Vibrant a les Cols

A la una de la matinada del 19 d'agost estava a Mumbai i a les 12 del migdia a Tarragona. Sant Magí es mereixia aquest esforç personal. Ha valgut la pena acumular poques hores de son i molta calor. El programa de les Colles era ambiciós. Sabia que les possibilitats de veure una gran diada també eren altes. No podia permetre'm perdre aquesta actuació històrica.

Han obert plaça els Castellers de Sant Pere i Sant Pau descarregant un apamat cinc de set. En segona ronda han fet un impecable dos de set. Si s'hagués de buscar-hi algun defecte seria la descompensació d'alçades entre les dues regles, però res que fes perillar l'estructura. A tercera ronda ha vingut el gran repte. El 3 de 8. Amb seguretat l'han tirat amunt. La canalla lenta, però sense dubtar ha carregat l'estructura. El castell s'estava treballant, però semblava tenir corda. El segon de la plena se'l veia treballar forçat. No sense lluita, el castell ha acabat cedint entre segon i terç de la plena. Si els nervis no els traeixen crec que és un castell que poden assolir completament en les properes cites del seu calendari. Han tancat la seva actuació intentant el pilar de sis. Aquesta vegada no l'han pogut carregar.

Els segons en actuar han estat els Xiquets del Serrallo. Ja havien anunciat que el seu objectiu era repetir la millor actuació de la seva temporada. 5 de 7, 7 de 7 i 4 de 7 amb agulla. Han fet els tres castells sense aparentar cap dificultat. Està clar que de cara a les properes actuacions hauran de buscar algun repte superior. Se'ls veu bé. Personalment, he quedat sorpresa d'un ex-casteller dels Capgrossos, en Christian, que va de segon als seus castells. Bona posició. Ja fa temps que va treballant, però veure com evoluciona positivament sempre és una alegria.

Els Xiquets de Tarragona han començat amb el 3 de 9 amb folre, el cinquè de la temporada. Des de fora s'ha vist bé, però amb tensió. Tenien clar que el repte havia de venir a la següent ronda en forma de dos de nou. El castell emmanillat s'ha muntat amb convicció. Era el dia, era la plaça i era el moment. Amb els quarts dalt el folre i les manilles treballaven però sense perdre el control .

Amb els quints col·locats, de seguida han sonat gralles i l'han tirat ràpid amunt. Segurament una de les claus de l'èxit d'aquest castell és la rapidesa. Carregada sobrada. A la descarregada, mentre que folre i manilles semblaven treballar còmodes, el tronc ha pogut demostrar la seva vàlua. Per primer cop a les Cols s'ha vist un castell emmanillat i s'ha vist el primer castell que ningú dubta que sigui de gamma extra. Pell de gallina. Han tancat la seva actuació amb un quatre de nou amb folre lletjot. Treballat abans de la carregada, sobretot al pis de quints. Tot i així, els matalassers sabien que no podien fallar. No ho han fet. Han tancat la seva actuació descarregant un bon pilar de sis.

La Colla Jove dels Xiquets de Tarragona tancava ronda. Han obert amb el nou de vuit, castell que ja havien assolit l'any passat en aquesta mateixa plaça. El dominen i els hi agrada. Es nota. La construcció s'ha bastit amb el típic bellugueig al tres, però s'ha coronat correctament. Quan semblava que tot anava bé, l'enxaneta i l'acotxador d'una de les torres s'han despenjat. Crit de pànic a la plaça. La resta de castell l'han desmuntat sense problemes. En segona ronda, venia el gran repte. Després que els Xiquets fessin història, havien de respondre. Els del Cós del Bou han plantat un fàcil cinc de nou amb folre. Ben quadrat, a bon ritme, sense nervis. Espectacular. El dominen a la perfecció. Un altre 3 de 9 d'escàndol ha estat el seu últim castell. Igual que els Xiquets, han descarregat el pilar de sis.

Sant Magí és una de les meves diades preferides. Hi ho és des dels anys noranta. Sempre m'ha agradat baixar a les Cols, encara que el castell màxim fos un dos de vuit amb folre. Per mi ha estat un honor poder viure aquesta diada en directe. He gaudit de valent en cada moment. Ningú deu dubtar del gran potencial que Tarragona té en aquest moment. Felicitats a totes les Colles i a seguir així. Moltes gràcies per fer-ho possible!

Admiració i ganes

Dissabte al Catllar es va veure una gran actuació. Ens ho esperàvem i ningú va fallar. La Jove va brodar la millor actuació de la seva història sense pràcticament despentinar-se. La feina ben feta arriba. Les ganes, la convicció i la confiança els defineixen. Al seu costat, la Vella de Valls una vegada més va demostrar que si creus en els castells, es poden defensar i treballar fins al límit. Van carregar el dos de nou amb folre i manilles. Castell que, un cop més, va veure la dificultat que té. És fràgil i traïdor. Els Verds van ensenyar el seu potencial plantant dos castells de gamma extra. Segurament amb menys efectius dels que serien òptims per l'actuació que portaven, però demostrant que si algú els intenta fer ombra, ells els poden superar. Plantar un tres de nou amb folre i agulla a dia d'avui només està al seu abast. Tenen cartes i les saben fer servir quan toca.

Estic admirada. Pell de gallina a cada ronda, a cada castell que es veia a plaça. Poques vegades em passa. Al mateix temps, m'envaïa una sensació de ràbia, d'impotència. Ens cal observar aquestes Colles i veure-les com a referents. M'agradaria ser com elles. Ho hem sigut i no dubto que algun dia també podrem estar al seu nivell. Ensenyant amb orgull el nostre escut, els nostres colors allà on anem. Què ens cal? Què ens falta? Per on hem d'anar?

Personalment penso que no estem tant lluny d'aconseguir poder fer castells de nou amb regularitat i calma allà on ens proposem. Falta que petites peces del nostre engranatge quadrin, que tots nosaltres ens posem les piles, ens motivem, siguem constants i agafem confiança. La feina ben feta i la regularitat de tots i cadascú de nosaltres és clau per aconseguir l'èxit. Aquest any hem fallat amb això.

Si al principi de temporada tot semblava més difícil, hem sabut treballar amb el que teníem i hem arribat més lluny del què les programacions inicials preveien. Tot i així, un fatídic juliol ens ha fet topar amb la dura realitat. La feina a nivell de tronc s'ha pogut solucionar (hem creat nous segons, hem estrenat quarts i quints a castells de vuit i de nou), però ens ha faltat regularitat als poms de dalt i la constància d'alguna part de la gent habitual de pinya que ha deixat de venir; ja sigui per mandra, per poca motivació o per falta de folres a les places. Algunes caigudes inesperades tampoc han ajudat a fer-ho més fàcil. Sobretot ens ha mancat creure en nosaltres.

Aquest segon tram de temporada no serà fàcil. És curt i l'hem d'aconseguir fer intens. Tots som importants. Hem de saber i voler fer un esforç. Haurem de tenir paciència aquest principi de setembre, per tal que la canalla agafi confiança, s'ho cregui i demani a la Colla que vol tornar a tocar el cel, que vol tornar a somriure dalt dels grans castells, que vol tornar a somniar amb castells que encara no hem aconseguit. Si tots ens enfaixem i treballem de valent, tenim tres setmanes de paciència i confiem amb el nostre potencial, podem acabar la temporada fent grans castells. La tripleta està al nostre abast. Crec.

Ens hi posem?

La Jove es fa gran

Abans d'ahir vam baixar a Tarragona a veure una de les diades que des de fa poc s'ha convertit en referència: el primer diumenge de festes a Tarragona. Sempre que el nostre calendari ens ho ha permès, hem baixat a veure què s'hi fa. Aquest any no ha estat menys. El programa era ambiciós i, la veritat, és que va valer la pena fer quilòmetres. Tot no va sortir, però es va deixar entreveure treball a darrere les construccions que es van intentar a plaça.

En primer lloc, i abans de res, vull felicitar als amics i coneguts que tinc a la Jove de Tarragona per la gran actuació que van aconseguir. Em fan molta enveja (ho reconec). Espero que algun dia nosaltres puguem estar al seu nivell (o una mica més amunt per picar-los, va). Porten anys treballant bé i, per fi, els resultats poc a poc es van veient a la plaça. Un cop més, amb aquesta Colla hem pogut comprovar que una de les claus dels castells (a banda d'un bon assaig) és creure-hi i confiar amb cada un dels companys.

Els liles van obrir l'actuació (a les dotze en punt) amb un tres de nou amb folre tancat pels pisos alts i amb nervis evidents, però que van saber controlar en tot moment. Quina diferència el primer tres d'aquest any respecte el d'ahir! En segona ronda, i sorprenent-nos, van descarregar el nou de vuit. Un castell que va pujar molt ràpid (es notava l'assaig que portaven al darrere) i que van haver de defensar de valent a la descarregada, sobretot els membres del tres. Van ser la segona colla que descarrega aquesta estructura. Sense treure-li mèrit, no veig que aquest castell tingui una dificultat similar o igualable al cinc de nou o a la torre de nou. Vist des de fora, a banda de tenir molts components en totes les posicions (que és molt), no veig extremadament difícil carregar-lo amb tres enxanetes. Estaria bé que algú que l'ha fet relativitzés el mèrit que li ha donat la Colla Vella a aquest castell o que, en cas contrari, l'afirmi. En tercera ronda, la Jove va anar a totes i va carregar el cinc de nou amb folre. El seu sostre. Un cinc que estic segura que aviat descarregaran. Si el de l'any passat es va carregar pels pèls, el d'aquest any el veig molt millor. Van acabar l'actuació amb el pilar de sis.

Els del Cós del Bou completaven la millor actuació de la seva història plantant dos castells considerats de màxima dificultat en una mateixa diada. Si res canvia, aquests mesos que falten es parlarà dels liles. A banda de felicitar-los, m'agradaria destacar un fet que he anat veient aquest any. I és la bona coordinació de l'equip de pinyes. Sempre he estat bastant escèptica d'anar per les places amb un mapa del lloc a on han d'anar els castellers. Tot i així, la Jove ha demostrat que es pot utilitzar i, a més, es pot fer sense que la diada se'n ressenteixi. Gràcies per treballar per agilitzar les diades. Com a públic s'agraeix molt.

Els segons en actuar van ser els Xiquets de Tarragona. Malauradament les coses no els van sortir com esperaven. De totes les travesses que vam fer abans d'arribar a plaça, ningú es va acostar als resultats. Una llàstima. Com a Colla em cauen molt bé. Van obrir plaça amb la catedral, castell que es va descarregar bé i sense problemes. En segona ronda, tiraven el tres de nou amb folre. Es va haver de desmuntar quan ja era pràcticament tot dalt. La veritat és que el terç i el quart de la plena estaven treballant forçats, però a aquelles alçades del castell potser hagués estat més fàcil descarregar-lo que desmuntar-lo. A la següent ronda hi van tornar, però aquesta vegada va ser l'acotxador que va decidir baixar. El castell estava bastant millor. En quarta ronda, els ratllats no volien afluixar i van provar el quatre de nou amb folre. Sense problemes evidents, el van desmuntar. Van acabar l'actuació amb el dos de vuit amb folre. Els matalassers encara tenen dies per convèncer i demostrar als seus menuts que la feina està feta i només falta que ells la culminin. Ànims!

La Colla Vella, la tercera en actuar, va sortir ambiciosa. Molt. A molts ens va sorprendre. Explicaven que havien fet un molt bon assaig i que hi ha castells que quan els tens no es poden esperar. Amb aquest argument van obrir amb el quatre de nou (sense folre). De ben aviat es va veure treballar incòmodes a varis castellers, al mateix temps que va pujar a un ritme bastant lent (sobretot a nivell de dosos, semblava com si no haguessin sentit les ordres de tirar amunt). L'espectacular construcció va cedir quan anava a entrar l'acotxador. Si les baixes no són un problema i assagen els ritmes, crec que el poden arribar a carregar (com a mínim). Condicionats per la caiguda, van tancar la seva actuació amb la tripleta màgica. Els canvis obligats no van fer perillar en excés les estructures tot i que les van haver de treballar més del que enguany ens tenen acostumats.

Els últims en actuar van ser els Castellers de Vilafranca. Ja havien anunciat que farien en funció del que els apretessin i, en aquest cas, actuar els últims de cada ronda els beneficiava. Els agrada guanyar, però aquesta vegada no van poder. Tot i tenir un programa ambiciós, van acabar sortint de plaça amb una actuació que no els fa ni suar. El primer castell va ser un quatre de nou amb folre. Vaig quedar perplexa. Crec que mai havia vist un quatre de nou amb folre tant ben quadrat i tant parat. Se'm va posar la pell de gallina (sí, amb un "simple" quatre de nou amb folre). Després van intentar el tres de nou amb agulla. Quan estaven descarregant el tres, al construcció va cedir. Una altra vegada, es va tornar a posar en dubte si tenen el pom del pilar massa gran. Sota el meu punt de vista, crec que és un factor a tenir en compte, però que al mateix temps no podem oblidar la dificultat d'aquest castell. A hores d'ara només els verds se'l poden plantejar. Després de molt esperar, van plantar un tres de nou amb folre i el tres de vuit amb l'agulla. No és la raó per no haver completat els seus objectius, però els de Vilafranca van desplaçar pocs castellers per les construccions que s'havia especulat que portarien. Malgrat aquest apunt, crec que els verds no mereixen les crítiques que van rebre. Van portar a Tarragona una de les millors construccions que s'han vist. No els hi va sortir. Criticar-los i dir que no són ambiciosos em sembla greu. La seva actitud de vegades no ajuda, però qualsevol altra colla que hagués portat aquest intent a plaça seria una heroïna. Per què Vilafranca no? Que no han demostrat vegades a Tarragona i a aquesta diada que van a fer tot el que poden?

Després d'ahir, tinc ganes de tornar a veure grans castells. Veure com encaren aquestes Colles les diades que falten, com corregeixen els seus errors i conèixer fins on poden arribar. Tenim unes setmanes intenses que de ben segur que ens faran disfrutar.

Podeu veure més fotos de l'actuació aquí.

Segon assaig

Ahir vam fer el segon assaig de la temporada en ple mes de febrer. La veritat és que vaig quedar molt sorpresa. Vaig quedar contenta per les proves fetes i per l'ambient que es respira. De fet, la setmana passada estava igual, però pensava que era l'efecte del primer assaig. Malgrat el fred, portem dos dies amb molta gent al cub, amb ambició, il·lusió i ganes.

Pel que fa a les pinyes, estic bastant satisfeta del funcionament. La majoria de les persones responsables no han estat vinculades amb l'equip d'anys anteriors però malgrat que encara els hi falta rodatge i confiança, penso que se n'estan ensortint molt bé. Hem fet els folres més matiners de la història amb una soca sòlida i amb condicions. Segurament podríem lligar més pinyes, però ara també és el moment de la temporada que tenim més temps per poder provar tronc. És evident que la feina no només és de l'equip, sinó també de tots aquells castellers que venen encara que falti més de dos mesos per treure la camisa de l'armari i més de tres per poder presentar els folres en públic.

Encara que poc a poc anem incorporant els membres titulars de tronc, hem pogut fer bones proves de castells de sis nets i anar buscant la forma als castells de set. S'està combinant l'experiència amb noves incorporacions. Com va dient des del primer dia en Mia, hi haurà gent que farà proves a assaig i no acabarà pujant a plaça. Tothom n'ha de ser conscient i gaudir de les oportunitats que té. Crec que em treball i constància podem tornar a tenir un tronc exemplar.

Segurament, amb el que patirem més aquest any és amb la canalla. Haurem de treballar molt perquè tinguem la qualitat de poms que hem tingut els últims anys. Entre baixes inesperades i la crescuda de diferents dosos titulars de la temporada passada, haurem de crear nens nous en aquesta posició, però també assajar els més menuts que són els que tard o d'hora agafaran el relleu als que ara ho estant fent. En tenim bastants i, almenys per mides, apunten maneres. Igualment, com sempre, qualsevol incorporació serà bona. Per aquest motiu és important que quantes més persones s'acostin a l'assaig de canalla a ajudar, a voltar, a posar-se a les barres, més feina i millor podrem fer des de l'equip perquè els resultats del treball tardin poc a arribar.

Com deia, m'agraden resultats i la forma com treballem per arribar-hi. M'agrada acabar a un quart de dotze de la nit sense ser conscient de l'hora que és, però pensant: "ostres, ja pleguem? però si encara podríem fer aquella prova de...". Espero que la dinàmica segueixi sent la mateixa, que la majoria de nosaltres pensi igual que jo i tingui les mateixes ganes que la tècnica que la cosa tiri endavant.

Amb il·lusió: fem-la a casa!

Ahir, diumenge 17 d’agost, ens disposàvem a anar a Poble - Sec a fer un castell de 9; el quatre. Sota una xafogor insuportable, vam descarregar la millor td8f de la temporada. En segona ronda, preteníem convertir el carrer Blai en carrer de nou. No ho vam aconseguir, però la sensació era molt diferent de la resta d’intents desmuntats que havíem fet en les temporades anteriors. La canalla era a dalt, el castell estava quadrat i amb molt bones mides. A mig castell es va sentir cridar algú de forma animal, i el castell es va haver de desmuntar. Se'ns va lesionar un segon. Vam repetir ronda amb un 4d8 de postal, quadrat, quiet i, fins i tot, amb bombolles de xiclet al pis de quints (això no es fa!). Esperem que l’any que ve tornem a anar al Poble - Sec a descarregar un castell de nou. Vam acabar amb un 3d8 que no va patir en excés (tret d’un moment a la sortida de dosos). De totes maneres, de cara a la setmana que ve, ens cal treballar més aquest castell ja que no ens genera la confiança que aquest castell es mereix per aixecar-lo un pis més.

La valoració global de l’actuació, tot i l’intent desmuntat de 4d9f, és molt positiva:

• En primer lloc per la confiança que li tenim a l’estructura de 4. Portar a plaça un castell de nou amb la tranquil·litat que ho vam fer no és cosa fàcil, i menys a una setmana de la nostra Festa Major. La desgràcia va ser la lesió d’un segon a mig castell (va patir un pinçament al braç). Des d’aquí vull donar ànims a en Sergi. Ahir se’l veia molt tocat moralment parlant. Espero que es recuperi aviat i, si pot ser, pugui arribar a les Santes per descarregar la td9fm al pis de terços. Segur que en té moltes ganes. La sensació que vam tenir tots al moment que es va desmuntar va ser: “tornem-hi, no?”, però la manca de segons a conseqüència d’una plaga de lesions que afecta a aquest pis no va permetre que es pogués fer un canvi a la posició a última hora. M’agradaria obrir de 4d9f per Festa Major, i vosaltres?

• En segon lloc, m’agradaria destacar l’actitud de la canalla. Una canalla que, en general, té ganes de fer grans castells i que ho transmeten a la Colla. Un clar exemple va ser quan en Xavier em va dir just tocar de peus a terra: “Alba, diga-li a en Lluís que fem el quatre de nou o no pujo. El quatre de vuit no mola”. Per sort, quan vam explicar-li la situació, la va entendre i va pujar sense remugar, tot i quedar-se amb les ganes de fer-lo de nou. És una anècdota que reflexa les ganes que tenen els més menuts d’enfilar-se als grans castells. A més a més d’això, a conseqüència de la motivació general que hi ha a la canalla i del compromís que han tingut la majoria d’ells, a dia d’avui tenim preparats dotze nens que poden fer castells de nou. La majoria d’ells ja ho han fet, però segur que algun més ho farà la propera setmana.

• Finalment, m’agradaria destacar com a cosa molt positiva l’entrada de gent nova a la Colla. La majoria d’ells, joves. La Colla necessitava l’entrada massiva d’un sector de gent d’entre divuit i trenta-cinc anys (si fa dos o tres anys intentaves buscar algú d’aquesta edat; o era de tronc o era gent efímera que venia a provar això dels castells sense èxit. Només algun especímen rar feia de representació d'aquest sector d'edat a la Colla). Els nous de la temporada passada i d'enguany són gent amb molta il·lusió, amb ganes d’afrontar els nous reptes. Segurament la joventut i, en algun cas, el desconeixement del món dels castells, fa que els sigui més fàcil veure possible l’objectiu de la td9fm. Hi ha d’haver gent així. Cada vegada tinc més clar que l’actitud, la convicció i les ganes són claus per la consecució d’objectius. La nova entrada de socis a la colla ha sigut de gent que està en forma i que molts d’ells tenen mides per ocupar posicions de compromís als castells. Perquè sigui així, s’ho hauran de treballar amb compromís i constància. Alguns d’ells ja s’han anat estrenant al folre o al nucli del castell, però de ben segur que poc a poc hi hauran havent nous debuts aconseguint, així, més rotació als folres.

Dit tot això, només em queda encoratjar a totes aquelles persones que encara no hagin fet, que s’acostin al local per ajudar-nos a ser més a prop de tornar a fer la millor actuació de la nostra història: 3d9f, 4d9f, 2d9fm. Hem fet molta feina, però encara hem de polir uns quants detalls. Sense la col·laboració de tots i aportant el millor de cadascú de nosaltres en benefici del col·lectiu, el repte no serà possible. Fem-la a casa!

(Foto: Martí Sancho)

Marcos Montes

Quan tinc alguna tarda lliure, m'agrada anar a la llibreria. M'agrada anar al Robafaves a passar la tarda i descobrir llibres. Fa una setmana, vaig fer-ho. Després de passejar-me i mirar diferents novel·les, vaig aturar-me quan vaig veure'n una que portava per títol Marcos Montes. Vaig veure que l'autor era un altre gran pilaner, en David Monteagudo. Haig de ser sincera i dir que coneixia el nom del seu primer èxit, però no m'havia motivat llegir-lo. Tampoc sabia que havia tornat a publicar. En aquest cas, però, vaig agafar la novel·la, vaig llegir la contraportada, em va semblar mínimament interessant el contingut i la vaig comprar.

Quan em parlen de Marcos Montes em venen al cap les Santes del 99. Sí, Marcos Montes va ser un gran pilaner de finals dels anys 90, un terç que clavava el pilar de set amb folre amb els Bordegassos. També havia sigut cap de colla de la formació del Garraf, però tot i això, malgrat que se'l pugui arribar a considerar un mite, quan em diuen el seu nom visualment no se m'apareix la seva cara, sinó el primer quatre de vuit amb l'agulla que van descarregar els de Vilanova (i això que en aquell moment el cap de colla groc era en Pere Guinovart). Va ser a Mataró i el van acompanyar del pilar de set amb folre. No sé perquè, però aquella actuació de les Santes la recordo més pels seus castells que pels nostres (Capgrossos vam descarregar el primer tres de vuit i la primera torre de vuit amb folre de la nostra història!). Marcos Montes, per mi, era un dels referents que tenien els de Vilanova. Suposo que el fet que els Bordegassos en els últims anys hagin patit una devallada important i que, per tant, s'hagi deixat de parlar d'ells amb regularitat, quan vaig tornar a veure el nom del mític pilaner, em vaig emocionar. Com passen els anys de ràpid, quants castells portem a les nostres esquenes i als nostres caps, i quantes històries hem viscut durant aquests anys al voltant dels castells!

Havent-me llegit amb només dos dies la novel·la (quan t'has acostumat a llegir assajos clàssics de la sociologia i l'antropologia, les novel·les les devores amb facilitat), puc dir que el llibre no el recordaré tant pel seu contingut, sinó pel que em va remoure quan vaig veure el seu títol. No m'ha emocionat ni m'he sentit atreta per la trama ni pels personatges. S'ha de dir que, tot i l'homenatge que fa Monteagudo a Montes, la història no té res a veure amb els castells ni amb la figura real, crec, del vilanoví. Tampoc ho esperava. Es tracta d'un llibre que passa a una mina, parla de la solitud, de les relacions amb les persones i del saber perdonar. No us l'explico, llegiu-lo i comentem-lo. Malgrat tot, m'ha fet gràcia veure com altres pilaners surten a la novel·la. Fede Gormaz, César Torrijos, Ramon Codinas són altres personatges que apareixen a la segona publicació de Monteagudo.

No serà un llibre que passarà a la història de la literatura, però s'ha de dir que es llegeix fàcil i per aquells que som castellers i coneixem els figures pilaners no podem evitar aquell somriure quan veiem escrits noms coneguts. Si voleu, us el deixo. Potser a vosaltres en podeu fer una altra valoració.

Com s'ho fan?

Com s'ho fan algunes colles per tenir tanta capacitat de reacció? Com s'ho fan per aixecar el cap després d'una caiguda? Com s'ho fan per no abaixar la guàrdia quan les coses van maldades? Com et pots plantejar una gran diada sabent que tens castellers de tronc titulars tocats? Són preguntes que em venen després de les grans actuacions.

Trobo espectacular veure com els Castellers de Vilafranca són capaços de firmar l'actuació que van fer ahir. Com s'ho fan per estar a dalt de tot? Com s'ho fan per assajar aquests grans castells? Com s'ho fan per convèncer a la canalla de pujar allà dalt? Sí, potser semblarà una tonteria, però una de les coses que em van marcar més de la seva actuació va ser la mida de l'acotxador i enxaneta del dos de nou amb folre i manilles. Des d'on estava jo, semblava que aquelles criatures encara portessin bolquers. D'on els treuen? Com s'ho fan perquè siguin tant bons? Com s'ho fan perquè no tinguin por de pujar a aquests grans castells? Com treballen tot el tema psicològic després d'una caiguda? Quina és la relació que té l'equip de canalla amb els pares? És la història, la trajectòria i l'orgull de Colla el que porta a sortir-se'n de les situacions complicades que sorgeixen?

I aquesta reflexió no només me la faig amb Vilafranca. Em passa igual amb la Vella, Minyons o, fins i tot, la Joves. En el cas de la Vella, per exemple, després de l'actuació d'ahir, com fas pujar la moral de la gent? Com es motiva al personal havent de treballar per millorar els castells de nou bàsics, però tenint present que d'aquí poc més d'un mes has d'anar a guanyar el Concurs? Com expliques als nens que després de no poder fer un tres de nou amb folre han de pujar a un castell superior? Com s'ho fan els dirigents de la Colla per seguir tenint ganes d'estar al capdavant? Com analitzes una actuació a on caus més d'un cop? Amb Minyons i la Joves em faria preguntes similiars. Encara que amb l'actuació que va fer ahir la Joves, en el sentit que pràcticament van assolir tots els objectius que s'havien proposat per la Diada, tampoc puc plantejar-me masses preguntes per ells.

Som nosaltres, els Capgrossos, que hem d'aprendre a saber gestionar situacions així? Ens falta experiència? Ens falta mà esquerra? Ens falta més coratge? Per què ens costa tenir capacitat de reacció? No considero que sigui una cosa dolenta, però no entenc perquè després d'una caiguda se'ns cau el món a sobre (a mi la primera). De vegades m'agradaria conèixer internament el funcionament de les grans per acabar d'entendre les diferències entre ells i nosaltres

Si ens plantegem ser de gamma extra, suposo que no devem estar tant lluny d'ells. Tanmateix, comparo la situació que es va generar per les Santes amb la nostra actuació i com van saber reaccionar les colles ahir i veig que hi ha un gran abisme. Ens falta experiència?

Sant Fèlix des del balcó

Aquest any he viscut un Sant Fèlix diferent, des del balcó. Amb la gent de la Malla hem cobert la jornada castellera amb fotos, vídeos i petites cròniques. Ha estat una experiència que difícilment oblidaré. M'ho he passat molt bé, tot i que haig de reconèixer que amb les quatre hores i mitja que ha durat l'actuació no he parat ni un moment de treballar.

Per primer cop a la vida, he vist castells des d'un balcó. A més, el balcó era compartit altres persones que, cadascú amb el seu mitjà, estava cobrint la informació de la diada. Per part de l'Ajuntament de Vilafranca ens han tractat molt bé, amb menjar i copa de cava inclosa. Tot un puntàs. Veure els castells des d'un primer pis et permet veure com es munten les pinyes, observar la pinya que té cada colla i seguir com la gent es va movent per la plaça. Un exercici sociològic interessant. A mi, fins i tot, em faltava temps per no perdre pistonada!

He vist uns Castellers de Vilafranca pletòrics, a un nivell tècnic a anys llum de la resta de formacions. Han fet uns castells impecables, tot i la relliscada amb la torre de nou amb folre i manilles. Sobre el tres de deu, no ho entenc. La resta de castells ja els havien aconseguit i, tret del cinc de nou amb folre que segurament és el castell que menys han sovintejat, la resta podríem dir que són els dominadors absoluts. Avui no era el dia del tres de deu? No ho sé, però en tercera ronda era molt difícil poder-lo assolir. Si fos ells i aquest fos el meu objectiu, el faria d'entrada. En primera o, tirant llarg, en segona ronda. Avui era el dia. Enguany al Concurs, si les coses no canvien molt, són els clars favorits. No cal provar-lo en cap altre diada que no sigui la de Sant Fèlix. Però bé, només és una opinió. Ells decideixen.

La Vella m'ha decepcionat, i això que es la Colla per qui més simpatia tinc. Al llarg d'aquest estiu he anat comprovant que no estaven fins. Amb això, quan no han pogut aconseguir cap castell a la primera ronda m'he entristit. La Vella és la Vella i en segona ronda han anat cap al gamma extra. No ha pogut ser i ha quedat gairebé al mateix lloc que el nostre de les Santes. La caiguda, això sí, més dolenta. Estant a les alçades he pogut veure com s'obria la pinya i com anaven treient gent d'allà sota. No s'acabava. Molt, massa patiment! Sobre el quatre de vuit amb l'agulla, res a dir. Bé. I sobre el quatre, ostres! Pensava que tindria més corda. Pel que fa al pilar de set amb folre, estic segura que aviat el descarregaran. A veure si es recuperen aviat i donen una mica de guerra, que falta fa.

La Joves, bé. El que més o menys m'esperava. Una bona dosi de moral de cara a les properes cites. Si recuperen les baixes que tenen, segur que apretaran de valent al Concurs. El cinc de vuit ha anat perfecte, el quatre de nou amb folre l'han fet desquadrat al màxim pels pisos superiors, però sense perdre els nervis l'han pogut descarregar. Pel que fa al tres, intuïa que patirien. Després de dos peus desmuntats la confiança ha de baixar. Tanmateix, des d'on estava, semblava que a la primera batzegada el castell cedís. Una tripleta que espero que nosaltres, els Capgrossos, també la poguem fer.

Minyons, com moltes vegades em passa per Sant Fèlix, els oblido. I em sap greu perquè han fet una molt bona actuació. Han carregat a la primera ronda un dos de nou amb folre i manilles bellugadís, però que ja m'agradaria fer a mi quinze dies després de tornar de vacances. El quatre de nou amb folre correcte, però no he acabat d'entendre l'intent de cinc de nou amb folre. Just quan s'han posat a treballar, ha cedit. El tres de nou amb folre ha anat bé, tot i que s'ha acabat estirant a nivell de quarts i ha estat una llàstima no poder veure, com a mínim, el pilar de sis.

He viscut l'actuació d'una manera diferent, sense tenir temps per comentar la jugada amb els companys entre castell i castell. Avui el temps que queda mort mentre no s'aixequen els castells no l'he notat. Fins i tot en alguns moments he tingut la sensació de passar-me massa ràpid. Des aquí, agraeixo l'oportunitat que m'han donat els companys de la Malla perquè he disfrutat de valent amb l'espectacle. M'hagués veure menys caigudes, però no es pot demanar tot. El nivell de castells vistos ha estat espectacular. La catedral ha estat el castell més "fàcil". Déu ni dó!

Més fotos

No va poder ser...

No va sortir. A més, ens vam quedar molt lluny. Encara que fos una possibilitat que hauríem d'haver contemplat, segurament pocs de nosaltres la teníem en compte. Després dels assaigs fets, havent posat sisens, quints i unes quantes vegades quarts al dos de nou amb folre i manilles, ens havíem arribat a creure que el somni de gamma extra podia ser nostre. Els castells són així i no sempre es pot demostrar a plaça el treball realitzat al local. Per sort, les noves tecnologies han ajudat a ensenyar a la gent que sí que hi havia un bon assaig previ. Sinó, moltes persones haurien pogut dir que no s'havia treballat suficientment. No posar dosos a un castell es pot arribar a considerar un fracàs. Abans de començar l'actuació, els nervis s'havien apoderat de cadascun de nosaltres, després de l'actuació (o almenys en el meu cas) la ràbia i la impotència eren els sentiments predominants. La ràbia d'haver-nos quedat tant lluny, la ràbia de no haver pogut tornar a repetir la construcció i la ràbia d'haver trencat el ritme d'una actuació que hauria pogut arribar a ser històrica. Per sort, ningú va prendre excessivament mal, que això és bo per poder passar unes Santes com calen.

La meva intenció no era parlar de l'intent que vam realitzar, sinó de les bones impressions que vaig tenir només a l'entrar a plaça. Aquest any m'ha tocat estar amb la canalla, així que no he pogut estar pendent del que passa. Tot i així, he de dir que quan es va tancar la pinya del tres de nou amb folre, vaig quedar admirada de la quantitat de camises i cares conegudes que s'havien posat a la nostra soca. Sí, els assaigs havien evidenciat que el món casteller s'havia entusiasmat amb el nostre possible intent de gamma extra. Però per mi, el més meritori va ser la resposta de molts dels aficionats castellers de Mataró. Una ciutat sense excessivament massa tradició castellera estava donant suport a la seva Colla. Personalment, se'm va posar la pell de gallina en veure tot ple de cares conegudes, no només a plaça – com van fent habitualment – sinó a les nostres pinyes, donant-nos ànims i volent participar, igual que nosaltres, al mastodòntic intent. És un orgull poder comptar amb aquesta afició, i que aquesta sàpiga respondre quan la necessitem. A veure si a la pròxima cita hi tornen. Una de les meves principals preocupacions d'aquest castell era la soca, però a plaça vaig veure que no m'havia de preocupar per la gent de baix. Eren molts, bons i amb ganes. Una gran combinació que no va ser suficient perquè el castell arribés a bon port.

A més d'això, havent passat més d'una setmana de l'actuació i havent reflexionat unes quantes vegades sobre el que va passar, crec que no podem donar les culpes a ningú en concret de l'intent ofert a plaça. Discrepo totalment quan en Lluís Feliu, el cap de colla, al dinar va dir que la culpa que el castell hagués caigut era seva. No. És cert que el més encertat hagués estat tirar-lo avall abans de sonar gralles, però d'aquí a fer-se l'únic responsable d'allò succeït crec que hi ha un abisme. No ens hem de martiritzar.

En acabat, tothom tenia clar que hi tornaríem al Concurs. Parlar de futur és arriscat. Espero que la nostra afició i la gent que vam arribar a mobilitzar per les Santes torni a fer-nos costat a principis d'octubre, que no sigui per ells que no el fem. No serà fàcil, Tarragona cau lluny. Ens queda molta feina, i no sé perquè, crec que serà difícil tornar-nos-hi a posar i aconseguir uns resultats tant òptims als assaigs com aquest mes de juliol. Només de pensar en l'intens setembre que ens espera, tant pel que fa actuacions com assaigs, se'm posa la pell de gallina. Per sort, ens queda tot l'agost de relax per agafar l'energia necessària per encarar el segon tram.

Bones vacances!

(Foto: Gemma Navarro)

No està tant lluny...

Ahir al vespre uns quants Capgrossos, la majoria convocats pel cap de pinyes, vam trobar-nos al local per assistir a la xerrada que en Roger va anomenar "sessió teòrica sobre el folre i les manilles de la torre de nou". Alguns de nosaltres, la setmana passada a l'escola de castells vam poder gaudir d'una primera pinzellada - tot i que no estava prevista - sobre la col·locació de la gent al mastonòntic castell. El dijous la cosa anava més en sèrio i una quantitat considerable de Capgrossos (segurament devíem ser més que algun dimarts) estàvem disposats a aprendre.

La veritat és que l'exposició clara i didàctica del nostre cap de pinyes va ser sorprenent. Crec que tots els presents a la xerrada vam aprendre quelcom. Vam veure vídeos de torres de nou, vam poder comprovar com es belluguen el folre i les manilles, vam veure quin és l'ordre de col·locació de la gent i com, en principi, treballem per fer-la nosaltres. Des d'aquí s'ha de felicitar a en Roger Bellavista tant per la projecció d'imatges i vídeos que ens va oferir, com pel resultat global de l'experiència. A més de la sessió teòrica, vam fer una petita pràctica que també s'ha de valorar molt positivament.

A nivell personal, al moment de la projecció d'imatges, haig de ser sincera i dir que se'm va posar la pell de gallina. He vist unes quantes torres de nou al llarg d'aquests més de tretze anys que fa que m'arrossego per les places. Tot i això, mai abans havia tingut la sensació que la cosa podia anar en sèrio i que nosaltres ens podíem plantejar veritablement un castell així a curt termini. Sí, és cert que fa uns quants anys que li anem donant voltes al tema i que el gamma extra va sonant sovint al nostre inconscient. De totes maneres, mai abans havia tingut la sensació real de pensar: "ara toca". A més, quan veus els castells des de fora sempre semblen més fàcils. Si Minyons o Vilafranca et planten un dos de nou amb folre i manilles a la teva cara, dius: "uala!", però no et pares a pensar amb la feinada, el risc i els maldecaps per la gent que pren la decisió de treballar un castell així que això comporta. Tot i que portem mesos treballant-hi, fins ahir no vaig ser conscient que podem tornar a fer història més aviat del que ens pensem i que tampoc estem excessivament lluny de l'objectiu planificat per la tècnica.

Passant ja a la part pràctica, vaig trobar ben vist muntar el folre i les manilles a terra. Segurament, molts anàvem a posicions diferents a les que estarem a plaça. Alhora, però, les dues proves realitzades van servir per conscienciar-nos que la torre està a tocar. Segur que quan pugi tot el folre per primera vegada sobre la pinya, serà un merder i la coordinació assajada costarà de tornar a aconseguir, però crec que el pas d'ahir va ser una passa de gegant prèvia als assaigs que hem d'aconseguir les properes setmanes.

Malgrat l'eufòria col·lectiva que se'ns va desfermar a la majoria dels presents (jo inclosa), al mateix temps se'm va apoderar una sensació estranya. Tenim més o menys el folre i les manilles lligades. Qui més qui menys sap quin serà el seu lloc, però i la soca? Tenim clar que la soca és tant o més important que la gent que anirà al folre? Tenim clar que patiran com els que més i que han de ser persones bragades que estiguin acostumades a patir als castells folrats bàsics? Som prous per tenir una pinya que aguanti el folre i les manilles i, a més, que sobrin un parell de cordons de suport (ja compto que dos o tres cordons més seran de Vilafranca o Lleida, en el cas que intentem el castell per les Santes)?

Com molts sabeu, a mi no m'agrada tenir una política "per sistema" d'haver de confiar amb les altres colles per poder assolir els nostres objectius. És cert que poques vegades hem pogut fer castells de nou en solitari, però, en la meva opinió, l'èxit del gamma extra vindria per tenir una pinya que fes goig. I aquí és a on hem de posar tots els nostres esforços individualment.

Tot i aquest últim apunt, penso que enguany no podem acabar la temporada sense, com a mínim, intentar el dos de nou amb folre i manilles. Hem de tenir ganes i saber què comportaria tornar a fer història. La canalla, la gent de tronc i el folre i manilles estan motivats. Ara crec que falta donar un gran impuls a la gent de la pinya i fer-los sentir la part més important del castell. Des del meu punt de vista - tot i que parlo per intuïció - crec són la gran part important del castell i que, fins ara, ha estat la gran oblidada. Si tots els Capgrossos ens posem la camisa i si, a més d'això, aconseguim portar algun amic o company als assaigs, el somni pot ser blau.

Ens queda feina per fer, però no ho veig tant lluny. Podem sempre i quan tots hi siguem i ens ho creguem. Abans d'ahir no creia en el dos per les Santes, des d'ahir ja li sento sonar gralles. Si l'objectiu de la tècnica era acabar-nos de motivar i veure com no estem tant lluny del gamma extra, ho van aconseguir.

7 Capgrossos a Valls.

Anys enrere es donava el tret de sortida oficial de la temporada per Sant Joan. Fa uns quants anys ja no és així, però la diada segueix sent de referència pel món casteller. Enguany ja s'havien fet castells de nou per part de les quatre colles, però una actuació a la Plaça del Blat sempre té aquell alicient extra que genera expectació. Ahir, set Capgrossos estàvem a la capital de l'Alt Camp veient un espectacle de castells. Una diada amb bons resultats per part de les dues colles. Mentre que la Colla Vella carregava el tres de nou amb folre, descarregava un titànic quatre de nou amb folre i completava el dos de vuit amb folre i el pilar de sis, la Joves assolia tres construccions que encara no havia portat a plaça durant aquest 2010: el cinc de vuit, el tres de nou amb folre i el dos de vuit amb folre.

És lògic que després de la revetlla de Sant Joan que, qui més qui menys allarga la nit, costi agafar el cotxe, costi fer 200 quilòmetres i costi aguantar dues hores sota un sol de justícia a la Plaça del Blat. Tenint en compte la distància que separa Mataró de Valls, tot i que set sigui un nombre considerable de gent, podem dir que ja som normals? Ja no som aquells motivats que, anessis a l'actuació que anessis, te'ls trobaves junts amb samarretes de la Colla, gairebé podent fer un pilar de quatre en solitari de la gentada que podíem arribar a mobilitzar? Ja no som aquells "pesats" que, per alguns, érem la quarta colla no convidada oficialment a l'actuació?

Allò extrany no és el que fem ara (que quan no tenim castells ens quedem amb la família a casa o fent activitats que no tenen res a veure amb els castells), sinó allò que havíem arribat a fer anys enrere. Recordo, segurament com a cas més extrem, l'actuació de Santa Úrsula de l'any 2000 on els mateixos Capgrossos vam muntar un autobus per anar a Valls (i això que sempre, com a Colla, hem tingut la tendència a verdejar!). Més difícil seria quantificar els Capgrossos que ens hem pogut reunir per Sant Fèlix, tot i que crec que podríem haver arribat a ser més d'una seixantena de persones (dinars a Can Pau Xic on sols omplíem el restaurant).

Segurament aquest canvi de tendència ve donat per una suma de factors particulars. Les persones que acostumaven a anar a actuacions s'han casat, tenen fills, a la parella no li agraden en excés els castells, els nens encara són petits per aguantar quiets tanta estona al sol, etc. Alhora, a nivell més general, crec que ja no tenim la il·lusió del principi, ja no tenim aquella necessitat d'aprendre dels altres. Som prou bons per fer els nostres castells sense haver d'anar a altres places a aprendre de les grans. Tot i que ha entrat bastanta gent nova, no hem transmès aquella cultura d'anar per les places i, de vegades, crec que tampoc hem sabut extendre aquella cultura de la humilitat que ens havia caracteritzat anys enrere.

Amb tot això no proclamo que tornem a ser els motivats de fa deu anys. Aquest escrit tan sols és una reflexió que vaig fer-me ahir durant l'actuació a Valls. Aquells que critiquen tant la manera de fer de les Colles de Valls - imprudents, suicides i no sé quantes bestieses han arribat a dir d'ells - potser els aniria bé que tornéssim a fer les quedades per anar a veure actuacions. Així, podrien comprovar en primera persona que hi ha coses que no són res més que mites. Per molts castells que haguem fet i per molts que n'haguem vist, crec que mai en sabrem prou.

Tot i que només sigui una hipòtesis sense fonament científic, crec que com més coneixement tinguem de la realitat i de la història, més prudents arribarem a ser amb els nostres comentaris. Veurem que la quantitat de grisos que separen el blanc i el negre és més gran del que mai hauríem pogut imaginar. Aquesta formulació no només és vàlida pels castells, crec.

Castells o futbol?

Durant la última junta vam debatre sobre la necessitat de fer un canvi del dia d'assaig de cara als partits de Champions que jugués el Barça. Després de parlar sobre el tema, es va valorar que fos el mateix cap de colla que prengués la decisió.

Per la meva banda, aquell dilluns, vaig exposar la meva opinió en contra del canvi dient que trobava molt greu haver de canviar (o eliminar) un assaig de dimarts per culpa del futbol. Segueixo pensant el mateix, no entenc com les persones poden quedar tant atretes per onze homes darrere una pilota. Sí, ja sé que entremig s'hi barregen temes identitaris, passions i mites. Reconec que a mi també m'agrada mirar el futbol, però no deixaré les meves responsabilitats per estar davant la televisió. En aquest cas, es va veure clarament com poca gent pensa com jo.

Vist el que va passar, i per molt que no m'agradi, possiblement el més sensat haurà de ser fer un canvi de dia de cara al partit de semifinals. El dimarts va ser un assaig tant trist, que tan sols vam poder fer el tres de sis net, el quatre de sis net i un pilar de quatre (o un pilar de sis fins a la quarta, com diria en Lluís) a la mitja part. Mentre es jugava el partit, uns quants dels que estàvem al local es trobaven al bar. Pocs minuts abans de les deu, ja havíem acabat l'assaig i pràcticament tots van marxar corrents al bar. Sant Jordi és a tocar i el més calent està a l'aigüera.

El debat que ens hauríem de plantejar és: coherència amb nosaltres mateixos o sentit pràctic? El dimarts el cap de colla va decidir coherència, però vam poder veure com no servia de res estar passant l'estona al local quan ni els pocs que hi érem estàvem motivats. És trist haver-ho de dir, però estic segura que de cara a properes ocasions, els assaigs que caiguin amb partits de futbol (del Barça) importants, es suspendran (o es canviaran de dia).

Vull deixar clar que la meva opinió seria la mateixa si l'Espanyol hagués arribat a on està el Barça. Per mi, el futbol no és cap passió. M'aporta poca cosa. Entenc que hi hagi gent que pensi diferent. Tothom es lliure de fer el que vulgui, però això no treu que em decepcionés. I bastant.

Sobre la camisa

Fa una setmana que pel Facebook m'han convidat a afegir-me a un grup que es diu: "Sortir de festa amb la camisa de castells". Evidentment, i sense pensar-m'ho, he rebutjat la invitació.

La camisa és part de la indumentària castellera, potser la més important perquè ens diferencia entre les diferents formacions. Per mi és un honor i un orgull poder vestir amb la camisa blau marí i representar els Capgrossos arreu de les poblacions on actuem. La camisa és un símbol important i per això sovint la tracto més bé que qualsevol altra peça de roba que tinc guardada a l'armari (me mare n'és testimoni). Quan porto la camisa, a més de ser jo, sóc conscient que estic representant a la Colla.

A la descripció del grup abans esmentat, expliquen que els agrada sortir de festa amb la camisa per lluir l'escut. Fins aquí ho trobo bé, a mi també m'agrada lluir-lo. De totes maneres, em venen al cap unes quantes imatges (no són poques) que personalment considero penoses. Per mi no és un orgull, sinó una vergonya veure membres d'alguna colla amb la camisa posada tots beguts, amb la camisa tacada d'alcohol i desbotonada, en algunes ocasions fins i tot sense sabates (perquè les han perdut!), amb la camisa cremada per haver passat per sota un correfoc amb ella o directament fent la croqueta revolcant-se pel terra.

És cert que el gran gruix de castellers no donem aquesta imatge. Segurament amb una mà podríem comptar les persones que ho fan. Tot i així, sí que és cert que per culpa d'uns pocs associem un seguit de colles com a "borratxes" o "fiesteras" en sentit despectiu.

No sóc ningú per dir què ha de fer cada casteller ni com ha d'anar quan surt de festa, però sí que dic clarament que la imatge abans descrita la trobo lamentable (sóc conscient que he posat els exemples més límits). Si mai em trobés un capgròs en aquella situació, segurament no em faria gens de gràcia. No per ell (tothom és lliure), sinó per l'associació que es podria fer: un casteller està donant una imatge trista, per tant, els Capgrossos són uns degenerats.

Potser sóc massa conservadora, però per mi és una sort no haver-me trobat amb alguna d'aquestes situacions amb gent de la Colla (i que duri!).

El Caire

Qui menys qui menys volia anar al Caire. I és que viatges així no apareixen cada dia. Parlaves amb la gent i, malgrat que durant poques hores va ser oficial, tothom s'hi veia. A poques persones havia sentit dir que la feina era un impediment per anar de viatge (renoi, jo també vull treballar a empreses com les vostres!) i en moltes ocasions tothom intentava justificar la seva importància per ser una de les 100 persones que la tècnica - en cas d'omplir places - havia d'escollir. Per sort, al final tot ha estat fum. Ens quedem a Mataró. Per mi, la millor opció donades les condicions.

En primer lloc per la manera com havíem d'anar a actuar. Sí, anar a Egipte "per la gorra" és un privilegi, però recordem que hi anàvem per fer castells en un casament. Els castells no són això. Si volem ser ambaixadors d'aquest símbol de cultura catalana arreu del món, penso que ho hauríem de fer en el marc més similar al que serien les nostres festes majors (execució pública, gent present, marc festiu, etc.). A més, si no recordo malament, fa uns quants anys a l'assemblea es va votar en contra de fer actuacions mercenàries. Aquesta ho era.

En segon lloc, els castells són una activitat on tothom pot tenir el seu lloc, independentment de les condicions, econòmiques, físiques o d'edat. Ja sabem que això és la teoria. Tanmateix, crec que hagués estat conflictiu i contraproduent haver d'excloure a gent de la convocatòria. El viatge podria comportar malestar i disconformitat després de conèixer la decisió de la tècnica. Com diuen en castellà, en aquest moment "el horno no está para bollos". Ens hauríem de plantejar el creixement a nivell de persones i no pas el decreixement i les emprenyades internes de cara al futur. Segurament el viatge, amb les condicions que tenia i les restriccions que comportava, hagués estat un focus de tensió.

En tercer lloc, un altre dels motius del meu escepticisme respecte la sortida és la precipitació de l'esdeveniment. Crec que un viatge d'aquestes magnituds ha d'estar organitzat i planificat a consciència, donant un marge de meditació més àmplia als castellers (en quinze dies ens havíem de plantar a l'Àfrica!).

A més, parlant ja a un nivell més general i no centrant-me en la proposta concreta del Caire, crec que ens hauríem d'acostumar que fer un viatge no ha de ser una efemèride obligatòria. Personalment considero que si ens surt l'opció, és una bona manera de fer colla. Alhora, però, penso que trobar un lloc a on anar a viatge no ha de ser un objectiu prioritari de la junta. Desconec si és una intuïció meva o és una cosa certa, però sí que veig que a l'ambient hi ha la necessitat d'haver de marxar a fora per fer castells.

És d'agraïr que hi hagi persones que es moguin perquè la Colla pugui fer de tant en tant alguna sortida a l'estranger, això no ho vull posar en dubte.

En aquesta ocasió, per sort, no hem anat a Egipte i algunes crítiques ja no podran ser tant dures. Malgrat això, de ben segur que serà un dels temes estrella de l'assemblea.

I ara, què?

Al dinar de la diada, entre cervesa i cervesa, es parlava de nous castells. Es deia de mirar amunt, més enllà del que fins ara hem aconseguit a plaça. Espontàniament - i extraoficialment - s'estaven creant les alineacions d'estructures com el tres de nou amb folre i agulla (compte, que només en portem un de vuit i ja ens aventurem!) o el dos de nou amb folre i manilles (amb aquesta torre que tenim, podem fer de tot!). M'agrada veure la gent engrescada. Les converses eren fruit del moment, d'acord.

Tant de bo la temporada que ve ens puguem plantejar aquests nous reptes. De totes maneres, falta molt. Les vacances són molt llargues i ens haurem d'esperar fins l'assemblea per conèixer quines són les intencions de la tècnica. Després vindran els típics problemes: "que si fa fred", "que si jo t'havia dit que aquest any m'ho prendria amb més calma", "que si ja tinc una edat per anar a segons quin lloc", "que si ja no serveixo". Vaja, en sintonia amb la imatge que donem des de fora, tornaran els discursos de la llagrimeta.

Però bé, la veritat és que no volia parlar d'això. La meva intenció era posar una mica de seny. Sí que som bons, sí que tenim una canalla que val un imperi, sí que tenim un tronc que treballa de valent, sí que tenim persones a la pinya disposades a patir als assaigs de dimarts. Som prous? No vull aigualir la festa a ningú, però la veritat és que quan vaig veure algunes fotos del quatre de nou amb folre de Vilafranca se'm va posar la pell de gallina. Realment érem prou gent per tirar aquell castell? La resposta és rotunda: no. Personalment no en vaig ser conscient fins que em van arribar les imatges.

Està claríssim que aquell dia tocava intentar-lo (i descarregar-lo, evidentment), però podem anar per les places esperant que la resta de les colles ens ajudin a tancar les pinyes? És cert que totes ho fan i nosaltres no som de les que més abusem. A mi no m'agrada gens donar aquesta imatge. Una cosa és que es posin al cordó de seguretat i l'altra que pràcticament ens muntin la pinya. Si ens plantegem nous reptes és perquè els que fins ara havíem assolit els teníem apamats (a tots els nivells, la pinya n'és un).

Per altra banda, i no menys important, hem de recordar que enguany només hem fet un quatre de nou amb folre. Per tant, sí que hem de mirar amunt i hem de tenir ganes d'afrontar noves fites, però també hem de ser realistes i intentar no caure en els mateixos errors que en temporades anteriors. Si assagem castells de gamma extra, fem-ho amb discreció. No cal que tot el món casteller se n'entri i a l'hora de la veritat ens caguem. Si assagem castells de gamma extra, fem-ho sense obviar la dificultat d'altres castells inferiors. Si assagem castells de gamma extra, intentem motivar a nous castellers per fer unes proves amb mínimes condicions sense destrossar les esquenes de la nostra soca.

Vull fer un pas endavant, però veig que abans hem de polir unes quantes mancances que ens poden condicionar. En primer lloc, hauríem de consolidar el quatre de nou i, en segon lloc, arribar a ser, almenys, entre una cinquantena i un centenar més de camises.

Estic d'acord en assajar nous castells, sempre que haguem assolit allò bàsic No només a nivell de construccions, sinó també a nivell de camises.

Ara toca descansar, ja ens atabalarem d'aquí a tres mesos.
Bones vacances castelleres, Capgrossos!

(Fotos 4 de 9 amb folre a Vilafranca: Imma Dorda)

Bé, bé, bé!

Poques persones hauran acabat la temporada amb mal regust de boca. Tot i que el pilar de sis de Vilafranca només ens quedés carregat, la majoria vam sortir amb un somriure d'orella a orella de la Plaça de la Vila. Aquella actuació ens compensava el tram dur (i inesperat) que vam patir després de vacances. Amb els números a la mà, la temporada 2008 vam fer millors castells (almenys quantitativament). Vam descarregar 8 castells de nou (vam carregar-ne un més) i vam completar-ne 19 de vuit i mig (més un de carregat). Aquest any no hem arribat a aquestes xifres; hem descarregat 5 castells de nou i 14 de vuit i mig.

El 2008 vam fer una temporada de més a menys. Tot i que els assaigs ens anaven de cara i féssim grans proves de castells de gamma extra, el ridícul amb el quatre de nou amb folre a la Plaça de Braus de Tarragona i les relliscades a Reus i Vilafranca amb el tres de nou amb folre van acabar deixant-nos a la majoria amb les espatlles amunt i decebuts. Teníem mala sort, no ens crèiem el nostre nivell o realment no érem tant bons com ens pensàvem?

Enguany, en canvi, hem anat de menys a més, obrint gamma gràcies als pilars i consolidant una estructura que, fins aquest any, semblava que fos impossible per nosaltres: el quatre de vuit amb el pilar. Tot i que les xifres no diguin el mateix i que enguany ho haguem passat malament, considero bastant més meritòria la temporada del 2009 que la del 2008. A més, quan acabes bé, et queda millor regust.

Dades positives no ens en falten: vam ser la primera colla en descarregar el quatre de vuit amb l'agulla i el pilar de set amb folre a plaça, som la única colla que, de moment, ha descarregat tots els castells de nou que ha portat a plaça, hem estat la segona colla que ha descarregat el 3 de 8 amb el pilar, després de quatre anys hem tornat a fer un castell de nou per la nostra diada. I segur que me'n deixo alguna de significativa.

Què més volem? No haver caigut a Argentona ni a l'assaig posterior i haver pogut portar a les places importants castells més alts. Tot i el cop dur que va representar (no volem caure mai, i menys amb un castell de vuit bàsic), vist amb certa distància temporal crec que ens ha anat bé a tots per madurar i donar-nos compte d'on estem. L'ensopegada ens ha donat l'esperança i confiança que necessitàvem (almenys a aquells que hi som sovint). Ens ha fet adonar-nos del què són els castells. Aquelles colles que tenen més de trenta anys segur que ja ho saben, nosaltres - a la nostra manera, també - però ens falta aquell orgull i aquella confiança en els nostres castellers. Dit d'altra manera, sovint semblem els màrtirs del món casteller. Falta creure'ns (sense arribar a ser prepotents) que estem a on estem perquè tenim el nivell, i que aquest nivell i capacitat no es perd en dues setmanes.

A ningú se li escapa que ho hem passat malament i, per molt que el cap de colla digués que no, alguns hem arribat a sentir vergonya (o almenys en el meu cas) a alguna actuació del segon tram de temporada. Personalment, quan anem per les places a tirar els castells més alts, em poso nerviosa i seria la primera de rebaixar plantejaments. Em fa ràbia que siguem com som, que amb una caiguda de 3 de 8 ens quedem espantats (també personalitzo) i no sabem reaccionar. És possible que si alguna altra colla ens hagués acompanyat, hauríem fet el cor fort. Qui sap!

Com deia, vaig passar vergonya a Esplugues. Després d'aquella actuació tenia ganes d'acabar la temporada. S'ha de tenir paciència, l'hem tingut, hem treballat i s'ha pogut constatar que tampoc estàvem tant malament. Al final, la vergonya s'ha convertit en orgull i unes setmanetes més de plaer no haguessin anat malament. La reflexió final de la temporada diria que està clara: ens falta orgull i casta.


Després d'aquesta valoració general, espero inspirar-me i poder escriure en breu quelcom millor..

*Se m'ha acabat fent la temporada curta, i això que després de 13 anys a la Colla ha he aconseguit no fallar a cap actuació aquest any. Tot un rècord!

L'Escola de Castells.

Dijous al vespre vaig acostar-me al local de la Jove de Tarragona. Tenia ganes de veure com tenien el pilar, però sobretot volia anar a fer el xafarder per saber en què consistia allò que ells anomenen l'Escola de Castells. La veritat és que vaig quedar bastant sorpresa.

Aquest assaig, que fan tots els dijous, consisteix en provar gent que habitualment no fa castells a plaça, però que li fa il·lusió i té ganes d'aprendre a pujar. Eren al voltant d'una quarentena de persones (em van dir que dijous eren pocs), la majoria joves. Van fer proves de castells de sis nets, proves de pilars de quatre i alguna altra prova amb pinya. Per curiositat vaig preguntar quins resultats donava l'Escola i si valia la pena invertir-hi tantes hores. Em van dir que enguany, gràcies a aquests assaigs de dijous, havien debutat a plaça sis persones (que no havien pujat mai) a castells de set. Déu ni dó. Deien, com és lògic, que no totes les persones que estaven allà acabarien sent castellers de tronc però que aquests assaigs també servien perquè molta gent del folre s'habitués a estar a les alçades, a tenir equilibri i confiança, a més d'aprendre a treballar autònomament sobre la pinya.

Nosaltres en els últims temps hem anat fent algunes accions tímides al respecte (assaig de final de temporada, dia blau, assaigs de dones), però estem a anys llum de tenir una quarentena de persones que, sense ser del tronc habitual, puguin aguantar un castell de sis net. Les propostes que hem fet nosaltres han servit per motivar a la gent, més que no pas per apostar decididament cap a una una possible obertura per aprendre a estar al tronc (i saber la duresa que això comporta) a la gent de la colla.

Alguns comentaran que ens els últims dos anys s'ha apostat per la renovació. Sí, és veritat que hi han hagut canvis notables al tronc, tant pel que fa a posicions com a noves incorporacions. Tanmateix, considero que no se'n pot fer bandera. Alguns d'aquests canvis han vingut obligats per lesions o baixes. Molts dels relleus s'han donat perquè han entrat a la colla gent que anteriorment havia portat una altra camisa que no era blau marí (Sergi, Meli, Cèlia, Ubach). Altres han vingut pel retorn d'antics castellers (Gelabert) i altres, després d'un temps inactiu d'activitat castellera, han tornat i han trobat el seu lloc al tronc (Sílvia i Castillo). Aquests últims, després de fer durant bastant temps d'sparrings, han aconseguit ser titulars.

Tot i els canvis, les veritables noves incorporacions al tronc es poden comptar amb una mà. És cert que s'ha anat (i en alguns casos encara s'està treballant) a gent nova (Viscas, Ferran Sans, Dani), però les exigències i les circumstàncies de la temporada han fet que no es puguin treballar més seriosament a aquestes persones. Entenc perfectament (i comparteixo) que el que la majoria volem és fer grans castells i això comporta treballar al màxim les persones que han de fer els castells més alts. Per tant, treballar gent inexperta és complicat, arriscat i sovint ens manca temps.

Crear una escola de castells és difícil perquè comporta sacrifici per part de les persones responsables del projecte. Alhora, ha de ser molt gratificant veure l'evolució de la gent que et ve a assajar sense saber enfilar-se a principis d'any, però veure que a finals de temporada estan capacitats per pujar a un castell de set o a un pilar de quatre. Segurament és una feina de formiga poc agraïda i que a la llarga pot donar fruits saborosos.

És cert que a l'assaig de canalla es poden fer proves per fer enfilar a gent no habitual, però també és veritat que l'objectiu principal de l'assaig és donar confiança als més petits amb les proves netes al terra. Si volguéssim crear nous castellers de tronc, potser no es tractaria de copiar el projecte de la Jove, però sí que estaria bé buscar una alternativa sòlida i apostar decidicament per fer més debuts durant l'any a les places de barri (això si volem parlar de renovacions i no de rotacions).

De la mateixa manera que ens estem posant les piles a marxes forçades a l'hora de fer activitats socials, estaria bé posar-nos les piles pel què fa a recanvis per no ofoscar-nos quan ens falli o vulgui plegar algú.

Sobre els pilars caminant.

Coincidint amb la Mercè, que és el dia on a Tarragona es fa la tradicional baixada del pilar des de l'antic ajuntament fins a l'actual, em diposo a fer una reflexió sobre els pilars caminant de les actuacions castelleres.

El pilar d'entrada a plaça és una construcció que a algunes actuacions dóna el tret de sortida a la diada i que, com el seu nom ens suggereix, hauria de fer-se tant bon punt les colles entren al lloc a on es faran els castells després d'una cercavila. És un pilar que acostuma a agradar sobretot als nens i al públic no entès, juntament amb els castells aixecats per sota o els que porten agulla. Hi ha places on es realitza i places on no. Desconec el motiu pel qual es fa, però sembla que sigui per la tradició o perquè la colla que actua d'amfitriona així ho indica.

A les diades importants de Mataró acostumem a fer el pilar caminant (un altre tema de polèmica seria si es diu pilar caminat o pilar caminant). No és curiós que el fem, sinó com el fem. Tal com el seu nom indica, el pilar d'entrada a plaça hauria de ser això: un pilar d'entrada. Malgrat això, nosaltres, els Capgrossos, venim en cercavila del local, entrem a plaça amb el Bequetero, ens enfaixem i fem veure que sortim per fer el pilar i tornar a entrar. No seria més lògic entrar directament amb el pilar quan s'acaba la cercavila? Suposo que sí. Personalment, eliminaria l'entrada a plaça a l'estil grup d'esplai amb el Bequetero, però sóc conscient que seria de les poques que recolzaria aquesta iniciativa. A més, encara que no m'agradi, sé que entrar cantant "...i 15!" ja es pot considerar una tradició i un distintiu nostre dins del món casteller.

De totes maneres, no som els únics que desafiem la lògica del pilar d'entrada. Quantes són les actuacions que abans de començar entre nosaltres anem preguntant: "avui hi ha pilar?". Són unes quantes les places que un cop hi som dins, sortim i fem el pilar. Aquest any, per posar uns quants exemples, ens hi hem trobat a Vilassar de Dalt, Sants o Sitges. Curiosament, a Valls, no fan pilars d'entrada. Les colles van en cercavila des dels seus respectius locals fins a la plaça del Blat on entren amb el toc d'entrada a plaça, però sense el pilar. Per què? A Vilafranca s'acostuma a fer una petita cercavila i entrar a la plaça més castellera amb el pilar caminant. Des de quan es fan els pilars d'entrada i per què es van inventar?

Són moltes les places a on es fan castells i moltes les formes d'entrar a plaça. Suposo que el pilar és una forma simbòlica d'anunciar que la diada està a punt de començar. Està clar que no hi ha una norma que digui quan toca fer el pilar caminant a les actuacions i quan no, però mai deixarà de ser-me curiós el fet d'estar a la plaça i haver-ne de sortir per fer el pilar. Quina xorrada, no?

Crisi, transició o ensopegada?

Aquesta és una temporada estranya. Des de bon principi, la tècnica havia anunciat per activa i per passiva que seria una temporada de transició on es treballarien canvis -molts obligats, no ho oblidem - a les estructures, sobretot a la del tres.

El pare dels castells va tardar en arribar. No el vam poder veure fins l'últim dia de maig a Manresa. Tot i els canvis, poc a poc aquesta estructura va anar a funcionant fins a convertir-se en una de les perles de la colla (l'altra era el pilar). Per Les Santes vam aconseguir un castell de nou en forma de tres. Un èxit que posava en dubte l'any de transició (a més, tenint en compte que juntament amb el castell de nou, havíem aconseguit tota la gamma de castells de vuit i el pilar). En aquest inici de segon tram, almenys momentàniament, sembla que les coses se'ns hagin torçat. Tot i aconseguir el tres de vuit a Sitges i a Sabadell, se'ns va resistir després de vuit anys a Argentona i a l'assaig vam ensopegar amb el tres de set net.

En aquests moments hi ha qui parla de crisi. Personalment no considero que la cosa estigui tant fotuda. Hem perdut el pilar i hem tingut una llenya inesperada. Ens agradaria que tots els objectius es complissin. No és així, però tampoc ens ha anat tant malament. No estem acostumats a fer clàssiques de vuit a mitjans de temporada ni a caure de castells al nostre abast. Tanmateix, no s'ha de fer un drama del que ha sigut (i esperem que només sigui) una escena de tota la temporada. Jo m'atreviria a parlar de crisi si la situació que estem vivint actualment s'allarga tot un any i veiem que tenim greus problemes per anar més enllà dels castells de vuit bàsics. A ningú li agrada caure, però quan fem castells ens exposem a aquest risc i de vegades sembla que no en siguem conscients.

Al mateix temps que s'ha de relativitzar la situació en què ens trobem, no podem de deixar de preguntar-nos què ens passa. Tant individualment com col·lectivament. Personalment, sóc conscient de quin moment em vaig començar a desmotivar. Potser algun dia en parlaré, però ara no ve al cas. Suposo que la meva situació, i la de molts de nosaltres, no és tant estranya. Els que portem anys anant a totes, necessitem respirar. Tot i que els castells siguin importants, hi ha vida més enllà de la faixa i la camisa. Això no seria un problema si els últims resultats ens haguessin acompanyat i si el defalliment no fos generalitzat sinó personal. Fins ara sempre hem mirat més amunt i ara veiem que mantenir-nos és més complicat del que ens havíem imaginat.

A nivell col·lectiu hi ha moltes coses a millorar, però que s'aconsegueixi no només (que també) depèn de la tècnica i de la junta, sinó de cadascú de nosaltres. Tècnicament ens ha fallat en dues ocasions el tres, però jo diria que, a banda dels problemes que ens pugui suposar aquesta estructura, hem d'anar endavant. S'ha d'intentar arreglar les deficiències que s'han generat, i saber mirar més enllà del tronc (que és la part visible). Tenim prou camises a l'assaig per fer bones proves? Som conscients del nivell de castells que estem fent? Hem perdut el respecte a segons quines construccions? Ens concentrem prou a cada prova que fem? Hi ha prou silenci a les proves netes? S'ha motivat a tota aquella gent que passant desapercebuda fa el que pot per venir a castells? Se'ns tracta com ens mereixem quan som pocs o quan no surten les coses com ens esperàvem? Ens mereixem que ens escridassin? Hem fet tot el que hem pogut per intentar captar gent nova jove? La llista podria seguir, però amb paraules i amb preguntes no s'arreglen els problemes.

Alguns esperen que sigui la tècnica qui tiri endavant la colla i altres que la colla animi a la tècnica. Fins ara -exceptuant moments puntuals - les coses ens han anat de cara. Fer castells amb els Capgrossos era guai i anar de gira per Catalunya o sortir a la televisió també.

Tant de bo que aquesta ensopegada que estem patint no passi a ser crisi. Ara és quan tots, independentment de la nostra responsabilitat, hem de donar el que la Colla ens ha regalat fins avui. Com diuen, el difícil no és arribar, sinó mantenir-se. Ens toca desmostrar-ho individualment, col·lectivament, sempre sense oblidar que fem castells perquè volem i no per obligació.

Sant Fèlix (IV). Pletòrica Colla Vella.

La colla que tancava les rondes era la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Es presentava a Vilafranca amb l’objectiu de descarregar tres castells de nou. A més, si l’actuació anava bé també intentarien el pilar de vuit amb folre i manilles. No sense treball, ho van aconseguir tot. Qui s’ho esperava fa tan sols quinze dies? Tres castells de nou, dos gammes extra i dos castells emmanillats. Tot descarregat.

El tres de nou amb folre va pujar bé, més parat que el del Catllar i un més treballat que el de l’Arboç. En segona ronda venia el seu primer gran objectiu: el dos de nou amb folre i manilles. El castell va anar d’una banda a l’altra. Fins a l’entrada del pis de sisens semblava que tindria poques garanties d’èxit. Després, però, es va assentar. La descarregada va tornar a ser d’aquelles èpiques. Un cop aconseguida la gran gesta, venia un altre repte: el quatre de nou amb folre. Tot i, en principi, ser un castell més fàcil, els castellers rosats no ho veien del tot clar. Veus repetien: “ja veuràs ara”. Tot i així, el castell va anar bé. En ronda de pilars, ja més tocant a l’hora de berenar que la de dinar, els de Pena van tornar a emmanillar Vilafranca. El folre i les manilles del pilar presentaven els mateixos problemes que en l’estructura de dos, ja que no es van parar fins a l’entrada del sisè. El bon treball de quart i quint van fer que l’espadat es descarregués. El primer pilar de vuit de l’any se’l va apuntar la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Un bon cop a l'estómac dels Castellers de Vilafranca.

A banda de l’alegria que em va suposar personalment veure tornar a descarregar el dos de nou amb folre i manilles per la Vella, em vaig alegrar per ells. Els tocava. Aquesta actuació ha d’haver servit per fer callar a moltes boques que no entenen què és la Vella i com es viuen els castells a Valls. Entenc que es tingui una altra visió dels castells i que prevalguin uns altres valors, però això no és un motiu per criticar-los sense fonaments. Es poden no compartir unes idees i unes maneres de fer, però s’han de respectar. No em crec que hi hagi castellers que volen caure quan fan castells. Tots correm un risc quan intentem construccions del nostre límit, el factor sort no existeix. Sembla, però, que no tothom ho entén.

I sí, a Vilafranca ens van tornar a demostrar que això són els castells i així es viuen a Valls. No sempre surten, però es viuen amb una intensitat superior. Poques persones haguessin cregut fa unes setmanes que els rosats brodarien aquesta actuació a finals d’agost. Per mi, van ser els grans protagonistes de la jornada. Van descarregar, igual que els Minyons, el programa que havien anunciat. En aquest cas, però, amb castells d’un nivell més alt.