dissabte, 19 de setembre de 2009

Crisi, transició o ensopegada?

Aquesta és una temporada estranya. Des de bon principi, la tècnica havia anunciat per activa i per passiva que seria una temporada de transició on es treballarien canvis -molts obligats, no ho oblidem - a les estructures, sobretot a la del tres.

El pare dels castells va tardar en arribar. No el vam poder veure fins l'últim dia de maig a Manresa. Tot i els canvis, poc a poc aquesta estructura va anar a funcionant fins a convertir-se en una de les perles de la colla (l'altra era el pilar). Per Les Santes vam aconseguir un castell de nou en forma de tres. Un èxit que posava en dubte l'any de transició (a més, tenint en compte que juntament amb el castell de nou, havíem aconseguit tota la gamma de castells de vuit i el pilar). En aquest inici de segon tram, almenys momentàniament, sembla que les coses se'ns hagin torçat. Tot i aconseguir el tres de vuit a Sitges i a Sabadell, se'ns va resistir després de vuit anys a Argentona i a l'assaig vam ensopegar amb el tres de set net.

En aquests moments hi ha qui parla de crisi. Personalment no considero que la cosa estigui tant fotuda. Hem perdut el pilar i hem tingut una llenya inesperada. Ens agradaria que tots els objectius es complissin. No és així, però tampoc ens ha anat tant malament. No estem acostumats a fer clàssiques de vuit a mitjans de temporada ni a caure de castells al nostre abast. Tanmateix, no s'ha de fer un drama del que ha sigut (i esperem que només sigui) una escena de tota la temporada. Jo m'atreviria a parlar de crisi si la situació que estem vivint actualment s'allarga tot un any i veiem que tenim greus problemes per anar més enllà dels castells de vuit bàsics. A ningú li agrada caure, però quan fem castells ens exposem a aquest risc i de vegades sembla que no en siguem conscients.

Al mateix temps que s'ha de relativitzar la situació en què ens trobem, no podem de deixar de preguntar-nos què ens passa. Tant individualment com col·lectivament. Personalment, sóc conscient de quin moment em vaig començar a desmotivar. Potser algun dia en parlaré, però ara no ve al cas. Suposo que la meva situació, i la de molts de nosaltres, no és tant estranya. Els que portem anys anant a totes, necessitem respirar. Tot i que els castells siguin importants, hi ha vida més enllà de la faixa i la camisa. Això no seria un problema si els últims resultats ens haguessin acompanyat i si el defalliment no fos generalitzat sinó personal. Fins ara sempre hem mirat més amunt i ara veiem que mantenir-nos és més complicat del que ens havíem imaginat.

A nivell col·lectiu hi ha moltes coses a millorar, però que s'aconsegueixi no només (que també) depèn de la tècnica i de la junta, sinó de cadascú de nosaltres. Tècnicament ens ha fallat en dues ocasions el tres, però jo diria que, a banda dels problemes que ens pugui suposar aquesta estructura, hem d'anar endavant. S'ha d'intentar arreglar les deficiències que s'han generat, i saber mirar més enllà del tronc (que és la part visible). Tenim prou camises a l'assaig per fer bones proves? Som conscients del nivell de castells que estem fent? Hem perdut el respecte a segons quines construccions? Ens concentrem prou a cada prova que fem? Hi ha prou silenci a les proves netes? S'ha motivat a tota aquella gent que passant desapercebuda fa el que pot per venir a castells? Se'ns tracta com ens mereixem quan som pocs o quan no surten les coses com ens esperàvem? Ens mereixem que ens escridassin? Hem fet tot el que hem pogut per intentar captar gent nova jove? La llista podria seguir, però amb paraules i amb preguntes no s'arreglen els problemes.

Alguns esperen que sigui la tècnica qui tiri endavant la colla i altres que la colla animi a la tècnica. Fins ara -exceptuant moments puntuals - les coses ens han anat de cara. Fer castells amb els Capgrossos era guai i anar de gira per Catalunya o sortir a la televisió també.

Tant de bo que aquesta ensopegada que estem patint no passi a ser crisi. Ara és quan tots, independentment de la nostra responsabilitat, hem de donar el que la Colla ens ha regalat fins avui. Com diuen, el difícil no és arribar, sinó mantenir-se. Ens toca desmostrar-ho individualment, col·lectivament, sempre sense oblidar que fem castells perquè volem i no per obligació.

1 comentari:

proba ha dit...

Crec que aquesta sensació l'hem tingut tots en algun moment i que a totes les colles passa en determinats moments.
Un dels problemes és que ens malacostumem a fer Pepinus (entenent-se castells de 9 i de gammma extra) i després no li donem cap mena d'importància a fer castells de 8...
En fi... com diri aquell: ànimus!!