dilluns, 22 de setembre de 2008

Després de Reus.

Dissabte vaig sortir bastant rabiosa de la plaça del Mercadal. Aquella plaça mai ha estat del meu gust per veure actuacions castelleres. Encara menys per actuar. La seva grandària fa que, encara que hi hagi gent a la plaça, sembla que estigui buida. Fa dies que no puc assistir als assaigs de manera habitual, així que no sabia com ens anirien els castells. Fonts de la colla m’havien comentat que havíem fet uns assaigs molt bons de tres de nou amb folre, ja que havíem posat sisens en diferents ocacions els últims dies i uns assaigs no tant bons de cinc de vuit, però que les proves havien sigut prou bones com per tirar a plaça aquest castell. Fonts de fora, en canvi, m’havien explicat que havien vist els assaigs un pèl més fluixos que altres anys. Sense tenir una referència clara de com teníem aquests castells, vaig baixar a Reus amb una sensació estranya. No massa motivada ni pel lloc d’actuació ni pels meus ànims (quan fallo als assaigs em costa més sentir-me directament partícep dels castells). Malgrat la meva poca motivació, no m’havia passat pel cap que ens caigués cap castell, però si que ensumava algun intent desmuntat, ja que la plaça, l’ambient i la gran distància que separa la capital del Baix Camp i el Maresme no són els millors elements per tirar un castell màxim a una diada.

Després de clavar un cinc de vuit, venia el segon gran repte: el tres de nou amb folre. Amb poca pinya, el segon peu va anar amunt. Des de la meva posició - anava de crossa a baix - en d’un bon principi ja sabíem que aniríem a patir. Malgrat tot, com que la pujada va ser més que ràpida – en un moment vam sentir “dosos col·locats” – ens pensàvem que potser el castell no estava tant malament com ens semblava. De vegades quan a baix estem malament, a dalt estan perfectes. Aquesta vegada, però, no va ser així. Quan ni tan sols l’acotxadora estava al seu lloc, el castell va cedir. Ràbia, molta ràbia és el que vaig sentir quan ens va caure.


És molt fàcil dir que tenia la impressió que la diada no aniria bé, també ho és dir que la tècnica va arriscar més del compte i mil coses més. Deixarem de dir que haguéssim fet nosaltres al lloc de la tècnica (hi són per decidir i sempre, des del meu punt de vista, ho han fet de manera correcta) i procediré a explicar les impressions que he tingut un cop passades unes quantes hores de viure la primera caiguda de la nostra temporada.


En un primer moment em vaig emprenyar. No m’agrada que caiem i menys quan sembla que estiguem fent la feina ben feta. Potser un parell més de cordons nostres no ens haguessin anat malament. Amb més cordons blaus, segurament haguéssim donat una imatge més gran de solvència com a Colla gran, però crec que no hauríem evitat la caiguda. Per tant, encara que considero que no érem prous camises per a fer el tres, el gran problema penso que no va ser aquest.


Després d'unes quantes hores, analitzant més fredament la situació tampoc em va semblar tant estrany que hagués passat aquesta desgràcia. Portem una dinàmica on els nervis i la pressió ens condicionen bastant. És una situació provocada per nosaltres mateixos o ens ve de fora? Són els periodistes que estan apretant perquè anem més enllà del tres de nou amb folre? Ens hem posat massa pressió per intentar castells inèdits quan ni tant sols tenim dominats els que ja hem intentat?


A més de la pressió, la concentració a l’assaig ha disminuit. A on són aquelles proves de castells nets on se’t posava la pell de gallina quan l’enxaneta traspassava el castell i no es sentia ni respirar? A on estan aquelles proves de castells amb folre a on només se sentia algun baix explicant acudits i suspirs de patiment de la resta?



Per sort, ningú es va fer més mal que algun cop quan el tres va caure. Els castells cauen i nosaltres no estem acostumats. Jo tampoc. Després de donar-li mil voltes i que l'emprenyada inicial em passés, penso que aquesta caiguda ens pot anar bé. Ens pot anar bé perquè tothom torni a tocar de peus a terra. Ens pot anar bé perquè tornem a tenir clar que els castells de nou són molt difícils. Ens pot anar bé per saber quin és el nostre lloc. I ens pot anar bé per tenir clar que abans de fer un altre pas endavant i intentar un castell emmanillat, ens cal dominar els castells de nou, tant el tres com el quatre.



Penso que ara és hora de demostrar que el que va passar dissabte a Reus va ser una anècdota, però que no hem d’estirar més el braç que la màniga. És hora de posar-nos les piles i concentrar-nos a cada castell que intentem. A assaig i a plaça, a castells de sis i de nou. Com a opinió personal crec que hem de seguir treballant el dos de nou amb folre i manilles, però tenint clar que el nostre objectiu a curt termini és tornar a completar la tripleta. No pot ser que les proves de quatre de nou amb folre a l’assaig es facin quan el rellotge hagi tocat les onze i quan tots tenim les espatlles carregades d’aguantar un munt de castells. Aquest any no hem anat sobrats amb els assaigs de quatre de nou amb folre, com per deixar-lo com si el tinguéssim més que consolidat.



Tal com portava el títol del llibre que van fer els companys de la Colla, ens cal anar pas a pas i pis a pis. Per mi ara és hora d’anar per la tripleta i, a poder ser, a recuperar el pilar. Ens cal molt de treball si hem de descarregar-la d’aquí a quinze dies a Tarragona. No podré venir a tots els assaigs, però des de la distància intentaré fer tot el possible per estar al costat de la Colla, com sempre.