No va poder ser...

No va sortir. A més, ens vam quedar molt lluny. Encara que fos una possibilitat que hauríem d'haver contemplat, segurament pocs de nosaltres la teníem en compte. Després dels assaigs fets, havent posat sisens, quints i unes quantes vegades quarts al dos de nou amb folre i manilles, ens havíem arribat a creure que el somni de gamma extra podia ser nostre. Els castells són així i no sempre es pot demostrar a plaça el treball realitzat al local. Per sort, les noves tecnologies han ajudat a ensenyar a la gent que sí que hi havia un bon assaig previ. Sinó, moltes persones haurien pogut dir que no s'havia treballat suficientment. No posar dosos a un castell es pot arribar a considerar un fracàs. Abans de començar l'actuació, els nervis s'havien apoderat de cadascun de nosaltres, després de l'actuació (o almenys en el meu cas) la ràbia i la impotència eren els sentiments predominants. La ràbia d'haver-nos quedat tant lluny, la ràbia de no haver pogut tornar a repetir la construcció i la ràbia d'haver trencat el ritme d'una actuació que hauria pogut arribar a ser històrica. Per sort, ningú va prendre excessivament mal, que això és bo per poder passar unes Santes com calen.

La meva intenció no era parlar de l'intent que vam realitzar, sinó de les bones impressions que vaig tenir només a l'entrar a plaça. Aquest any m'ha tocat estar amb la canalla, així que no he pogut estar pendent del que passa. Tot i així, he de dir que quan es va tancar la pinya del tres de nou amb folre, vaig quedar admirada de la quantitat de camises i cares conegudes que s'havien posat a la nostra soca. Sí, els assaigs havien evidenciat que el món casteller s'havia entusiasmat amb el nostre possible intent de gamma extra. Però per mi, el més meritori va ser la resposta de molts dels aficionats castellers de Mataró. Una ciutat sense excessivament massa tradició castellera estava donant suport a la seva Colla. Personalment, se'm va posar la pell de gallina en veure tot ple de cares conegudes, no només a plaça – com van fent habitualment – sinó a les nostres pinyes, donant-nos ànims i volent participar, igual que nosaltres, al mastodòntic intent. És un orgull poder comptar amb aquesta afició, i que aquesta sàpiga respondre quan la necessitem. A veure si a la pròxima cita hi tornen. Una de les meves principals preocupacions d'aquest castell era la soca, però a plaça vaig veure que no m'havia de preocupar per la gent de baix. Eren molts, bons i amb ganes. Una gran combinació que no va ser suficient perquè el castell arribés a bon port.

A més d'això, havent passat més d'una setmana de l'actuació i havent reflexionat unes quantes vegades sobre el que va passar, crec que no podem donar les culpes a ningú en concret de l'intent ofert a plaça. Discrepo totalment quan en Lluís Feliu, el cap de colla, al dinar va dir que la culpa que el castell hagués caigut era seva. No. És cert que el més encertat hagués estat tirar-lo avall abans de sonar gralles, però d'aquí a fer-se l'únic responsable d'allò succeït crec que hi ha un abisme. No ens hem de martiritzar.

En acabat, tothom tenia clar que hi tornaríem al Concurs. Parlar de futur és arriscat. Espero que la nostra afició i la gent que vam arribar a mobilitzar per les Santes torni a fer-nos costat a principis d'octubre, que no sigui per ells que no el fem. No serà fàcil, Tarragona cau lluny. Ens queda molta feina, i no sé perquè, crec que serà difícil tornar-nos-hi a posar i aconseguir uns resultats tant òptims als assaigs com aquest mes de juliol. Només de pensar en l'intens setembre que ens espera, tant pel que fa actuacions com assaigs, se'm posa la pell de gallina. Per sort, ens queda tot l'agost de relax per agafar l'energia necessària per encarar el segon tram.

Bones vacances!

(Foto: Gemma Navarro)