dimecres, 23 de juliol de 2008

Les Santes (1): Capgrossos.

Em vaig aixecar nerviosa. Aquells nervis que any rere any se’m posen a la panxa el dia de la diada castellera de les Santes. Siguin quines siguin les pretensions castelleres. Al mateix temps, però, a diferència de l’últim any – que no tenia clar que féssim el tres de nou amb folre (no perquè ens caigués, sinó perquè pensava que el desmuntaríem i desistiríem) – tenia el pressentiment que faríem l’actuació fil per randa com s’havia anunciat divendres a assaig. Va ser així.

Vam obrir plaça amb un treballat cinc de vuit. Des de baix moltes vegades els castells es viuen diferent. És més, últimament ens estem acostumant que quan estem bé a baix, a dalt es treballen. El primer castell va ser una catedral en què hi va haver un moment d’indecisió per part de la nova acotxadora del dos. Només va ser això: un moment de dubtes per fer-nos patir a totes plegades. Finalment, descarregat. Pel que he pogut veure i sentir, va ser el nostre castell més parat del dia (i això que no ho estava).

A la segona ronda encaràvem el tercer tres de nou amb folre. Els dos últims els havíem hagut de treballar bastant. Aquest no va ser una excepció. Els nervis d’aquest tres – que a assaig el fem maquíssim – em sembla que no eren per aquesta construcció sinó per la que venia a continuació. Malgrat tot, sabíem que aquest tres s’havia de descarregar. I així es va fer. Molt treballat a la descarregada – sobretot a nivell de terços i quarts -, però un altre al sac. D’aquesta manera, doncs, juntament amb els Minyons de Terrassa, vam passar a ser la colla que més vegades ha descarregat la màxima construcció que, fins a dia d’avui, s’ha vist completada a plaça enguany.
En tercera ronda va venir el castell més important: el quatre de nou amb folre. De fet, personalment era un castell que fins dijous no vaig veure’l clar. Després d’aquell assaig, vaig canviar totalment de mentalitat perquè tenia coll avall que el faríem. Després d’un peu desmuntat va pujar amunt. Des del meu lloc, intuïa que era un quatre treballat, però en cap moment va passar-me pel cap que havia anat tant malament. Pensava que hi havia hagut els típics nervis d'aquest castell, però no s'havia desquadrat. Després de veure diferents fotografies des de diverses perspectives del quatre, encara no entenc com el vam descarregar. En tot cas, va ser així i, d’aquesta manera, tornàvem a fer el quatre de nou amb folre a la plaça Santa Anna de Mataró.

Vam tancar amb tres pilars de cinc. Dinar, festa i vacances. A partir de l’última setmana d’agost haurem de començar a treballar de nou. Els castells els tenim, ara falta deixar els nervis tancats a l’armari d’una vegada per totes, fer-los parats, repetir aquesta actuació i treballar per millorar-la. Perquè tal com em va dir algú de camisa rosada a plaça: “de la mateixa manera que s’aguanten, cauen. No vull dir que no els tingueu, però porteu massa castells al límit i arriba un dia que cauen”. Espero, suposo que igual que totes, que al segon tram els castells vagin més parats. El problema és que això no es tria. Tanmateix, hem estat demostrant que els Capgrossos, quan cal, també sabem defensar els castells.

Bones Santes!