dijous, 19 de novembre del 2009

I ara, què?

Al dinar de la diada, entre cervesa i cervesa, es parlava de nous castells. Es deia de mirar amunt, més enllà del que fins ara hem aconseguit a plaça. Espontàniament - i extraoficialment - s'estaven creant les alineacions d'estructures com el tres de nou amb folre i agulla (compte, que només en portem un de vuit i ja ens aventurem!) o el dos de nou amb folre i manilles (amb aquesta torre que tenim, podem fer de tot!). M'agrada veure la gent engrescada. Les converses eren fruit del moment, d'acord.

Tant de bo la temporada que ve ens puguem plantejar aquests nous reptes. De totes maneres, falta molt. Les vacances són molt llargues i ens haurem d'esperar fins l'assemblea per conèixer quines són les intencions de la tècnica. Després vindran els típics problemes: "que si fa fred", "que si jo t'havia dit que aquest any m'ho prendria amb més calma", "que si ja tinc una edat per anar a segons quin lloc", "que si ja no serveixo". Vaja, en sintonia amb la imatge que donem des de fora, tornaran els discursos de la llagrimeta.

Però bé, la veritat és que no volia parlar d'això. La meva intenció era posar una mica de seny. Sí que som bons, sí que tenim una canalla que val un imperi, sí que tenim un tronc que treballa de valent, sí que tenim persones a la pinya disposades a patir als assaigs de dimarts. Som prous? No vull aigualir la festa a ningú, però la veritat és que quan vaig veure algunes fotos del quatre de nou amb folre de Vilafranca se'm va posar la pell de gallina. Realment érem prou gent per tirar aquell castell? La resposta és rotunda: no. Personalment no en vaig ser conscient fins que em van arribar les imatges.

Està claríssim que aquell dia tocava intentar-lo (i descarregar-lo, evidentment), però podem anar per les places esperant que la resta de les colles ens ajudin a tancar les pinyes? És cert que totes ho fan i nosaltres no som de les que més abusem. A mi no m'agrada gens donar aquesta imatge. Una cosa és que es posin al cordó de seguretat i l'altra que pràcticament ens muntin la pinya. Si ens plantegem nous reptes és perquè els que fins ara havíem assolit els teníem apamats (a tots els nivells, la pinya n'és un).

Per altra banda, i no menys important, hem de recordar que enguany només hem fet un quatre de nou amb folre. Per tant, sí que hem de mirar amunt i hem de tenir ganes d'afrontar noves fites, però també hem de ser realistes i intentar no caure en els mateixos errors que en temporades anteriors. Si assagem castells de gamma extra, fem-ho amb discreció. No cal que tot el món casteller se n'entri i a l'hora de la veritat ens caguem. Si assagem castells de gamma extra, fem-ho sense obviar la dificultat d'altres castells inferiors. Si assagem castells de gamma extra, intentem motivar a nous castellers per fer unes proves amb mínimes condicions sense destrossar les esquenes de la nostra soca.

Vull fer un pas endavant, però veig que abans hem de polir unes quantes mancances que ens poden condicionar. En primer lloc, hauríem de consolidar el quatre de nou i, en segon lloc, arribar a ser, almenys, entre una cinquantena i un centenar més de camises.

Estic d'acord en assajar nous castells, sempre que haguem assolit allò bàsic No només a nivell de construccions, sinó també a nivell de camises.

Ara toca descansar, ja ens atabalarem d'aquí a tres mesos.
Bones vacances castelleres, Capgrossos!

(Fotos 4 de 9 amb folre a Vilafranca: Imma Dorda)

dimecres, 11 de novembre del 2009

Bé, bé, bé!

Poques persones hauran acabat la temporada amb mal regust de boca. Tot i que el pilar de sis de Vilafranca només ens quedés carregat, la majoria vam sortir amb un somriure d'orella a orella de la Plaça de la Vila. Aquella actuació ens compensava el tram dur (i inesperat) que vam patir després de vacances. Amb els números a la mà, la temporada 2008 vam fer millors castells (almenys quantitativament). Vam descarregar 8 castells de nou (vam carregar-ne un més) i vam completar-ne 19 de vuit i mig (més un de carregat). Aquest any no hem arribat a aquestes xifres; hem descarregat 5 castells de nou i 14 de vuit i mig.

El 2008 vam fer una temporada de més a menys. Tot i que els assaigs ens anaven de cara i féssim grans proves de castells de gamma extra, el ridícul amb el quatre de nou amb folre a la Plaça de Braus de Tarragona i les relliscades a Reus i Vilafranca amb el tres de nou amb folre van acabar deixant-nos a la majoria amb les espatlles amunt i decebuts. Teníem mala sort, no ens crèiem el nostre nivell o realment no érem tant bons com ens pensàvem?

Enguany, en canvi, hem anat de menys a més, obrint gamma gràcies als pilars i consolidant una estructura que, fins aquest any, semblava que fos impossible per nosaltres: el quatre de vuit amb el pilar. Tot i que les xifres no diguin el mateix i que enguany ho haguem passat malament, considero bastant més meritòria la temporada del 2009 que la del 2008. A més, quan acabes bé, et queda millor regust.

Dades positives no ens en falten: vam ser la primera colla en descarregar el quatre de vuit amb l'agulla i el pilar de set amb folre a plaça, som la única colla que, de moment, ha descarregat tots els castells de nou que ha portat a plaça, hem estat la segona colla que ha descarregat el 3 de 8 amb el pilar, després de quatre anys hem tornat a fer un castell de nou per la nostra diada. I segur que me'n deixo alguna de significativa.

Què més volem? No haver caigut a Argentona ni a l'assaig posterior i haver pogut portar a les places importants castells més alts. Tot i el cop dur que va representar (no volem caure mai, i menys amb un castell de vuit bàsic), vist amb certa distància temporal crec que ens ha anat bé a tots per madurar i donar-nos compte d'on estem. L'ensopegada ens ha donat l'esperança i confiança que necessitàvem (almenys a aquells que hi som sovint). Ens ha fet adonar-nos del què són els castells. Aquelles colles que tenen més de trenta anys segur que ja ho saben, nosaltres - a la nostra manera, també - però ens falta aquell orgull i aquella confiança en els nostres castellers. Dit d'altra manera, sovint semblem els màrtirs del món casteller. Falta creure'ns (sense arribar a ser prepotents) que estem a on estem perquè tenim el nivell, i que aquest nivell i capacitat no es perd en dues setmanes.

A ningú se li escapa que ho hem passat malament i, per molt que el cap de colla digués que no, alguns hem arribat a sentir vergonya (o almenys en el meu cas) a alguna actuació del segon tram de temporada. Personalment, quan anem per les places a tirar els castells més alts, em poso nerviosa i seria la primera de rebaixar plantejaments. Em fa ràbia que siguem com som, que amb una caiguda de 3 de 8 ens quedem espantats (també personalitzo) i no sabem reaccionar. És possible que si alguna altra colla ens hagués acompanyat, hauríem fet el cor fort. Qui sap!

Com deia, vaig passar vergonya a Esplugues. Després d'aquella actuació tenia ganes d'acabar la temporada. S'ha de tenir paciència, l'hem tingut, hem treballat i s'ha pogut constatar que tampoc estàvem tant malament. Al final, la vergonya s'ha convertit en orgull i unes setmanetes més de plaer no haguessin anat malament. La reflexió final de la temporada diria que està clara: ens falta orgull i casta.


Després d'aquesta valoració general, espero inspirar-me i poder escriure en breu quelcom millor..

*Se m'ha acabat fent la temporada curta, i això que després de 13 anys a la Colla ha he aconseguit no fallar a cap actuació aquest any. Tot un rècord!