitats per les colles que aposten per la creació de troncs nous i que sovint es veuen eclipsades pel gran monstre verd que és Arreplegats.

divendres, 8 de maig de 2009

Arreplegats, colla de vuit.


Aquest migdia ens hem desplaçat al capdamunt de la Diagonal de Barcelona, a la UPC, per veure una diada castellera universitària. Si no recordo malament, només havia presenciat algunes de les que s'havien fet a la UAB mentre cursava la carrera. I no totes, només les que m'anaven bé per horari. Les colles castelleres universitàries mai m'han aixecat massa passió. Aquesta vegada, però, era una cita gairebé obligatòria. Ens hem desplaçat expressament per poder estar presents a una fita històrica: els Arreplegats havien anunciat dos castells que, fins a dia d'avui, cap colla universitària els havia aconseguit: el tres de set aixecat per sota i el quatre de vuit.

Després d'una petita pèrdua diagonal amunt, diagonal avall hem arribat al lloc a on es feia l'actuació. Per sort, la no-puntualitat arreplegada ens ha anat bé. Sota un sol de justícia, digne de qualsevol gran diada castellera a ple estiu, ens hem trobat amb una plaça que, si no fos perquè les colles eren universitàries, et podries pensar que estaves a una diada convencional de mitjà nivell. Molts curiosos ens hem desplaçat a la part alta de Barcelona per veure l'intent esperat de quatre de vuit. Caps de colla, gent de colles vàries (alguns i tot han arribat a fer 200 km per presenciar l'efemèride) i, fins i tot, periodistes i càmeres de televisió que volien immortalitzar el moment.

La primera colla a actuar, que eren els grans protagonistes, han obert l'actuació volent fer història. Amb moltes camises i amb el convenciment que havien fet la feina ben feta als assaigs, encaraven el primer castell amb una aparent tranquil·litat. El tres de set aixecat per sota era el primer repte dels verds. Encara no l'havien fet mai. Amb unes aixecades a ritme i amb compensació entre les rengles, l'han descarregat sense masses problemes. Només amb els típics moviments que comporta la última aixecada d'un castell aixecat per sota. Vist des de fora semblava fàcil aixecar tot aquell pes. Motivats per haver aconseguit el primer objectiu de la diada, encaraven el gran repte que ens feia estar allà a tots els curiosos castellers: el quatre de vuit. Després de mesurar molt bé les mides l'han tirat amunt. Bastant tancat a tots els pisos, però amb un ritme d'execussió ràpid l'han carregat. A la descarregada l'han patit, sobretot a nivell de segons i terços, però han tret la ràbia que portaven a dins i l'han pogut descarregar, fent un pas de gegant a la seva història. Com a últim castell han completat el cinc de set sense problemes.

Els Ganàpies de la UAB, els Xoriguers de la Universitat de Girona i els Pataquers de la URV eren les colles convidades. Amb menys efectius i amb dificultats per muntar qualsevol pinya, han completat castells de cinc i sis pisos. Els de l'Autònoma han obert la seva actuació desmuntant el tres de sis quan tot just començaven a sonar les gralles. En ronda de repetició l'han completat. Després han descarregat el tres de sis amb el pilar. La colla més novella, els Pataquers de la URV, han descarregat el dos de cinc, el tres de cinc net. Finalment, els de Girona han completat el quatre de cinc net, han carregat el tres de sis. Els tercers castells d'aquestes colles i els pilars no els he presenciat perquè hem hagut de marxar.

Sens dubte, la notícia ha estat la gran actuació que han protagonitzat els Arreplegats. Malgrat no compartir la raó de ser de les colles universitàries, avui se'ls ha de felicitar. Han fet una de les actuacions més importants que hem vist en el que portem de temporada 2009. Queda per parlar en un altre post amb més profunditat el que ha comportat la diada.

Moltes felicitats, Arreplegats!

Casc personalitzat.

Els Castellers de Vilafranca han personalitzat el casc dels acotxadors i els enxanetes. Per fer-lo menys sobri l'han decorat com si d'un mocador es tractés; vermell amb punts blancs. Un cop més els verds han demostrat la seva capacitat per fer propaganda de la Colla. A cada costat del casc hi han posat el seu escut, mentre que a la part del darrere li han posat la senyera. Sembla que els de la capital de l'Alt Penedès busquin la uniformització i la modernització d'alguns aspectes de la imatge de la Colla per assemblar-se a alguns equips esportius. Busquen elements que els puguin identificar més enllà dels tradicionals Amb la senyera segurament volen fer més notòri i explícit que els castells són un símbol nacional català.

Estèticament l'idea d'aquest casc no m'agrada, però aquest no és el punt en què vull entrar (tothom té uns gustos i s'han de respectar). El que em plantejo és si aquestes iniciatives – generalment impulsades pels Castellers de Vilafranca (recordem, per exemple, el bus tunnejat que ja se l'han plantejat vàries colles) – són un pas per la professionalització del món casteller. Sí, ara mateix pot semblar una exageració. Total, només estem parlant de la personalització d'un element que hem incorporat per seguretat les colles en aquests dos últims anys. Un element que, a més, és més aviat sobri. pel què fa a la seva estètica Fins ara els elements identificadors més clars de cada colla eren en primer lloc, el nom de la colla, i en segon lloc el color de la camisa. També existeixen els escuts i els mocadors brodats, però difícilment un aficionat no casteller sabrà identificar cada colla pel dibuix de l'escut.

Anys enrere, els Nens del Vendrell perquè no els confonguessin amb altres colles que portaven la camisa vermella van posar-se “Vendrell” a l'esquena. Malgrat això, la proposta vendrellenca no va anar més enllà. En aquest cas, la iniciativa és menys visible ja que només es tracta d'un casc folrat amb el típic mocador casteller. A partir d'ara faltarà veure si la idea anirà més enllà i altres colles l'adaptaran i es normalitzarà.

Sembla que la professionalització del món casteller està en marxa. No només en el sentit tècnic, sinó també amb tot el què l'envolta. És habitual veure les paradetes de les colles amb txapes, samarretes, enganxines, etc. i que gent no castellera llueixi el merchandising de les colles. El fenòmen casteller sembla estar en alça, tant com a símbol nacional com pel què fa a activitat lúdica. Arribarem el punt de la internacionalització i la professionalització? És el que volem? Els Castellers de Vilafranca, per ara, són la colla embaixadora del moment. El fet de treure a la llum la nova decoració del casc és un petit exemple més del treball que estan portant a terme.


M'agrada que els castells no es quedin anclats al segle passat, que s'adaptin al present. Tanmateix, no vull que es converteixin en un negoci i es professionalitzin com es va fer amb el futbol a mitjans del segle XIX. El casc personalitzat que han creat els Castellers de Vilafranca no farà aquest mal al món casteller, però sí que ho poden fer un seguit d'elements , en principi inofensius, junts. Esperem que no passi i que els castells puguin seguir sent una activitat festiva i vinculada a les festes majors com ho han estat fins ara.

dijous, 12 de març de 2009

La Global de Salou.

Dilluns a primera hora del matí, mig endormiscada, anava passant les pàgines del Diari de Tarragona llegint-me els titulars com faig habitualment, ja que no tinc temps per llegir més. De sobte em vaig despertar al veure un pilar de sis dels Capgrossos de Mataró. Després de quedar-me una bona estona perplexa amb la foto intentant esbrinar de quina temporada era aquell pilar (era una combinació de l'antic pilar amb el lleuger), vaig passar a llegir la notícia. El cas és que hi ha intencions de crear una nova colla a Salou.

L'article explica que la futura nova colla portarà el nom de la Global de Salou i que s'estrenarà a plaça a finals d'octubre, quan el poble del Tarragonès complirà vint anys com a municipi independent. El projecte de colla varia una mica del que estem acostumats (o almenys tal com està escrit l'article, així ho sembla). L'anunci per crear la futura agrupació de Salou és el fet que perquè tiri endavant ha de comptar amb més de 150 persones. És una manera de garantitzar que el projecte comptarà amb un número mínim de components per aixecar les construccions més bàsiques amb unes condicions de seguretat. Fins aquí tot correcte. L'escrit segueix explicant que un dels principals objectius és fer dels castells una eina d'integració per les persones nouvingudes. Quasi sembla indicar que la raó de ser d'aquesta possible nova agrupació sigui la integració.

L'article també inclou una petita entrevista a un dels impulsors del projecte casteller. Hi ha algunes respostes sorprenents. En el moment que li pregunten a un dels creadors de la iniciativa per què s'aposta pels castells, José Martínez respon perquè la ciutat ja té grallers, geganters, capgrossos, balls de bastons, etc. Es vol crear una Xarxa Cultural Catalana, però falta que hi hagin castells. Alhora, quan li pregunten a Martínez quina ha estat la resposta dels vilatans, respon que ja hi ha diferents ciutadans estrangers que s'han engrescat a participar en el projecte. D'aquí surt la meva inquietud. Què és més important, que hi hagi persones interessades en ser castelleres o que qui estigui interessat siguin persones de fora?

Potser a finals d'any tinc una altra opinió. Ara, però, crec que al Camp de Tarragona ja hi ha prou colles com per crear-ne una de nova. Moltes vegades hem parlat - i ho comparteixo - que els castells són una bona eina d'integració per a persones nouvingudes. Malgrat això, considero que els castells són quelcom més. Tal com es planteja a l'article, sembla que la raó de ser de la Global de Salou sigui la integració de persones estrangeres a una comunitat, quan crec que el valor de la integració ha d'estar present en tot moment, però sent l'objectiu principal enlairar castells.

Amb tota aquesta crítica no vull posar en qüestió la necessitat que l'administració crei mecanismes per fer que els immigrants es puguin integrar al nostre país i a la nostra cultura. Tanmateix, considero que no podem fer de la cultura tradicional catalana un recurs dels polítics per integrar a la nova ciutadania. Una cosa és que s'aprofiti una associació existent per crear un programa d'integració, i l'altra és crear una nova entitat amb tot el que comporta. A més, si ja existeixen altres colles de diables, bastons o grallers, cal crear una nova associació enlloc d'enfortir les altres? Potser semblarà que sigui reàcia a la creació de noves colles castelleres. No és el cas. Simplement em preocupa que s'utilitzin els castells per segons quines finalitats.

Espero que aquest projecte tiri endavant amb il·lusió i que l'excusa de la integració esdevingui secundària, mentre que enlairar castells sigui el gran objectiu. Malgrat això, deixeu-me ser escèptica amb aquesta proposta de Salou. Almenys ser escèptica amb tal com està explicada la notícia al diari.