Jove, endavant!

L’any 1994 la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona tenia possibilitats de guanyar el Concurs. Passava per una època pletòrica, una època en què podien arribar a espantar a qualsevol de les colles grans. De fet, eren grans. Tant és així que els del Cós del Bou es van haver de disputar el trofeu del certamen bianual tarragoní amb la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Per fer-ho, van optar per un castell que ningú fins a aquell moment havia intentat: el cinc de nou amb folre. El castell no el van completar. La victòria, al final, va anar a parar a mans dels rosats. Tot i així, la Jove va quedar segona, encara que la diferència en punts fos poca i els castells aconseguits els mateixos. No era una flor d’estiu que la Jove estigués a dalt de tot. Completava tripletes i castells de nou amb bastanta facilitat, així com també havia completat pilars i estructures de vuit compostes. Com a recompensa, potser una mica tard, també van anar a actuar a la diada de Sant Fèlix.

Amb els anys, els liles han anat perdent aquest gran potencial casteller que havien tingut. La desgràcia del cinc de nou del Concurs – es va lesionar greument un dels seus castellers – va passar factura als baietes. A partir d’aquest fet, la Jove va anar decaient de manera progressiva. Tot i així, la colla gran de Tarragona seguia sent la Jove. Continuava intentant castells de nou. A més del cop moral, també cal tenir en compte que a mitjans dels noranta les altres colles punteres van començar a alçar més folres i a carregar de forma més habitual castells de gamma extra. És en aquests moments, a causa de la progressió de les altres colles i del sotrac que passa la Jove, és quan aquesta deixa de ser "de les primeres". Continuen aconseguint algun castell de nou, però no amb la regularitat i aparent facilitat que els havia caracteritzat. En aquesta època també perden una quantitat de camises a les actuacions.

La temporada passada va ser la més dolenta per ells des del 1992. El seu sostre màxim va ser el dos de vuit amb folre, tot i provar en diferents ocasions tant el cinc de vuit com el tres de nou amb folre. Segurament a nivell tècnic han passat èpoques més dolentes, ja que les estructures de vuit passat Sant Magí semblava que les tenien dominades gairebé a la perfecció. Encara que algunes vegades es pugui posar en dubte les decisions tècniques preses pels dirigents de la Colla a última hora, es pot dir que a la Jove les coses no li venen de cara. Tenen mala sort. De vegades cal tocar fons per tornar a començar. El fet que els Xiquets, l'altra colla gran de la ciutat, els passés la mà per la cara ha fet que els mals resultats obtinguts tant la temporada 2007 com la del 2006 encara quedessin més remarcats. Des de feia temps, la Jove era la Colla gran de Tarragona, però tant la bona forma dels matalassers com la baixa forma dels liles han fet que la temporada passada els papers es canviessin.

Parlar d’una colla que no és la teva, és complicat ja que no acabes de conèixer quins són els motius reals de les decisions que es prenen. Des de fora, però, sembla que els components de la Jove no han sabut acceptar que ja no estan entre les primeres. Segueixen sent una colla important, però no de les tres millors. Personalment penso que mentalment molts castellers de la Jove no han fet el pas d’acceptar la realitat. Acceptar que tenen un passat recent admirable, però que ja no són aquella colla que feia ombra a qualsevol. És per aquest motiu que penso que haurien replantejar-se la seva manera de funcionar. Només ho poden fer ells. A assaig fan proves fantàstiques de castells de nou. A l’hora de veritat, a plaça, la majoria de vegades no aconsegueixen assolir aquests objectius.

Des de fora és molt fàcil opinar. Possiblement trobar-se amb la seva situació ha de ser complicat. Com pots motivar als teus castellers si no fas castells de nou? Com recuperes la il·lusió després d'una desgràcia com la viscuda? Com et pots creure que tenint els mateixos castellers ja no pots fer les mateixes construccions? Quants cops s'han de posar sisens a un castell de nou per poder-lo portar a plaça?

Esperem que aquest any, amb la nova tècnica que ha entrat sàpiguen treballar amb humilitat, amb tècnica i amb psicologia. Pas a pas. Com s’ha vist en els últims anys, la Jove pot fer castells de nou. Sembla, però, que els falti creure-s’ho. A nivell tècnic podrien ser una colla de nou, però a nivell mental falta molta feina a fer. Pel bé del món casteller i pel bé de Tarragona, la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona hauria de deixar de mirar al passat. Mirar el futur amb optimisme perquè, si volen, poden fer grans castells més enllà del dos de vuit amb folre.

Aficionats blaus.

Conèixer castellers és una cosa que fa gràcia. Qui no té el veí, l’amic o el client que pregunta com van les coses per la colla? És curiós que un fenomen que a la Comarca té poc més d’onze anys, la gent se l’apreciï i se l’estimi tant. Segurament la majoria de persones del Maresme no coneixen tan a fons els castells com en d’altres poblacions que podríem anomenar de “zona tradicional”. Tot i així, s’interessen pel què han fet els Capgrossos. Suposo que per qualsevol persona que porta la camisa blava al cor és un orgull que això passi.

Fa unes setmanes vaig tenir un debat interessant amb un company de la Colla sobre això. Ell comentava que a Mataró li falta l’afició que té, per exemple, Vilafranca per acabar de tenir uns seguidors de referència. I sí, segurament és veritat que a la capital de l’Alt Penedès els castells es viuen de manera més intensa. Tant per castellers com per la gent del poble. Diàriament, quan la temporada està iniciada, a les comarques amb més tradició – jo fins i tot ho arribaria a limitar a les ciutats de Valls i Vilafranca del Penedès - la tertúlia dels bars són castells, política i futbol.

A Mataró i al Maresme segurament no hem arribat a aquest punt. Tot i així, per mi, encara que molta gent de la ciutat no sàpiga a quins llocs hem anat a actuar cada setmana ni quins castells haguem fet, és un orgull que persones no castelleres s’interessin per la colla o que, sense haver-los dit res coneguin quines són les actuacions més importants dels Capgrossos al llarg dels anys, o si la colla ja ha fet o no el castell de nou. Tot i no fer un seguiment molt intens, els ciutadans de Mataró saben qui som, què fem i a on estem.

Amb dotze anys hem fet un treball fantàstic. Ha estat feina de tothom. Des de la Colla per donar-nos a conèixer tant a la ciutat com a la comarca, tant amb les actuacions com en els tallers de canalla, així com en d’altres activitats més esporàdiques. Aquest treball també ha estat feina de la gent de la comarca. La majoria d’ells han rebut amb els braços oberts l’arribada de la colla a la seva plaça. Des del primer dia, a la majoria de localitats els vilatans ens han vingut a veure, ens han aplaudit i, fins i tot, els més atrevits s’han posat a la pinya. De manera més indirecta, els mitjans de comunicació locals també han ajudat a estendre el fenomen casteller.

Gràcies a aquests factors, i segur que molts més, els Capgrossos hem esdevingut una entitat de referència a Mataró i al Maresme. El públic i els aficionats encara els queda molt per aprendre. Encara no se’ls pot comparar amb l’afició vallenca o vilafranquina. Tot i així, és un veritable honor que cada any per festa major la plaça Santa Anna s’ompli de gom a gom per aplaudir els nostres castells. Malgrat que els nostres seguidors no tinguin un grau de coneixement sobre el món casteller màxim, és un honor que amb dotze anys hagin après i s’hagin interessat de la manera que ho han fet, ho fan, i espero que ho faran pels Capgrossos.

En comparació amb la resta de poblacions de Catalunya, podríem dir que som una colla que tenim afició. Penso que no totes les colles ho poden dir. Per mi és la millor i d’aquí a poc serà una de les més enteses. Si nosaltres seguim treballant perquè ho siguem, ells també ho faran.

Canvis a la Vella.

Fa uns dies vaig llegir a les polèmiques de webcasteller que la Vella canviava de cap de Colla, que en Raül Martín deixava de ser el màxim dirigent i al seu lloc s’hi posava Domingo López. La veritat és que no hi vaig donar més voltes. Vaig pensar: “quan tinguin l’assemblea i tot sigui oficial, ja sabrem quins són els canvis”. La setmana passada, però, una companya de la Colla em va preguntar què coneixia. Com que no en sabia res, moguda per la curiositat vaig aprofitar algun dels meus contactes de la Colla Vella dels Xiquets de Valls i vaig preguntar com estava el tema.

Després d’una llarga conversa, vaig saber que era veritat. Malgrat que els estatuts de la Vella diguin que un cap de colla té un mandat per quatre anys, en Raül té intenció de plegar. Tot i així, pel què em van dir, en Domingo López no és la persona que sona com a futur líder de la Colla, sinó que és el fill del mític casteller “Xamalí” qui ocuparà el càrrec. Encara que no hi hagi res oficial, perquè fins a mitjans de març no es celebra l’assemblea, sembla que al Portal Nou hi hagi molta feina a fer. Gran part de la junta tècnica es renovarà. La temporada passada va acabar bé per la Vella, però podria haver acabat millor. Van poder descarregar el pilar de vuit amb folre i manilles, fent d’aquesta manera un castell de gamma extra i les primeres manilles des de l’any 2002, a més de tretze tres de nou amb folre. Al mateix temps, però, van tenir imprevistos amb el quatre de vuit amb el pilar o altres castells més bàsics durant la temporada.

A dia d’avui és complicat valorar si Pena serà un bon cap de colla per la Vella. Des de fora, primer ha de ser cap de colla, posteriorment l’hem de conèixer i després observar quina és la seva manera de portar la Colla i la trajectòria de la temporada. D'història castellera en té, però poca cosa sabem d'ell en les últimes temporades. Raül Martín és una cara coneguda, mentre que el fill “Xamalí” no ho és tant. Parlant de Martín, aquest és un home carismàtic de la Vella. Tot i ser un vallenc de cap a peus, cal dir que la seva família per part de mare és de Mataró. Abans de ser cap de colla ja era una de les persones conegudes arreu del món casteller. Des de fa uns anys Martín ha estat una de les figures clau dels troncs rosats. A més d’això, en Raül és - i ha estat - la típica persona de la Vella, que sent els colors i que per superar a qualsevol Colla i ser la millor, està disposat a tot. A nivell més personal, ha estat una persona no massa receptiva a l’hora de fer entrevistes, ha concedit poques entrevistes i les que fet, no ha acabat responent d’una manera clara quins són els objectius immediats de la Vella. Encara que en els últims temps Raül Martín– segurament les dues últimes temporades – hagi anunciat de manera més concreta els castells que s’assagen per portar a plaça al Portal Nou, la tendència més normal del cap de colla era fer volar coloms: "la Vella ho assaja tot per ser la millor, ja veurem què fem a plaça".

Si valorem la trajectòria de Raül Martín com a cap de colla, podem trobar dues grans etapes, entremig d’elles hi va haver Xavi Pons al capdavant dels rosats. La primera va tenir el seu punt culminant l’any 2000 amb la última victòria de la Colla Vella al Concurs de Castells de Tarragona carregant per primer i únic cop, de moment, el tres de deu amb folre i manilles per part dels rosats. I la segona que s’inicia a la segona meitat de la dècada del 2000. En ella Martín no obté uns resultats brillants, però si que recupera castells que el seu antecessor no havia aconseguit com el pilar de vuit amb folre i manilles. Tot i així, cal relativitzar la feina que ha fet com a màxim dirigent de la colla. Encara que sigui la persona que prengui les últimes decisions i qui encoratgi la Vella per tirar endavant i tornar a ser la primera, cal dir que la força real per determinar l’èxit a les places i als assaigs es troba en la gent.

Encara que Raül Martín tingui els seus defectes – com tots – de moment és l’únic cap de colla del món casteller que ha aconseguit carregar pràcticament tots els castells que s’han vist fins ara (amb excepció del tres de vuit amb el pilar). A més, tot i que des de fora sigui difícil valorar la seva manera de treballar, es pot dir que ha aconseguit mobilitzar – sobretot en la primera etapa – moltíssims castellers per fer possibles les grans construccions aconseguides.

Qui sap si Raül Martín es tornarà a posar al capdavant d’aquí a unes temporades. Des de fora sembla que tingui un poder important. Ara falta saber què passarà a partir del maig. Veurem Martín amb camisa o la deixarà a l’armari fins que arribi Sant Joan i el cridin?

Pel què fa al futur immediat de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, de moment caldrà esperar a l’assemblea per saber del cert si Pena serà el pròxim cap de colla. Desitgem un molt bon any casteller als de la camisa rosada. Queda molt camí per recórrer, però no oblidem que és any de Concurs. Com diu la dita – ja popular – “la Vella és la Vella”. No descarto un primer premi vallenc.

Dones i castells.

Encara que avui la majoria de nosaltres veiem com un fet normal que la dona formi part del món casteller de manera activa, aquest fet és bastant recent. Fa dos-cents anys que es fan castells. La dona, però, fa poc més de vint anys que és part activa d’una colla castellera. La revolució es pot dir que la van començar a fer els Minyons de Terrassa. Encara que a Valls trobem algun document que ens indica que alguna noia de la Colla Vella havia format part del pom de dalt de les construccions, no és fins a la formació dels Minyons quan la dona entra de manera normal dins del món casteller.

Després que els Minyons introduïssin la dona als troncs dels castells així com també en d’altres posicions de la pinya, poc a poc les altres colles van prendre exemple dels terrassencs. Poc anys abans de la revolució malva, algunes castelleres ja formaven part de la formació del seu poble. Això sí, no sempre eren facilitats per entrar a formar part de la Colla. En el cas dels Castellers de Vilafranca ens expliquen que es va haver de votar a una assemblea si es deixaven entrar a les dones lliurement a la colla igual que qualsevol altre casteller home. Per altra banda, a la Jove de Tarragona – formació que avui hi ha una quantitat de dones important – en el seu moment també va costar introduir la dona dins la colla. Mentre que un home podia trigar dues setmanes a tenir camisa, les dones s’havien d’esperar uns quants anys per poder-la obtenir. Avui el fet casteller ha evolucionat positivament en el sentit d’incorporar la dona als castells com un fet normal.

Tot i aquest gran avenç, es pot dir que la dona en algunes de les colles (poques) encara està infravalorada. Fins fa pocs anys – jo diria que fa uns vuit – era poc freqüent veure un pis de quints amb més noies que nois a les construccions de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Avui, en les dues colles de Valls encara és difícil veure dones pujant al folre. Si mirem el gènere que predomina entre les camises rosades i vermelles de les colles de Valls, veiem que el masculí predomina de manera destacada. Personalment no considero que sigui un acte de discriminació, sinó que és un element que perdura de la tradició.

En el cas dels Capgrossos de Mataró, i altres colles de la coneguda zona no-tradicional – i fins i tot algunes del camp de Tarragona -, ens trobem que la dona té el mateix valor que un home. A la nostra Colla és tant important el rol i les funcions dels homes com el de les dones. Des dels inicis de la Colla, la dona ha tingut un pes important. Segurament sense nosaltres tindrien dificultats per fer qualsevol cosa. Un dels fets curiosos on es pot constatar que les castelleres som importants als Capgrossos és que en els primers anys de la Colla vam arribar a descarregar totes soletes el quatre de sis o el pilar de quatre, sense comptar amb cap home. Les gestes s'acomplien en aquelles històriques festes de final de temporada.

Tornant al tema i deixant enrera batalletes del passat, s’ha de dir que, en general, les colles nascudes als anys noranta la dona ha entrat de manera habitual a formar part tant del castell, com en les juntes administratives i, fins i tot, en alguns càrrecs de les juntes tècniques. Qualsevol noia amb camisa és igual de ben vista que un noi. Malgrat tot, els homes encara són els que predominen en la majoria de càrrecs. Són poques les dones que fins ara han ocupat llocs clau a les juntes, sobretot les tècniques. Tot i així, si les dones han d’arribar a ocupar una posició important en la presa de decisions, esperem que sigui per la seva vàlua i no pel fet que sigui dona. Segur que serà així.

Penso que a totes les colles els ha anat bé la incorporació de la dona en els castells, tant a nivell tècnic com a social. Quantes parelles s’han fet entre castellers? Uns quants castellers haurien de donar les gràcies a la revolució malva.
Un cop més, gràcies, Minyons!

Per més informació sobre el tema, podeu escoltar aquesta setmana el programa de castells de Mataró Ràdio, el Mirant Amunt! Entrevistes i experiències sobre les dones al món dels castells. Intervindran noies de Mataró i de Valls. A seguir el debat!

El celler.

Ahir la a nit vaig acabar-me l’últim llibre del nord-americà Noah Gordon, el Celler. La veritat és que, com la majoria de novel·les d’aquest autor, la seva lectura m’ha estat amena i ràpida, amb poc més de dues setmanes l’he acabat. La diferència amb algun dels altres llibres que havia tingut entre mans – com seria el cas de l’Últim Jueu o el Metge – aquest cop la trama passava aquí, a Catalunya. Encara que el fil conductor del llibre fossin les vinyes i la història política i social de finals del segle XIX i principis del segle XX a Espanya, l’autor sense haver vist en directe una construcció castellera, en diferents moments del llibre s’atreveix a parlar de castells.

Tot i la inexperiència de l’autor en aquest àmbit, val a dir que no s’allunya en excés del què seria el funcionament d’una colla. Els castells a principis de segle segurament no eren tal com ens els narra l’autor. Tanmateix, hem de tenir en compte que és una novel·la. Si l’autor s’hagués hagut d’anar documentant detalladament sobre cada element que tractava, faltarien anys perquè és publiqués el llibre. Encara que a la majoria de castellers ens hagués agradat que parlés fil per randa d’una actuació i els seus ets i uts, penso que és una bona novel·la, si més no per donar a conèixer arreu del món el fenomen casteller. A més, quants castellers coneixem la realitat del funcionament d’una colla al segle XIX? Pràcticament els podríem comptar amb una mà. No podem ser més papistes que el papa, quan molts de nosaltres tampoc coneixem la nostra història castellera en detalls.

Pel què fa als elements castellers al llibre, m’ha sobtat veure la importància que li dóna a l’assaig. En la majoria de línies que utilitza per parlar dels castells, tracta de l’assaig. De com els Castellers de Santa Eulàlia fan proves per poder portar el castell a plaça. A un dels assaigs, una construcció cau. És cert que fa uns anys la importància dels assaigs no era tant gran com la d’ara, però per a qualsevol persona que no conegui a fons el món casteller és ideal que conegui aquesta realitat. La realitat que abans de poder fer sonar les gralles en un gran castell a plaça cal un esforç important d’assaig previ.

Seguint amb la importància de l’assaig, el que també es pot veure a la novel·la és el valor que Gordon dóna al cap de colla. Segurament ell no sabia que existia aquesta figura. Malgrat tot, també s’ha de reconèixer la feina que han fet les persones que han assessorat a l’escriptor per intentar explicar-li la realitat del funcionament d'una colla castellera i dels castells en general. La figura del cap de colla és descrita amb detall. Les funcions, el rol i el respecte cap al màxim dirigent de la colla es poden veure entre els personatges que apareixen a el Celler.

Un altre dels aspectes que l’autor té en compte a l’hora de parlar de castells és la competitivitat. La Colla de Santa Eulàlia baixa a Sitges a fer una actuació. Gordon parla de competició. Encara que no sigui la paraula apropiada, si que és cert que entre les colles existeix aquest fet de superació, ja sigui auto-superació o superació d’una colla real del seu nivell o similar. Suposo que Gordon no n’era conscient, però al final de la competició que es fa a Sitges m’agrada que s’empati una gran actuació de vuit, amb una actuació modesta amb un castell de nou. Tot i que possiblement sigui casualitat, està bé que es doni valor a una actuació completa i no només a una gran construcció.

És un orgull que un escriptor de la talla de Gordon centri una de les seves novel·les al nostre país. A més, és un orgull que faci referència reiteradament a una colla castellera. Encara que quedi molt camí per recórrer i que en alguns aspectes l’autor no descrigui els castells tal com es feien a l’època, que el fet casteller es pugui a donar a conèixer a partir de persones conegudes internacionalment és un honor. Tenim castells per anys, nosaltres treballem perquè sigui així i altres persones com Gordon treballen per fer-ne difusió.

Importants, però de vegades oblidats. Els Castells de 7.

Els castells de set són els que més freqüenten a les places. Si tenim en compte que a Catalunya l’any 2007 cinquanta-dos colles han fet castells a plaça, quaranta-una han, almenys, carregat algun castell de set. Per tant, podem arribar a afirmar que els castells de set són el pal del paller del món casteller. Per les colles de sis fer castells de set els suposa mirar amunt, avançar. Per les colles de set de gamma bàsica, els serveix per consolidar troncs i treballar cap a castells més complicats. Per les colles de set i mig i vuit, els serveix per ampliar gamma i consolidar estructures de cara als castells de vuit. Finalment, per les colles de nou, els serveix per estrenar gent nova als seus troncs i treballar en les construccions compostes.

Així doncs, veiem que per qualsevol colla, ja sigui gran o petita, els castells de set són molt importants. El 2007 fins i tot les grans colles han fet castells de set a algunes actuacions clau. La gamma de set ens porta castells senzills com el tres o el quatre de set, però també castells que es podrien considerar límits com el nou de set, el tres de set per sota o, si m’ho permeteu, el dos de set. Enguany, a mà dels Castellers de Vilafranca també hem pogut veure un castell poc vist a les places. Aquest és el tres de set amb el pilar.

Tot seguit, parlarem en forma de resum dels castells de set que el 2007 s’han vist a les places. Tanmateix, com que és un tema molt complex i que dóna molt a parlar, les següents actualitzacions del blog, aniran al voltant de les estructures de set. Per motius diversos, el pilar de cinc no ha estat considerat castell. A més, a les següents línies quan es parla de castells aconseguits, només es tenen en compte les construccions descarregades.

Sempre havia pensat que el quatre de set era el castell que més freqüentava a les places. La meva intuïció ha fallat. Amb els números a la mà, el tres de set és el castell més repetit aquest 2007. Mentre que l’estructura de quatre s’ha vist fins a 208 vegades descarregat, el tres de set s’ha vist fins a 346 ocasions. Si analitzem les colles que l’han fet, el quatre l’han fet trenta-vuit colles, i el tres trenta-set. Si mirem quines han estat les colles que més han portat a plaça aquests dos castells, es pot observar com, en general, són les agrupacions que algun cop a la temporada han intentat un castell de vuit. Tot i així, les colles de set que tenen una gamma àmplia i que de ben segur treballa les estructures de vuit, també han fet un nombre considerable de castells bàsics de la gamma de set. La colla que enguany ha aconseguit descarregar més aquestes dues estructures han estat els Castellers de Terrassa.

Si deixem de banda les construccions bàsiques i ens centrem en les compostes, el cinc de set ha estat el castell més vist. S’ha completat en 217 ocasions. El quatre de set amb el pilar i el dos de set també han estat construccions que s’han vist en més d’un centenar de vegades la passada temporada. Pel què fa l’estructura amb l’espedat al mig, s’ha vist en 192 ocasions. La torre en 150. Les formacions de vuit han estat les que més vegades han fet sonar el toc d’aleta en aquests castells. Els líders en l’estructura de cinc han estat els Capgrossos de Mataró (17). El quatre de set amb el pilar altre cop els Castellers de Terrassa han estat els màxims dominadors (16). El dos de set ha estat dominat per la Colla Vella dels Xiquets de Valls (14), seguida pels Xics de Granollers (13) i els Marrecs de Salt (13). Finalment, si mirem el tres de set aixecat per sota, veiem com són els Castellers de Sant Cugat els que l’han completat més.

Aquí teniu, doncs, una primera entrega del resum dels castells de set del 2007. Tot i així, no s’ha parlat de les colles que tenen el seu màxim registre als castells de set, sobretot els bàsics. Queda pendent parlar d’elles. Perquè, com en tot, també hi ha colles petites que mereixen ser elogiades pel seu bon treball.

Temporada 2007: 83 castells de 9, 411 castells de 8.

Set colles han carregat els 83 castells de nou que hem vist aquest any a les places. Tres d’elles han fet els 14 castells de gamma extra que hem vist, inclòs el pilar de vuit amb folre i manilles. 20 colles han fet l’aleta als 411 castells de vuit de l’any, sense comptar els pilars de sis i set.

Una altra temporada hem pogut comprovar el clar lideratge dels Castellers de Vilafranca respecte a les altres colles. De fet, si tornem a analitzar les construccions vistes aquest any, podem veure com 11 dels castells de gamma extra són verds. Quaranta castells de nou són dels de Cal Figarot. Uns registres que no tenen punt de comparació amb els de la resta de colles. Tot i així, s’ha pogut veure una baixada en la gamma dels verds. Enguany no han pogut anar més enllà del pilar de vuit. Ni l’esperat tres de nou amb folre i agulla, ni el cinc de nou amb folre, ni l’inassolible tres de deu amb folre i manilles han pogut veure’s traspassats per una enxaneta verda.

De la resta de les colles del conegut G-5 s’ha de destacar el pilar de vuit amb folre i manilles de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Tot i que la temporada hagi estat més modesta del què voldrien, els Minyons de Terrassa han carregat dos torres de nou amb folre i manilles. Pel què fa als Capgrossos, han demostrat que es mereixen estar amb les grans. Han tornat a descarregar la tripleta màgica, a més d’ampliar la gamma amb el quatre de vuit amb el pilar i el pilar de sis. La Joves de Valls ha fet una temporada més aviat modesta, però ha tornat a tenir un domini amb el cinc de vuit.

Quatre colles més han intentat castells de nou, però només dos li han pogut fer l’aleta: els Xiquets de Tarragona i els Castellers de Barcelona. Els primers han fet una temporada històrica completant el tres de nou en dues ocasions i la catedral en una altra. Pel què fa a la colla de la capital, a la seva última actuació de la temporada han carregat el quatre de nou amb folre. De les altres colles que han intentat castells de nou, en un cas n’hem de fer una lectura positiva, però en l’altra negativa. Els Castellers de Sants han fet una temporada espectacular on ha consolidat el dos de vuit amb folre. L’única cirereta que els ha faltat al pastís ha estat el castell de nou, construcció que si no canvien molt les coses aconseguiran. A la Jove de Tarragona, en canvi, les coses pràcticament no els hi podien anar més malament. A més de veure’s superats per la seva colla rival, no han pogut anar més enllà del dos de vuit folrat. Han vist com la seva catedral i el seu tres de nou quedaven en intents. Falta molt treball, sobretot mental, perquè els liles puguin tornar a enlluernar-nos amb els seus perfectes castells de nou.

Si traiem les colles que han fet castells de nou (o que tenen potencial per fer-ho), ens trobem que 11 colles també han fet castells de vuit. Concretament, entre aquestes onze han coronat 51 castells de vuit. Una xifra que anys enrere haguéssim quedat esmaperduts en veure-la. Cada cop són més les colles que aconsegueixen castells de vuit i els consoliden. Els Xicots han fet una de les seves millors temporades completant el dos de vuit amb folre i el pilar de sis. Els Castellers de Lleida, tot i perdre el domini del quatre de vuit, han completat en vàries ocasions el tres de vuit, per primera vegada a la seva història han intentat el seu primer castell amb folre i han completat l’espedat de sis. Els Xiquets de Reus, per la seva banda, han tornat a carregar el dos de vuit amb folre, castell que semblava que podia ser una font d’energia per tornar a fer història entre les grans. Finalment, no ha estat així. De la resta de colles de vuit s’ha de destacar el primer castell de vuit dels Castellers de Sant Cugat.

Així doncs, podem veure com cada cop són més les colles que aconsegueixen fer castells de vuit. Ens trobem davant d’una colla líder, els Castellers de Vilafranca, que tot i ser la primera no aconsegueixen tot el que voldrien. A banda Vilafranca, s’ha de destacar les colles que estan en progressió. Aquestes sembla que siguin els Xiquets de Tarragona i els Castellers de Sants pel què fa a les colles de nou. I els Castellers de Sant Cugat i els Castellers de Lleida pel què fa a les de vuit. Tot i això, cada temporada és un món i fins l’any que ve no podrem veure si aquesta progressió que hem vist enguany és una flor d’estiu o és un treball de futur.

Un resum de la temporada de les colles de vuit i nou més aviat objectiu, massa verd pel meu gust, però els números demostren que destaquen respecte les altres colles. L’únic que es podria discutir és si els seus castells tenen més mèrit que el de les altres colles, però això és un tema que queda pendent.