Sant Fèlix (IV). Pletòrica Colla Vella.

La colla que tancava les rondes era la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Es presentava a Vilafranca amb l’objectiu de descarregar tres castells de nou. A més, si l’actuació anava bé també intentarien el pilar de vuit amb folre i manilles. No sense treball, ho van aconseguir tot. Qui s’ho esperava fa tan sols quinze dies? Tres castells de nou, dos gammes extra i dos castells emmanillats. Tot descarregat.

El tres de nou amb folre va pujar bé, més parat que el del Catllar i un més treballat que el de l’Arboç. En segona ronda venia el seu primer gran objectiu: el dos de nou amb folre i manilles. El castell va anar d’una banda a l’altra. Fins a l’entrada del pis de sisens semblava que tindria poques garanties d’èxit. Després, però, es va assentar. La descarregada va tornar a ser d’aquelles èpiques. Un cop aconseguida la gran gesta, venia un altre repte: el quatre de nou amb folre. Tot i, en principi, ser un castell més fàcil, els castellers rosats no ho veien del tot clar. Veus repetien: “ja veuràs ara”. Tot i així, el castell va anar bé. En ronda de pilars, ja més tocant a l’hora de berenar que la de dinar, els de Pena van tornar a emmanillar Vilafranca. El folre i les manilles del pilar presentaven els mateixos problemes que en l’estructura de dos, ja que no es van parar fins a l’entrada del sisè. El bon treball de quart i quint van fer que l’espadat es descarregués. El primer pilar de vuit de l’any se’l va apuntar la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Un bon cop a l'estómac dels Castellers de Vilafranca.

A banda de l’alegria que em va suposar personalment veure tornar a descarregar el dos de nou amb folre i manilles per la Vella, em vaig alegrar per ells. Els tocava. Aquesta actuació ha d’haver servit per fer callar a moltes boques que no entenen què és la Vella i com es viuen els castells a Valls. Entenc que es tingui una altra visió dels castells i que prevalguin uns altres valors, però això no és un motiu per criticar-los sense fonaments. Es poden no compartir unes idees i unes maneres de fer, però s’han de respectar. No em crec que hi hagi castellers que volen caure quan fan castells. Tots correm un risc quan intentem construccions del nostre límit, el factor sort no existeix. Sembla, però, que no tothom ho entén.

I sí, a Vilafranca ens van tornar a demostrar que això són els castells i així es viuen a Valls. No sempre surten, però es viuen amb una intensitat superior. Poques persones haguessin cregut fa unes setmanes que els rosats brodarien aquesta actuació a finals d’agost. Per mi, van ser els grans protagonistes de la jornada. Van descarregar, igual que els Minyons, el programa que havien anunciat. En aquest cas, però, amb castells d’un nivell més alt.