Anys enrere es donava el tret de sortida oficial de la temporada per Sant Joan. Fa uns quants anys ja no és així, però la diada segueix sent de referència pel món casteller. Enguany ja s'havien fet castells de nou per part de les quatre colles, però una actuació a la Plaça del Blat sempre té aquell alicient extra que genera expectació. Ahir, set Capgrossos estàvem a la capital de l'Alt Camp veient un espectacle de castells. Una diada amb bons resultats per part de les dues colles. Mentre que la Colla Vella carregava el tres de nou amb folre, descarregava un titànic quatre de nou amb folre i completava el dos de vuit amb folre i el pilar de sis, la Joves assolia tres construccions que encara no havia portat a plaça durant aquest 2010: el cinc de vuit, el tres de nou amb folre i el dos de vuit amb folre.
És lògic que després de la revetlla de Sant Joan que, qui més qui menys allarga la nit, costi agafar el cotxe, costi fer 200 quilòmetres i costi aguantar dues hores sota un sol de justícia a la Plaça del Blat. Tenint en compte la distància que separa Mataró de Valls, tot i que set sigui un nombre considerable de gent, podem dir que ja som normals? Ja no som aquells motivats que, anessis a l'actuació que anessis, te'ls trobaves junts amb samarretes de la Colla, gairebé podent fer un pilar de quatre en solitari de la gentada que podíem arribar a mobilitzar? Ja no som aquells "pesats" que, per alguns, érem la quarta colla no convidada oficialment a l'actuació?
Allò extrany no és el que fem ara (que quan no tenim castells ens quedem amb la família a casa o fent activitats que no tenen res a veure amb els castells), sinó allò que havíem arribat a fer anys enrere. Recordo, segurament com a cas més extrem, l'actuació de Santa Úrsula de l'any 2000 on els mateixos Capgrossos vam muntar un autobus per anar a Valls (i això que sempre, com a Colla, hem tingut la tendència a verdejar!). Més difícil seria quantificar els Capgrossos que ens hem pogut reunir per Sant Fèlix, tot i que crec que podríem haver arribat a ser més d'una seixantena de persones (dinars a Can Pau Xic on sols omplíem el restaurant).
Segurament aquest canvi de tendència ve donat per una suma de factors particulars. Les persones que acostumaven a anar a actuacions s'han casat, tenen fills, a la parella no li agraden en excés els castells, els nens encara són petits per aguantar quiets tanta estona al sol, etc. Alhora, a nivell més general, crec que ja no tenim la il·lusió del principi, ja no tenim aquella necessitat d'aprendre dels altres. Som prou bons per fer els nostres castells sense haver d'anar a altres places a aprendre de les grans. Tot i que ha entrat bastanta gent nova, no hem transmès aquella cultura d'anar per les places i, de vegades, crec que tampoc hem sabut extendre aquella cultura de la humilitat que ens havia caracteritzat anys enrere.
Amb tot això no proclamo que tornem a ser els motivats de fa deu anys. Aquest escrit tan sols és una reflexió que vaig fer-me ahir durant l'actuació a Valls. Aquells que critiquen tant la manera de fer de les Colles de Valls - imprudents, suicides i no sé quantes bestieses han arribat a dir d'ells - potser els aniria bé que tornéssim a fer les quedades per anar a veure actuacions. Així, podrien comprovar en primera persona que hi ha coses que no són res més que mites. Per molts castells que haguem fet i per molts que n'haguem vist, crec que mai en sabrem prou.
Tot i que només sigui una hipòtesis sense fonament científic, crec que com més coneixement tinguem de la realitat i de la història, més prudents arribarem a ser amb els nostres comentaris. Veurem que la quantitat de grisos que separen el blanc i el negre és més gran del que mai hauríem pogut imaginar. Aquesta formulació no només és vàlida pels castells, crec.
És lògic que després de la revetlla de Sant Joan que, qui més qui menys allarga la nit, costi agafar el cotxe, costi fer 200 quilòmetres i costi aguantar dues hores sota un sol de justícia a la Plaça del Blat. Tenint en compte la distància que separa Mataró de Valls, tot i que set sigui un nombre considerable de gent, podem dir que ja som normals? Ja no som aquells motivats que, anessis a l'actuació que anessis, te'ls trobaves junts amb samarretes de la Colla, gairebé podent fer un pilar de quatre en solitari de la gentada que podíem arribar a mobilitzar? Ja no som aquells "pesats" que, per alguns, érem la quarta colla no convidada oficialment a l'actuació?
Allò extrany no és el que fem ara (que quan no tenim castells ens quedem amb la família a casa o fent activitats que no tenen res a veure amb els castells), sinó allò que havíem arribat a fer anys enrere. Recordo, segurament com a cas més extrem, l'actuació de Santa Úrsula de l'any 2000 on els mateixos Capgrossos vam muntar un autobus per anar a Valls (i això que sempre, com a Colla, hem tingut la tendència a verdejar!). Més difícil seria quantificar els Capgrossos que ens hem pogut reunir per Sant Fèlix, tot i que crec que podríem haver arribat a ser més d'una seixantena de persones (dinars a Can Pau Xic on sols omplíem el restaurant).
Segurament aquest canvi de tendència ve donat per una suma de factors particulars. Les persones que acostumaven a anar a actuacions s'han casat, tenen fills, a la parella no li agraden en excés els castells, els nens encara són petits per aguantar quiets tanta estona al sol, etc. Alhora, a nivell més general, crec que ja no tenim la il·lusió del principi, ja no tenim aquella necessitat d'aprendre dels altres. Som prou bons per fer els nostres castells sense haver d'anar a altres places a aprendre de les grans. Tot i que ha entrat bastanta gent nova, no hem transmès aquella cultura d'anar per les places i, de vegades, crec que tampoc hem sabut extendre aquella cultura de la humilitat que ens havia caracteritzat anys enrere.
Amb tot això no proclamo que tornem a ser els motivats de fa deu anys. Aquest escrit tan sols és una reflexió que vaig fer-me ahir durant l'actuació a Valls. Aquells que critiquen tant la manera de fer de les Colles de Valls - imprudents, suicides i no sé quantes bestieses han arribat a dir d'ells - potser els aniria bé que tornéssim a fer les quedades per anar a veure actuacions. Així, podrien comprovar en primera persona que hi ha coses que no són res més que mites. Per molts castells que haguem fet i per molts que n'haguem vist, crec que mai en sabrem prou.
Tot i que només sigui una hipòtesis sense fonament científic, crec que com més coneixement tinguem de la realitat i de la història, més prudents arribarem a ser amb els nostres comentaris. Veurem que la quantitat de grisos que separen el blanc i el negre és més gran del que mai hauríem pogut imaginar. Aquesta formulació no només és vàlida pels castells, crec.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada