Les Santes (2): Vilafranca.

La segona colla a actuar van ser els Castellers de Vilafranca. La colla convidada més habitual de les Santes. Com la majoria de vosaltres sabeu, els verds no són una colla que em treguin la son, al contrari. Malgrat tot, se’ls ha de donar les gràcies una vegada més per venir a Mataró i intentar els màxims castells possibles. Diumenge, mentre que hi havia persones que em deien que Vilafranca havia fet el rídicul, que l’imperi verd estava en decadència i coses similars, jo – que de verda no tinc ni un pèl – els anava defensant pel paper que havien fet. Malgrat que els resultats no els acompanyessin, els castells anunciats - i intentats -eren per treure'ns el barret. Dignes, només, d'un parell o tres de diades clau del calendari casteller.

Tornant als resultats de l’actuació, desconec si havien treballat suficient les estructures de gamma extra com per poder-les tirar a plaça. A més, segurament si valorem l’estratègia d’actuació que van seguir, la podríem estar discutint unes quantes hores seguides. Aquí no m’hi posaré. El seu cap de colla ho va anunciar clarament: per les Santes anirien a fer dos castells de gamma extra, el dos i el quatre amb el pilar. A més, em va dir que a l’assaig també va anunciar el pilar de vuit amb folre i manilles. Així ho van fer.

Com he dit abans, desconec si havien treballat suficientment les construccions. El que sí que era evident, és que la pinya del quatre amb el pilar no era la que ens tenen acostumats per Sant Fèlix (és lògic, Mataró no és Vilafranca). El van desmuntar i tal com va dir en David Miret, van tenir sort de poder-lo defensar. A la repetició, per calmar nervis van intentar el tres de nou amb folre. Amb els castells que portaven en cartera, aquesta construcció no els havia de comportar pràcticament cap problema. Tot i així, de vegades estem infravalorant els castells bàsics de nou, que no deixen de ser grans castells. Va pujar tremoladís i va caure quan l’enxaneta iniciava la seva baixada. Ningú s’esperava aquesta caiguda. Segurament els nervis els van trair. En segona ronda van descarregar un insultant quatre de vuit amb el pilar. En tercera ronda van anar a totes a provar el dos de nou amb folre i manilles. Tot o res. S’ho van jugar i van perdre. Quan l’acotxadora remuntava el pis de dosos la mastondòntica construcció va acabar petant. No a nivell de folre i manilles com semblaria més lògic, sinó pel tronc. Van tancar la seva actuació amb el dos de vuit amb folre i el pilar de set amb folre.

Amb aquesta actuació, doncs, els Capgrossos per primera vegada a la nostra història – si no vaig errada - superàvem als Castellers de Vilafranca. Tot i així, ho vam fer perquè ells van fallar. Per tant, no ho considerarem com una victòria. Ho celebrarem – o almenys jo ho faré així – quan sigui per mèrits propis.

Aquesta actuació de Vilafranca ha servit per tornar a tocar de peus a terra. Ells no són Déu, els castells de gamma extra són molt, molt difícils i una petita errada pot marcar el destí fatal de la construcció. Al mateix temps, hem de tornar a saber valorar els castells bàsics de nou. Fins i tot a la colla que té més potencial per fer-los , els hi cau. Enguany als que van primers a tots els rànquings els hi ha caigut tant el quatre com el tres.

Fent una valoració global dels verds a Mataró, valoro molt positivament que vinguessin a la capital del Maresme a donar-ho tot. Segurament, el més fàcil hagués estat desistir. Després de la caiguda del tres, qualsevol colla hagués apostat per acabar l’actuació rebaixant pretensions. Ells no ho van fer. Desconec si ho van fer per ells (per guanyar) o per nosaltres (deixar a dalt de tot l’actuació de la nostra Festa Major). En tot cas, se'ls ha de felicitar. Si la diada de les Santes ha aconseguit tenir el ressó mediàtic que té, ha estat - en gran part - gràcies als castells que els verds, any rere any, han intentat a Mataró.

Personalment, valoro molt positivament (deixant de banda les caigudes) el paper que van fer els de Vilafranca a Mataró. Van voler donar-ho tot. Els hi va sortir creu, però de ben segur que els anirà bé per polir els detalls. La temporada és molt llarga i, per ells, pràcticament acaba de començar.

Les Santes (1): Capgrossos.

Em vaig aixecar nerviosa. Aquells nervis que any rere any se’m posen a la panxa el dia de la diada castellera de les Santes. Siguin quines siguin les pretensions castelleres. Al mateix temps, però, a diferència de l’últim any – que no tenia clar que féssim el tres de nou amb folre (no perquè ens caigués, sinó perquè pensava que el desmuntaríem i desistiríem) – tenia el pressentiment que faríem l’actuació fil per randa com s’havia anunciat divendres a assaig. Va ser així.

Vam obrir plaça amb un treballat cinc de vuit. Des de baix moltes vegades els castells es viuen diferent. És més, últimament ens estem acostumant que quan estem bé a baix, a dalt es treballen. El primer castell va ser una catedral en què hi va haver un moment d’indecisió per part de la nova acotxadora del dos. Només va ser això: un moment de dubtes per fer-nos patir a totes plegades. Finalment, descarregat. Pel que he pogut veure i sentir, va ser el nostre castell més parat del dia (i això que no ho estava).

A la segona ronda encaràvem el tercer tres de nou amb folre. Els dos últims els havíem hagut de treballar bastant. Aquest no va ser una excepció. Els nervis d’aquest tres – que a assaig el fem maquíssim – em sembla que no eren per aquesta construcció sinó per la que venia a continuació. Malgrat tot, sabíem que aquest tres s’havia de descarregar. I així es va fer. Molt treballat a la descarregada – sobretot a nivell de terços i quarts -, però un altre al sac. D’aquesta manera, doncs, juntament amb els Minyons de Terrassa, vam passar a ser la colla que més vegades ha descarregat la màxima construcció que, fins a dia d’avui, s’ha vist completada a plaça enguany.

En tercera ronda va venir el castell més important: el quatre de nou amb folre. De fet, personalment era un castell que fins dijous no vaig veure’l clar. Després d’aquell assaig, vaig canviar totalment de mentalitat perquè tenia coll avall que el faríem. Després d’un peu desmuntat va pujar amunt. Des del meu lloc, intuïa que era un quatre treballat, però en cap moment va passar-me pel cap que havia anat tant malament. Pensava que hi havia hagut els típics nervis d'aquest castell, però no s'havia desquadrat. Després de veure diferents fotografies des de diverses perspectives del quatre, encara no entenc com el vam descarregar. En tot cas, va ser així i, d’aquesta manera, tornàvem a fer el quatre de nou amb folre a la plaça Santa Anna de Mataró.

Vam tancar amb tres pilars de cinc. Dinar, festa i vacances. A partir de l’última setmana d’agost haurem de començar a treballar de nou. Els castells els tenim, ara falta deixar els nervis tancats a l’armari d’una vegada per totes, fer-los parats, repetir aquesta actuació i treballar per millorar-la. Perquè tal com em va dir algú de camisa rosada a plaça: “de la mateixa manera que s’aguanten, cauen. No vull dir que no els tingueu, però porteu massa castells al límit i arriba un dia que cauen”. Espero, suposo que igual que totes, que al segon tram els castells vagin més parats. El problema és que això no es tria. Tanmateix, hem estat demostrant que els Capgrossos, quan cal, també sabem defensar els castells.

Bones Santes!

Premià de Mar.

Una hora i mitja d’actuació. Dues colles. Descarreguem els dos nostres millors castells que hem fet aquesta temporada. Fem el pilar al balcó, els grallers toquen un parell o tres de cançons i marxem a casa a dinar. A les dues ja tornem a estar a Mataró. És una d’aquelles actuacions que s’agraeixen perquè s’han vist molt bons castells, ha estat una actuació al costat de casa, al costat d'una colla històrica que sempre he admirat, la plaça estava plena i el ritme d’actuació ha estat impecable. Tot i tenir totes aquestes condicions favorables en cara, arribo a casa i no em dóna la sensació que haguem fet la segona millor actuació d’aquesta temporada.

Amb el temps, la Plaça de la Vila de Premià de Mar l’hem convertit en una de les places més importants de la comarca. Ja fa anys que, si no plou, anem a portar els millors castells que portem treballats. Aquest any, per segona vegada a la història del poble, es va veure descarregat un castell de nou, el tres. A més, vam fer la millor actuació. Fa dos anys havíem fet un castell de nou, però no l’havíem acompanyat de la catedral.

Malgrat fer una molt bona actuació, amb un cinc molt maco pràcticament a tots els pisos i un tres de nou amb folre que, pel què deien, es va treballar al més pur estil vallenc, vaig sortir de plaça amb la impressió que no havíem fet res. Satisfeta, sí, molt. Però tornant amb tren jo mateixa m’anava dient per dintre: “hem fet el tres de nou amb folre i el cinc de vuit i tornes a casa pràcticament amb els mateixos ànims i la mateixa eufòria que la setmana passada quan vam actuar a Arenys”. Al mateix temps, anava pensant si era cosa meva o la resta de companys també ho havien viscut així. Vaig acabar pensant que era cosa meva, però que la resta de gent tampoc no estava massa lluny de la meva situació emocional. Al tren, uns parlaven de què dinarien, uns altres parlaven dels seus néts i d’altres, sense parlar, miraven la gent que s’estava banyant a la platja. Al meu voltant ningú parlava de castells! Era casualitat?

Per dintre seguia pensant que potser és que ja no valorem prou el tres i el cinc. Com que els veiem a l’abast – encara que les dues vegades que hem portat el tres a plaça hem suat de valent -, ja no els hi donem la importància que haurien de tenir. És això? O potser és que totes esperàvem que el quatre de nou amb folre estaria a punt i el podríem haver intentat a Premià? En tot cas,era evident que el quatre de nou encara no estava a punt. Potser per aquest petit desànim de no poder tenir el nostre castell límit a punt (és culpa de tots i de ningú), no vam (vaig) saber disfrutar i valorar l'actuació feta a Premià.

Vam actuar amb els Xiquets de Tarragona. Els matalassers van portar molt poques camises i això va condicionar la seva actuació. Havia sentit que si arrossegaven gent, intentarien el seu castell insígnia: el tres de vuit. A més, pensava que després d’haver-se de suspendre l’actuació d’Altafulla per culpa de la pluja, pujarien amb ganes de fer quelcom més. Falta un mes per Sant Magí i als ratllats els queden poques oportunitats per estrenar el dos de vuit amb folre abans de la Festa Major petita de Tarragona. Finalment, els del carrer Santa Anna van haver de conformar-se amb el dos de set com a màxim castell. Encara que m’hagués agradat poder veure a la nostra comarca uns castells més alts per part dels Xiquets, em va agradar que rebaixessin pretensions i intentessin castells consolidats, que no els havien de suposar cap problema, perquè no tenien la gent suficient per poder intentar quelcom més. Per mi això els honora. No tothom ho sap fer.

Pel què fa als Capgrossos, ara toca assajar per fer una actuació de Santes com ens mereixem.

El quatre encara no és impossible!

Esparreguera.

Esparreguera és una de les places on m’agrada actuar. Entre altres actuacions, és una d’aquelles que al principi de temporada quan ens donen el calendari busco si hi és o no. Encara que la plaça sigui molt calorosa i que any rere any arribem a les tantes de la nit a Mataró, em segueix agradant la plaça.

Aquest any hi hem actuat com a colla gran. Tot un honor, la veritat. Les ganes de fer castells grans hi eren. Als assaigs feia dies que s’anava rumorejant poder fer el tres de nou amb folre dissabte a la tarda. Per decisions tècniques – suposo que perquè el quatre de nou amb folre encara no estava a punt per intentar-lo abans de les Santes -, aquest castell de nou es va descartar. Em va fer certa ràbia que només s’anunciés el què els companys de la Jove de Tarragona anomenen vulgarment la “trileta”. És a dir, tres de vuit, dos de vuit amb folre i quatre de vuit. Pensava que Esparreguera es mereixia, almenys, el cinc de vuit. Però ja se sap, no es pot anar sempre a totes. Els castells anunciats a última hora, encara que de vegades sembla que els hi hàgim perdut el respecte, són grans castells.

Sense haver tingut massa temps per dinar, vam anar al local pràcticament corrents. Una bona caminada des de casa, per cert. Després d’una estona al bus, arribem a Esparreguera i comencen a caure gotes. Moltes gotes, sense parar. El cel no era blau, era negre. Mal presagi per una actuació. Un cop mullats i a plaça, ens diuen que hem d’anar a l’Escorxador. Els Castellers d’Esparreguera – igual que nosaltres – també tenen el local allà. Arribem i es decideix fer l’actuació. Un espai massa petit per tres colles. Els Castellers d’Esparreguera fan la seva millor actuació de la temporada completant el cinc de set i el quatre de set amb el pilar com a castells més destacats. Els Castellers de Barcelona carreguen el tres de vuit i completen el dos de set. Mentre que nosaltres ens conformem – bases del Concurs a la mà – a fer l’actuació més discreta (tot i actuar com a colla gran): cinc de set, quatre de set amb el pilar i quatre de set.

I sí, com he dit abans era de les que creia que havíem d’anar a la població del Baix Llobregat a fer els millors castells possibles. Vistes les adversitats metereològiques i les condicions com havíem d’actuar, però, encara que acabés – com tots – molt agoviada, vaig sortir satisfeta d’haver rebaixat pretensions. Deixar els castells de vuit per un dia i completar una diada de tràmit. Una diada que potser no s’hagués hagut de fer tenint en compte el poc espai que disposàvem per actuar. Potser ara tocaria valorar si cal fer castells en cas de pluja quan no es té un espai suficientment ampli per poder actuar.

Tot i els punts negatius de la jornada, cal felicitar als Castellers d’Esparreguera per l’actuació aconseguida i el xeflis que any rere any ens preparen. És una tonteria però s’agraeix moltíssim.

L'origen dels castells.

Ahir al programa Mirant Amunt de Mataró Ràdio vam tenir la possibilitat de parlar uns minuts – potser massa pocs per la importància del tema – amb en Joan Bofarull dels Xiquets de Reus. Ell, el passat 2007 va rebre el premi l’ “Esperidió” que atorgaven per tercera vegada els Amics de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona per un assaig sobre el fet casteller. En Joan és una persona que des de fa anys està interessat en estudiar els orígens dels castells.

Al llibre explica els paral·lelismes que hi ha entre els castells que alcem avui i les diferents moixigangues que hi ha a les terres de València. Com el nom de la publicació indica, tracta dos temes claus. El primer sobre la història del Ball de Valencians fins al naixement dels castells. I el segon, l'anàlisi tècnica de les principals diferències que ens trobem entre les construccions de les moixigangues del País Valencià, les moxigangues religioses catalanes, el ball de valencians, els acròbates del Magreb i els castells.

En Joan va iniciar-se a estudiar sobre el món del naixement dels castells després d’un viatge a València. Allà va veure com les moixigangues – entre elles, la d’Algemesí, – tenien una sèrie d’elements que es podrien relacionar amb els castells. Només amb l’observació no era vàlida fer una teoria, i és per això que, a més de seguir en contacte amb diferents colles del País Valencià, va fer una recerca exhaustiva de documents que parlessin sobre el tema. Després de tot aquest procés, i sense tenir-ho prèviament pensat, es va posar a escriure. Finalment, aquest document de recerca va acabar sent l’any passat el guanyador del premi l’ ”Esperidió”.

Com a historiador que ha publicat un llibre científic amb una hipòtesi concreta sobre com van néixer els castells, ens vam disposar a preguntar-li sobre què en pensava de les afirmacions que havia fet el nostre regidor, el senyor Ferrando. A Reus també havia arribat la versió de l’origen dels castells segons el regidor del Partit Popular de Mataró. El reusenc ens comentava que abans que hi hagués un estudi científic sobre l’origen dels castells, hi havia molta literatura popular que donava un naixement divers als castells.

Analitzant més a fons les paraules de Ferrando, Bofarull ens comentava la combinació curiosa que havia fet el nostre regidor. Per una banda, no trobava estrany que parlés dels ibers com a creadors dels castells, ja ho havia sentit a parlar. Tanmateix, ell no havia trobat cap document que ho demostrés. Per altra banda, sobre la teoria de l’origen militar, va comentar que s’agafava una mica en pinces. De fet, durant una guerra no surt rendible que els militars s’enfilin uns sobre els altres, ja que quan els toqués lluitar estarien cansats. A més, comenta que en les guerres de l’antiguitat es passaven moltes hores observant per intentar veure a l’enemic. És per aquest motiu que Bofarull considera més lògic que els guerrers fessin torres amb pedres i no amb persones. Tot i refusar la hipòtesis del regidor mataroní, el reusenc va concloure dient que no és estrany que apareguin teories com aquesta ja que l’origen de les nostres construccions és una cosa poc estudiada.

Ens agradaria haver pogut parlar una estona més llarga sobre història, però el programa - de moment - té una durada limitada. En tot cas l'entrevista ens va servir per conèixer més a fons la seva publicació.

El llibre l’ ”Origen dels castells. Anàlisi històrica i tècnica” ens pot servir a tots plegats per conèixer més a fons d’on ve aquesta activitat que ens omple tantes hores durant l’any des d’una visió purament científica. Malgrat haver-lo fullejat per sobre, encara no me l’he llegit en detall. Espero que durant aquestes vacances d’estiu tingui la oportunitat per fer-ho.

Reus i els Xiquets.

Una d’aquelles Festes Majors que val la pena anar a veure, almenys una vegada a la vida, és la Festa Major de Reus, Sant Pere. Personalment hi he anat uns quants anys perquè és una de les festes d’estiu que, en la seva globalitat, més m’agraden. Tant per la quantitat d’actes que es fan com per la qualitat. Moltes vegades s’ha dit que a la gent de Reus no els agraden massa els castells, que els hi agraden més els gegants i la resta de comparses de la ciutat (que no són poques!).

I és que després d’haver passat el cap de setmana allà, he vist com els reusencs valoren la colla de la ciutat, però els valoren com a una comparsa més. Els agrada més l’espectacle casteller que no pas una actuació com a tal. Ho explico – si algú de Reus ho llegeix, que no es molesti, són impressions que vaig tenir dissabte, i que ja havia tingut amb anterioritat altres anys – perquè vaig quedar bastant sorpresa amb l’anada a completes de dissabte a la tarda i l’actuació de lluïment de diumenge.

Dissabte, les comparses i les autoritats de la ciutat van anar a la Prioral de Sant Pere a fer les solemnes completes. Abans, però, a la plaça del Mercadal els Xiquets ens van oferir dos castells. El públic pràcticament no es va immutar. La resta de les figures de la ciutat simultàniament també anaven fent els seus balls. Em va sorprendre la indiferència del públic – que no era poc – al veure els castells dels avellanes, mentre que pràcticament embogien veient ballar el Lleó.

Més tard, a la tornada de completes, els Xiquets van oferir, com ja és tradició, el pilar caminant des de la Prioral de Sant Pere fins a l’Ajuntament. La velocitat del pilar va ser espectacular. I aquest cop, sí. Els reusencs efusivament van aplaudir els soferts Xiquets, que van aconseguir fer arribar el pilar a l’Ajuntament gairebé corrent. L’endemà es va tornar a viure una situació curiosa.

El dia de Sant Pere al matí, després de la tronada, totes les comparses i figures ofereixen els seus balls a la ciutat. La Plaça del Mercadal, tot i no estar plena perquè això és pràcticament impossible, val a dir que hi havia una quantitat notable de gent. Els últims en oferir l’espectacle van ser els Xiquets amb la seva actuació. I va ser espectacular com en pràcticament cinc minuts el Mercadal es va buidar. A la segona ronda a plaça només quedaven Xiquets, familiars i amics.

Coneixia la relació entre els reusencs i els Xiquets de Reus perquè he passat bastant temps a la capital del Baix Camp. Tot i això, encara quedo sorpresa cada vegada que estic a Reus de la relació que hi ha entre els ciutadans i els castellers. No es pot dir que no els agraden els castells, perquè seria una mentida, però si que es pot dir que no hi ha massa afició. Es miren els castells com una comparsa més de la Festa Major. Gairebé m'atreviria a dir que valoren més el pilar caminant que fan a la tornada de completes que el dos de vuit amb folre carregat que ens van oferir l'any passat per Misericòrdia.

Amb això me n'adono que a Mataró tenim molta sort. Estimem i animem a en Robafaves i a la Momerota, però també sabem valorar els Capgrossos. A més, la gent és conscient que per muntar un castell cal esperar una estona. Sant Pere és una gran Festa Major, però els castells queden en un segon pla. A Mataró tenim una gran festa major. Totes les comparses es consideren de la mateixa importància i es celebren quan toquen els mèrits de cada formació, i això m'agrada. Molt. El públic de Mataró sap diferenciar un pilar de quatre caminant d'un tres de nou amb folre, encara que cada construcció mereixi un moment diferent d'atenció.