dijous, 15 de novembre de 2007

La fauna pinyaire.

Els pinyaires són una espècie molt diversa i no se’ls pot posar a tots en un mateix sac. Són tan diversos com curiosos. Tot i així - si em permeteu -, els classificaré. De l’observació de la magnífica fauna de la meva colla han sortit aquests resultats:

Els pinyaires de soca-arrel. Es caracteritzen per anar amb la faixa sota el braç. Bé, sota el braç mentre no estan a alguna plaça. Quan estan dins l’ambient casteller són els primers d’enfaixar-se. Se’ls podria considerar uns obrers de la pinya ja que sempre estan allà quan alguna colla els necessita. Sí, no en tenen prou en posar-se a la pinya de la seva pròpia colla. Potser alguns d’ells fan col·lecció de pinyes. Bromes a part, aquest col·lectiu està format per gent habitualment jove, a més de gent que ha fet poques rentades a la camisa. A aquest grup no els fa falta que el cap de colla els digui: “Nois, a fer pinya a l’altra!” Perquè ells ja hi són dins. En general, no tenen prejudicis, formar part d’una colla castellers és el millor que els ha passat. No creuen en la rivalitat, prefereixen conèixer l’ambient casteller des del nucli de la pinya, sempre, però, defensant a mort els valors i les decisions de la seva pròpia colla.

Un segon bloc és el que està format pel que es podria anomenar pinyaires de dos colors. En general, són castellers bregats. Porten un munt de castells a l’esquena. Són molt fidels a la seva colla i anys enrere segurament que havien format part dels super pinyaires. Tenen un lloc clau a la pinya de la seva colla. La seva edat i la seva experiència no els permeten fer totes les pinyes que voldrien. Algun cop al cap o algun ensurt després d’una caiguda és el que els va fer decidir no posar-se a les pinyes de totes les colles del país. És per aquest motiu que agafen la seva colla de referència – a la que li tenen una admiració gairebé malaltissa - i li són molt fidels. Sempre que no tinguin una actuació amb la seva colla, aniran a fer pinya a la colla de referència. Normalment aquesta colla de referència acostuma a ser una de les colles grans del món casteller. Als sopars de la colla admirada molts d’ells hi són convidats. Si no estigués mal vist, segurament que molts d’ells tindrien dos camises a l’armari. De totes maneres, alguns tenen la samarreta. Els agrada que el seu esforç i dedicació sigui reconegut.

El tercer grup està format pels pinyaires esporàdics. Pocs cops han estat a la pinya de la seva pròpia colla. Normalment són gent que forma part del tronc. A alguns d’ells els encanta fer-se veure. No es posen mai al nucli de la pinya. Si per obligació o per canviar d’hàbits decideixen fer pinya, ho fan donant mans. Sempre han de poder mirar amunt. Si tenen l’ocasió aprofitaran per comentar el castell amb la persona que tinguin al costat. Si el castell no va massa bé, preferiran cridar i donar ànims als seus compatriotes del tronc.

Ens trobaríem amb un grup format pels ex-pinyaires. Algun cop enyoren el seu passat, però quan reflexionen veuen que el seu futur és molt millor. Normalment són gent ambiciosa. Ja no fan castells tocant de peus a terra, sinó que ara formen part del folre i les manilles. És cert que la majoria d’ells gaudeixen d’una qualitat física més que acceptable. De vegades, però, volen massa amunt. El seu nivell superior – es pensen que formen part de l’elit castellera – fa que només es posin a les seves pinyes. Quan actua una altra colla (sobretot si fan folres), prefereixen quedar-s’ho mirant per fer els comentaris tècnics del castell. Per sort, s’ha de dir que aquest nucli és bastant reduït. Fins i tot m’atreviria a dir que està en vies d’extinció.

Finalment trobem un grup molt divers on hi ha personatges de tot tipus. La gent d’aquest grup, però, tenen una característica comuna: només és posen a la pinya de la seva Colla. A la de les altres Colles només s’hi posaran en ocasions comptades, quan sigui quasi d’obligat compliment. Dins d’aquest grup, hi trobaríem els homes que quan acaba el seu castell van a remullar-se la gola amb una bona cervesa, els personatges que vagin a on vagin sempre troben algun conegut a la plaça (això fa que no es puguin posar a les pinyes de les altres colles perquè aprofiten quan no actuen per xerrar), la gent més gran de la colla i aquelles persones que es podrien considerar talibanes ja que només es posen a la seva pinya perquè creuen que els castells es fan amb la seva colla.

I què n’és de bonic que hi hagin tots aquests tipus de pinyaires, no? Ja ho diuen, de la pluralitat en surten les grans coses. De la pluralitat surten els grans castells.