Marcos Montes

Quan tinc alguna tarda lliure, m'agrada anar a la llibreria. M'agrada anar al Robafaves a passar la tarda i descobrir llibres. Fa una setmana, vaig fer-ho. Després de passejar-me i mirar diferents novel·les, vaig aturar-me quan vaig veure'n una que portava per títol Marcos Montes. Vaig veure que l'autor era un altre gran pilaner, en David Monteagudo. Haig de ser sincera i dir que coneixia el nom del seu primer èxit, però no m'havia motivat llegir-lo. Tampoc sabia que havia tornat a publicar. En aquest cas, però, vaig agafar la novel·la, vaig llegir la contraportada, em va semblar mínimament interessant el contingut i la vaig comprar.

Quan em parlen de Marcos Montes em venen al cap les Santes del 99. Sí, Marcos Montes va ser un gran pilaner de finals dels anys 90, un terç que clavava el pilar de set amb folre amb els Bordegassos. També havia sigut cap de colla de la formació del Garraf, però tot i això, malgrat que se'l pugui arribar a considerar un mite, quan em diuen el seu nom visualment no se m'apareix la seva cara, sinó el primer quatre de vuit amb l'agulla que van descarregar els de Vilanova (i això que en aquell moment el cap de colla groc era en Pere Guinovart). Va ser a Mataró i el van acompanyar del pilar de set amb folre. No sé perquè, però aquella actuació de les Santes la recordo més pels seus castells que pels nostres (Capgrossos vam descarregar el primer tres de vuit i la primera torre de vuit amb folre de la nostra història!). Marcos Montes, per mi, era un dels referents que tenien els de Vilanova. Suposo que el fet que els Bordegassos en els últims anys hagin patit una devallada important i que, per tant, s'hagi deixat de parlar d'ells amb regularitat, quan vaig tornar a veure el nom del mític pilaner, em vaig emocionar. Com passen els anys de ràpid, quants castells portem a les nostres esquenes i als nostres caps, i quantes històries hem viscut durant aquests anys al voltant dels castells!

Havent-me llegit amb només dos dies la novel·la (quan t'has acostumat a llegir assajos clàssics de la sociologia i l'antropologia, les novel·les les devores amb facilitat), puc dir que el llibre no el recordaré tant pel seu contingut, sinó pel que em va remoure quan vaig veure el seu títol. No m'ha emocionat ni m'he sentit atreta per la trama ni pels personatges. S'ha de dir que, tot i l'homenatge que fa Monteagudo a Montes, la història no té res a veure amb els castells ni amb la figura real, crec, del vilanoví. Tampoc ho esperava. Es tracta d'un llibre que passa a una mina, parla de la solitud, de les relacions amb les persones i del saber perdonar. No us l'explico, llegiu-lo i comentem-lo. Malgrat tot, m'ha fet gràcia veure com altres pilaners surten a la novel·la. Fede Gormaz, César Torrijos, Ramon Codinas són altres personatges que apareixen a la segona publicació de Monteagudo.

No serà un llibre que passarà a la història de la literatura, però s'ha de dir que es llegeix fàcil i per aquells que som castellers i coneixem els figures pilaners no podem evitar aquell somriure quan veiem escrits noms coneguts. Si voleu, us el deixo. Potser a vosaltres en podeu fer una altra valoració.