Valoració temporada Capgrossos.

Hem acabat la temporada i toca fer una valoració de l'any casteller dels Capgrossos. En general, hem pogut fer grans castells i amb els números a la mà podem dir que hem fet una bona temporada. Hem descarregat sis tres de nou amb folre i un de carregat, dos quatre de nou amb folre, hem carregat el quatre de vuit amb l'agulla. A més de vuit cincs de vuit i onze dosos de vuit amb folre. Amb aquestes estadístiques a la mà hauríem d'estar eufòrics. Malgrat tot, a l'haver acabat l'any amb diferents castellers tocats per les caigudes i havent fet una temporada de més a menys (és cert que al segon tram hem fet grans castells, però segurament no hem acomplert els objectius que durant els primers mesos sí vam aconseguir), la sensació és que ens ha faltat/fallat alguna cosa.

Vam començar el 2008 amb ganes, estrenant local. Som la primera Colla que descarrega un castell de nou, anotem una altra plaça de nou a la nostra ciutat, arrosseguem un nombre considerable de camises, descarreguem el cinc de vuit. Per totes aquestes coses, els mitjans de comunicació ens porten en safata. Som la seva gran esperança. Els Minyons en aquest primer tram no acaben de reeixir i els Castellers de Vilafranca han ensopegat amb alguns castells que, d'entrada, semblava que no els havien de suposar cap problema per ells. Per a mi, el primer tram té el seu punt culminant a la diada de les Santes quan descarreguem la primera tripleta màgica de l'any. Després d'aquesta actuació - i havent superat els Castellers de Vilafranca per primera vegada (encara que només sigui perquè a ells no els va sortir l'actuació tal com s'esperaven) -, s'obre l'escletxa per a treballar amb més fermesa el castell de gamma extra.

Sant Fèlix acaba amb un èxit més gran del què molts prevèiem, ja que totes les colles aconsegueixen, com a mínim carregar, un castell de gamma extra. Després de la Festa Major de Vilafranca es comença a treballar amb ganes el dos de nou amb folre i manilles. Si les colles grans han aconseguit remuntar, nosaltres tampoc no podem estar tant lluny del gamma extra. El primer fracàs arriba a Reus. Després de fer un cinc de vuit clavat (segurament el més maco del que portàvem d'any), ens cau el tres de nou amb folre. A Lleida aconseguim remuntar, però no podem portar el quatre de nou amb folre que, en principi, era l'objectiu de la diada. És en aquestes dates quan fem el millor assaig de la nostra història. Però ja ho diuen i és veritat, els castells valen a plaça. Per Tarragona es descarta el castell de gamma extra i l'objectiu és anar a repetir l'actuació de Festa Major. Malgrat portar moltes camises (samarretes), no aconseguim carregar el quatre de nou amb folre. Més tard, la diada de l'Arboç s'ha de suspendre per pluja i això ens trenca el calendari previst. No podem anotar-nos un altre castell de nou ni intentar el pilar de sis que havíem aconseguit en dues ocasions a l'assaig. Per sort, a Girona descarreguem un altre castell de nou i carreguem el quatre de vuit amb el pilar. Amb baixes de les diferents caigudes, arribem a Vilafranca amb l'objectiu de completar la tripleta màgica. Descarreguem el quatre, però quan ningú s'ho esperava ens cau el tres. Per segona vegada a la història el tres ens queda només en carregat. Hem d'acabar la temporada anotant-nos un nou de set.

Així doncs, fem un primer tram pràcticament perfecte on només ens falta clavar els castells com havíem fet en anys anteriors. A més, el fet que les colles més grans vagin a mig gas, ens ajuda perquè molta gent parli bé de nosaltres. Després, però, les colles grans demostren la seva vàlua i nosaltres, tot i no arribar a fracassar, no aconseguim acomplir en la totalitat tots els objectius que nosaltres mateixos ens proposàvem i no arribem a realitzar allò que els altres esperen de nosaltres. Hem treballat fort per aconseguir el gran objectiu (el castell de gamma extra), però com a opinió personal crec que deixem de donar-li la importància que es mereix al quatre de nou amb folre.

Hi ha hagut molts moments en els quals no hem arribat a estar a l'alçada que ens proposàvem. Com que gairebé sempre havíem assolit els objectius proposats, el fet de no aconseguir en diferents ocasions els plantejaments inicials, crec que ens ha fet desmotivar una mica a tots. Per mi, la gran decepció no és no haver intentat el castell de gamma extra aquesta temporada. Per mi, la gran decepció és no haver pogut completar el quatre de nou amb folre al Concurs. Tots anàvem confiats que a Tarragona anàvem a fer una actuació per sota de les nostres possibilitats. Malgrat tot, es va veure com no va ser així. Hagués canviat el segon tram si al Concurs haguéssim descarregat la tripleta? Hagués canviat la situació si la normativa del Concurs hagués deixat desmuntar dos peus de castell enlloc d'un? Hagués canviat la situació si a l'Arboç no hagués plogut?

Potser no hem sabut demostrar el nostre veritable nivell, potser no som tant bons com ens pensàvem o potser els castells són això, que un dia et surten les coses i dos no?

En tot cas, torno a repetir que crec que hem fet una temporada correcta. Potser ens hem quedat amb aquest regust agredolç de no haver acomplert tot el que ens proposàvem. Això pràcticament no ens havia passat mai.

Queda tot un llarg hivern per tornar a carregar piles. L'any que ve, més.

M'agrada.

Divendres a primera hora vaig trucar. Com havia anat l'assaig especial de dijous a Mataró? Em van dir que espectacular. El meu pare dient espectacular? Què estava passant? Havia de ser un gran assaig per sentir de la boca de l'Agustí aquelles paraules. Em va dir que hi havia molta gent - nostra i d'altres colles -, que havíem posat sisens al quatre de nou amb folre dues vegades, quints a punt de col·locar-se al dos de nou amb folre i manilles i sisens al cinc de nou amb folre. Se'm va posar la pell de gallina. La primera pregunta que vaig fer-li va ser: però farem la tripleta al Concurs, no?

Ahir vaig plegar abans de classe per arribar a primera hora a assaig. Tenia ganes de veure l'ambient. Igual que el dia anterior, també hi havia molta gent (tant de bo sempre fóssim aquests els divendres!) i vam fer grans proves. Una de les més importants per mi va ser el pilar de sis descarregat (amb enxaneta nova). També vam fer proves de quatre de vuit amb el pilar, quatre de nou amb folre i tres de nou amb folre fins a sisens i el dos de nou amb folre i manilles. Un assaig espectacular en què vaig veure molta convicció i concentració per part de tots a cada un dels castells intentats. Em va agradar perquè dies anteriors havia tingut la sensació que això era el que fallava.

En acabar l'assaig, va tocar l'hora dels parlaments. El President ens va explicar quatre qüestions logístiques del Concurs i va ser el torn del cap de colla. Quan arribi final de temporada ja l'avaluaré. Ara, de moment, només puc dir que vaig trobar molt encertat el seu discurs. En primer lloc perquè des d'un inici de temporada compleix amb el què va dir a l'assemblea (fer un discurs explicatiu de les proves i els castells que hem fet i hem de fer als assaigs i a les actuacions). En segon lloc perquè, malgrat reconèixer el mèrit de l'assaig de dijous, va deixar clar que ens calia treballar més per aconseguir l'objectiu del castell de gamma extra (potser no tothom tenia clar que encara hem de fer més per aconseguir aquesta construcció). En tercer lloc per donar-li importància a la tripleta màgica. Després dels assaigs que havíem fet tant de cinc com de dos, per alguns la tripleta quedava curta. Podria seguir buscant punts positius del discurs d'en Lluís, però ho deixaré en què em va agradar. M'agrada la seva manera de treballar, la seva prudència i aquell punt d'autoritat que va tenir quan va dir que mentre ell fos cap de colla no estiraríem més el braç que la màniga.

I és que no sempre s'ha de criticar. Les coses positives també s'han de dir. Personalment, malgrat els diferents corrents opinió dins la tècnica, considero que s'ha fet un molt bon plantejament tècnic de cara el Concurs. S'ha aprofitat la gent per a fer grans proves i treballar de cara al futur, però no ens hem deixat endur pel cor. Anar a descarregar la tripleta és el que ens toca, que no és cosa fàcil.

Demà tots concentrats, que la tripleta no és fàcil!

Gràcies, Jove!

El dia 14 de setembre la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, després de nou anys sense fer-ho, va descarregar el tres de nou amb folre. El vaig celebrar, el vaig viure. Llavors només feia quinze dies justos que estava vivint a Tarragona, això traslladat en número d’assaigs eren tres (un dels dos divendres vaig pujar a Mataró a l’assaig dels Capgrossos). Encara que pràcticament és un no res, en vaig tenir prou per sentir alegria quan vaig poder veure que l’enxaneta aixecava la mà per a tocar el cel.

Com ja he dit alguna vegada a aquest bloc, la Jove de Tarragona, per diferents qüestions, mai havia estat una colla de la meva devoció, al contrari. Tot i així, des de la meva arribada a la capital del Tarragonès haig d’admetre que la meva opinió respecte aquesta colla ha canviat considerablement. Per la seva manera de treballar i per la gent que he conegut.

Recordo que el primer assaig convencional que vaig anar (anteriorment havia assistit a un assaig de folres) era un dimarts i vaig quedar molt sorpresa. Tenien un ritme d’assaig bastant similar al nostre. A més, em va sobtar de forma notable la gran facilitat amb què feien els castells de set nets. En aquest primer assaig van descarregar tant el tres de set net com el quatre de set net pràcticament xiulant. Al cinc de set net hi van posar acotxadors sense problemes. Em va sorprendre, però, que tot i tenir un nombre de gent considerable per ser un dimarts, van muntar molt poques pinyes, excepte els folres al terra del tres i el quatre. Cada colla té el seu tarannà i la seva manera de fer, per això suposo que totes les Colles som diferents.

Per altra banda, una altra de les qüestions, segurament la més important, perquè hagi seguit anant als assaigs dels del Cós del Bou ha estat la gent. Des del primer moment que vaig acostar-me al local hi va haver un munt de persones disposades a preguntar què feia allà. Algunes sabien que estava vivint a Tarragona, algunes em coneixien però no sabien què em portava a Tarragona, i d’altres no em coneixen però van acostar-se a preguntar-me com em deia i si em volia fer castellera. Tots van ajudar-me a sentir-me bé de seguida entre tanta gent nova i desconeguda.

Ara mateix no tinc paraules per agraïr a la gent de la Jove com m’han acollit aquests primers dies d’estar a Tarragona. M’han fet sentir còmode en un lloc que m’era agè. M’han tractat com a qualsevol altra persona de la Colla que porta temps vestint la camisa lila. Segur que em deixo a algú, però vull donar les gràcies especialment a aquella gent que prova rera prova han vingut a parlar amb mi, a fer el comentari de la jugada o simplement m’han vingut a saludar.

Gràcies a en Jordi Grau, a en Joan Ramon Ocaña, a en Ferran Ventura, a en Sergi Cornadó, a l’Oriol Portabella, a l’Aina Ardèvol, a la Jordina Estopà, a en Gorka Bertran, a l’Aleix Bordas, a l’Albert Grau i a molta més gent que no recordo el nom (perdoneu, porto uns dies que haig de retenir més noms del que el meu cap pot processar) per com m’heu tractat. M’heu fet sentir Jove!*

*Com ja he anat comentant a la gent de Tarragona i ho vull deixar clar aquí, ara mateix la meva intenció és seguir portant la camisa blava. Malgrat tot, la distància que em separa de Mataró i l’ambient que he trobat a la Jove, és possible que durant els pròxims dos anys me’ls passi assajant i ajudant tant com pugui als liles de Tarragona. Ah! De tant en tant suposo que també treuré el cap pel local dels Xiquets de Tarragona. Ara mateix encara és un tema pendent.

Després de Reus.

Dissabte vaig sortir bastant rabiosa de la plaça del Mercadal. Aquella plaça mai ha estat del meu gust per veure actuacions castelleres. Encara menys per actuar. La seva grandària fa que, encara que hi hagi gent a la plaça, sembla que estigui buida. Fa dies que no puc assistir als assaigs de manera habitual, així que no sabia com ens anirien els castells. Fonts de la colla m’havien comentat que havíem fet uns assaigs molt bons de tres de nou amb folre, ja que havíem posat sisens en diferents ocacions els últims dies i uns assaigs no tant bons de cinc de vuit, però que les proves havien sigut prou bones com per tirar a plaça aquest castell. Fonts de fora, en canvi, m’havien explicat que havien vist els assaigs un pèl més fluixos que altres anys. Sense tenir una referència clara de com teníem aquests castells, vaig baixar a Reus amb una sensació estranya. No massa motivada ni pel lloc d’actuació ni pels meus ànims (quan fallo als assaigs em costa més sentir-me directament partícep dels castells). Malgrat la meva poca motivació, no m’havia passat pel cap que ens caigués cap castell, però si que ensumava algun intent desmuntat, ja que la plaça, l’ambient i la gran distància que separa la capital del Baix Camp i el Maresme no són els millors elements per tirar un castell màxim a una diada.

Després de clavar un cinc de vuit, venia el segon gran repte: el tres de nou amb folre. Amb poca pinya, el segon peu va anar amunt. Des de la meva posició - anava de crossa a baix - en d’un bon principi ja sabíem que aniríem a patir. Malgrat tot, com que la pujada va ser més que ràpida – en un moment vam sentir “dosos col·locats” – ens pensàvem que potser el castell no estava tant malament com ens semblava. De vegades quan a baix estem malament, a dalt estan perfectes. Aquesta vegada, però, no va ser així. Quan ni tan sols l’acotxadora estava al seu lloc, el castell va cedir. Ràbia, molta ràbia és el que vaig sentir quan ens va caure.

És molt fàcil dir que tenia la impressió que la diada no aniria bé, també ho és dir que la tècnica va arriscar més del compte i mil coses més. Deixarem de dir que haguéssim fet nosaltres al lloc de la tècnica (hi són per decidir i sempre, des del meu punt de vista, ho han fet de manera correcta) i procediré a explicar les impressions que he tingut un cop passades unes quantes hores de viure la primera caiguda de la nostra temporada.

En un primer moment em vaig emprenyar. No m’agrada que caiem i menys quan sembla que estiguem fent la feina ben feta. Potser un parell més de cordons nostres no ens haguessin anat malament. Amb més cordons blaus, segurament haguéssim donat una imatge més gran de solvència com a Colla gran, però crec que no hauríem evitat la caiguda. Per tant, encara que considero que no érem prous camises per a fer el tres, el gran problema penso que no va ser aquest.

Després d'unes quantes hores, analitzant més fredament la situació tampoc em va semblar tant estrany que hagués passat aquesta desgràcia. Portem una dinàmica on els nervis i la pressió ens condicionen bastant. És una situació provocada per nosaltres mateixos o ens ve de fora? Són els periodistes que estan apretant perquè anem més enllà del tres de nou amb folre? Ens hem posat massa pressió per intentar castells inèdits quan ni tant sols tenim dominats els que ja hem intentat?

A més de la pressió, la concentració a l’assaig ha disminuit. A on són aquelles proves de castells nets on se’t posava la pell de gallina quan l’enxaneta traspassava el castell i no es sentia ni respirar? A on estan aquelles proves de castells amb folre a on només se sentia algun baix explicant acudits i suspirs de patiment de la resta?

Per sort, ningú es va fer més mal que algun cop quan el tres va caure. Els castells cauen i nosaltres no estem acostumats. Jo tampoc. Després de donar-li mil voltes i que l'emprenyada inicial em passés, penso que aquesta caiguda ens pot anar bé. Ens pot anar bé perquè tothom torni a tocar de peus a terra. Ens pot anar bé perquè tornem a tenir clar que els castells de nou són molt difícils. Ens pot anar bé per saber quin és el nostre lloc. I ens pot anar bé per tenir clar que abans de fer un altre pas endavant i intentar un castell emmanillat, ens cal dominar els castells de nou, tant el tres com el quatre.

Penso que ara és hora de demostrar que el que va passar dissabte a Reus va ser una anècdota, però que no hem d’estirar més el braç que la màniga. És hora de posar-nos les piles i concentrar-nos a cada castell que intentem. A assaig i a plaça, a castells de sis i de nou. Com a opinió personal crec que hem de seguir treballant el dos de nou amb folre i manilles, però tenint clar que el nostre objectiu a curt termini és tornar a completar la tripleta. No pot ser que les proves de quatre de nou amb folre a l’assaig es facin quan el rellotge hagi tocat les onze i quan tots tenim les espatlles carregades d’aguantar un munt de castells. Aquest any no hem anat sobrats amb els assaigs de quatre de nou amb folre, com per deixar-lo com si el tinguéssim més que consolidat.

Tal com portava el títol del llibre que van fer els companys de la Colla, ens cal anar pas a pas i pis a pis. Per mi ara és hora d’anar per la tripleta i, a poder ser, a recuperar el pilar. Ens cal molt de treball si hem de descarregar-la d’aquí a quinze dies a Tarragona. No podré venir a tots els assaigs, però des de la distància intentaré fer tot el possible per estar al costat de la Colla, com sempre.

Barcelona.

Un any més hem agafat el tren per anar fins a Barcelona per veure l'actuació de la Mercè. Les pròximes línies no preneten ser una crònica, sinó només una opinió personal de l'actuació. Una opinió segurament bastant condicionada pel meu estat d'ànim.

Amb la plaça plena de gom a gom de castellers, aficionats i turistes, les colles han entrat a plaça. Com és lògic, han obert l'actuació la colla local: els Castellers de Barcelona. Els del Clot, sense haver descarregat encara aquest any el dos de vuit folrat i haver tingut alguna caiguda amb els castells de vuit bàsics, han apostat fort i, d'entrada, han fet sonar les gralles al seu primer intent de castell de nou: el tres. De seguida s'ha vist que la construcció tenia problemes , sobretot a nivell de terços. Abans de patir un accident, l'han tirat avall. Amb el balcó encara ple d'autoritats polítiques i periodístiques (qui no ha fet el comentari que en Joan Beumala acabaria ocupant el lloc d'en Jordi Hereu?), els de Barcelona han tornat a provar el castell de nou. Amb unes mides similars a l'anterior, el castell ha arribat a col·locar dosos. Malgrat tot, a la primera seca forta, el tres ha acabat cedint. D'aquesta manera, doncs, la colla de la ciutat comtal s'ha quedat sense primera ronda. En segona, han plantat un quatre de vuit. Tot i no quedar massa ben quadrat - la rengla que mirava als de Vilafranca estava molt oberta -, no ha patit en excés en cap moment i l'han descarregat. Han tancat l'actuació amb el primer dos de vuit amb folre descarregat de la temporada.

La segona colla en actuar han estat els Minyons de Terrassa, uns clàssics a la plaça de Sant Jaume. El primer castell que ens han ofert ha estat un tres de nou amb folre. En segona, venia el plat fort de la diada: el cinc de nou amb folre. Després d'un peu desmuntat, la gran construcció ha tirat amunt. Igual que en el peu desmuntat anterior, els dos pilars han quedat bastant separats del tres. Amb sisens col·locats ja s'ha evidenciat que el castell tindria grans problemes per poder-se carregar, ja que no parava quiet en pràcticament cap dels pisos. Tot i això, els Minyons amb veterania i solvència han pogut fer la primera aleta al castell. Quan l'enxaneta es disposava a traspassar a la banda del dos, el gamma extra ha acabat cedint. Al torn de repetició els malves han descarregat un emocionant quatre de vuit amb el pilar. Com a últim castell han carregat el quatre de nou amb folre.

Els últims en actuar han estat els Castellers de Vilafranca. Els verds han fet una actuació discreta i pràcticament no s'han despentinat en cap dels castells que han intentat. El castell que segurament han hagut de treballar més ha estat el de sortida: el quatre de nou amb folre. En segona ronda han plantat el tres de nou amb folre i han tancat l'actuació amb el quatre de vuit amb el pilar. Castell que, vist executat pels verds, sembla fàcil de fer.

Sent tard i amb el temps una mica just, hem marxat de plaça sense veure la ronda de pilars. Ara mateix no tornaria anar a Barcelona per veure castells. La diada no m'ha acabat de fer el pes. En les primeres dues rondes, semblàvem sardines de llauna. Estàvem molt apretats entre japonesos. A més, no he acabat de veure clar l'intent de castell de nou de Barcelona. Ells comentaven que els assaigs els havien anat bé i que havien fet proves solvents. Malgrat tot, els dos intents vistos a plaça no han semblat així. Cada any sembla que tinguin una espècie d'obligació d'intentar un castell de nou pisos a aquesta diada, arribin com arribin. Potser és una manera de justificar la seva presència a aquesta diada com a Colla gran de la ciutat. De tota manera, tampoc es pot parlar gaire d'aquests intents ja que ahir als Capgrossos ens va caure el tres de nou amb folre (molt lluny de carregar-se) i la feina a l'assaig també estava més que feta.

Pel què fa als Minyons els he vist una mica més fluixos que en anys anteriors. però en la línia que porten seguint aquesta temporada. Possiblement amb unes quantes camises més que a començament de temporada. De Vilafranca no cal parlar-ne. No han suat més del què volien. Suposo que els ha anat perfecte que els de Terrassa punxessin amb el cinc de nou amb folre per no haver d'intentar res més alt del què han acabat fent. La suor se l'hauran de guardar pel dia del Concurs. Més d'una Colla els voldrà donar guerra.

Reus.

Amb mitja hora de retard, la plaça del Mercadal ha presenciat la diada castellera de les festes de la Misericòrdia. Malgrat que la diada tingués un cartell de luxe, la plaça no s'ha omplert com ja és habitual. La diada l'ha obert la Colla Joves Xiquets de Valls. Una vegada més aquesta temporada - i ja en són nou - han tornat a deixar veure el seu quasi impecable cinc de vuit, que no ha patit en cap moment. En segona ronda han tornat a carregar el quatre de vuit amb el pilar. Quan l'espadat ha quedat net sobre la pinya, la baixada una mica brusca de l'enxaneta ha acabat fent cedir a la fràgil estructura. En tercera ronda, els vermells de Valls han completat el quatre de vuit.

La segona colla en actuar han estat els Xiquets de Reus. Els amfitrions enguany no havien fet una temporada massa reeixida, ja que fins a dia d'avui la seva màxima construcció era el cinc de set. Castell que a les primeres actuacions de la seva temporada ja havien descarregat. Com a primera construcció han plantat el seu gran objectiu: el quatre de vuit. Tot i ser el primer, el castell ha pujat a bon ritme i ha mantingut les mides durant la carregada. Els avellanes comentaven que hi havia certs nervis entre els cordons de la Colla perquè estrenaven gran part del pis de quints - molt lleuger, per cert - així com també el pom de dalt. Amb l'alegria a la cara de la majoria dels components de Reus, han executat el quatre de set amb el pilar i el cinc de set correctament.

La tercera colla a actuar han estat els Capgrossos de Mataró. Han obert l'actuació amb el cinc de vuit. Segurament ha estat la millor catedral que els de blau han aconseguit aquest any. En segona ronda venia el plat fort. Després d'haver desmuntat un peu, han començat a sonar les gralles del tres de nou amb folre de Mataró. De seguida s'ha vist que el castell no estava massa parat. Just quan l'acotxadora es disposava a remuntar els dosos per col·locar-se, la construcció ha acabat cedint. A Reus, doncs, s'ha produït la primera caiguda dels Capgrossos durant aquest any. En ronda de repetició han descarregat el tres de vuit i el dos de vuit amb folre.

A banda de valoracions personals que podria fer sobre la diada - molts ja sabeu que, tot i treballar-hi, no m'agrada Reus -, voldria felicitar als amics dels Xiquets de Reus per aquest primer quatre de vuit de la temporada. L'esforç que gran part de la Colla ha fet perquè aquesta construcció es pogués veure assolida a plaça ha estat màxim. Finalment, els fruits del treball a l'assaig per crear noves estructures sobretot als pisos superiors, s'ha vist a plaça. Pel què fa als Capgrossos i a la Joves de Valls m'ha agradat que les dues colles anessin a la capital del Baix Camp a tirar grans castells. Per contra, una vegada més s'ha vist com cap de les Colles - ni tant sols la local - disposava dels suficients cordons per tirar un castell amb el nombre de camises pròpies que exigien les construccions intentades.

La valoració general dels Capgrossos, la deixo per un altre moment quan hagi reflexionat un pèl més. No sé si la faré pública. De moment només dic que, tot i l'enrabiada inicial, ara començo a veure les coses d'una altra manera...

L'Arboç.

Havent dormit poques hores perquè la nit abans ens havíem quedat de festa major a El Catllar, diumenge a les 11 del matí pujàvem al cotxe per anar tranquil·lament des de Tarragona fins a l'Arboç. Com ja és habitual quan hi anem, intentem arribar una estona abans per tal de veure els diferents balls i comparses de la ciutat, així com també els versots dels diables del poble. Al voltant de la una del migdia, començava l'actuació castellera. Una actuació que duraria prop de dues hores i mitja. Bastant apretats, com és normal a l'Arboç, i tocant les camises de la Colla Joves Xiquets de Valls hem contemplat l'espectacle casteller que ens han delaitat les colles que actuaven avui al municipi penedesenc.

Els primers en actuar han estat la Colla Joves Xiquets de Valls. Els teníem al davant i potser per això ens hem quedat una mica sorpreses en veure la poca pinya que portaven. Després d'un peu desmuntat, han tirat amunt el tres de nou amb folre. Castell que, per sort, ha anat bé. Feia temps que no veia un peu de tres de nou amb folre amb tant poca pinya. En segona ronda, conscients que no podien intentar el quatre de nou amb folre per manca de gent, han optat pel cinc de vuit. Construcció que podríem considerar que són els màxims dominadors. Com a últim castell han apostat per estrenar una nova construcció: el quatre de vuit amb el pilar. Malgrat no haver intentat el pilar de sis enguany, els vermells s'han atrevit amb la construcció d'estructura composta. Una noia de la Joves ens comentava que feia tres anys que no el feien. La carregada del quatre ha estat correcta, però quan s'havia de desmuntar l'estructura per deixar el pilar sol, la rengla d'esquena a Vilafranca ha patit considerablement. Finalment l'han carregat. Quan semblava que la feina l'havien fet, però, el pilar ha acabat cedint.

La segona colla a actuar han estat la colla local: els Minyons de l'Arboç, que enguany celebren el 50è aniversari de la seva fundació. El primer castell amb què ens han obsequiat ha estat el cinc de set, que només ha quedat carregat. En el moment de l'execució des de la nostra posició en algun moment havíem arribat a dubtar si s'havia arribat a carregar. Tot i així, al veure que ells l'han donat per carregat, ho hem acceptat. En segona ronda han plantat un tres de set i en tercera només han pogut carregar el quatre de set amb el pilar.

Els Castellers de Vilafranca han estat la colla que seguia als amfitrions. Sense despentinar-se en absolut han plantat el millor registre del cap de setmana. El primer castell que han ofert ha estat el tres de nou amb folre. Igual que el dia anterior a El Catllar, la construcció s'ha vist bastant més sòlida i segura que en ocasions anteriors. Després han descarregat el quatre de nou amb folre i el quatre de vuit amb agulla. Des de fora s'han vist treballats amb una facilitat aparent. Segurament aquestes dues construccions tenien la mirada posada en el possible quatre de nou amb folre i pilar que poden intentar els verds dissabte que ve. Han tancat amb el pilar de set amb folre.

La Colla Vella dels Xiquets de Valls ha obert plaça amb el tres de nou amb folre. Un castell que tant aquest any com l'anterior li han aconseguit agafar les mides. En segona ronda han començat els problemes. Els rosats han intentat el quatre de nou amb folre. Amb els dosos a punt de col·locar-se, la canalla mirant avall i el castell molt tancat han decidit desmuntar-lo per evitar una caiguda innecessària. Tanmateix, la caiguda no l'han pogut evitar. En un segon intent - on hi ha hagut algun canvi a nivell de tronc - l'estructura evidenciava els mateixos problemes que en l'intent anterior. Quan encara no havien entrat els dosos, el quatre ha acabat cedint. D'aquesta manera, doncs, la Vella es quedava sense anotar cap castell a la segona ronda. Com a últim castell, han intentat per segona vegada a la seva història el tres de vuit amb el pilar. Sense massa problemes l'han descarregat i han tornat a afirmar amb rotunditat que el tres de vuit aixecat per sota té molta més dificultat que el tres amb l'agulla. Han posat punt i final a l'actuació amb el pilar de set amb folre.

Ha estat una actuació clàssica. Amb calor, grans colles i, en general, bons castells. Un escenari idoni com a preludi del que esperem veure i gaudir a Vilafranca, que Sant Fèlix és a tocar!