Gràcies, Jove!

El dia 14 de setembre la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, després de nou anys sense fer-ho, va descarregar el tres de nou amb folre. El vaig celebrar, el vaig viure. Llavors només feia quinze dies justos que estava vivint a Tarragona, això traslladat en número d’assaigs eren tres (un dels dos divendres vaig pujar a Mataró a l’assaig dels Capgrossos). Encara que pràcticament és un no res, en vaig tenir prou per sentir alegria quan vaig poder veure que l’enxaneta aixecava la mà per a tocar el cel.

Com ja he dit alguna vegada a aquest bloc, la Jove de Tarragona, per diferents qüestions, mai havia estat una colla de la meva devoció, al contrari. Tot i així, des de la meva arribada a la capital del Tarragonès haig d’admetre que la meva opinió respecte aquesta colla ha canviat considerablement. Per la seva manera de treballar i per la gent que he conegut.

Recordo que el primer assaig convencional que vaig anar (anteriorment havia assistit a un assaig de folres) era un dimarts i vaig quedar molt sorpresa. Tenien un ritme d’assaig bastant similar al nostre. A més, em va sobtar de forma notable la gran facilitat amb què feien els castells de set nets. En aquest primer assaig van descarregar tant el tres de set net com el quatre de set net pràcticament xiulant. Al cinc de set net hi van posar acotxadors sense problemes. Em va sorprendre, però, que tot i tenir un nombre de gent considerable per ser un dimarts, van muntar molt poques pinyes, excepte els folres al terra del tres i el quatre. Cada colla té el seu tarannà i la seva manera de fer, per això suposo que totes les Colles som diferents.

Per altra banda, una altra de les qüestions, segurament la més important, perquè hagi seguit anant als assaigs dels del Cós del Bou ha estat la gent. Des del primer moment que vaig acostar-me al local hi va haver un munt de persones disposades a preguntar què feia allà. Algunes sabien que estava vivint a Tarragona, algunes em coneixien però no sabien què em portava a Tarragona, i d’altres no em coneixen però van acostar-se a preguntar-me com em deia i si em volia fer castellera. Tots van ajudar-me a sentir-me bé de seguida entre tanta gent nova i desconeguda.

Ara mateix no tinc paraules per agraïr a la gent de la Jove com m’han acollit aquests primers dies d’estar a Tarragona. M’han fet sentir còmode en un lloc que m’era agè. M’han tractat com a qualsevol altra persona de la Colla que porta temps vestint la camisa lila. Segur que em deixo a algú, però vull donar les gràcies especialment a aquella gent que prova rera prova han vingut a parlar amb mi, a fer el comentari de la jugada o simplement m’han vingut a saludar.

Gràcies a en Jordi Grau, a en Joan Ramon Ocaña, a en Ferran Ventura, a en Sergi Cornadó, a l’Oriol Portabella, a l’Aina Ardèvol, a la Jordina Estopà, a en Gorka Bertran, a l’Aleix Bordas, a l’Albert Grau i a molta més gent que no recordo el nom (perdoneu, porto uns dies que haig de retenir més noms del que el meu cap pot processar) per com m’heu tractat. M’heu fet sentir Jove!*

*Com ja he anat comentant a la gent de Tarragona i ho vull deixar clar aquí, ara mateix la meva intenció és seguir portant la camisa blava. Malgrat tot, la distància que em separa de Mataró i l’ambient que he trobat a la Jove, és possible que durant els pròxims dos anys me’ls passi assajant i ajudant tant com pugui als liles de Tarragona. Ah! De tant en tant suposo que també treuré el cap pel local dels Xiquets de Tarragona. Ara mateix encara és un tema pendent.