Temporada Alta

Podríem haver fet més?

2011-11-12T04:38:00.000-08:00

Al dinar de la Diada el vice-president i el Cap de Colla ens demanaven que reflexionéssim sobre la temporada que havíem fet. Números a la mà, els resultats no són tant desoladors com molts ens pensem. Fer castells és difícil, i mantenir-nos al nivell a on estem encara més. Quantes colles voldrien haver fet els disset castells folrats que hem descarregat? Moltes. De totes maneres, penso que no només hem de tenir en compte aquelles dades quantitatives que ens donen a conèixer les estadístiques, sinó que també hem de valorar allò qualitatiu (que segurament d'aquí uns anys no tindrem tant present o ho valorarem d'una altra forma que avui). Aquelles sensacions bones o dolentes que hem tingut en diferents moments aquest any.

Venim d'un 2010 a on ens vam convertir en una Colla de gamma extra, a on vam tenir unes dades excel·lents. Vam consolidar com mai els castells de nou i vam repetir gairebé tots els màxims castells dels Capgrossos (amb excepció del pilar de set amb folre). Igualar això era molt difícil, però era el repte que s'havia plantejat la tècnica. I com que pràcticament tots hi vam donar suport, també era el repte dels Capgrossos. Ho hem aconseguit? Sí parcialment. No totalment. Hem lluitat contra adversitats que no ens esperàvem, hem remuntat moments durs, hem revalidat els castells de gamma extra i hem pogut fer incorporacions de gent nova a diferents posicions dels castells. Això ens fa grans i ens honora, però podríem haver fet més? Jo penso que sí.

Hem d'estar satisfets perquè:

Tornem a ser de gamma extra. Aquest any ho podem dir 5 colles, dos de les quals només hem aconseguit carregar un castell de tals característiques. Ho hem fet a casa, per la nostra festa major en ple més de juliol. Sembla fàcil però no ho és. Hi han anys que ni la gran Vilafranca pot fer-ho fins l'agost. Una canalla molt valenta i amb ganes, juntament amb un tronc bo i una bona base amb molta il·lusió han fet possible emmanillar Mataró.
Hem tingut una entrada important de nous castellers. Sense ser un any amb grans campanyes de captació, hem vist que moltes persones s'han acostat a la Colla (només calia veure quantes mans s'aixecaven ahir quan en Cugat ho va preguntar, espectacular!). Esperem que la dinàmica segueixi sent així i al mateix temps ens preocupem pels vells. Hem de tenir clar que no tothom viu els castells de la mateixa manera. Segurament per algú la Colla Castellera és un lloc de pas. Hem d'admetre que hi ha gent que marxarà, però això no treu que els regals que puguem fer als nous quan arriben (pujar al folre, fer-los proves de tronc si d'entrada semblen tenir mides o posar-los al nucli dels castells, per exemple) també els haguem de fer als que ja fa anys que hi són. Tothom s'ha de sentir valorat.
Una altra de les coses a destacar d'aquest segon tram, ha estat que he sigut conscient de la capacitat de mobilització que podem tenir. Un exemple clar és la crida que es va fer via xarxes socials després de l'actuació de Girona. Si érem 400 i fèiem una bona prova, segons en Lluís Feliu haguéssim portat la torre a plaça. Malgrat no vam arribar a temps per fer un assaig excel·lent, sí que em va sorprendre com es va omplir el local. Mataró, si sent parlar de gamma extra o de torre de nou, s'acosta al Carrer Herrera per ajudar. Malgrat que no siguem de la zona tradicional, la gent de la nostra ciutat també s'il·lusiona quan la Colla vol fer un pas endavant.
Així, a grans trets, també vull destacar que la Colla ha crescut socialment. Aquest any hem demostrat unes quantes vegades que ja no som els sosos que fèiem bons castells i, en acabat, marxàvem a casa a descansar. Enguany hem fet grans festes (Santes, Girona, Diada) per celebrar les bones actuacions.

Hem de seguir millorant en alguns sentits:

Hem estat al nivell que ens toca quan hi hem sigut tots. Com diu en Lluís Feliu: “Quan hi som tots, som imparables”. El problema és que aquest any ha costat ser-hi tots. És evident que fer castells no és una activitat obligatòria, però cadascú de nosaltres ha de tenir clar quin ha de ser el seu grau de compromís. No podem demanar que no es falli mai, però sí que s'ha de saber la disponibilitat de les persones amb una posició clau als castells per intentar no dependre d'elles. No parlo només de tronc o canalla, sinó també de qualsevol membre de la pinya que ocupa un lloc compromès. A més, tampoc es pot demanar a la Colla més quan, pel que sigui, nosaltres també hem fallat quan els Capgrossos ens necessitaven. No podem demanar la torre de nou si durant dos mesos no hem aparegut pel local.
A conseqüència d'aquesta falta de compromís, en aquest cas de la gent de tronc i també a causa d'algunes lesions inesperades, hem perdut dos castells clau en una Colla del nostre nivell. Tenir gamma és important, molt. Et permet fer actuacions dignes a qualsevol lloc a on vas. A banda d'algunes caigudes d'aquest any, el que m'ha fet més mal és perdre el 5 de 8. El nostre castell insígnia durant temps. Penso que és un castell clau. Un castell que ensenya. Un castell que obra les portes als castells de nou. L'hem perdut després de 10 temporades seguides fent-lo. Pel que fa al 4 amb l'agulla, entenc que és més complicat si el pilar es perd. Un dels reptes de la propera temporada penso que hauria de ser treballar per poder portar a plaça amb regularitat els castells de la gamma alta de vuit.
Hem fallat a algunes diades a on esperaven més de nosaltres. Entenc que després de caigudes amb lesions sigui així, però hem d'intentar (entre tots) aprendre a aixecar-nos més ràpid. Fent els canvis i les proves necessàries. Sabent qui fallarà al següent assaig per planificar unes proves o altres. No pot ser que ens costi tant fer castells de set nets perquè falta gent. Tornant al que volia explicar, segons la meva opinió, no fallar a algunes diades és anar a fer castells de vuit i mig o, si pot ser, de nou (oblidant el 5 de 7). Som els Capgrossos i ens contracten (penso) per fer castells grans.

Segurament m'he deixat coses bones i dolentes d'aquesta temporada a valorar. Les crítiques no volen ser destructives, sinó aspectes que crec que s'han i es poden millorar. Aquest any he format part de la tècnica i, per tant, alguna responsabilitat haig d'assumir amb aquests (i altres) errors. Tot i així, també sóc conscient que no tot depèn de la gestió que facin set persones. Tots hem de millorar i intentar l'any que ve solucionar allò que aquest any ha quedat al tinter. Hi hagi qui hi hagi al capdavant. Perquè, al cap i a la fi, tots som Capgrossos. Hem de retrobar aquella il·lusió perduda o que s'ha quedat pel camí.

El millor Sant Magí!

2011-08-22T06:20:00.000-07:00

Divendres passat vam baixar a veure l’actuació de Sant Magí a Tarragona. Tot un clàssic de les actuacions d’estiu i segurament la diada que més vegades he anat a veure al llarg de la meva trajectòria com a castellera. És una de les diades que més m’agraden. Potser per això sóc capaç de demanar-me un dia de festa a la feina per presenciar-la en directe. Enguany va valer la pena. Es va viure el millor Sant Magí de la història. Mentre que la Jove de Tarragona tornava a descarregar després de 16 anys una tripleta a la Plaça de les Cols, els Xiquets de Tarragona completaven la millor actuació de la seva llarga història.

Als liles, la diada els va servir per reafirmar allò que la majoria de nosaltres ja havíem observat. Van demostrar una vegada més que els resultats obtinguts no són fruit de la casualitat. Treballar de valent té la seva recompensa. Van descarregar una tripleta màgica de manera solvent. I no acaben aquí, tenen al tinter un quatre de vuit amb el pilar que molt probablement intentaran aquest dissabte a la tarda al Catllar. Si segueixen així, amb més rodatge de l’estructura del 3 (va ser un pèl treballat), i amb la motivació i les ganes que els caracteritzen, tinc clar que els del Cós del Bou aconseguiran, després de molts anys d’esforços, treball i èpoques dures, convertir-se en la sisena colla de gamma extra de la història. Tot i que fa temps que podem observar la tendència, són una colla amb molta gent, i gran part d’aquesta massa són gent jove; amb il·lusió i ganes d’esdevenir grans, amb mentalitat guanyadora i positiva. Una Colla que s’ha de tenir com a referència en aquest sentit. Personalment tinc enveja sana de la seva forma de ser, de viure els castells i de forma de treballar que tenen.

Pel que fa als Xiquets, als darrers anys hem pogut comprovar com la diada de Sant Magí els ha estat propícia pel que fa als resultats castellers. Enguany també ha estat així, ja que han completat de manera brillant els seus dos castells màxims: el tres de nou amb folre i el cinc de vuit. Els dos clavats. Suposem que tampoc són fruit de la casualitat. Membres matalassers ens explicaven que havien posat dosos a l’assaig. Una prova molt important per a qualsevol colla que vol aconseguir el repte de la catedral. A partir d’ara, si segueixen amb aquesta línia ascendent i continuen treballant de valent, se’ls haurà de tenir en compte. Hem de veure, però, si són capaços de portar grans castells fora de la capital del Tarragonès. Un repte que seria molt interessant de poder observar.

Podria estar elogiant més aquestes dues colles, però tan sols acabaré amb una reflexió lògica que segur que qualsevol aficionat casteller ja ha fet. Ja no existeix el G-4 que als periodistes els ha agradat anomenar tantes i tantes vegades durant els últims temps. Cada vegada són més les colles que treballen per esdevenir grans (i ho aconsegueixen). Per una banda, la fi d’aquesta etiqueta ve donada per l’augment de Colles que aconsegueixen els galons de nou pisos, al mateix temps que hi ha hagut un petit estancament per part de les grans colles (exceptuant els Castellers de Vilafranca que actualment viuen a una altra dimensió). No és fàcil mantenir-se al capdavant tants anys, mantenint un ritme i un nivell d’actuacions frenètics.

M’agrada que es facin bons i grans castells. Estic convençuda que això farà que, amb rivalitat sana i ben entesa, tots treballem per continuar aquesta línia ascendent que, al cap i a la fi, ens beneficiarà com a col·lectiu.

Algunes fotos de l'actuació les podeu trobar aquí.

Intentant tocar de peus a terra.

2011-07-31T02:47:00.000-07:00

Després d'unes bones Santes i d'haver aconseguit l'objectiu de la diada de Festa Major, que era fer la td9fm a casa, hem de tocar de peus a terra. Sí, hem aconseguit tornar a carregar un castell de gamma extra. A més a més, ho hem fet en ple mes de juliol i a casa. Hem d'estar contents i eufòrics, però sense perdre el control; sent conscients del què som, el què hem fet, del què representa, però també tenint clar en quina gamma i qualitat de castells ens movem i del nostre potencial real a l'hora de mantenir el nivell. Malgrat que estic segura que ho tornarem a fer i ho millorarem (recordem que només vam carregar la td9fm!), ens queda molta feina a fer i l'hem de polir quan tornem de vacances.

En primer lloc, crec que l'objectiu que ens hauríem de fixar com a prioritari és descarregar el 3d9f. Pel bé de la Colla i per recuperar la confiança ràpid, ens hem de treure l'espineta aviat. L'ensurt de diumenge passat no se'ns pot fer una muntanya. Des de Vic, sembla que haguem perdut la confiança en aquesta estructura. Hem fet uns 3d8 molt treballats, ens ha caigut a l'assaig un tres de set net (sí, amb uns quants canvis) i hem hagut de canviar gent de tronc per reforçar l'estructura. Tot aquest seguit de motius, ens han fet prestar més atenció i posar-nos més nerviosos del normal quan afrontem una estructura de tres. Considero que la primera passa que hauríem de fer, seria portar a plaça aquest castell a Guissona. Ja ho vam fer l'any passat, i segurament descarregar aquest castell tant lluny de casa i a principis de setembre, ens va servir per encarar el segon tram amb confiança i ganes. Seria interessant aquest any poder-ho tornar a repetir, sempre hi quant a principis de setembre tinguem a la gent de tronc implicada i sigui constant als assaigs. Ara mateix, personalment, és la cosa que més em preocupa. Crec que, en part, aquesta manca de confiança ha vingut donada per la no implicació, motivació i assaig de certes peces bàsiques del tronc dels castells (que no han vingut pels motius que siguin, aquí no m'hi poso).

En segon lloc, crec que hauríem de treballar per tornar a portar, si pot ser també al mes de setembre, el 5d8 a plaça (segurament a Sabadell no hi arribarem, així que el Prat seria un molt bon lloc). Enguany, de moment, tornem a ser de gamma extra, però tenim un ventall molt reduït de castells: 2, 3 i 4. Ens ha fallat el pilar i, per tant, també el quatre amb l'agulla. Al mateix temps, no ens hem atrevit a portar a plaça la catedral. Per ampliar gamma (que ens convé), així com també perquè la gent pugui veure a plaça el treball realitzat a l'assaig, cal treballar perquè sigui un dels objectius principals quan tornem de vacances al final del mes d'agost. És un castell atractiu pel públic, visualment molt bonic, que fa colla i que tant tronc, canalla com soca s'hi sent molt partícep.

Acabada l'actuació de les Santes, en plena eufòria per haver aconseguit fer-la a casa, se sentien veus que apuntaven la possibilitat de portar la td9fm a Lleida. Una plaça que és talisma, que ens estima i ens valora. Seria una gran gesta per diferents motius; pel que representa Lleida per nosaltres, per poder portar un castell de gamma extra a una de les places més allunyades de Mataró, i perquè coincideix amb la diada del Mercadal. Una diada que, d'entrada però no oficialment, feia servir el rànquing estrella per determinar les colles que participaven a la Diada. A la pràctica, però, quan Capgrossos, per mèrits propis, hi hauríem d'anar segons el criteri, la cosa va canviar perquè hi seguís anant la Colla Vella. Una clàssica en moments baixos. Ho assumim i alguns podem arribar a entendre la decisió de l'Ajuntament de Reus aconsellada per la Colla local. Tanmateix, fer una gran actuació aquell mateix cap de setmana, seria un toc d'atenció de cara a propers anys. Potser així ens tindrien en compte (o no). Deixant clar quin és el nostre nivell i que, malgrat la nostra ràpida trajectòria i la distància que separa la capital del Maresme amb la coneguda zona tradicional, també podem portar grans castells allà a on ens contractin. Tornant al que es proposava, per portar un gamma extra a la capital del Segrià, la gent hauria de tenir un 100% de compromís des de principis de setembre. No només a nivell de tronc, sinó també soca, folre i manilles. A banda d'això, també s'hauria de descarregar dos castells de nou abans. S'hauria de fer una gran campanya per animar a la gent a desplaçar-se tant lluny. Ho veig molt difícil. Encara que les ganes hi són i reconec que m'encantaria poder fer un gamma extra a Lleida, firmo per realitzar al Segrià una tripleta màgica. Una actuació digna d'una Colla gran. Ves a saber si la podran fer totes les Colles presents al Mercadal...

Tot i aquestes reflexions, ara toca rentar la camisa i guardar-la fins d'aquí a un mes. Serà llavors quan entre tots decidirem cap a on volem anar i quins han de ser els objectius reals del mes de setembre. Perquè recordeu: per molt que haguem emmanillat Mataró, per una Colla com els Capgrossos, un 3d7 pot ser molt difícil... Gaudiu de l'estiu!

Amb il·lusió: fem-la a casa!

2011-07-18T14:42:00.000-07:00

Ahir, diumenge 17 d’agost, ens disposàvem a anar a Poble - Sec a fer un castell de 9; el quatre. Sota una xafogor insuportable, vam descarregar la millor td8f de la temporada. En segona ronda, preteníem convertir el carrer Blai en carrer de nou. No ho vam aconseguir, però la sensació era molt diferent de la resta d’intents desmuntats que havíem fet en les temporades anteriors. La canalla era a dalt, el castell estava quadrat i amb molt bones mides. A mig castell es va sentir cridar algú de forma animal, i el castell es va haver de desmuntar. Se'ns va lesionar un segon. Vam repetir ronda amb un 4d8 de postal, quadrat, quiet i, fins i tot, amb bombolles de xiclet al pis de quints (això no es fa!). Esperem que l’any que ve tornem a anar al Poble - Sec a descarregar un castell de nou. Vam acabar amb un 3d8 que no va patir en excés (tret d’un moment a la sortida de dosos). De totes maneres, de cara a la setmana que ve, ens cal treballar més aquest castell ja que no ens genera la confiança que aquest castell es mereix per aixecar-lo un pis més.

La valoració global de l’actuació, tot i l’intent desmuntat de 4d9f, és molt positiva:

En primer lloc per la confiança que li tenim a l’estructura de 4. Portar a plaça un castell de nou amb la tranquil·litat que ho vam fer no és cosa fàcil, i menys a una setmana de la nostra Festa Major. La desgràcia va ser la lesió d’un segon a mig castell (va patir un pinçament al braç). Des d’aquí vull donar ànims a en Sergi. Ahir se’l veia molt tocat moralment parlant. Espero que es recuperi aviat i, si pot ser, pugui arribar a les Santes per descarregar la td9fm al pis de terços. Segur que en té moltes ganes. La sensació que vam tenir tots al moment que es va desmuntar va ser: “tornem-hi, no?”, però la manca de segons a conseqüència d’una plaga de lesions que afecta a aquest pis no va permetre que es pogués fer un canvi a la posició a última hora. M’agradaria obrir de 4d9f per Festa Major, i vosaltres?

En segon lloc, m’agradaria destacar l’actitud de la canalla. Una canalla que, en general, té ganes de fer grans castells i que ho transmeten a la Colla. Un clar exemple va ser quan en Xavier em va dir just tocar de peus a terra: “Alba, diga-li a en Lluís que fem el quatre de nou o no pujo. El quatre de vuit no mola”. Per sort, quan vam explicar-li la situació, la va entendre i va pujar sense remugar, tot i quedar-se amb les ganes de fer-lo de nou. És una anècdota que reflexa les ganes que tenen els més menuts d’enfilar-se als grans castells. A més a més d’això, a conseqüència de la motivació general que hi ha a la canalla i del compromís que han tingut la majoria d’ells, a dia d’avui tenim preparats dotze nens que poden fer castells de nou. La majoria d’ells ja ho han fet, però segur que algun més ho farà la propera setmana.

Finalment, m’agradaria destacar com a cosa molt positiva l’entrada de gent nova a la Colla. La majoria d’ells, joves. La Colla necessitava l’entrada massiva d’un sector de gent d’entre divuit i trenta-cinc anys (si fa dos o tres anys intentaves buscar algú d’aquesta edat; o era de tronc o era gent efímera que venia a provar això dels castells sense èxit. Només algun especímen rar feia de representació d'aquest sector d'edat a la Colla). Els nous de la temporada passada i d'enguany són gent amb molta il·lusió, amb ganes d’afrontar els nous reptes. Segurament la joventut i, en algun cas, el desconeixement del món dels castells, fa que els sigui més fàcil veure possible l’objectiu de la td9fm. Hi ha d’haver gent així. Cada vegada tinc més clar que l’actitud, la convicció i les ganes són claus per la consecució d’objectius. La nova entrada de socis a la colla ha sigut de gent que està en forma i que molts d’ells tenen mides per ocupar posicions de compromís als castells. Perquè sigui així, s’ho hauran de treballar amb compromís i constància. Alguns d’ells ja s’han anat estrenant al folre o al nucli del castell, però de ben segur que poc a poc hi hauran havent nous debuts aconseguint, així, més rotació als folres.

Dit tot això, només em queda encoratjar a totes aquelles persones que encara no hagin fet, que s’acostin al local per ajudar-nos a ser més a prop de tornar a fer la millor actuació de la nostra història: 3d9f, 4d9f, 2d9fm. Hem fet molta feina, però encara hem de polir uns quants detalls. Sense la col·laboració de tots i aportant el millor de cadascú de nosaltres en benefici del col·lectiu, el repte no serà possible. Fem-la a casa!

(Foto: Martí Sancho)

Més!

2011-07-04T09:11:00.000-07:00

Ahir anàvem a Vic amb la intenció de fer dos castells de nou a la mateixa actuació. Ho vam aconseguir, però no sense treballar. Per primera vegada a la nostra història vam plantar un 4d9f abans de les Santes (o dit d'una altra manera, tres folres abans de la Festa Major). Un registre que, fins al moment, només havien aconseguit aquesta temporada els Castellers de Vilafranca i els Minyons de Terrassa (que ho estaven superant al mateix moment). D'aquesta actuació em surten les següents reflexions:

Ens creiem el quatre: El repte de la 2d9fm ha evidenciat que li hem perdut aquell més que respecte que teníem al 4d9f uns anys enrere. Qui s'ho podia imaginar que es podia tenir un 4d8 com el d'enguany? Fa dos anys, per quadrar un 4d8, patíem.Qui s'ho podia imaginar que li podríem posar sisens un dimarts quan al 2009 la feina que vam tenir per posar-los just l'assaig abans de les Santes? Si haig de ser franca, era el castell dels que portàvem a plaça que li tenia més confiança. Sí, es va treballar i bastant (sobretot a nivell de segons i terços), però es va demostrar que el quatre té defensa. És una llàstima que sigui un castell que necessiti una gran pinya, sinó podria arribar a ser el nostre castell insígnia aquesta temporada.

Encara falta més gent: Si poguéssim engrescar més camises blaves a la pinya dels Capgrossos segur que seria possible sovintejar més castells folrats. Veient les fotos de diumenge, no anàvem sobrats. No és cap novetat. Tret de les actuacions de les Santes i Concurs en poques ocasions hem sigut prou efectius per plantar un castell de nou en solitari. Per tant, un repte que encara ens faria més grans seria consolidar una pinya suficient de castells de nou (quatre/cinc primeres rengles de formatgets, a banda de tenir tots els vents i rengles blaus). És normal l'ajuda entre colles i estic contenta del gruix de gent desplaçada a Vic, però no hem d'abaixar la guàrdia; hem de convèncer encara a més gent a ser castellera, però també hem de seguir engrescant a les persones que en aquests moments no fallen. Al mateix temps, hem d'intentar posar al dia de les novetats de la Colla aquells que, per un motiu o altre, han de deixat de venir regularment tants als assaigs com a les actuacions. Els necessitem.

Tenim feina a fer: Mai abans de les Santes havíem descarregat el 4d9f. És evident que anem pel bon camí, però no ens podem relaxar. La feina no s'acaba a aquí. Hem de continuar assajant i ens hi hem de posar amb les mateixes ganes de l'any passat quan ens disposàvem a intentar la td9fm per les Santes. Encara no l'hem feta a Mataró. De cara a Premià, com sempre, dependrem dels assaigs, però diverses baixes a nivell de canalla (ai, les colònies d'estiu!) segurament ens obligaran a baixar el llistó (5 nenes que han fet o tenen el nivell per fer castells de nou, no hi seran). Ens esforçarem per portar el màxim que la Colla pot oferir (confio que algun castell folrat). Per altra banda, podrem descarregar la catedral a plaça abans de les Santes? Seria fantàstic. Treballem-hi de cara a Poble - Sec o és molt arriscat si la setmana següent hem d'emmanillar Mataró?

Felicitacions: Finalment, m'agradaria felicitar a tota aquella gent que ahir es va estrenar a una posició o altra del castell. Tant canalla, com tronc, folre i pinya. M'agradaria poder posar tots els noms, però m'és impossible recordar-los. Així que posaré els de les persones més properes: a la Gemma Lax per fer els seus dos primers castells de nou d'enxaneta, a la Marina Martínez per fer de dosos al seu primer castell de nou, a la Judit Dorda per estrenar-se al pis de sisens, a en Joël Canal per debutar al folre d'un castell de nou i a en Jordi Sala per fer el seu primer castell folrat de baix. Evidentment, també vull felicitar a aquelles persones que no s'han estrenat, però que gràcies a elles hem pogut fer aquesta grandíssima actuació.

I amb això acabo aquesta entrada al bloc. Intentaré tornar a donar vida a aquest espai... A veure si ho aconsegueixo.

(Foto 4d9f: Lluís Rugama)

Recordant en Joan.

2011-02-15T10:13:00.000-08:00

Dissabte a la nit vaig rebre una trista notícia. El company i amic Joan Pont ens va deixar després d'uns mesos de llarga malaltia. La pèrdua d'algú proper sempre t'entristeix. En Joan era una gran persona. Un senyor amb molta iniciativa, que, almenys des de que vaig arribar a la Colla, estava al timó de diferents mogudes. Sobretot a nivell social. Va ser un dels organitzadors del mític sopar d'homes a Can Mià, del torneig de pim-pom que havíem fet durant uns quants aniversaris al CN Natació Mataró, dels esmorzars de forquilla que havíem fet al Casal, entre d'altres coses. Era un home molt implicat amb els Capgrossos, s'estimava els castells i s'estimava a la Colla d'una manera exagerada.

Tots tenim el nostre caràcter, en Joan també el tenia. Era tossut, sí. Però al mateix temps tenia un cor molt gran. Era una d'aquelles persones que, assaig rere assaig, sempre comentàvem alguna cosa. Sovint ens discutíem amicablement pel Barça i pels Castellers de Vilafranca (ell n'era un gran defensor i seguidor). Sempre acabàvem posant-nos d'acord, rient o parlant dels fantàstics viatges que feia amb la Juliana, dels seus néts - que s'estimava amb bogeria -, de les hores que es passava a la piscina (perquè a l'estiu no el podia superar de moreno i això em feia certa ràbia), dels meus estudis o de l'esport preferit de la Colla: criticar a la tècnica.

Des de que el vaig conèixer, en Joan era un dels primers a arribar al local. Quan la canalla escalfava, ell ja hi era. Era d'aquells que arribava ja amb la camisa posada i no feia falta que el cap de Colla cridés: "a enfaixar-se!", perquè ell ja estava a punt. Recordo, potser ja deu fer més de deu anys, que era el meu baix preferit. Era un habitual, abans de tenir problemes d'esquena, que parava castells nets de fins a sis pisos (si no recordo malament). Llavors jo feia proves al pis de quints. Moltes vegades em tocava pujar a sobre seu. Com que era ample, costava

pujar, però un cop dalt era com fer un castell a terra. Abans d'enfilar-me sempre feia la broma: "Alba, com tenim la moto avui?" i al baixar m'animava i em deia: "bé, Alba, bé!".

Com jo, moltes altres persones de la Colla tindran anècdotes a explicar. En Joan sempre hi era i tenia un comentari per tothom. És per això que l'estimàvem i el trobarem a faltar.

Una abraçada, Joan.

Foto 1: Festa Final de Temporada 2009. Actuació dels homes. En Joan va fer un pilar de tres de segon.

Foto 2: Regal que em va fer en Joan després del Concurs de 2006.

Jornades Tècniques dels Xicots

2010-11-27T10:51:00.000-08:00

Dissabte al matí vaig desplaçar-me a Vilafranca del Penedès per parlar sobre la canalla a les Primeres Jornades Tècniques que organitzaven els Xicots de Vilafranca. Encara que havia passat moltes vegades per davant del seu local i, fins i tot, havia anat a algun dels concerts que els vermells organitzaven a la plaça de davant de Cal Noi - Noi, mai hi havia entrat. Va ser una experiència molt agradable.

Hi érem presents gent de diferents colles. Per parlar de la vessant social, van convidar als Castellers de Sants; per parlar de les pinyes, a la Jove de Tarragona; per parlar dels troncs, als Moixiganguers d'Igualada i, finalment; per parlar de la canalla, als Capgrossos de Mataró. Feia temps que no anava a una xerrada i fins ara mai ho havia fet com a ponent. Vaig aprendre molt escoltant als altres, així com també escoltant els testimonis dels mateixos Xicots que preguntaven i explicaven el seu cas.

Jo vaig ser l'encarregada d'explicar la manera de funcionar que tenim a l'equip de canalla dels Capgrossos. A mode de resum, vaig intentar fer entendre a la gent, que les realitats de cada colla són molt diferents i que el que jo anava a explicar era només l'experiència dels Capgrossos. No pretenia convèncer a ningú. El nostre cas és el d'una Colla que es troba a una ciutat de 120.000 habitants i que és la única que hi ha a la comarca del Maresme. Una situació bastant diferent a la que viuen els Xicots, així com també la resta de colles convidades a la xerrada. A més, vaig voler deixar clar que el nostre equip de canalla no era el millor, que teníem molts aspectes a millorar però que intentàvem, dins les nostres possibilitats, aportar al grup les nostres qualitats individuals. Vaig explicar les característiques de la nostra canalla. La gent va quedar bocabadada de la quantitat de criatures que tenim, la quantitat de nens que assagen i la quantitat de canalla que aquest any ha arribat a fer castells de vuit o més. Realment, si ho mires fredament, les xifres són aclaparadores. És evident que l'equip com a tal ho haguéssim pogut fer millor (absolutament tot és millorable!), però, en general, fent una mica de valoració de l'any, crec que l'equip de canalla hem fet bé la feina, exceptuant alguns moments puntuals i relliscades (queda pendent una entrada d'auto-avaluació). Vaig parlar també del funcionament de l'equip de canalla, de les activitats extra-castelleres que fem pels nens, del tracte que tenim amb ells i sobretot amb els seus pares, de la nostra manera d'assajar i de la manera com distribuïm les criatures a la plaça. Vaig parlar per sobre de la tècnica, però sobretot vaig voler posar èmfasi en la importància de la feina psicològica i de motivació que crec que ha de fer l'equip als nens.

Després de cada una de les ponències, vam crear comissions de treball. A la de canalla van sortir temes molt interessants. Vaig poder comprovar les grans diferències que tenim entre les colles pel que fa a la tipologia de nens. Vaig poder ser conscient de la "sort" que tenim a la nostra colla de poder tenir canalla per triar i per remenar. Tot i saber-ho, de vegades va bé que t'ho recordin i puguis reflexionar i valorar la feina que fas. La seva realitat ha de ser molt complicada, són la segona colla de la ciutat amb el que això comporta tant a nivell social com a nivell d'imatge de la Colla. Vam arribar a la conclusió que el compromís és bàsic per tenir una bona canalla. A més, aquest compromís l'han d'adoptar, en primer lloc, totes aquelles persones que formen part de la tècnica i de l'equip de canalla. Vam posar èmfasi en la importància de la comunicació amb els nens. Ens vam explicar experiències conjuntament, algunes realment sorprenents! Segurament ni ells ni jo vam descobrir la solució màgica per tenir el millor equip de canalla, però sí que vam poder discutir temes que, en general, ens preocupen a tots i, de vegades, no sabem com abordar-los. No oblidem que no som professionals, simplement som aficionats que ens agrada aquest món i que estem disposats a sacrificar temps per fer més gran i millor la nostra Colla.

En general, valoro molt positivament l'experiència d'haver assistit a les Jornades. Vaig tenir l'oportunitat de conèixer gent nova, d'estar amb coneguts castellers parlant del que més ens agrada durant mig dia i, sobretot, estic contenta d'haver pogut conèixer realitats i maneres de treballar diferents a la nostra, a més de sentir-me pràcticament com a casa en tot moment. S'ha de felicitar als Xicots per l'organització, per l'èxit (més de vint-i-cinc persones escoltant-nos) i per la manera com ens han tractat. Gràcies!

Estant al local no vaig poder deixar de pensar amb en Lluís i les converses que havíem tingut de castells i sobre Xicots. Tot el que coneixia d'aquesta colla, era gràcies a ell. Segur que li hagués agradat ser-hi. Un petó allà a on siguis!

PD: No me'n vaig poder estar d'anar fins la Plaça de la Vila a recordar l'1 de novembre. Em vaig asseure al banc de la plaça i se'm va tornar a posar la pell de gallina només recordar la gran diada que vam brodar. Quin gran dia, Capgrossos!

Marcos Montes

2010-11-25T14:11:00.001-08:00

Quan tinc alguna tarda lliure, m'agrada anar a la llibreria. M'agrada anar al Robafaves a passar la tarda i descobrir llibres. Fa una setmana, vaig fer-ho. Després de passejar-me i mirar diferents novel·les, vaig aturar-me quan vaig veure'n una que portava per títol Marcos Montes. Vaig veure que l'autor era un altre gran pilaner, en David Monteagudo. Haig de ser sincera i dir que coneixia el nom del seu primer èxit, però no m'havia motivat llegir-lo. Tampoc sabia que havia tornat a publicar. En aquest cas, però, vaig agafar la novel·la, vaig llegir la contraportada, em va semblar mínimament interessant el contingut i la vaig comprar.

Quan em parlen de Marcos Montes em venen al cap les Santes del 99. Sí, Marcos Montes va ser un gran pilaner de finals dels anys 90, un terç que clavava el pilar de set amb folre amb els Bordegassos. També havia sigut cap de colla de la formació del Garraf, però tot i això, malgrat que se'l pugui arribar a considerar un mite, quan em diuen el seu nom visualment no se m'apareix la seva cara, sinó el primer quatre de vuit amb l'agulla que van descarregar els de Vilanova (i això que en aquell moment el cap de colla groc era en Pere Guinovart). Va ser a Mataró i el van acompanyar del pilar de set amb folre. No sé perquè, però aquella actuació de les Santes la recordo més pels seus castells que pels nostres (Capgrossos vam descarregar el primer tres de vuit i la primera torre de vuit amb folre de la nostra història!). Marcos Montes, per mi, era un dels referents que tenien els de Vilanova. Suposo que el fet que els Bordegassos en els últims anys hagin patit una devallada important i que, per tant, s'hagi deixat de parlar d'ells amb regularitat, quan vaig tornar a veure el nom del mític pilaner, em vaig emocionar. Com passen els anys de ràpid, quants castells portem a les nostres esquenes i als nostres caps, i quantes històries hem viscut durant aquests anys al voltant dels castells!

Havent-me llegit amb només dos dies la novel·la (quan t'has acostumat a llegir assajos clàssics de la sociologia i l'antropologia, les novel·les les devores amb facilitat), puc dir que el llibre no el recordaré tant pel seu contingut, sinó pel que em va remoure quan vaig veure el seu títol. No m'ha emocionat ni m'he sentit atreta per la trama ni pels personatges. S'ha de dir que, tot i l'homenatge que fa Monteagudo a Montes, la història no té res a veure amb els castells ni amb la figura real, crec, del vilanoví. Tampoc ho esperava. Es tracta d'un llibre que passa a una mina, parla de la solitud, de les relacions amb les persones i del saber perdonar. No us l'explico, llegiu-lo i comentem-lo. Malgrat tot, m'ha fet gràcia veure com altres pilaners surten a la novel·la. Fede Gormaz, César Torrijos, Ramon Codinas són altres personatges que apareixen a la segona publicació de Monteagudo.

No serà un llibre que passarà a la història de la literatura, però s'ha de dir que es llegeix fàcil i per aquells que som castellers i coneixem els figures pilaners no podem evitar aquell somriure quan veiem escrits noms coneguts. Si voleu, us el deixo. Potser a vosaltres en podeu fer una altra valoració.

En volem més!

2010-10-17T08:28:00.000-07:00

Fa temps que tinc el bloc oblidat, entre una cosa i altra he estat callada. Avui, però, crec que l'actuació que hem fet a la Plaça Osca de Sants es mereix una entrada. Sí, normalment no acostumo a estar tant eufòrica després d'una actuació (i encara menys ho demostro). Fer el que hem fet només ho poden dir aquelles colles que passen per un molt bon moment. En sóc més que conscient. No es tracta tan sols d'una Tripleta Màgica (només això ja són paraules majors), sinó que cal estar molt contents de la manera com ho hem fet.

Hi ha moltes dades a destacar i segurament me'n deixaré alguna: primera tripleta màgica descarregada des de les Santes del 2008 per part dels Capgrossos de Mataró (ja tocava!), primer cinc de vuit descarregat, quart 4 de 9 amb folre de la temporada (el nostre màxim és fer-ne quatre en un any), setè 3 de 9 amb folre descarregat de l'any (també portem un bon ritme, aviat igualem el rècord del 2005), hem descarregat per primera vegada castells de nou a Barcelona (i per partida doble!), hem estrenat una altra plaça de nou (la segona en un any). Per primera vegada a la nostra història hem plantat una tripleta màgica a una plaça "no tradicional" (amb això vull dir que abans només ho havíem fet a les grans places històriques; Santa Anna de Mataró, de la Font a Tarragona, Raval de Montserrat de Terrassa, de la Vila a Vilafranca, etc., però no a altres llocs). A més, hem estrenat enxanetes a dos castells. I de la regularitat que estem aconseguint amb els castells de nou, què me'n podeu dir? Això és molt, Colla.

L'actuació d'avui crec que ha de ser un punt d'inflacció, ha de ser el punt de partida per anar a totes a les tres actuacions que ens queden. Es tracta de mantenir i treballar per superar-ho. Com sempre, això es fa a l'assaig i fent les proves que toquen. Tot i que avui hagi semblat en algun moment fins i tot fàcil, fer una tripleta és molt. Evidentment, hauríem de ser uns quants més per plantar el quatre de nou amb folre. Hem de donar les gràcies tant als Minyons com als Castellers de Sants per l'ajuda a les nostres pinyes. Tot i aquest apunt, no podem deixar de banda la importància de la gran actuació que hem fet avui. Siguem-ne conscients, Capgrossos. És molt, moltíssim.

Què més podem esperar? La resposta és fàcil: tornar-hi amb el 2 de 9 amb folre i manilles! Només cal tornar a omplir el local, col·locar sisens i donar-ho tot a Vilafranca. Sempre, però, sense deixar de banda les altres dues actuacions que queden: Girona i Mataró. Si ens ho proposem, podem!

Foto: Xavier Saborido

Com s'ho fan?

2010-08-31T08:10:00.000-07:00

Com s'ho fan algunes colles per tenir tanta capacitat de reacció? Com s'ho fan per aixecar el cap després d'una caiguda? Com s'ho fan per no abaixar la guàrdia quan les coses van maldades? Com et pots plantejar una gran diada sabent que tens castellers de tronc titulars tocats? Són preguntes que em venen després de les grans actuacions.

Trobo espectacular veure com els Castellers de Vilafranca són capaços de firmar l'actuació que van fer ahir. Com s'ho fan per estar a dalt de tot? Com s'ho fan per assajar aquests grans castells? Com s'ho fan per convèncer a la canalla de pujar allà dalt? Sí, potser semblarà una tonteria, però una de les coses que em van marcar més de la seva actuació va ser la mida de l'acotxador i enxaneta del dos de nou amb folre i manilles. Des d'on estava jo, semblava que aquelles criatures encara portessin bolquers. D'on els treuen? Com s'ho fan perquè siguin tant bons? Com s'ho fan perquè no tinguin por de pujar a aquests grans castells? Com treballen tot el tema psicològic després d'una caiguda? Quina és la relació que té l'equip de canalla amb els pares? És la història, la trajectòria i l'orgull de Colla el que porta a sortir-se'n de les situacions complicades que sorgeixen?

I aquesta reflexió no només me la faig amb Vilafranca. Em passa igual amb la Vella, Minyons o, fins i tot, la Joves. En el cas de la Vella, per exemple, després de l'actuació d'ahir, com fas pujar la moral de la gent? Com es motiva al personal havent de treballar per millorar els castells de nou bàsics, però tenint present que d'aquí poc més d'un mes has d'anar a guanyar el Concurs? Com expliques als nens que després de no poder fer un tres de nou amb folre han de pujar a un castell superior? Com s'ho fan els dirigents de la Colla per seguir tenint ganes d'estar al capdavant? Com analitzes una actuació a on caus més d'un cop? Amb Minyons i la Joves em faria preguntes similiars. Encara que amb l'actuació que va fer ahir la Joves, en el sentit que pràcticament van assolir tots els objectius que s'havien proposat per la Diada, tampoc puc plantejar-me masses preguntes per ells.

Som nosaltres, els Capgrossos, que hem d'aprendre a saber gestionar situacions així? Ens falta experiència? Ens falta mà esquerra? Ens falta més coratge? Per què ens costa tenir capacitat de reacció? No considero que sigui una cosa dolenta, però no entenc perquè després d'una caiguda se'ns cau el món a sobre (a mi la primera). De vegades m'agradaria conèixer internament el funcionament de les grans per acabar d'entendre les diferències entre ells i nosaltres

Si ens plantegem ser de gamma extra, suposo que no devem estar tant lluny d'ells. Tanmateix, comparo la situació que es va generar per les Santes amb la nostra actuació i com van saber reaccionar les colles ahir i veig que hi ha un gran abisme. Ens falta experiència?

Sant Fèlix des del balcó

2010-08-30T11:20:00.000-07:00

Aquest any he viscut un Sant Fèlix diferent, des del balcó. Amb la gent de la Malla hem cobert la jornada castellera amb fotos, vídeos i petites cròniques. Ha estat una experiència que difícilment oblidaré. M'ho he passat molt bé, tot i que haig de reconèixer que amb les quatre hores i mitja que ha durat l'actuació no he parat ni un moment de treballar.

Per primer cop a la vida, he vist castells des d'un balcó. A més, el balcó era compartit altres persones que, cadascú amb el seu mitjà, estava cobrint la informació de la diada. Per part de l'Ajuntament de Vilafranca ens han tractat molt bé, amb menjar i copa de cava inclosa. Tot un puntàs. Veure els castells des d'un primer pis et permet veure com es munten les pinyes, observar la pinya que té cada colla i seguir com la gent es va movent per la plaça. Un exercici sociològic interessant. A mi, fins i tot, em faltava temps per no perdre pistonada!

He vist uns Castellers de Vilafranca pletòrics, a un nivell tècnic a anys llum de la resta de formacions. Han fet uns castells impecables, tot i la relliscada amb la torre de nou amb folre i manilles. Sobre el tres de deu, no ho entenc. La resta de castells ja els havien aconseguit i, tret del cinc de nou amb folre que segurament és el castell que menys han sovintejat, la resta podríem dir que són els dominadors absoluts. Avui no era el dia del tres de deu? No ho sé, però en tercera ronda era molt difícil poder-lo assolir. Si fos ells i aquest fos el meu objectiu, el faria d'entrada. En primera o, tirant llarg, en segona ronda. Avui era el dia. Enguany al Concurs, si les coses no canvien molt, són els clars favorits. No cal provar-lo en cap altre diada que no sigui la de Sant Fèlix. Però bé, només és una opinió. Ells decideixen.

La Vella m'ha decepcionat, i això que es la Colla per qui més simpatia tinc. Al llarg d'aquest estiu he anat comprovant que no estaven fins. Amb això, quan no han pogut aconseguir cap castell a la primera ronda m'he entristit. La Vella és la Vella i en segona ronda han anat cap al gamma extra. No ha pogut ser i ha quedat gairebé al mateix lloc que el nostre de les Santes. La caiguda, això sí, més dolenta. Estant a les alçades he pogut veure com s'obria la pinya i com anaven treient gent d'allà sota. No s'acabava. Molt, massa patiment! Sobre el quatre de vuit amb l'agulla, res a dir. Bé. I sobre el quatre, ostres! Pensava que tindria més corda. Pel que fa al pilar de set amb folre, estic segura que aviat el descarregaran. A veure si es recuperen aviat i donen una mica de guerra, que falta fa.

La Joves, bé. El que més o menys m'esperava. Una bona dosi de moral de cara a les properes cites. Si recuperen les baixes que tenen, segur que apretaran de valent al Concurs. El cinc de vuit ha anat perfecte, el quatre de nou amb folre l'han fet desquadrat al màxim pels pisos superiors, però sense perdre els nervis l'han pogut descarregar. Pel que fa al tres, intuïa que patirien. Després de dos peus desmuntats la confiança ha de baixar. Tanmateix, des d'on estava, semblava que a la primera batzegada el castell cedís. Una tripleta que espero que nosaltres, els Capgrossos, també la poguem fer.

Minyons, com moltes vegades em passa per Sant Fèlix, els oblido. I em sap greu perquè han fet una molt bona actuació. Han carregat a la primera ronda un dos de nou amb folre i manilles bellugadís, però que ja m'agradaria fer a mi quinze dies després de tornar de vacances. El quatre de nou amb folre correcte, però no he acabat d'entendre l'intent de cinc de nou amb folre. Just quan s'han posat a treballar, ha cedit. El tres de nou amb folre ha anat bé, tot i que s'ha acabat estirant a nivell de quarts i ha estat una llàstima no poder veure, com a mínim, el pilar de sis.

He viscut l'actuació d'una manera diferent, sense tenir temps per comentar la jugada amb els companys entre castell i castell. Avui el temps que queda mort mentre no s'aixequen els castells no l'he notat. Fins i tot en alguns moments he tingut la sensació de passar-me massa ràpid. Des aquí, agraeixo l'oportunitat que m'han donat els companys de la Malla perquè he disfrutat de valent amb l'espectacle. M'hagués veure menys caigudes, però no es pot demanar tot. El nivell de castells vistos ha estat espectacular. La catedral ha estat el castell més "fàcil". Déu ni dó!

Més fotos

Sant Magí passat per aigua.

2010-08-21T04:19:00.000-07:00

Deixant de banda els castells que havia vist a Mataró, dijous va fer quinze anys que vaig anar a veure la meva primera actuació castellera. Sí, la meva primera (almenys que recordi) va ser un Sant Magí. Amb els pares estàvem de vacances al Delta de l'Ebre i vam pujar a Tarragona expressament per veure castells. De llavors a ençà, sempre que he pogut, hi he anat. No és la diada que es vegin millors castells, però sí que aquests es viuen d'una manera especial. Per una banda, la plaça és un marc incomparable. Plàsticament, a nivell personal, diria que és la millor plaça per veure castells. A més, les colles que actuen ho donen tot de sí mateixes. Per una banda es poden arribar a veure castells de vuit i mig o nou per les dues grans, mentre que també és curiós veure com les dues petites lluiten per aconseguir descarregar castells de set. Sempre que estic a aquella plaça veient el Serrallo o Sant Pere i Sant Pau em ve al cap la dificultat que hi ha amb els castells que nosaltres, els Capgrossos, portem a les places.

Al què anava, cinc Capgrossos vam baixar, tot i les previsions de pluja, a Tarragona. Abans d'anar a plaça, vam anar al local de la Jove i també vam passar pel de Xiquets. Sempre és bonic veure l'ambient previ a les grans ocasions. En general, es respirava tranquilitat i il·lusió, dues bones premises abans de començar. L'ordre d'actuació va ser curiós per un Sant Magí, el sorteig va determinar que seria com l'ordre d'antiguitat de les colles. L'actuació va començar amb bon nivell. Els Xiquets van obrir plaça amb el castell que els últims dos anys els havia donat sort: el tres de nou amb folre. Després de desmuntar-ne un peu, el van tirar amunt. El tres pesat que tenen a la pujada semblava perillar un pèl, ja que a nivell de quints semblava que el de la rengla patís més de l'ideal. De totes maneres, castells pitjors s'havien vist defensar per part dels Xiquets. A la passada de l'enxaneta semblava que el castell s'hagués parat i es pogués descarregar. Tot i així, una de les sisens va acabar saltant del castell, deixant així en només carregat el tres. Els segons en actuar eren la Jove i van obrir amb el seu castell estrella. Havien de demostrar el domini sobre aquesta construcció després que pel Cós del Bou només l'haguessin pogut carregar. En aquest cas, es va descarregar sense complicacions. Els Xiquets del Serrallo van obrir amb un treballat quatre de set que va patir, sobretot, a nivell de segons i quarts. Finalment, els Castellers de Sant Pere i Sant Pau van completar un tres de set.

En segona ronda, els ratllats van voler posar fre als seus ambiciosos objectius per, de cara a la tercera ronda, tornar-hi fort. Van fer un impecable quatre de vuit, clavat i amb bones mides. La Jove intentava el primer castell de nou de la temporada, que venia amb forma de tres. Va pujar amb bones mides, però, des de fora, es va veure treballar de manera incòmode el terç i el quart de la rengla. Després de la carregada, el castell va cedir. Les dues petites, per la seva banda, van descarregar uns èpics quatre de set amb el pilar. Sant Pere i Sant Pau, que van ser els segons a realitzar-lo, el van completar sota la pluja. Tot i que els Xiquets estaven a punt de muntar la pinya del cinc de vuit, la forta pluja que va començar a caure a Tarragona va fer suspendre la diada. Una diada que es va acabar a mitges, però que encara es va allargar prou tenint en compte les previsions meterològiques pronosticades.

Tornant, ens va caure l'aiguat més gran que he vist mai anant en cotxe. Hi havia moments que ni es veien les línies del terra. Tota una odissea, però la veritat és que, tot i no poder veure una actuació sencera, va valer la pena fer tants quilòmetres. Sant Magí s'ho val!

Més fotos

Una imatge val més que mil paraules.

2010-08-05T09:06:00.001-07:00

Quina pinya i quin ambient a plaça!
(Foto: ACN)

No va poder ser...

2010-08-02T05:51:00.001-07:00

No va sortir. A més, ens vam quedar molt lluny. Encara que fos una possibilitat que hauríem d'haver contemplat, segurament pocs de nosaltres la teníem en compte. Després dels assaigs fets, havent posat sisens, quints i unes quantes vegades quarts al dos de nou amb folre i manilles, ens havíem arribat a creure que el somni de gamma extra podia ser nostre. Els castells són així i no sempre es pot demostrar a plaça el treball realitzat al local. Per sort, les noves tecnologies han ajudat a ensenyar a la gent que sí que hi havia un bon assaig previ. Sinó, moltes persones haurien pogut dir que no s'havia treballat suficientment. No posar dosos a un castell es pot arribar a considerar un fracàs. Abans de començar l'actuació, els nervis s'havien apoderat de cadascun de nosaltres, després de l'actuació (o almenys en el meu cas) la ràbia i la impotència eren els sentiments predominants. La ràbia d'haver-nos quedat tant lluny, la ràbia de no haver pogut tornar a repetir la construcció i la ràbia d'haver trencat el ritme d'una actuació que hauria pogut arribar a ser històrica. Per sort, ningú va prendre excessivament mal, que això és bo per poder passar unes Santes com calen.

La meva intenció no era parlar de l'intent que vam realitzar, sinó de les bones impressions que vaig tenir només a l'entrar a plaça. Aquest any m'ha tocat estar amb la canalla, així que no he pogut estar pendent del que passa. Tot i així, he de dir que quan es va tancar la pinya del tres de nou amb folre, vaig quedar admirada de la quantitat de camises i cares conegudes que s'havien posat a la nostra soca. Sí, els assaigs havien evidenciat que el món casteller s'havia entusiasmat amb el nostre possible intent de gamma extra. Però per mi, el més meritori va ser la resposta de molts dels aficionats castellers de Mataró. Una ciutat sense excessivament massa tradició castellera estava donant suport a la seva Colla. Personalment, se'm va posar la pell de gallina en veure tot ple de cares conegudes, no només a plaça – com van fent habitualment – sinó a les nostres pinyes, donant-nos ànims i volent participar, igual que nosaltres, al mastodòntic intent. És un orgull poder comptar amb aquesta afició, i que aquesta sàpiga respondre quan la necessitem. A veure si a la pròxima cita hi tornen. Una de les meves principals preocupacions d'aquest castell era la soca, però a plaça vaig veure que no m'havia de preocupar per la gent de baix. Eren molts, bons i amb ganes. Una gran combinació que no va ser suficient perquè el castell arribés a bon port.

A més d'això, havent passat més d'una setmana de l'actuació i havent reflexionat unes quantes vegades sobre el que va passar, crec que no podem donar les culpes a ningú en concret de l'intent ofert a plaça. Discrepo totalment quan en Lluís Feliu, el cap de colla, al dinar va dir que la culpa que el castell hagués caigut era seva. No. És cert que el més encertat hagués estat tirar-lo avall abans de sonar gralles, però d'aquí a fer-se l'únic responsable d'allò succeït crec que hi ha un abisme. No ens hem de martiritzar.

En acabat, tothom tenia clar que hi tornaríem al Concurs. Parlar de futur és arriscat. Espero que la nostra afició i la gent que vam arribar a mobilitzar per les Santes torni a fer-nos costat a principis d'octubre, que no sigui per ells que no el fem. No serà fàcil, Tarragona cau lluny. Ens queda molta feina, i no sé perquè, crec que serà difícil tornar-nos-hi a posar i aconseguir uns resultats tant òptims als assaigs com aquest mes de juliol. Només de pensar en l'intens setembre que ens espera, tant pel que fa actuacions com assaigs, se'm posa la pell de gallina. Per sort, ens queda tot l'agost de relax per agafar l'energia necessària per encarar el segon tram.

Bones vacances!

(Foto: Gemma Navarro)

No està tant lluny...

2010-07-09T01:30:00.000-07:00

Ahir al vespre uns quants Capgrossos, la majoria convocats pel cap de pinyes, vam trobar-nos al local per assistir a la xerrada que en Roger va anomenar "sessió teòrica sobre el folre i les manilles de la torre de nou". Alguns de nosaltres, la setmana passada a l'escola de castells vam poder gaudir d'una primera pinzellada - tot i que no estava prevista - sobre la col·locació de la gent al mastonòntic castell. El dijous la cosa anava més en sèrio i una quantitat considerable de Capgrossos (segurament devíem ser més que algun dimarts) estàvem disposats a aprendre.

La veritat és que l'exposició clara i didàctica del nostre cap de pinyes va ser sorprenent. Crec que tots els presents a la xerrada vam aprendre quelcom. Vam veure vídeos de torres de nou, vam poder comprovar com es belluguen el folre i les manilles, vam veure quin és l'ordre de col·locació de la gent i com, en principi, treballem per fer-la nosaltres. Des d'aquí s'ha de felicitar a en Roger Bellavista tant per la projecció d'imatges i vídeos que ens va oferir, com pel resultat global de l'experiència. A més de la sessió teòrica, vam fer una petita pràctica que també s'ha de valorar molt positivament.

A nivell personal, al moment de la projecció d'imatges, haig de ser sincera i dir que se'm va posar la pell de gallina. He vist unes quantes torres de nou al llarg d'aquests més de tretze anys que fa que m'arrossego per les places. Tot i això, mai abans havia tingut la sensació que la cosa podia anar en sèrio i que nosaltres ens podíem plantejar veritablement un castell així a curt termini. Sí, és cert que fa uns quants anys que li anem donant voltes al tema i que el gamma extra va sonant sovint al nostre inconscient. De totes maneres, mai abans havia tingut la sensació real de pensar: "ara toca". A més, quan veus els castells des de fora sempre semblen més fàcils. Si Minyons o Vilafranca et planten un dos de nou amb folre i manilles a la teva cara, dius: "uala!", però no et pares a pensar amb la feinada, el risc i els maldecaps per la gent que pren la decisió de treballar un castell així que això comporta. Tot i que portem mesos treballant-hi, fins ahir no vaig ser conscient que podem tornar a fer història més aviat del que ens pensem i que tampoc estem excessivament lluny de l'objectiu planificat per la tècnica.

Passant ja a la part pràctica, vaig trobar ben vist muntar el folre i les manilles a terra. Segurament, molts anàvem a posicions diferents a les que estarem a plaça. Alhora, però, les dues proves realitzades van servir per conscienciar-nos que la torre està a tocar. Segur que quan pugi tot el folre per primera vegada sobre la pinya, serà un merder i la coordinació assajada costarà de tornar a aconseguir, però crec que el pas d'ahir va ser una passa de gegant prèvia als assaigs que hem d'aconseguir les properes setmanes.

Malgrat l'eufòria col·lectiva que se'ns va desfermar a la majoria dels presents (jo inclosa), al mateix temps se'm va apoderar una sensació estranya. Tenim més o menys el folre i les manilles lligades. Qui més qui menys sap quin serà el seu lloc, però i la soca? Tenim clar que la soca és tant o més important que la gent que anirà al folre? Tenim clar que patiran com els que més i que han de ser persones bragades que estiguin acostumades a patir als castells folrats bàsics? Som prous per tenir una pinya que aguanti el folre i les manilles i, a més, que sobrin un parell de cordons de suport (ja compto que dos o tres cordons més seran de Vilafranca o Lleida, en el cas que intentem el castell per les Santes)?

Com molts sabeu, a mi no m'agrada tenir una política "per sistema" d'haver de confiar amb les altres colles per poder assolir els nostres objectius. És cert que poques vegades hem pogut fer castells de nou en solitari, però, en la meva opinió, l'èxit del gamma extra vindria per tenir una pinya que fes goig. I aquí és a on hem de posar tots els nostres esforços individualment.

Tot i aquest últim apunt, penso que enguany no podem acabar la temporada sense, com a mínim, intentar el dos de nou amb folre i manilles. Hem de tenir ganes i saber què comportaria tornar a fer història. La canalla, la gent de tronc i el folre i manilles estan motivats. Ara crec que falta donar un gran impuls a la gent de la pinya i fer-los sentir la part més important del castell. Des del meu punt de vista - tot i que parlo per intuïció - crec són la gran part important del castell i que, fins ara, ha estat la gran oblidada. Si tots els Capgrossos ens posem la camisa i si, a més d'això, aconseguim portar algun amic o company als assaigs, el somni pot ser blau.

Ens queda feina per fer, però no ho veig tant lluny. Podem sempre i quan tots hi siguem i ens ho creguem. Abans d'ahir no creia en el dos per les Santes, des d'ahir ja li sento sonar gralles. Si l'objectiu de la tècnica era acabar-nos de motivar i veure com no estem tant lluny del gamma extra, ho van aconseguir.

7 Capgrossos a Valls.

2010-06-25T03:25:00.000-07:00

Anys enrere es donava el tret de sortida oficial de la temporada per Sant Joan. Fa uns quants anys ja no és així, però la diada segueix sent de referència pel món casteller. Enguany ja s'havien fet castells de nou per part de les quatre colles, però una actuació a la Plaça del Blat sempre té aquell alicient extra que genera expectació. Ahir, set Capgrossos estàvem a la capital de l'Alt Camp veient un espectacle de castells. Una diada amb bons resultats per part de les dues colles. Mentre que la Colla Vella carregava el tres de nou amb folre, descarregava un titànic quatre de nou amb folre i completava el dos de vuit amb folre i el pilar de sis, la Joves assolia tres construccions que encara no havia portat a plaça durant aquest 2010: el cinc de vuit, el tres de nou amb folre i el dos de vuit amb folre.

És lògic que després de la revetlla de Sant Joan que, qui més qui menys allarga la nit, costi agafar el cotxe, costi fer 200 quilòmetres i costi aguantar dues hores sota un sol de justícia a la Plaça del Blat. Tenint en compte la distància que separa Mataró de Valls, tot i que set sigui un nombre considerable de gent, podem dir que ja som normals? Ja no som aquells motivats que, anessis a l'actuació que anessis, te'ls trobaves junts amb samarretes de la Colla, gairebé podent fer un pilar de quatre en solitari de la gentada que podíem arribar a mobilitzar? Ja no som aquells "pesats" que, per alguns, érem la quarta colla no convidada oficialment a l'actuació?

Allò extrany no és el que fem ara (que quan no tenim castells ens quedem amb la família a casa o fent activitats que no tenen res a veure amb els castells), sinó allò que havíem arribat a fer anys enrere. Recordo, segurament com a cas més extrem, l'actuació de Santa Úrsula de l'any 2000 on els mateixos Capgrossos vam muntar un autobus per anar a Valls (i això que sempre, com a Colla, hem tingut la tendència a verdejar!). Més difícil seria quantificar els Capgrossos que ens hem pogut reunir per Sant Fèlix, tot i que crec que podríem haver arribat a ser més d'una seixantena de persones (dinars a Can Pau Xic on sols omplíem el restaurant).

Segurament aquest canvi de tendència ve donat per una suma de factors particulars. Les persones que acostumaven a anar a actuacions s'han casat, tenen fills, a la parella no li agraden en excés els castells, els nens encara són petits per aguantar quiets tanta estona al sol, etc. Alhora, a nivell més general, crec que ja no tenim la il·lusió del principi, ja no tenim aquella necessitat d'aprendre dels altres. Som prou bons per fer els nostres castells sense haver d'anar a altres places a aprendre de les grans. Tot i que ha entrat bastanta gent nova, no hem transmès aquella cultura d'anar per les places i, de vegades, crec que tampoc hem sabut extendre aquella cultura de la humilitat que ens havia caracteritzat anys enrere.

Amb tot això no proclamo que tornem a ser els motivats de fa deu anys. Aquest escrit tan sols és una reflexió que vaig fer-me ahir durant l'actuació a Valls. Aquells que critiquen tant la manera de fer de les Colles de Valls - imprudents, suicides i no sé quantes bestieses han arribat a dir d'ells - potser els aniria bé que tornéssim a fer les quedades per anar a veure actuacions. Així, podrien comprovar en primera persona que hi ha coses que no són res més que mites. Per molts castells que haguem fet i per molts que n'haguem vist, crec que mai en sabrem prou.

Tot i que només sigui una hipòtesis sense fonament científic, crec que com més coneixement tinguem de la realitat i de la història, més prudents arribarem a ser amb els nostres comentaris. Veurem que la quantitat de grisos que separen el blanc i el negre és més gran del que mai hauríem pogut imaginar. Aquesta formulació no només és vàlida pels castells, crec.

Castells o futbol?

2010-04-08T03:43:00.000-07:00

Durant la última junta vam debatre sobre la necessitat de fer un canvi del dia d'assaig de cara als partits de Champions que jugués el Barça. Després de parlar sobre el tema, es va valorar que fos el mateix cap de colla que prengués la decisió.

Per la meva banda, aquell dilluns, vaig exposar la meva opinió en contra del canvi dient que trobava molt greu haver de canviar (o eliminar) un assaig de dimarts per culpa del futbol. Segueixo pensant el mateix, no entenc com les persones poden quedar tant atretes per onze homes darrere una pilota. Sí, ja sé que entremig s'hi barregen temes identitaris, passions i mites. Reconec que a mi també m'agrada mirar el futbol, però no deixaré les meves responsabilitats per estar davant la televisió. En aquest cas, es va veure clarament com poca gent pensa com jo.

Vist el que va passar, i per molt que no m'agradi, possiblement el més sensat haurà de ser fer un canvi de dia de cara al partit de semifinals. El dimarts va ser un assaig tant trist, que tan sols vam poder fer el tres de sis net, el quatre de sis net i un pilar de quatre (o un pilar de sis fins a la quarta, com diria en Lluís) a la mitja part. Mentre es jugava el partit, uns quants dels que estàvem al local es trobaven al bar. Pocs minuts abans de les deu, ja havíem acabat l'assaig i pràcticament tots van marxar corrents al bar. Sant Jordi és a tocar i el més calent està a l'aigüera.

El debat que ens hauríem de plantejar és: coherència amb nosaltres mateixos o sentit pràctic? El dimarts el cap de colla va decidir coherència, però vam poder veure com no servia de res estar passant l'estona al local quan ni els pocs que hi érem estàvem motivats. És trist haver-ho de dir, però estic segura que de cara a properes ocasions, els assaigs que caiguin amb partits de futbol (del Barça) importants, es suspendran (o es canviaran de dia).

Vull deixar clar que la meva opinió seria la mateixa si l'Espanyol hagués arribat a on està el Barça. Per mi, el futbol no és cap passió. M'aporta poca cosa. Entenc que hi hagi gent que pensi diferent. Tothom es lliure de fer el que vulgui, però això no treu que em decepcionés. I bastant.

Sobre la camisa

2010-02-04T12:38:00.000-08:00

Fa una setmana que pel Facebook m'han convidat a afegir-me a un grup que es diu: "Sortir de festa amb la camisa de castells". Evidentment, i sense pensar-m'ho, he rebutjat la invitació.

La camisa és part de la indumentària castellera, potser la més important perquè ens diferencia entre les diferents formacions. Per mi és un honor i un orgull poder vestir amb la camisa blau marí i representar els Capgrossos arreu de les poblacions on actuem. La camisa és un símbol important i per això sovint la tracto més bé que qualsevol altra peça de roba que tinc guardada a l'armari (me mare n'és testimoni). Quan porto la camisa, a més de ser jo, sóc conscient que estic representant a la Colla.

A la descripció del grup abans esmentat, expliquen que els agrada sortir de festa amb la camisa per lluir l'escut. Fins aquí ho trobo bé, a mi també m'agrada lluir-lo. De totes maneres, em venen al cap unes quantes imatges (no són poques) que personalment considero penoses. Per mi no és un orgull, sinó una vergonya veure membres d'alguna colla amb la camisa posada tots beguts, amb la camisa tacada d'alcohol i desbotonada, en algunes ocasions fins i tot sense sabates (perquè les han perdut!), amb la camisa cremada per haver passat per sota un correfoc amb ella o directament fent la croqueta revolcant-se pel terra.

És cert que el gran gruix de castellers no donem aquesta imatge. Segurament amb una mà podríem comptar les persones que ho fan. Tot i així, sí que és cert que per culpa d'uns pocs associem un seguit de colles com a "borratxes" o "fiesteras" en sentit despectiu.

No sóc ningú per dir què ha de fer cada casteller ni com ha d'anar quan surt de festa, però sí que dic clarament que la imatge abans descrita la trobo lamentable (sóc conscient que he posat els exemples més límits). Si mai em trobés un capgròs en aquella situació, segurament no em faria gens de gràcia. No per ell (tothom és lliure), sinó per l'associació que es podria fer: un casteller està donant una imatge trista, per tant, els Capgrossos són uns degenerats.

Potser sóc massa conservadora, però per mi és una sort no haver-me trobat amb alguna d'aquestes situacions amb gent de la Colla (i que duri!).

El Caire

2010-01-20T11:05:00.000-08:00

Qui menys qui menys volia anar al Caire. I és que viatges així no apareixen cada dia. Parlaves amb la gent i, malgrat que durant poques hores va ser oficial, tothom s'hi veia. A poques persones havia sentit dir que la feina era un impediment per anar de viatge (renoi, jo també vull treballar a empreses com les vostres!) i en moltes ocasions tothom intentava justificar la seva importància per ser una de les 100 persones que la tècnica - en cas d'omplir places - havia d'escollir. Per sort, al final tot ha estat fum. Ens quedem a Mataró. Per mi, la millor opció donades les condicions.

En primer lloc per la manera com havíem d'anar a actuar. Sí, anar a Egipte "per la gorra" és un privilegi, però recordem que hi anàvem per fer castells en un casament. Els castells no són això. Si volem ser ambaixadors d'aquest símbol de cultura catalana arreu del món, penso que ho hauríem de fer en el marc més similar al que serien les nostres festes majors (execució pública, gent present, marc festiu, etc.). A més, si no recordo malament, fa uns quants anys a l'assemblea es va votar en contra de fer actuacions mercenàries. Aquesta ho era.

En segon lloc, els castells són una activitat on tothom pot tenir el seu lloc, independentment de les condicions, econòmiques, físiques o d'edat. Ja sabem que això és la teoria. Tanmateix, crec que hagués estat conflictiu i contraproduent haver d'excloure a gent de la convocatòria. El viatge podria comportar malestar i disconformitat després de conèixer la decisió de la tècnica. Com diuen en castellà, en aquest moment "el horno no está para bollos". Ens hauríem de plantejar el creixement a nivell de persones i no pas el decreixement i les emprenyades internes de cara al futur. Segurament el viatge, amb les condicions que tenia i les restriccions que comportava, hagués estat un focus de tensió.

En tercer lloc, un altre dels motius del meu escepticisme respecte la sortida és la precipitació de l'esdeveniment. Crec que un viatge d'aquestes magnituds ha d'estar organitzat i planificat a consciència, donant un marge de meditació més àmplia als castellers (en quinze dies ens havíem de plantar a l'Àfrica!).

A més, parlant ja a un nivell més general i no centrant-me en la proposta concreta del Caire, crec que ens hauríem d'acostumar que fer un viatge no ha de ser una efemèride obligatòria. Personalment considero que si ens surt l'opció, és una bona manera de fer colla. Alhora, però, penso que trobar un lloc a on anar a viatge no ha de ser un objectiu prioritari de la junta. Desconec si és una intuïció meva o és una cosa certa, però sí que veig que a l'ambient hi ha la necessitat d'haver de marxar a fora per fer castells.

És d'agraïr que hi hagi persones que es moguin perquè la Colla pugui fer de tant en tant alguna sortida a l'estranger, això no ho vull posar en dubte.

En aquesta ocasió, per sort, no hem anat a Egipte i algunes crítiques ja no podran ser tant dures. Malgrat això, de ben segur que serà un dels temes estrella de l'assemblea.

I ara, què?

2009-11-19T04:13:00.000-08:00

Al dinar de la diada, entre cervesa i cervesa, es parlava de nous castells. Es deia de mirar amunt, més enllà del que fins ara hem aconseguit a plaça. Espontàniament - i extraoficialment - s'estaven creant les alineacions d'estructures com el tres de nou amb folre i agulla (compte, que només en portem un de vuit i ja ens aventurem!) o el dos de nou amb folre i manilles (amb aquesta torre que tenim, podem fer de tot!). M'agrada veure la gent engrescada. Les converses eren fruit del moment, d'acord.

Tant de bo la temporada que ve ens puguem plantejar aquests nous reptes. De totes maneres, falta molt. Les vacances són molt llargues i ens haurem d'esperar fins l'assemblea per conèixer quines són les intencions de la tècnica. Després vindran els típics problemes: "que si fa fred", "que si jo t'havia dit que aquest any m'ho prendria amb més calma", "que si ja tinc una edat per anar a segons quin lloc", "que si ja no serveixo". Vaja, en sintonia amb la imatge que donem des de fora, tornaran els discursos de la llagrimeta.

Però bé, la veritat és que no volia parlar d'això. La meva intenció era posar una mica de seny. Sí que som bons, sí que tenim una canalla que val un imperi, sí que tenim un tronc que treballa de valent, sí que tenim persones a la pinya disposades a patir als assaigs de dimarts. Som prous? No vull aigualir la festa a ningú, però la veritat és que quan vaig veure algunes fotos del quatre de nou amb folre de Vilafranca se'm va posar la pell de gallina. Realment érem prou gent per tirar aquell castell? La resposta és rotunda: no. Personalment no en vaig ser conscient fins que em van arribar les imatges.

Està claríssim que aquell dia tocava intentar-lo (i descarregar-lo, evidentment), però podem anar per les places esperant que la resta de les colles ens ajudin a tancar les pinyes? És cert que totes ho fan i nosaltres no som de les que més abusem. A mi no m'agrada gens donar aquesta imatge. Una cosa és que es posin al cordó de seguretat i l'altra que pràcticament ens muntin la pinya. Si ens plantegem nous reptes és perquè els que fins ara havíem assolit els teníem apamats (a tots els nivells, la pinya n'és un).

Per altra banda, i no menys important, hem de recordar que enguany només hem fet un quatre de nou amb folre. Per tant, sí que hem de mirar amunt i hem de tenir ganes d'afrontar noves fites, però també hem de ser realistes i intentar no caure en els mateixos errors que en temporades anteriors. Si assagem castells de gamma extra, fem-ho amb discreció. No cal que tot el món casteller se n'entri i a l'hora de la veritat ens caguem. Si assagem castells de gamma extra, fem-ho sense obviar la dificultat d'altres castells inferiors. Si assagem castells de gamma extra, intentem motivar a nous castellers per fer unes proves amb mínimes condicions sense destrossar les esquenes de la nostra soca.

Vull fer un pas endavant, però veig que abans hem de polir unes quantes mancances que ens poden condicionar. En primer lloc, hauríem de consolidar el quatre de nou i, en segon lloc, arribar a ser, almenys, entre una cinquantena i un centenar més de camises.

Estic d'acord en assajar nous castells, sempre que haguem assolit allò bàsic No només a nivell de construccions, sinó també a nivell de camises.

Ara toca descansar, ja ens atabalarem d'aquí a tres mesos.
Bones vacances castelleres, Capgrossos!

(Fotos 4 de 9 amb folre a Vilafranca: Imma Dorda)

Bé, bé, bé!

2009-11-11T01:43:00.000-08:00

Poques persones hauran acabat la temporada amb mal regust de boca. Tot i que el pilar de sis de Vilafranca només ens quedés carregat, la majoria vam sortir amb un somriure d'orella a orella de la Plaça de la Vila. Aquella actuació ens compensava el tram dur (i inesperat) que vam patir després de vacances. Amb els números a la mà, la temporada 2008 vam fer millors castells (almenys quantitativament). Vam descarregar 8 castells de nou (vam carregar-ne un més) i vam completar-ne 19 de vuit i mig (més un de carregat). Aquest any no hem arribat a aquestes xifres; hem descarregat 5 castells de nou i 14 de vuit i mig.

El 2008 vam fer una temporada de més a menys. Tot i que els assaigs ens anaven de cara i féssim grans proves de castells de gamma extra, el ridícul amb el quatre de nou amb folre a la Plaça de Braus de Tarragona i les relliscades a Reus i Vilafranca amb el tres de nou amb folre van acabar deixant-nos a la majoria amb les espatlles amunt i decebuts. Teníem mala sort, no ens crèiem el nostre nivell o realment no érem tant bons com ens pensàvem?

Enguany, en canvi, hem anat de menys a més, obrint gamma gràcies als pilars i consolidant una estructura que, fins aquest any, semblava que fos impossible per nosaltres: el quatre de vuit amb el pilar. Tot i que les xifres no diguin el mateix i que enguany ho haguem passat malament, considero bastant més meritòria la temporada del 2009 que la del 2008. A més, quan acabes bé, et queda millor regust.

Dades positives no ens en falten: vam ser la primera colla en descarregar el quatre de vuit amb l'agulla i el pilar de set amb folre a plaça, som la única colla que, de moment, ha descarregat tots els castells de nou que ha portat a plaça, hem estat la segona colla que ha descarregat el 3 de 8 amb el pilar, després de quatre anys hem tornat a fer un castell de nou per la nostra diada. I segur que me'n deixo alguna de significativa.

Què més volem? No haver caigut a Argentona ni a l'assaig posterior i haver pogut portar a les places importants castells més alts. Tot i el cop dur que va representar (no volem caure mai, i menys amb un castell de vuit bàsic), vist amb certa distància temporal crec que ens ha anat bé a tots per madurar i donar-nos compte d'on estem. L'ensopegada ens ha donat l'esperança i confiança que necessitàvem (almenys a aquells que hi som sovint). Ens ha fet adonar-nos del què són els castells. Aquelles colles que tenen més de trenta anys segur que ja ho saben, nosaltres - a la nostra manera, també - però ens falta aquell orgull i aquella confiança en els nostres castellers. Dit d'altra manera, sovint semblem els màrtirs del món casteller. Falta creure'ns (sense arribar a ser prepotents) que estem a on estem perquè tenim el nivell, i que aquest nivell i capacitat no es perd en dues setmanes.

A ningú se li escapa que ho hem passat malament i, per molt que el cap de colla digués que no, alguns hem arribat a sentir vergonya (o almenys en el meu cas) a alguna actuació del segon tram de temporada. Personalment, quan anem per les places a tirar els castells més alts, em poso nerviosa i seria la primera de rebaixar plantejaments. Em fa ràbia que siguem com som, que amb una caiguda de 3 de 8 ens quedem espantats (també personalitzo) i no sabem reaccionar. És possible que si alguna altra colla ens hagués acompanyat, hauríem fet el cor fort. Qui sap!

Com deia, vaig passar vergonya a Esplugues. Després d'aquella actuació tenia ganes d'acabar la temporada. S'ha de tenir paciència, l'hem tingut, hem treballat i s'ha pogut constatar que tampoc estàvem tant malament. Al final, la vergonya s'ha convertit en orgull i unes setmanetes més de plaer no haguessin anat malament. La reflexió final de la temporada diria que està clara: ens falta orgull i casta.

Després d'aquesta valoració general, espero inspirar-me i poder escriure en breu quelcom millor..

*Se m'ha acabat fent la temporada curta, i això que després de 13 anys a la Colla ha he aconseguit no fallar a cap actuació aquest any. Tot un rècord!

Estava verd.

2009-10-25T10:47:00.000-07:00

Sense prèvies, deixo enllaçat el vídeo de l'intent de 4 de 9 sense folre dels Castellers de Vilafranca a Sitges.

Com diuen els que hi entenen, un castell no és un bon intent si no li col·loques l'acotxador. Seguint aquesta frase memorable, els verds ahir en van quedar molt lluny. Massa. Tant de bo no hagin pres mal (sembla que no) i puguin demostrar que el tenen millor que els tres intents que vam veure ahir (els dos que van haver de desmuntar no es van arribar a col·locar els sisens).

La resta de comentaris al respecte, me'ls guardo. Valoreu-ho vosaltres mateixos. Només espero que la caiguda no els condicioni la Diada de Tots Sants. Per cert, des d'aquí felicito als Castellers de Sants per la primera catedral descarregada i a la Jove de Sitges per la bona actuació que van fer.

(Vídeo fet per en Ferran Galan)

L'Escola de Castells.

2009-10-17T03:47:00.000-07:00

Dijous al vespre vaig acostar-me al local de la Jove de Tarragona. Tenia ganes de veure com tenien el pilar, però sobretot volia anar a fer el xafarder per saber en què consistia allò que ells anomenen l'Escola de Castells. La veritat és que vaig quedar bastant sorpresa.

Aquest assaig, que fan tots els dijous, consisteix en provar gent que habitualment no fa castells a plaça, però que li fa il·lusió i té ganes d'aprendre a pujar. Eren al voltant d'una quarentena de persones (em van dir que dijous eren pocs), la majoria joves. Van fer proves de castells de sis nets, proves de pilars de quatre i alguna altra prova amb pinya. Per curiositat vaig preguntar quins resultats donava l'Escola i si valia la pena invertir-hi tantes hores. Em van dir que enguany, gràcies a aquests assaigs de dijous, havien debutat a plaça sis persones (que no havien pujat mai) a castells de set. Déu ni dó. Deien, com és lògic, que no totes les persones que estaven allà acabarien sent castellers de tronc però que aquests assaigs també servien perquè molta gent del folre s'habitués a estar a les alçades, a tenir equilibri i confiança, a més d'aprendre a treballar autònomament sobre la pinya.

Nosaltres en els últims temps hem anat fent algunes accions tímides al respecte (assaig de final de temporada, dia blau, assaigs de dones), però estem a anys llum de tenir una quarentena de persones que, sense ser del tronc habitual, puguin aguantar un castell de sis net. Les propostes que hem fet nosaltres han servit per motivar a la gent, més que no pas per apostar decididament cap a una una possible obertura per aprendre a estar al tronc (i saber la duresa que això comporta) a la gent de la colla.

Alguns comentaran que ens els últims dos anys s'ha apostat per la renovació. Sí, és veritat que hi han hagut canvis notables al tronc, tant pel que fa a posicions com a noves incorporacions. Tanmateix, considero que no se'n pot fer bandera. Alguns d'aquests canvis han vingut obligats per lesions o baixes. Molts dels relleus s'han donat perquè han entrat a la colla gent que anteriorment havia portat una altra camisa que no era blau marí (Sergi, Meli, Cèlia, Ubach). Altres han vingut pel retorn d'antics castellers (Gelabert) i altres, després d'un temps inactiu d'activitat castellera, han tornat i han trobat el seu lloc al tronc (Sílvia i Castillo). Aquests últims, després de fer durant bastant temps d'sparrings, han aconseguit ser titulars.

Tot i els canvis, les veritables noves incorporacions al tronc es poden comptar amb una mà. És cert que s'ha anat (i en alguns casos encara s'està treballant) a gent nova (Viscas, Ferran Sans, Dani), però les exigències i les circumstàncies de la temporada han fet que no es puguin treballar més seriosament a aquestes persones. Entenc perfectament (i comparteixo) que el que la majoria volem és fer grans castells i això comporta treballar al màxim les persones que han de fer els castells més alts. Per tant, treballar gent inexperta és complicat, arriscat i sovint ens manca temps.

Crear una escola de castells és difícil perquè comporta sacrifici per part de les persones responsables del projecte. Alhora, ha de ser molt gratificant veure l'evolució de la gent que et ve a assajar sense saber enfilar-se a principis d'any, però veure que a finals de temporada estan capacitats per pujar a un castell de set o a un pilar de quatre. Segurament és una feina de formiga poc agraïda i que a la llarga pot donar fruits saborosos.

És cert que a l'assaig de canalla es poden fer proves per fer enfilar a gent no habitual, però també és veritat que l'objectiu principal de l'assaig és donar confiança als més petits amb les proves netes al terra. Si volguéssim crear nous castellers de tronc, potser no es tractaria de copiar el projecte de la Jove, però sí que estaria bé buscar una alternativa sòlida i apostar decidicament per fer més debuts durant l'any a les places de barri (això si volem parlar de renovacions i no de rotacions).

De la mateixa manera que ens estem posant les piles a marxes forçades a l'hora de fer activitats socials, estaria bé posar-nos les piles pel què fa a recanvis per no ofoscar-nos quan ens falli o vulgui plegar algú.

Sobre els pilars caminant.

2009-09-24T10:21:00.000-07:00

Coincidint amb la Mercè, que és el dia on a Tarragona es fa la tradicional baixada del pilar des de l'antic ajuntament fins a l'actual, em diposo a fer una reflexió sobre els pilars caminant de les actuacions castelleres.

El pilar d'entrada a plaça és una construcció que a algunes actuacions dóna el tret de sortida a la diada i que, com el seu nom ens suggereix, hauria de fer-se tant bon punt les colles entren al lloc a on es faran els castells després d'una cercavila. És un pilar que acostuma a agradar sobretot als nens i al públic no entès, juntament amb els castells aixecats per sota o els que porten agulla. Hi ha places on es realitza i places on no. Desconec el motiu pel qual es fa, però sembla que sigui per la tradició o perquè la colla que actua d'amfitriona així ho indica.

A les diades importants de Mataró acostumem a fer el pilar caminant (un altre tema de polèmica seria si es diu pilar caminat o pilar caminant). No és curiós que el fem, sinó com el fem. Tal com el seu nom indica, el pilar d'entrada a plaça hauria de ser això: un pilar d'entrada. Malgrat això, nosaltres, els Capgrossos, venim en cercavila del local, entrem a plaça amb el Bequetero, ens enfaixem i fem veure que sortim per fer el pilar i tornar a entrar. No seria més lògic entrar directament amb el pilar quan s'acaba la cercavila? Suposo que sí. Personalment, eliminaria l'entrada a plaça a l'estil grup d'esplai amb el Bequetero, però sóc conscient que seria de les poques que recolzaria aquesta iniciativa. A més, encara que no m'agradi, sé que entrar cantant "...i 15!" ja es pot considerar una tradició i un distintiu nostre dins del món casteller.

De totes maneres, no som els únics que desafiem la lògica del pilar d'entrada. Quantes són les actuacions que abans de començar entre nosaltres anem preguntant: "avui hi ha pilar?". Són unes quantes les places que un cop hi som dins, sortim i fem el pilar. Aquest any, per posar uns quants exemples, ens hi hem trobat a Vilassar de Dalt, Sants o Sitges. Curiosament, a Valls, no fan pilars d'entrada. Les colles van en cercavila des dels seus respectius locals fins a la plaça del Blat on entren amb el toc d'entrada a plaça, però sense el pilar. Per què? A Vilafranca s'acostuma a fer una petita cercavila i entrar a la plaça més castellera amb el pilar caminant. Des de quan es fan els pilars d'entrada i per què es van inventar?

Són moltes les places a on es fan castells i moltes les formes d'entrar a plaça. Suposo que el pilar és una forma simbòlica d'anunciar que la diada està a punt de començar. Està clar que no hi ha una norma que digui quan toca fer el pilar caminant a les actuacions i quan no, però mai deixarà de ser-me curiós el fet d'estar a la plaça i haver-ne de sortir per fer el pilar. Quina xorrada, no?

Crisi, transició o ensopegada?

2009-09-19T11:04:00.000-07:00

Aquesta és una temporada estranya. Des de bon principi, la tècnica havia anunciat per activa i per passiva que seria una temporada de transició on es treballarien canvis -molts obligats, no ho oblidem - a les estructures, sobretot a la del tres.

El pare dels castells va tardar en arribar. No el vam poder veure fins l'últim dia de maig a Manresa. Tot i els canvis, poc a poc aquesta estructura va anar a funcionant fins a convertir-se en una de les perles de la colla (l'altra era el pilar). Per Les Santes vam aconseguir un castell de nou en forma de tres. Un èxit que posava en dubte l'any de transició (a més, tenint en compte que juntament amb el castell de nou, havíem aconseguit tota la gamma de castells de vuit i el pilar). En aquest inici de segon tram, almenys momentàniament, sembla que les coses se'ns hagin torçat. Tot i aconseguir el tres de vuit a Sitges i a Sabadell, se'ns va resistir després de vuit anys a Argentona i a l'assaig vam ensopegar amb el tres de set net.

En aquests moments hi ha qui parla de crisi. Personalment no considero que la cosa estigui tant fotuda. Hem perdut el pilar i hem tingut una llenya inesperada. Ens agradaria que tots els objectius es complissin. No és així, però tampoc ens ha anat tant malament. No estem acostumats a fer clàssiques de vuit a mitjans de temporada ni a caure de castells al nostre abast. Tanmateix, no s'ha de fer un drama del que ha sigut (i esperem que només sigui) una escena de tota la temporada. Jo m'atreviria a parlar de crisi si la situació que estem vivint actualment s'allarga tot un any i veiem que tenim greus problemes per anar més enllà dels castells de vuit bàsics. A ningú li agrada caure, però quan fem castells ens exposem a aquest risc i de vegades sembla que no en siguem conscients.

Al mateix temps que s'ha de relativitzar la situació en què ens trobem, no podem de deixar de preguntar-nos què ens passa. Tant individualment com col·lectivament. Personalment, sóc conscient de quin moment em vaig començar a desmotivar. Potser algun dia en parlaré, però ara no ve al cas. Suposo que la meva situació, i la de molts de nosaltres, no és tant estranya. Els que portem anys anant a totes, necessitem respirar. Tot i que els castells siguin importants, hi ha vida més enllà de la faixa i la camisa. Això no seria un problema si els últims resultats ens haguessin acompanyat i si el defalliment no fos generalitzat sinó personal. Fins ara sempre hem mirat més amunt i ara veiem que mantenir-nos és més complicat del que ens havíem imaginat.

A nivell col·lectiu hi ha moltes coses a millorar, però que s'aconsegueixi no només (que també) depèn de la tècnica i de la junta, sinó de cadascú de nosaltres. Tècnicament ens ha fallat en dues ocasions el tres, però jo diria que, a banda dels problemes que ens pugui suposar aquesta estructura, hem d'anar endavant. S'ha d'intentar arreglar les deficiències que s'han generat, i saber mirar més enllà del tronc (que és la part visible). Tenim prou camises a l'assaig per fer bones proves? Som conscients del nivell de castells que estem fent? Hem perdut el respecte a segons quines construccions? Ens concentrem prou a cada prova que fem? Hi ha prou silenci a les proves netes? S'ha motivat a tota aquella gent que passant desapercebuda fa el que pot per venir a castells? Se'ns tracta com ens mereixem quan som pocs o quan no surten les coses com ens esperàvem? Ens mereixem que ens escridassin? Hem fet tot el que hem pogut per intentar captar gent nova jove? La llista podria seguir, però amb paraules i amb preguntes no s'arreglen els problemes.

Alguns esperen que sigui la tècnica qui tiri endavant la colla i altres que la colla animi a la tècnica. Fins ara -exceptuant moments puntuals - les coses ens han anat de cara. Fer castells amb els Capgrossos era guai i anar de gira per Catalunya o sortir a la televisió també.

Tant de bo que aquesta ensopegada que estem patint no passi a ser crisi. Ara és quan tots, independentment de la nostra responsabilitat, hem de donar el que la Colla ens ha regalat fins avui. Com diuen, el difícil no és arribar, sinó mantenir-se. Ens toca desmostrar-ho individualment, col·lectivament, sempre sense oblidar que fem castells perquè volem i no per obligació.

Sant Fèlix (IV). Pletòrica Colla Vella.

2009-08-31T12:49:00.000-07:00

La colla que tancava les rondes era la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Es presentava a Vilafranca amb l’objectiu de descarregar tres castells de nou. A més, si l’actuació anava bé també intentarien el pilar de vuit amb folre i manilles. No sense treball, ho van aconseguir tot. Qui s’ho esperava fa tan sols quinze dies? Tres castells de nou, dos gammes extra i dos castells emmanillats. Tot descarregat.

El tres de nou amb folre va pujar bé, més parat que el del Catllar i un més treballat que el de l’Arboç. En segona ronda venia el seu primer gran objectiu: el dos de nou amb folre i manilles. El castell va anar d’una banda a l’altra. Fins a l’entrada del pis de sisens semblava que tindria poques garanties d’èxit. Després, però, es va assentar. La descarregada va tornar a ser d’aquelles èpiques. Un cop aconseguida la gran gesta, venia un altre repte: el quatre de nou amb folre. Tot i, en principi, ser un castell més fàcil, els castellers rosats no ho veien del tot clar. Veus repetien: “ja veuràs ara”. Tot i així, el castell va anar bé. En ronda de pilars, ja més tocant a l’hora de berenar que la de dinar, els de Pena van tornar a emmanillar Vilafranca. El folre i les manilles del pilar presentaven els mateixos problemes que en l’estructura de dos, ja que no es van parar fins a l’entrada del sisè. El bon treball de quart i quint van fer que l’espadat es descarregués. El primer pilar de vuit de l’any se’l va apuntar la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Un bon cop a l'estómac dels Castellers de Vilafranca.

A banda de l’alegria que em va suposar personalment veure tornar a descarregar el dos de nou amb folre i manilles per la Vella, em vaig alegrar per ells. Els tocava. Aquesta actuació ha d’haver servit per fer callar a moltes boques que no entenen què és la Vella i com es viuen els castells a Valls. Entenc que es tingui una altra visió dels castells i que prevalguin uns altres valors, però això no és un motiu per criticar-los sense fonaments. Es poden no compartir unes idees i unes maneres de fer, però s’han de respectar. No em crec que hi hagi castellers que volen caure quan fan castells. Tots correm un risc quan intentem construccions del nostre límit, el factor sort no existeix. Sembla, però, que no tothom ho entén.

I sí, a Vilafranca ens van tornar a demostrar que això són els castells i així es viuen a Valls. No sempre surten, però es viuen amb una intensitat superior. Poques persones haguessin cregut fa unes setmanes que els rosats brodarien aquesta actuació a finals d’agost. Per mi, van ser els grans protagonistes de la jornada. Van descarregar, igual que els Minyons, el programa que havien anunciat. En aquest cas, però, amb castells d’un nivell més alt.

Sant Fèlix (III): La Joves hi torna.

2009-08-31T12:48:00.000-07:00

La tercera colla en actuar va ser la Colla Joves Xiquets de Valls. Des de feia dies, pràcticament tothom tenia clar quin seria el gran objectiu dels vermells. Amb la millor catedral de l’any, no podien amagar les seves armes a la gran diada de Sant Fèlix. Tot i així, amb dues ensopegades seguides de tres de nou amb folre, van fer relativitzar la seguretat amb que es presentaven a Vilafranca.

Van obrir amb el tres de nou amb folre, una aposta segura ja que era l’únic castell anunciat que havien descarregat aquest any, però que en les dues últimes ocasions els havia portat més problemes dels previstos perquè només el van poder carregar. Tot i així, aquesta vegada el van descarregar. En segona ronda va venir el gran castell, el cinc de nou amb folre. Des de la distància, el castell es veia bé. Després d’una petita indecisió de la canalla, la valenta enxaneta – segurament la millor enxaneta d’aquesta temporada – va traspassar i el castell es va carregar. Tanmateix, el castell va decidir per la banda del tres abans que es pogués descarregar. La gran fita es va quedar a mitges, però els vermells igualment ho van celebrar. En tercera ronda, després d’una llarga estona sense actuar, van intentar el quatre de nou amb folre. No se’n van sortir. El castell va cedir bastant abans que tingués possibilitats d’èxit. Just abans de caure, la cap de colla havia anunciat baixar-lo, però no hi van ser a temps. En ronda de repetició, van descarregar el dos de vuit amb folre que, tot i la diferència inicial d’alçades, es va compensar a nivell de dosos. El castell es va descarregar sense més complicacions, ja més tocant a la tarda que al migdia.

La Joves, que va ser una de les colles que va trigar més a muntar les pinyes, va oferir una bona diada. El cinc de nou amb folre en l’últim any s’ha convertit en el seu castell de gamma extra. No es pot desmerèixer la gran actuació que van fer. Descarregar un castell de nou i carregar un gamma extra és una gran fita pels temps que corren. Amb l’hora que van tirar el quatre de nou amb folre es fa difícil valorar, des de la distància i la ignorància, quines van ser les causes de la caiguda.

Els queda un segon tram amb diades importants, faltarà veure si abans d’aquestes seran capaços d’ intentar el quatre de nou amb folre. Un castell que segurament l’únic impediment que tenen són els efectius per assajar-lo i portar-lo a plaça.

Sant Fèlix (II). Els Minyons compleixen.

2009-08-31T09:38:00.000-07:00

La segona colla en actuar van ser els Minyons de Terrassa. El dia anterior, havíem tingut l'oportunitat de compartir a plaça amb ells a la localitat costanera de Sitges. El resultat del dia anterior va ser decebedor, ja que el tres de vuit amb l'agulla que van carregar va ser d'aquells polèmics que s'han de mirar amb lupa si està carregat o no (ells el van donar per carregat i ara això és el que compta). A més, a la ronda de pilars van patir una mala caiguda amb el pilar de set amb folre. Una diada prèvia a Sant Fèlix que els deixava amb la moral molt baixa. A banda de les dues caigudes, els vam veure suar amb el quatre de vuit. Tant a ells com a la majoria de persones que teníem ganes de veure guerra pel tres de nou amb folre i pilar, ens va fer mal aquella relliscada lila.

Diumenge, després de les caigudes amb els espadats el dia abans, els malves van haver de rebaixar pretensions. Van anunciar abans d'entrar a plaça que es disposaven a completar l'anomenada tripleta màgica. La van descarregar, no sense problemes. Els tres castells van tenir un lleuger tremolí que, tot i no patir per caure, no es veien tant parats com els Minyons ens tenen acostumats.

Aquest no serà el millor Sant Fèlix dels de Terrassa. Tot i així, considero que és una molt bona actuació tenint en compte els resultats del dia anterior i la setmana passada a Igualada. Sovint volem veure "gammes extra" i pel bé de tots més valdria saber posar fre quan toca. Ells ho van saber fer. Estar clar que massa més del que ens van oferir els Minyons no podien fer, però no sempre se sap renunciar als grans castells en diades clau com és el cas de la Festa Major de Vilafranca. Potser el problema és que ja no sabem apreciar una actuació on s'anuncien dos castells de nou i una catedral, qui sap. Volem veure grans castells, però sovint no ens adonem que la tripleta està a l'abast de poquíssimes colles i encara està menys a l'abast de les colles que la poden fer de forma sobrada sense patir per si algun dels castells pot acabar sense el resultat esperat.

Resumint, els Minyons van fer una actuació correcta. Van passar més aviat desapercebuts. Sense cap caiguda, que això ja els hi tocava. Van descarregar una tripleta que, si no m'equivoco, encara ningú havia aconseguit completar aquest any.

Sant Fèlix (I). Vilafranca: tres i tres.

2009-08-31T07:39:00.000-07:00

Fer una anàlisi tècnica de l’actuació que es va veure a Vilafranca és una tasca difícil, molt difícil. És per això que em limitaré a descriure les impressions que vaig tenir ahir a plaça i les que encara em duren avui després de la jornada.

Aniré per ordre en entrades separades. Els Castellers de Vilafranca, que eren els que obrien ronda, em van decepcionar. Personalment, després de veure les últimes actuacions i haver assistit a algun assaig, pensava que els resultats serien diferents. Com molts, tenia la sensació que la creu tornaria a ser el castell de deu, però la resta pensava que els podrien fer sobradament.

Sobre el quatre de nou amb folre i pilar no tinc res a dir. Em va agradar. El segon castell verd, el tres de deu amb folre i manilles crec que va caure massa aviat. No el van saber parar en cap moment. I com em va dir un company de la Colla Vella, un castell que no es col·loca acotxador li queda molt, no es pot valorar positivament. Així doncs, si no es van arribar a col·locar dosos, diguem que va ser un intent a anys llum de poder demostrar quelcom més. Tanmateix, després de la remenada que portava la construcció a nivell de tronc, encara va aguantar prou. El dos de nou amb folre i manilles que el seguia, bé. Maco i sense masses complicacions. Pel que fa al tres de nou amb folre i pilar, em va decepcionar. Segurament ni ells es pensaven que cediria tant aviat. La pressió i la caiguda anterior potser els van condicionar. A veure si d’aquí a unes hores hi tornen i el completen. Les proves que havien fet m’agradaven, però ja se sap que de vegades a plaça no es pot demostrar tot el treball que s’ha arribat a fer. L’acotxador va anar lent al pujar, però no se li pot atribuir la caiguda a la pobra criatura. El quatre de nou amb folre que el va seguir va ser perfecte. Quadrat i amb bones mides, d’aquells que són difícils de veure quan són de nou pisos i que, sense ser un gamma extra, et posa la pell de gallina. Als pilars crec que ningú es creia el que va passar. Després d’un peu desmuntat de pilar de vuit amb folre i manilles, van haver de rebaixar les pretensions. El van haver de fer amb un pis menys, però ni tant sols així va arribar a bon port. Va caure just abans de la carregada. Va ser la primera caiguda del nou pilar vilafranquí, una caiguda lletja.

Els Castellers de Vilafranca van completar tres grans castells, però el resultat que van aconseguir no era l’esperat. Personalment surto de plaça contenta i satisfeta quan aconsegueixo els objectius plantejats abans de començar l’actuació, i no pas si aconsegueixo la meitat (tot i ser grans castells, això no ho poso en dubte). Si ho extrapolo amb l’actuació que els Capgrossos vam fer per les Santes, tinc una sensació similar. Nosaltres vam fer bona diada però no vam assolir els objectius. En aquest sentit, i tornant a Vilafranca, no m’ha agradat la valoració que han fet molts mitjans, ja que han donat més importància a la diada dels verds que a altres formacions que sí que havien aconseguit els objectius.

En conclusió, els Castellers de Vilafranca van descarregar tres grans castells, però els van quedar en intent tres més. Em va quedar un regust agredolç, més agre que dolç. La veritat és que esperava més dels verds. Ja se sap que els castells són això.

Actuació: 4de9fa, i3de10fm, 2de9fm, i3de9fa, 4de9f, ip7f, 2p5.

Sant Magí històric.

2009-08-19T12:22:00.000-07:00

Pocs minuts abans de les dotze del migdia les colles entraven a plaça mentre que el públic assistent - la majoria no entesos en castells - picava de mans a ritme del toc d'entrada a plaça. Alguns d'ells, els que més han aguantat el sol i les altes temperatures, han pogut presenciar una de les millors diades de Sant Magí dels últims anys. Una diada on totes les colles han complert els seus objectius i a on s'ha descarregat tot allò intentat.

La Jove ha estat l'encarregada d'obrir plaça i ho ha fet amb el cinc de vuit, castell que li tenen ben agafades les mides. A diferència, però, dels que havien fet fins al moment, aquest l'han hagut de lluitar i, fins i tot, s'ha vist perillar a la descarregada. A nivell de terços s'ha anat obrint de forma considerable. Tant que s'ha arribat a veure algun canvi de peu perillós. No sense lluita, l'han acabat descarregant. El seu segon castell era el gran objectiu: el tres de nou amb folre. Ja l'havien carregat a Mataró, però l'objectiu, ara, era descarregar-lo. A la plaça de les Cols no el feien des del 1998, així que tocava completar-lo. Amb la confiança d'haver fet els deures, l'han tirat amunt. Des de la nostra perspectiva semblava que no tingués les millors mides. L'han carregat de manera sobrada i els problemes han vingut a la descarregada. Mentre que l'enxaneta, ràpida, baixava avall, l'acotxadora semblava que li hagués agafat gust a estar a les alçades. La veterania i la confiança de tronc han fet que, tot i suant, el castell es pogués descarregar. L'últim castell per part dels liles ha vingut en forma de dos folrat, que han completat sense masses dificultats. Tres pilars de cinc els han servit per despedir-se de la plaça de les Cols.

Els Xiquets del Serrallo eren els segons a actuar. Han obert plaça amb el tres de set. Com a segon castell plantaven el quatre de set amb l'agulla, que han hagut de treballar sobretot a la descarregada del pilar. Finalment, amb un quatre de set han posat punt i final a la seva actuació de castells. Han tancat la seva actuació amb el pilar de cinc.

Els Xiquets de Tarragona arribaven a Sant Magí sense haver intentat cap castell folrat encara. Així doncs, el primer objectiu de la diada era descarregar el dos. I ho han fet com si no fos el primer. Sense masses nervis i amb un bon ritme d'execució, els ratllats s'han anotat el primer folre de l'any. El segon castell ha estat la gran sorpresa. Tot i que ja l'havien anunciat, després de dos peus desmuntats, donava la sensació que no se'l creien tant com la colla rival. Només era una sensació. Amb convenciment l'han tirat amunt i l'han carregat. Les dificultats han vingut a la baixada, ja que a tots els pisos han hagut de treballar de valent per tal de mantenir dreta l'estructura. Després d'un any, tornaven a aconseguir descarregar un castell de nou. Satisfets per la gran actuació realitzada, els matalassers han completat el quatre de vuit. Possiblement era una prova de quatre amb el pilar, ja que els membres d'aquest no anaven a l'estructura. Amb dos pilars de cinc s'acomiadaven.

Els Castellers de Sant Pere i Sant Pau eren els encarregats de tancar les rondes. Amb relativament poques camises i lents en muntar les pinyes, han descarregat tot allò que s'han proposat. Han fet la mateixa actuació que l'altra colla petita de la ciutat. A més, amb el mateix ordre. El primer castell que han intentat ha estat el tres de set, que no els ha suposat cap problema. En segona ronda, estrenaven el quatre de set amb el pilar que no presentava les millors mides, sobretot la rengla que mirava cap al carrer de la Merceria. Un cop han descarregat l'estructura del quatre, han pogut desmuntar sense més complicacions l'espadat de cinc. Per tancar l'actuació de castells, ja amb la plaça mig buida, han descarregat el quatre de set i en ronda de pilars, el pilar de cinc. Els verds han estat els únics que portaven el casc de dosos als castells.

Sant Magí ha estat una diada d'alt nivell on totes les colles han pogut sortir de plaça amb un somriure de satisfacció pels resultats obtinguts. Felicitats a totes!

(més fotos a: http://picasaweb.google.com/tresdenouambfolre/SantMagi#)

La Vella a la Bisbal.

2009-08-17T02:41:00.000-07:00

Des de petita les colles de Valls m’han captivat. Potser és la manera de saber defensar els castells, l’èpica, la història, l’orgull vallenc, la capacitat de reacció davant les adversitats. No ho sé. Tot i que de vegades intenti trobar el motiu pel qual les admiro, acabo sense trobar un argument convincent.

Dissabte, però, mentre s’anava desenvolupant l’actuació de la Bisbal, anava sentint una sensació de vergonya aliena cap a la Vella. Sensació que tinc poques vegades. Sí, sóc conscient que de tant en tant pateixen aquest tipus de relliscades. Malauradament n’he vist unes quantes, però gairebé sempre els havia vist reaccionar.

No tinc dubte que la Vella va fer tot el que va poder i va portar a plaça el màxim que podia intentar. És possible que la caiguda desafortunada de cinc de vuit els condicionés la resta de l’actuació. Confusa i perplexa, per dintre anava pensant en com sortiria jo de plaça si nosaltres, els Capgrossos, haguéssim hagut d’acabar amb la clàssica de vuit a una plaça de primer nivell. Sortiria emprenyada i dolguda, suposo.

No dubto que la Vella és la Vella i el que va passar va ser una anècdota més a explicar. Quan parlaves amb els de la camisa rosada, comentaven que no els agrada actuar a la Bisbal. Per aquestes dates tenen molts castellers de vacances i els resultats a la Bisbal fa anys que no els afavoreixen. Enguany, a més, això anava acompanyat d’alguna lesió.

Un company a plaça em va dir que tots aquests arguments sonaven a excuses per suavitzar el trist paper (amb tots els respectes) que van fer a la Bisbal. Tot i les distàncies i circumstàncies del moment, aquesta mateixa actuació a dia d’avui l’haguessin pogut fer més de deu colles.

Tenir recanvis a tronc és complicat, i més quan tens baixes que no t’esperes. Parlar quan no t’afecta directament a tu és fàcil. Alhora, però, crec que una colla gran (sigui la Vella o qualsevol de les que fem castells de nou) ha de tenir els suficients recursos per, almenys, fer tres castells de vuit en una diada de màxims. Veient el dos pesat que van fer, potser no es van atrevir a pujar-lo un pis. Van començar l’actuació amb la catedral, construcció digna d’una diada d’alt nivell. Tanmateix, em sorprèn que tota una bicentenària Colla Vella no tingui els recursos per reconduir mínimament la diada després d’una caiguda. Potser va sortir el dilema aquell de si cal arriscar-se a tenir una relliscada innecessària o ser conservador i afrontar les conseqüències.

Ara, ja deixant de banda els castells que van acabar fent, crec que després del paper que van fer de dissabte, potser s’han de plantejar si han de tornar a actuar a la Bisbal. És cert que la culpa no és d’ells si, tant sí com no, l’alcalde de la localitat volia tenir als rosats a la seva plaça. Tanmateix, si que és responsabilitat seva deixar el nom de la Colla Vella dels Xiquets de Valls el més amunt possible. Jo, en el seu lloc, seria més valenta. Si no els interessa actuar el dia 15 d’agost a una diada de gran nivell per les circumstàncies que siguin, declinaria la invitació i deixaria estar la quantitat de diners que van cobrar. Per davant dels diners va el nom de la colla. De la Vella i de qualsevol.

És evident que aquesta decisió l’han de prendre i valorar ells, però no m’agrada veure la Vella patint per fer castells bàsics de vuit, i tampoc m’agrada que sigui la protagonista de les mofes del cap de setmana. Abans prefereixo trobar-la a faltar.

Queden tres diades intenses de patiment. M'agradaria pensar que la frenada de la Bisbal serveixi per agafar aire i afrontar un final d'agost diferent.

Torredembarra.

2009-07-12T14:16:00.000-07:00

Hem anat a Torredembarra sense pensar-ho massa. Una tarda de diumenge que havia de ser de platja, ha acabat sent de castells. Fent així un diumenge casteller. Com sempre, la petita plaça de Torredembarra ens ha fet suar a totes però hem pogut gaudir d'una bona diada castellera.

Després dels pilars caminant, han obert plaça els Nois de la Torre. El primer castell que han intentat ha estat un quatre de set que han hagut de desmuntar quan l'enxaneta es diposava a remuntar els dosos. El quatre tenia unes mides molt bones, però l'enxaneta no ho ha vist clar. En ronda de repetició ho han tornat a intentar, però el castell ja no estava tant ben quadrat. Les mides a nivell de quarts no eren prou bones i, igual que en l'anterior intent, l'han desmuntat. En segona ronda, els blau cel han completat el primer castell de set de la seva temporada, el tres. La construcció ha pujat un pèl moguda i l'han hagut de treballar. Un cop l'enxaneta ha traspassat, però, l'han assentat i l'han descarregat. En tercera ronda, els de Torredembarra han volgut tornar a provar el quatre de set. Volien demostrar a la plaça que el tenien i després de dos intents desmuntats ho han aconseguit. Així doncs, els Nois han completat els dos primers castells de set a casa seva.

La Colla Jove dels Xiquets de Tarragona ha estat la segona colla a actuar. Han obert amb un tres de vuit que quasi ratllava a la perfecció, digne de pujar un pis més d'aquí a poques setmanes. En segona ronda, sense pensar-s'ho massa, han intentat el cinc de vuit. Era la primera catedral que intentaven enguany, però no ho semblava. Ha pujat rapideta, quadrada i sense nervis. L'enxaneta ha traspassat finet i ràpid el castell. S'ha descarregat sense més misteris. Finalment, quan tots pensàvem que estrenarien el dos de vuit amb folre, han acabat amb el quatre de vuit. El castell no ha patit massa. Tot i així, han hagut de desmuntar dos peus abans de sonar gralles.

Els Castellers de Vilafranca arribaven a Torredembarra després d'haver completat un castell de nou el dia abans a la localitat veïna d'Altafulla. Tanmateix, per ells avui era la diada forta del cap de setmana. El seu primer castell ha estat el quatre de vuit amb el pilar. En segona ronda han fet el tres de nou amb folre, castell que no ha patit en excés. Ha quedat un pèl tancat als pisos de quints i sisens. Uns pisos que han rebaixat bastant aquesta temporada. El tercer castell ha estat un quatre de nou amb folre bastant treballat que ha anat seguit d'un correcte pilar de set amb folre. Els Castellers de Vilafranca van agafant rodatge amb els castells bàsics de nou i demostren que el nou pilar també pot donar bons resultats.

Amb bons resultats es tancava l'actuació. Dues de les Colles, els de Vilafranca i la Jove de Tarragona, es tornaran a veure les cares d'aquí a quinze dies a Mataró, per les Santes. Sembla que les dues arriben amb un bon rodatge i bons resultats a plaça per poder intentar una bona actuació a la capital del Maresme.

No correm, caminem.

2009-07-11T05:19:00.000-07:00

Diumenge toca enfrontar-nos amb la primera gran diada del mes de juliol: Premià de Mar. Divendres vam poder fer un molt bon assaig a on s'han de destacar les proves de la torre de set (la vam fer sencera), vam col·locar acotxadors al cinc de set net, dosos a la torre de vuit amb folre, dosos al cinc de vuit, sisens al tres de nou amb folre i el pilar de set amb folre amb l'enxaneta darrera la quint com a màximes construccions.

Tot i les bones proves, el cap de colla al finalitzar l'assaig va anunciar que a Premià encara no faríem el castell de nou. En principi, els nostres objectius per diumenge seran sortir de tres de vuit, cinc de vuit, dos de vuit amb folre i pilar de set amb folre. Estrenarem dos castells que encara no hem fet aquesta temporada.

D'antuvi sembla una molt bona actuació. I ho és. Qui no hagués firmat al començament de temporada fer aquesta diada fins i tot per les Santes? Al mateix temps, però, em dóna la sensació que ens ha faltat una miqueta per acabar de sortir contents de l'assaig i afrontar l'actuació de Premià amb menys nervis i més ànims. Tots sabem que, si ens ho proposem, podem fer més. Considero que la decisió del cap de colla és encertada i adient. Jo tampoc m'hagués atrevit a portar a plaça el tres de nou amb folre, per molt que la prova d'ahir sortís prou bé. Només li hem posat una vegada sisens!

A principis d'any tots sabíem que aquesta temporada seria difícil, que seria una temporada de transició. S'ha fet una molt bona feina a nivell de renovació de troncs. A més, val a dir que els canvis han funcionat i els resultats s'han pogut donar a conèixer bastant abans del que alguns esperàvem. La feina a nivell de tronc s'ha fet. Però què passa amb la pinya? Crec que si no tirem castells més alts a Premià és, en bona part, pel relaxament que hi ha hagut a la part baixa del castell.

No és culpa de ningú i és culpa de tots. Cadascú fa el que pot i vol per venir a castells, però tots crec que en petita mesura haguéssim pogut fer una miqueta més. Si no recordo malament, a l'assemblea ja es va dir que el primer castell es faria per les Santes. En aquest cas, potser hi ha hagut massa prudència en el discurs de la tècnica durant els primers mesos de l'any? Veig unes evolucions de tronc i canalla que a la pinya em costen més d'observar. Pot ser que la gent estigui cremada, pot ser que al dir que el 2009 seria de transició la gent no s'hagi animat, pot ser que ens falti gent nova i jove. Poden ser moltes coses, però el cas és que veig que els resultats que podríem tenir, no els tenim per manca de temps i efectius.

Ara que la gent ja s'ha començat a animar, se'ns ha acumulat feina i crec que serà difícil poder demostrar tot el nostre potencial per les Santes. En la diada que podríem repetir la millor actuació de la nostra història (tres de nou amb folre, quatre de nou amb folre, quatre de vuit amb el pilar i pilar de set amb folre), ens haurem de conformar, suposo, en descarregar el primer tres de nou amb folre. La incògnita serà si tornarem a apostar pel quatre de vuit amb el pilar (per què l'hem deixat d'assajar intensament?) o si serem a temps de treballar a fons el quatre de nou amb folre (ho hauríem de fer a cada assaig abans del dia 26 amb proves serioses). Ara mateix sóc escèptica en pensar de poder treballar l'anomenada "tripleta vilafranquina" per la nostra festa major. M'agradaria somniar que ho podem fer, però ho veig bastant complicat.

Tinc la sensació que amb més gent, més silenci i més motivació podríem estar fent proves d'importància (recordem que l'any passat a dia d'avui estàvem tots motivats amb possible dos de nou amb folre i manilles). Demà, si descarreguem el que es va anunciar, estaré molt contenta perquè haurem fet una altra passa endavant. Al mateix temps, miraré el calendari i tornaré a pensar en els cinc assaigs que ens queden per les Santes i la feinada que ens falta fer. Ara firmo, si cal en un tovalló de paper, per les Santes completar el cinc de vuit, el tres de nou amb folre, el quatre de vuit amb l'agulla i el pilar de set amb folre. Una nova combinació de castells que encara no hem assolit conjuntament a la nostra història.

Com deia el poeta, tot està per fer i tot és possible. Però potser no serem a temps per treure tota l'artilleria per les Santes...

Els Minyons apreten.

2009-07-06T09:58:00.000-07:00

Vam arribar a Terrassa amb ganes de veure castells. Malgrat haver dormit poques hores, crèiem que podria ser una bona diada per començar el frenètic mes de juliol ple d'actuacions. Encara que els resultats de la jornada es puguin qualificar de positius, la gran lentitud de l'actuació va fer que no poguéssim assaborir prou bé tot allò que havíem pogut veure a Terrassa.

Van obrir plaça els Castellers de Terrassa amb el quatre de vuit. El castell encara no l'havien intentat aquesta temporada, però els bons registres que tenien apuntats amb el dos de set i el tres de set aixecat per sota feien preveure que seria el proper objectiu. En un primer intent el van haver de desmuntar amb dosos col·locats i la canalla pràcticament a dalt. Estava tremoladís, sobretot a nivell de terços. En ronda de repetició el van descarregar, tot i no acabar de polir els petits errors de l'intent anterior. En segona ronda els pastissers van sorprendre a tota la plaça. Els seus crits ho havien anunciat anteriorment, però la distància no ens va deixar sentir amb exactitud el que deien. El dos de vuit amb folre era el següent objectiu. Encara que els resultats amb l'estructura de dos havien estat positius, normalment el següent pas després de descarregar el quatre és el tres. Pels Castellers de Terrassa, en aquest cas, no va ser així i van provar el primer castell folrat després de més d'una dècada. La primera pujada va quedar en intent. L'estructura turquesa havia quedat girada des d'un primer moment a més d'estar descompensada d'alçades entre els dos pilars. Quan l'enxaneta es disposava a fer les tres passes, la fràgil estructura va acabar cedint a nivell de quints. En ronda de repetició, els de Terrassa no van voler afluixar. Hi van tornar, altra vegada amb l'estructura un pèl girada i descompensada d'alçades. En aquesta ocasió van estar a temps de carregar-la. Aleta i avall. Per tancar la històrica actuació, van voler fer el tres de set. Les lesions no els van deixar fer més. Tanmateix, després de canvis curiosos quan ja havien sonat les gralles, en el moment que l'enxaneta es disposava a coronar el castell, el van haver de desmuntar perquè la menuda no ho va acabar de veure clar.

Els segons en actuar van ser la Colla Joves Xiquets de Valls. La seva carta de presentació va ser el tres de nou amb folre, el seu màxim registre, de moment, aquesta temporada. Era la segona vegada que l'intentaven aquest any, i el van haver de treballar més que per Sant Joan. Amb la canalla a punt de col·locar-se, el van desmuntar per evitar una possible caiguda. Van repetir el mateix castell i, en aquest cas, el van descarregar sense massa problemes. La segona ronda van descarregar un sòlid cinc de vuit, que només es va haver de suar al pis de quarts després de la carregada. El quatre de vuit els servia per tancar l'actuació de castells dels vallencs. Tot i això, la Joves va voler provar per primera vegada enguany el pilar de sis, que el van poder carregar.

Els tercers en actuar van ser els Minyons de Terrassa. Semblava que aquest any els costaria arrencar la temporada pels canvis fets a nivell de tronc i els pocs efectius que havien arrossegat a la majoria d'actuacions de la temporada. Tanmateix, el resultat vist ahir a plaça no va semblar així, ja que van completar quatre construccions que aquest any encara no havien intentat. El primer dels castells va ser en forma de tres de nou amb folre. El segon va ser el quatre de nou amb folre, que no els va suposar massa problemes. El seu tercer castell va ser el tres de vuit amb l'agulla, era el primer que es veia aquest any a les places, i només es va poder carregar. Van tancar la millor actuació de la temporada brodant un magnífic pilar de set amb folre. Un espadat sòlid que posava en evidència el bon treball , tot i no sempre poder-lo demostrar a plaça, dels nous pilaners malves.

Amb bons resultats però amb un ritme infernal, es va tancar l'actuació castellera de la festa major de Terrassa.

Més fotos a:
http://picasaweb.google.com/tresdenouambfolre/20090705Terrassa#

Els primers castells de nou es fan a Valls.

2009-06-25T00:40:00.000-07:00

Anys enrere el dia de Sant Joan donava el tret de sortida a la temporada castellera. Últimament, amb la creació de noves colles arreu del territori català això ha canviat. Tot i així, la diada de Sant Joan a Valls segueix sent una de les actuacions de referència de la temporada. Serveix per veure el primer cara a cara entre les dues colles de la ciutat, així com també per veure el possible estat de salut de cadascuna de les colles vallenques.

Enguany, semblava que la Joves fos la gran promesa del dia. Pretenien intentar el cinc de vuit, que ja l'havien completat de forma magistral en dues ocasions i descarregar el tres de nou amb folre. La construcció amb un pis menys havien demostrat que la dominaven, només faltava saber si serien prou efectius per poder-la enlairar un pis més. Per la seva banda, la Vella havia anunciat quatre castells (comptant el pilar) que fins el dia de la revetlla no havien intentat. Per tant, almenys personalment, tenia la impressió que, igual que per Santa Úrsula, la Colla Joves sortiria eufòrica (aconseguint els objectius i sense caure) de la Plaça del Blat.

Després dels balls del bestiari festiu de la ciutat va començar l'actuació. Com que per Completes va sortir la Joves, el dia de Sant Joan li tocava a la Colla Vella. Van obrir plaça amb prudència, tot intentant el cinc de vuit. Construcció que havien descarregat per primera vegada la nit abans a la mateixa plaça de forma titànica, sobretot a la banda del dos. Ahir, però, no el van haver de treballar tant. Malgrat no estar parat en cap moment, el cinc no es va desfigurar ni va perdre les mides. En segona ronda, havien de fer el pas endavant: provar el primer castell de nou de la temporada. Ho van fer en forma de tres. L'estructura va pujar un pèl moguda, però es va carregar sense problemes. A la descarregada els rosats van haver de suar la camisa. A nivell de quints van haver d'aguantar una forta sotragada, però la van saber defensar amb veterania. El castell es va anar obrint a nivell de terços un cop la canalla ja estava baixant. Com a últim castell van plantar un quatre de vuit amb el pilar que no els va comportar excessius problemes. Un quatre força quadradet va deixar pas a un pilar impecable. Un pilar que evidenciava quin seria l'espadat que podríem veure a la ronda de pilars. I així va ser, els del Portal Nou per tancar la brillant actuació que acabaven de brodar, van completar un sòlid pilar de set amb folre.

Els vermells, per la seva banda, van preferir no ser tant prudents i obrir plaça amb el màxim objectiu de la diada: el tres de nou amb folre. Després d'un peu desmuntat, la construcció va pujar ràpida amunt. Es va carregar de manera sobrada i els vermells no van haver de defensar-lo en excés per descarregar el ràpid castell. Amb aquesta gesta, la Colla Joves aconseguia ser la primera colla que descarregava un castell de nou aquest any. En segona ronda, tocava fer la catedral. Sense complicacions, van descarregar el tercer cinc de vuit de la temporada. Per tancar la ronda de castells, van intentar un dos de vuit amb folre. Construcció que la temporada passada va costar veure-la feta per la Joves. A nivell de dificultat, en principi, era el castell més fàcil que posaven sobre la taula els del carrer d'en Gassó. Malgrat això, aquesta va ser la construcció que més van haver de treballar els vermells, ja que anteriorment els castells els van aconseguir fer bastant parats. Abans de la carregada, el dos va patir una batzegada a nivell de quarts important. Tanmateix, va ser l'única i es van apuntar d'aquesta manera el primer dos de vuit amb folre de la seva temporada. Dos pilars de cinc, un d'ells al balcó, van posar punt i final a l'exhibició.

D'aquesta manera es tancava la diada castellera de Sant Joan a Valls. Amb poc més d'una hora i mitja havíem presenciat els dos primers castells de nou de la temporada, el segon pilar de set amb folre de l'any, dos catedrals, a més d'altres construccions que encara no hem vist freqüentar per les places enguany. La millor diada del que portem d'any va evidenciar que les colles de Valls es troben amb un bon estat de salut. La resta de colles de nou s'hauran de posar les piles per intentar igualar els resultats vistos. Uns resultats que, abans de començar la diada, molts incrèduls pensàvem que no es veurien. I menys de la manera com les dues colles ho van fer.

Els Minyons a Israel.

2009-05-25T09:20:00.000-07:00

Ahir a la nit al TN Vespre van emetre una notícia sobre l'actuació dels Minyons de Terrassa i la polèmica que s'ha generat al voltant d'aquest viatge. Avui fent l'habitual recorregut pels blocs visitats, un company dels Castellers de Lleida m'ha recordat el tema. Aquest cap de setmana els malves de la capital vallesana actuaven a Israel al festival de Sant Joan d'Acre.

Fa unes setmanes em va arribar un correu electrònic a nom de Boicot Preventiu anunciant que els Minyons de Terrassa i el grup de folk terrassenc La Carrau anaven a actuar a Israel. El motiu del correu era demanar i fer pressió perquè les dues entitats reconsideressin la seva decisió. Segons explicaven, el govern israelià està promovent esdeveniments culturals per tal de fer un fals rentat de cara perquè els mitjans de comunicació i a l'opinió pública tinguin una altra visió del país, a més de treure importància al genocidi practicat durant els últims mesos.

Des d'un primer moment vaig tenir clar que una cosa no tenia res a veure amb l'altra. Que l'estat israelià ha comès i està cometent grans atrocitats imperdonables? Sí. Que s'ha de condemnar als seus dirigents i còmplices pel genocidi comès des de fa anys? També. Que no es pot oprimir per la força a una nació veïna? També. Que no es pot jutjar ni aniquilar a ningú per obtenir un territori o per una religió? També. Podríem seguir fent una llarga llista en contra de les polítiques i les decisions que ha pres el govern d'Israel. Malgrat això, dono suport als Minyons per haver-hi anat a actuar. Segurament ha estat una decisió difícil de prendre, però segur que a la tornada ens podran explicar de primera mà la realitat del país i la seva situació actual.

Crec que per molt que sentim afinitats amb els palestins i que els hi donem tot el suport que es mereixen, no podem deixar de banda que hi ha ciutadans israelians que dia a dia també pateixen la tortura de viure sota les amenaces i la por. Els dirigents tenen la culpa de la situació actual, els ciutadans no. No triem a on naixem i no sempre tenim la possibilitat de millorar o canviar la nostra situació. No cal entendre l'anada a Sant Joan d'Acre com a un acte polític ni amb connotacions pro-israelianes. Els castellers fem castells per disfrutar i perquè el públic en pugui gaudir. Els ciutadans israelians com a persones que són, també en tenen dret. En cas que la gent de Boicot Preventiu tinguessin raó, ja seran els Minyons de primera mà que ens ho expliquin.

Minyons, tot i la campanya que s'ha engegat, no tothom està en contra de la decisió que heu pres.

Les oblidades universitàries...

2009-05-22T03:00:00.000-07:00

L'última entrada va servir per elogiar els Arreplegats. En aquesta seguirem parlant de les colles universitàries. Un cop passada l'eufòria dels grans reptes que ens van oferir els estudiants verds, volem donar la importància que es mereixen la resta d'agrupacions.

En primer lloc, torno a felicitar obertament els Arreplegats. Fer un castell de vuit no és cosa fàcil, només cal veure la quantitat de colles que poden arribar a fer i sovintejar castells d'aquesta dificultat i alçada. Malgrat això, s'ha de tenir en compte que aquest carro gros ha arribat en un moment propici per ells. Des dels seus inicis, els Arreplegats han estat la colla universitària que han fet els castells de més embargadura. El seu nivell superior respecte a les altres colles ha estat clar i contundent. La serietat i els bons castellers que han tingut possiblement ha estat un dels factors d'èxit.

Dit això, també s'ha de dir que és molt fàcil apuntar-se al carro guanyador. Gran part de les persones del tronc dels verds de la part alta de Barcelona formen part dels troncs d'altres colles convencionals. Per tant, tenen experiència en estar a les alçades i a treballar els castells des del tronc. És una sort que tants siguin universitaris, que hagin coincidit en època estudiantil , però no s'ha de menysprear el treball de les altres formacions.

Les altres possiblement també treballen per alçar castells més importants dels que estan fent. Admiro la capacitat que tenen per a formar nous castellers. Un dels aspectes que més valoro d'aquestes colles és que, gràcies a la seva activitat, gent jove s'apunti a fer castells amb les colles convencionals a conseqüència de l'experiència universitària. Fer troncs amb persones que no han tingut massa contacte amb el món casteller és envejable. S'ha de tenir molta paciència i treballar molt per tenir resultats.

Torno a donar l'enhorabona als Arreplegats, però crec que la feina de les altres agrupacions a l'hora de formar possibles castellers de tronc la considero admirable. Per mi, casi que diria que és una de les feines més difícils en el món casteller. També s'hauria de veure què passaria a la resta de colles universitàries si tinguessin la sort de comptar amb uns quants "figures" de tronc junts. Potser no els hi caldria treballar tant els inexperts... Tot i així, felicitats per les colles que aposten per la creació de troncs nous i que sovint es veuen eclipsades pel gran monstre verd que és Arreplegats.

Arreplegats, colla de vuit.

2009-05-08T08:45:00.000-07:00

Aquest migdia ens hem desplaçat al capdamunt de la Diagonal de Barcelona, a la UPC, per veure una diada castellera universitària. Si no recordo malament, només havia presenciat algunes de les que s'havien fet a la UAB mentre cursava la carrera. I no totes, només les que m'anaven bé per horari. Les colles castelleres universitàries mai m'han aixecat massa passió. Aquesta vegada, però, era una cita gairebé obligatòria. Ens hem desplaçat expressament per poder estar presents a una fita històrica: els Arreplegats havien anunciat dos castells que, fins a dia d'avui, cap colla universitària els havia aconseguit: el tres de set aixecat per sota i el quatre de vuit.

Després d'una petita pèrdua diagonal amunt, diagonal avall hem arribat al lloc a on es feia l'actuació. Per sort, la no-puntualitat arreplegada ens ha anat bé. Sota un sol de justícia, digne de qualsevol gran diada castellera a ple estiu, ens hem trobat amb una plaça que, si no fos perquè les colles eren universitàries, et podries pensar que estaves a una diada convencional de mitjà nivell. Molts curiosos ens hem desplaçat a la part alta de Barcelona per veure l'intent esperat de quatre de vuit. Caps de colla, gent de colles vàries (alguns i tot han arribat a fer 200 km per presenciar l'efemèride) i, fins i tot, periodistes i càmeres de televisió que volien immortalitzar el moment.

La primera colla a actuar, que eren els grans protagonistes, han obert l'actuació volent fer història. Amb moltes camises i amb el convenciment que havien fet la feina ben feta als assaigs, encaraven el primer castell amb una aparent tranquil·litat. El tres de set aixecat per sota era el primer repte dels verds. Encara no l'havien fet mai. Amb unes aixecades a ritme i amb compensació entre les rengles, l'han descarregat sense masses problemes. Només amb els típics moviments que comporta la última aixecada d'un castell aixecat per sota. Vist des de fora semblava fàcil aixecar tot aquell pes. Motivats per haver aconseguit el primer objectiu de la diada, encaraven el gran repte que ens feia estar allà a tots els curiosos castellers: el quatre de vuit. Després de mesurar molt bé les mides l'han tirat amunt. Bastant tancat a tots els pisos, però amb un ritme d'execussió ràpid l'han carregat. A la descarregada l'han patit, sobretot a nivell de segons i terços, però han tret la ràbia que portaven a dins i l'han pogut descarregar, fent un pas de gegant a la seva història. Com a últim castell han completat el cinc de set sense problemes.

Els Ganàpies de la UAB, els Xoriguers de la Universitat de Girona i els Pataquers de la URV eren les colles convidades. Amb menys efectius i amb dificultats per muntar qualsevol pinya, han completat castells de cinc i sis pisos. Els de l'Autònoma han obert la seva actuació desmuntant el tres de sis quan tot just començaven a sonar les gralles. En ronda de repetició l'han completat. Després han descarregat el tres de sis amb el pilar. La colla més novella, els Pataquers de la URV, han descarregat el dos de cinc, el tres de cinc net. Finalment, els de Girona han completat el quatre de cinc net, han carregat el tres de sis. Els tercers castells d'aquestes colles i els pilars no els he presenciat perquè hem hagut de marxar.

Sens dubte, la notícia ha estat la gran actuació que han protagonitzat els Arreplegats. Malgrat no compartir la raó de ser de les colles universitàries, avui se'ls ha de felicitar. Han fet una de les actuacions més importants que hem vist en el que portem de temporada 2009. Queda per parlar en un altre post amb més profunditat el que ha comportat la diada.

Moltes felicitats, Arreplegats!

Casc personalitzat.

2009-05-08T03:35:00.000-07:00

Els Castellers de Vilafranca han personalitzat el casc dels acotxadors i els enxanetes. Per fer-lo menys sobri l'han decorat com si d'un mocador es tractés; vermell amb punts blancs. Un cop més els verds han demostrat la seva capacitat per fer propaganda de la Colla. A cada costat del casc hi han posat el seu escut, mentre que a la part del darrere li han posat la senyera. Sembla que els de la capital de l'Alt Penedès busquin la uniformització i la modernització d'alguns aspectes de la imatge de la Colla per assemblar-se a alguns equips esportius. Busquen elements que els puguin identificar més enllà dels tradicionals Amb la senyera segurament volen fer més notòri i explícit que els castells són un símbol nacional català.

Estèticament l'idea d'aquest casc no m'agrada, però aquest no és el punt en què vull entrar (tothom té uns gustos i s'han de respectar). El que em plantejo és si aquestes iniciatives – generalment impulsades pels Castellers de Vilafranca (recordem, per exemple, el bus tunnejat que ja se l'han plantejat vàries colles) – són un pas per la professionalització del món casteller. Sí, ara mateix pot semblar una exageració. Total, només estem parlant de la personalització d'un element que hem incorporat per seguretat les colles en aquests dos últims anys. Un element que, a més, és més aviat sobri. pel què fa a la seva estètica Fins ara els elements identificadors més clars de cada colla eren en primer lloc, el nom de la colla, i en segon lloc el color de la camisa. També existeixen els escuts i els mocadors brodats, però difícilment un aficionat no casteller sabrà identificar cada colla pel dibuix de l'escut.

Anys enrere, els Nens del Vendrell perquè no els confonguessin amb altres colles que portaven la camisa vermella van posar-se “Vendrell” a l'esquena. Malgrat això, la proposta vendrellenca no va anar més enllà. En aquest cas, la iniciativa és menys visible ja que només es tracta d'un casc folrat amb el típic mocador casteller. A partir d'ara faltarà veure si la idea anirà més enllà i altres colles l'adaptaran i es normalitzarà.

Sembla que la professionalització del món casteller està en marxa. No només en el sentit tècnic, sinó també amb tot el què l'envolta. És habitual veure les paradetes de les colles amb txapes, samarretes, enganxines, etc. i que gent no castellera llueixi el merchandising de les colles. El fenòmen casteller sembla estar en alça, tant com a símbol nacional com pel què fa a activitat lúdica. Arribarem el punt de la internacionalització i la professionalització? És el que volem? Els Castellers de Vilafranca, per ara, són la colla embaixadora del moment. El fet de treure a la llum la nova decoració del casc és un petit exemple més del treball que estan portant a terme.

M'agrada que els castells no es quedin anclats al segle passat, que s'adaptin al present. Tanmateix, no vull que es converteixin en un negoci i es professionalitzin com es va fer amb el futbol a mitjans del segle XIX. El casc personalitzat que han creat els Castellers de Vilafranca no farà aquest mal al món casteller, però sí que ho poden fer un seguit d'elements , en principi inofensius, junts. Esperem que no passi i que els castells puguin seguir sent una activitat festiva i vinculada a les festes majors com ho han estat fins ara.

La Global de Salou.

2009-03-12T10:18:00.000-07:00

Dilluns a primera hora del matí, mig endormiscada, anava passant les pàgines del Diari de Tarragona llegint-me els titulars com faig habitualment, ja que no tinc temps per llegir més. De sobte em vaig despertar al veure un pilar de sis dels Capgrossos de Mataró. Després de quedar-me una bona estona perplexa amb la foto intentant esbrinar de quina temporada era aquell pilar (era una combinació de l'antic pilar amb el lleuger), vaig passar a llegir la notícia. El cas és que hi ha intencions de crear una nova colla a Salou.

L'article explica que la futura nova colla portarà el nom de la Global de Salou i que s'estrenarà a plaça a finals d'octubre, quan el poble del Tarragonès complirà vint anys com a municipi independent. El projecte de colla varia una mica del que estem acostumats (o almenys tal com està escrit l'article, així ho sembla). L'anunci per crear la futura agrupació de Salou és el fet que perquè tiri endavant ha de comptar amb més de 150 persones. És una manera de garantitzar que el projecte comptarà amb un número mínim de components per aixecar les construccions més bàsiques amb unes condicions de seguretat. Fins aquí tot correcte. L'escrit segueix explicant que un dels principals objectius és fer dels castells una eina d'integració per les persones nouvingudes. Quasi sembla indicar que la raó de ser d'aquesta possible nova agrupació sigui la integració.

L'article també inclou una petita entrevista a un dels impulsors del projecte casteller. Hi ha algunes respostes sorprenents. En el moment que li pregunten a un dels creadors de la iniciativa per què s'aposta pels castells, José Martínez respon perquè la ciutat ja té grallers, geganters, capgrossos, balls de bastons, etc. Es vol crear una Xarxa Cultural Catalana, però falta que hi hagin castells. Alhora, quan li pregunten a Martínez quina ha estat la resposta dels vilatans, respon que ja hi ha diferents ciutadans estrangers que s'han engrescat a participar en el projecte. D'aquí surt la meva inquietud. Què és més important, que hi hagi persones interessades en ser castelleres o que qui estigui interessat siguin persones de fora?

Potser a finals d'any tinc una altra opinió. Ara, però, crec que al Camp de Tarragona ja hi ha prou colles com per crear-ne una de nova. Moltes vegades hem parlat - i ho comparteixo - que els castells són una bona eina d'integració per a persones nouvingudes. Malgrat això, considero que els castells són quelcom més. Tal com es planteja a l'article, sembla que la raó de ser de la Global de Salou sigui la integració de persones estrangeres a una comunitat, quan crec que el valor de la integració ha d'estar present en tot moment, però sent l'objectiu principal enlairar castells.

Amb tota aquesta crítica no vull posar en qüestió la necessitat que l'administració crei mecanismes per fer que els immigrants es puguin integrar al nostre país i a la nostra cultura. Tanmateix, considero que no podem fer de la cultura tradicional catalana un recurs dels polítics per integrar a la nova ciutadania. Una cosa és que s'aprofiti una associació existent per crear un programa d'integració, i l'altra és crear una nova entitat amb tot el que comporta. A més, si ja existeixen altres colles de diables, bastons o grallers, cal crear una nova associació enlloc d'enfortir les altres? Potser semblarà que sigui reàcia a la creació de noves colles castelleres. No és el cas. Simplement em preocupa que s'utilitzin els castells per segons quines finalitats.

Espero que aquest projecte tiri endavant amb il·lusió i que l'excusa de la integració esdevingui secundària, mentre que enlairar castells sigui el gran objectiu. Malgrat això, deixeu-me ser escèptica amb aquesta proposta de Salou. Almenys ser escèptica amb tal com està explicada la notícia al diari.

Valoració temporada Capgrossos.

2008-11-18T01:32:00.000-08:00

Hem acabat la temporada i toca fer una valoració de l'any casteller dels Capgrossos. En general, hem pogut fer grans castells i amb els números a la mà podem dir que hem fet una bona temporada. Hem descarregat sis tres de nou amb folre i un de carregat, dos quatre de nou amb folre, hem carregat el quatre de vuit amb l'agulla. A més de vuit cincs de vuit i onze dosos de vuit amb folre. Amb aquestes estadístiques a la mà hauríem d'estar eufòrics. Malgrat tot, a l'haver acabat l'any amb diferents castellers tocats per les caigudes i havent fet una temporada de més a menys (és cert que al segon tram hem fet grans castells, però segurament no hem acomplert els objectius que durant els primers mesos sí vam aconseguir), la sensació és que ens ha faltat/fallat alguna cosa.

Vam començar el 2008 amb ganes, estrenant local. Som la primera Colla que descarrega un castell de nou, anotem una altra plaça de nou a la nostra ciutat, arrosseguem un nombre considerable de camises, descarreguem el cinc de vuit. Per totes aquestes coses, els mitjans de comunicació ens porten en safata. Som la seva gran esperança. Els Minyons en aquest primer tram no acaben de reeixir i els Castellers de Vilafranca han ensopegat amb alguns castells que, d'entrada, semblava que no els havien de suposar cap problema per ells. Per a mi, el primer tram té el seu punt culminant a la diada de les Santes quan descarreguem la primera tripleta màgica de l'any. Després d'aquesta actuació - i havent superat els Castellers de Vilafranca per primera vegada (encara que només sigui perquè a ells no els va sortir l'actuació tal com s'esperaven) -, s'obre l'escletxa per a treballar amb més fermesa el castell de gamma extra.

Sant Fèlix acaba amb un èxit més gran del què molts prevèiem, ja que totes les colles aconsegueixen, com a mínim carregar, un castell de gamma extra. Després de la Festa Major de Vilafranca es comença a treballar amb ganes el dos de nou amb folre i manilles. Si les colles grans han aconseguit remuntar, nosaltres tampoc no podem estar tant lluny del gamma extra. El primer fracàs arriba a Reus. Després de fer un cinc de vuit clavat (segurament el més maco del que portàvem d'any), ens cau el tres de nou amb folre. A Lleida aconseguim remuntar, però no podem portar el quatre de nou amb folre que, en principi, era l'objectiu de la diada. És en aquestes dates quan fem el millor assaig de la nostra història. Però ja ho diuen i és veritat, els castells valen a plaça. Per Tarragona es descarta el castell de gamma extra i l'objectiu és anar a repetir l'actuació de Festa Major. Malgrat portar moltes camises (samarretes), no aconseguim carregar el quatre de nou amb folre. Més tard, la diada de l'Arboç s'ha de suspendre per pluja i això ens trenca el calendari previst. No podem anotar-nos un altre castell de nou ni intentar el pilar de sis que havíem aconseguit en dues ocasions a l'assaig. Per sort, a Girona descarreguem un altre castell de nou i carreguem el quatre de vuit amb el pilar. Amb baixes de les diferents caigudes, arribem a Vilafranca amb l'objectiu de completar la tripleta màgica. Descarreguem el quatre, però quan ningú s'ho esperava ens cau el tres. Per segona vegada a la història el tres ens queda només en carregat. Hem d'acabar la temporada anotant-nos un nou de set.

Així doncs, fem un primer tram pràcticament perfecte on només ens falta clavar els castells com havíem fet en anys anteriors. A més, el fet que les colles més grans vagin a mig gas, ens ajuda perquè molta gent parli bé de nosaltres. Després, però, les colles grans demostren la seva vàlua i nosaltres, tot i no arribar a fracassar, no aconseguim acomplir en la totalitat tots els objectius que nosaltres mateixos ens proposàvem i no arribem a realitzar allò que els altres esperen de nosaltres. Hem treballat fort per aconseguir el gran objectiu (el castell de gamma extra), però com a opinió personal crec que deixem de donar-li la importància que es mereix al quatre de nou amb folre.

Hi ha hagut molts moments en els quals no hem arribat a estar a l'alçada que ens proposàvem. Com que gairebé sempre havíem assolit els objectius proposats, el fet de no aconseguir en diferents ocasions els plantejaments inicials, crec que ens ha fet desmotivar una mica a tots. Per mi, la gran decepció no és no haver intentat el castell de gamma extra aquesta temporada. Per mi, la gran decepció és no haver pogut completar el quatre de nou amb folre al Concurs. Tots anàvem confiats que a Tarragona anàvem a fer una actuació per sota de les nostres possibilitats. Malgrat tot, es va veure com no va ser així. Hagués canviat el segon tram si al Concurs haguéssim descarregat la tripleta? Hagués canviat la situació si la normativa del Concurs hagués deixat desmuntar dos peus de castell enlloc d'un? Hagués canviat la situació si a l'Arboç no hagués plogut?

Potser no hem sabut demostrar el nostre veritable nivell, potser no som tant bons com ens pensàvem o potser els castells són això, que un dia et surten les coses i dos no?

En tot cas, torno a repetir que crec que hem fet una temporada correcta. Potser ens hem quedat amb aquest regust agredolç de no haver acomplert tot el que ens proposàvem. Això pràcticament no ens havia passat mai.

Queda tot un llarg hivern per tornar a carregar piles. L'any que ve, més.

M'agrada.

2008-10-04T00:37:00.001-07:00

Divendres a primera hora vaig trucar. Com havia anat l'assaig especial de dijous a Mataró? Em van dir que espectacular. El meu pare dient espectacular? Què estava passant? Havia de ser un gran assaig per sentir de la boca de l'Agustí aquelles paraules. Em va dir que hi havia molta gent - nostra i d'altres colles -, que havíem posat sisens al quatre de nou amb folre dues vegades, quints a punt de col·locar-se al dos de nou amb folre i manilles i sisens al cinc de nou amb folre. Se'm va posar la pell de gallina. La primera pregunta que vaig fer-li va ser: però farem la tripleta al Concurs, no?

Ahir vaig plegar abans de classe per arribar a primera hora a assaig. Tenia ganes de veure l'ambient. Igual que el dia anterior, també hi havia molta gent (tant de bo sempre fóssim aquests els divendres!) i vam fer grans proves. Una de les més importants per mi va ser el pilar de sis descarregat (amb enxaneta nova). També vam fer proves de quatre de vuit amb el pilar, quatre de nou amb folre i tres de nou amb folre fins a sisens i el dos de nou amb folre i manilles. Un assaig espectacular en què vaig veure molta convicció i concentració per part de tots a cada un dels castells intentats. Em va agradar perquè dies anteriors havia tingut la sensació que això era el que fallava.

En acabar l'assaig, va tocar l'hora dels parlaments. El President ens va explicar quatre qüestions logístiques del Concurs i va ser el torn del cap de colla. Quan arribi final de temporada ja l'avaluaré. Ara, de moment, només puc dir que vaig trobar molt encertat el seu discurs. En primer lloc perquè des d'un inici de temporada compleix amb el què va dir a l'assemblea (fer un discurs explicatiu de les proves i els castells que hem fet i hem de fer als assaigs i a les actuacions). En segon lloc perquè, malgrat reconèixer el mèrit de l'assaig de dijous, va deixar clar que ens calia treballar més per aconseguir l'objectiu del castell de gamma extra (potser no tothom tenia clar que encara hem de fer més per aconseguir aquesta construcció). En tercer lloc per donar-li importància a la tripleta màgica. Després dels assaigs que havíem fet tant de cinc com de dos, per alguns la tripleta quedava curta. Podria seguir buscant punts positius del discurs d'en Lluís, però ho deixaré en què em va agradar. M'agrada la seva manera de treballar, la seva prudència i aquell punt d'autoritat que va tenir quan va dir que mentre ell fos cap de colla no estiraríem més el braç que la màniga.

I és que no sempre s'ha de criticar. Les coses positives també s'han de dir. Personalment, malgrat els diferents corrents opinió dins la tècnica, considero que s'ha fet un molt bon plantejament tècnic de cara el Concurs. S'ha aprofitat la gent per a fer grans proves i treballar de cara al futur, però no ens hem deixat endur pel cor. Anar a descarregar la tripleta és el que ens toca, que no és cosa fàcil.

Demà tots concentrats, que la tripleta no és fàcil!

Gràcies, Jove!

2008-09-24T08:13:00.000-07:00

El dia 14 de setembre la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, després de nou anys sense fer-ho, va descarregar el tres de nou amb folre. El vaig celebrar, el vaig viure. Llavors només feia quinze dies justos que estava vivint a Tarragona, això traslladat en número d’assaigs eren tres (un dels dos divendres vaig pujar a Mataró a l’assaig dels Capgrossos). Encara que pràcticament és un no res, en vaig tenir prou per sentir alegria quan vaig poder veure que l’enxaneta aixecava la mà per a tocar el cel.

Com ja he dit alguna vegada a aquest bloc, la Jove de Tarragona, per diferents qüestions, mai havia estat una colla de la meva devoció, al contrari. Tot i així, des de la meva arribada a la capital del Tarragonès haig d’admetre que la meva opinió respecte aquesta colla ha canviat considerablement. Per la seva manera de treballar i per la gent que he conegut.

Recordo que el primer assaig convencional que vaig anar (anteriorment havia assistit a un assaig de folres) era un dimarts i vaig quedar molt sorpresa. Tenien un ritme d’assaig bastant similar al nostre. A més, em va sobtar de forma notable la gran facilitat amb què feien els castells de set nets. En aquest primer assaig van descarregar tant el tres de set net com el quatre de set net pràcticament xiulant. Al cinc de set net hi van posar acotxadors sense problemes. Em va sorprendre, però, que tot i tenir un nombre de gent considerable per ser un dimarts, van muntar molt poques pinyes, excepte els folres al terra del tres i el quatre. Cada colla té el seu tarannà i la seva manera de fer, per això suposo que totes les Colles som diferents.

Per altra banda, una altra de les qüestions, segurament la més important, perquè hagi seguit anant als assaigs dels del Cós del Bou ha estat la gent. Des del primer moment que vaig acostar-me al local hi va haver un munt de persones disposades a preguntar què feia allà. Algunes sabien que estava vivint a Tarragona, algunes em coneixien però no sabien què em portava a Tarragona, i d’altres no em coneixen però van acostar-se a preguntar-me com em deia i si em volia fer castellera. Tots van ajudar-me a sentir-me bé de seguida entre tanta gent nova i desconeguda.

Ara mateix no tinc paraules per agraïr a la gent de la Jove com m’han acollit aquests primers dies d’estar a Tarragona. M’han fet sentir còmode en un lloc que m’era agè. M’han tractat com a qualsevol altra persona de la Colla que porta temps vestint la camisa lila. Segur que em deixo a algú, però vull donar les gràcies especialment a aquella gent que prova rera prova han vingut a parlar amb mi, a fer el comentari de la jugada o simplement m’han vingut a saludar.

Gràcies a en Jordi Grau, a en Joan Ramon Ocaña, a en Ferran Ventura, a en Sergi Cornadó, a l’Oriol Portabella, a l’Aina Ardèvol, a la Jordina Estopà, a en Gorka Bertran, a l’Aleix Bordas, a l’Albert Grau i a molta més gent que no recordo el nom (perdoneu, porto uns dies que haig de retenir més noms del que el meu cap pot processar) per com m’heu tractat. M’heu fet sentir Jove!*

*Com ja he anat comentant a la gent de Tarragona i ho vull deixar clar aquí, ara mateix la meva intenció és seguir portant la camisa blava. Malgrat tot, la distància que em separa de Mataró i l’ambient que he trobat a la Jove, és possible que durant els pròxims dos anys me’ls passi assajant i ajudant tant com pugui als liles de Tarragona. Ah! De tant en tant suposo que també treuré el cap pel local dels Xiquets de Tarragona. Ara mateix encara és un tema pendent.

Després de Reus.

2008-09-22T08:53:00.000-07:00

Dissabte vaig sortir bastant rabiosa de la plaça del Mercadal. Aquella plaça mai ha estat del meu gust per veure actuacions castelleres. Encara menys per actuar. La seva grandària fa que, encara que hi hagi gent a la plaça, sembla que estigui buida. Fa dies que no puc assistir als assaigs de manera habitual, així que no sabia com ens anirien els castells. Fonts de la colla m’havien comentat que havíem fet uns assaigs molt bons de tres de nou amb folre, ja que havíem posat sisens en diferents ocacions els últims dies i uns assaigs no tant bons de cinc de vuit, però que les proves havien sigut prou bones com per tirar a plaça aquest castell. Fonts de fora, en canvi, m’havien explicat que havien vist els assaigs un pèl més fluixos que altres anys. Sense tenir una referència clara de com teníem aquests castells, vaig baixar a Reus amb una sensació estranya. No massa motivada ni pel lloc d’actuació ni pels meus ànims (quan fallo als assaigs em costa més sentir-me directament partícep dels castells). Malgrat la meva poca motivació, no m’havia passat pel cap que ens caigués cap castell, però si que ensumava algun intent desmuntat, ja que la plaça, l’ambient i la gran distància que separa la capital del Baix Camp i el Maresme no són els millors elements per tirar un castell màxim a una diada.

Després de clavar un cinc de vuit, venia el segon gran repte: el tres de nou amb folre. Amb poca pinya, el segon peu va anar amunt. Des de la meva posició - anava de crossa a baix - en d’un bon principi ja sabíem que aniríem a patir. Malgrat tot, com que la pujada va ser més que ràpida – en un moment vam sentir “dosos col·locats” – ens pensàvem que potser el castell no estava tant malament com ens semblava. De vegades quan a baix estem malament, a dalt estan perfectes. Aquesta vegada, però, no va ser així. Quan ni tan sols l’acotxadora estava al seu lloc, el castell va cedir. Ràbia, molta ràbia és el que vaig sentir quan ens va caure.

És molt fàcil dir que tenia la impressió que la diada no aniria bé, també ho és dir que la tècnica va arriscar més del compte i mil coses més. Deixarem de dir que haguéssim fet nosaltres al lloc de la tècnica (hi són per decidir i sempre, des del meu punt de vista, ho han fet de manera correcta) i procediré a explicar les impressions que he tingut un cop passades unes quantes hores de viure la primera caiguda de la nostra temporada.

En un primer moment em vaig emprenyar. No m’agrada que caiem i menys quan sembla que estiguem fent la feina ben feta. Potser un parell més de cordons nostres no ens haguessin anat malament. Amb més cordons blaus, segurament haguéssim donat una imatge més gran de solvència com a Colla gran, però crec que no hauríem evitat la caiguda. Per tant, encara que considero que no érem prous camises per a fer el tres, el gran problema penso que no va ser aquest.

Després d'unes quantes hores, analitzant més fredament la situació tampoc em va semblar tant estrany que hagués passat aquesta desgràcia. Portem una dinàmica on els nervis i la pressió ens condicionen bastant. És una situació provocada per nosaltres mateixos o ens ve de fora? Són els periodistes que estan apretant perquè anem més enllà del tres de nou amb folre? Ens hem posat massa pressió per intentar castells inèdits quan ni tant sols tenim dominats els que ja hem intentat?

A més de la pressió, la concentració a l’assaig ha disminuit. A on són aquelles proves de castells nets on se’t posava la pell de gallina quan l’enxaneta traspassava el castell i no es sentia ni respirar? A on estan aquelles proves de castells amb folre a on només se sentia algun baix explicant acudits i suspirs de patiment de la resta?

Per sort, ningú es va fer més mal que algun cop quan el tres va caure. Els castells cauen i nosaltres no estem acostumats. Jo tampoc. Després de donar-li mil voltes i que l'emprenyada inicial em passés, penso que aquesta caiguda ens pot anar bé. Ens pot anar bé perquè tothom torni a tocar de peus a terra. Ens pot anar bé perquè tornem a tenir clar que els castells de nou són molt difícils. Ens pot anar bé per saber quin és el nostre lloc. I ens pot anar bé per tenir clar que abans de fer un altre pas endavant i intentar un castell emmanillat, ens cal dominar els castells de nou, tant el tres com el quatre.

Penso que ara és hora de demostrar que el que va passar dissabte a Reus va ser una anècdota, però que no hem d’estirar més el braç que la màniga. És hora de posar-nos les piles i concentrar-nos a cada castell que intentem. A assaig i a plaça, a castells de sis i de nou. Com a opinió personal crec que hem de seguir treballant el dos de nou amb folre i manilles, però tenint clar que el nostre objectiu a curt termini és tornar a completar la tripleta. No pot ser que les proves de quatre de nou amb folre a l’assaig es facin quan el rellotge hagi tocat les onze i quan tots tenim les espatlles carregades d’aguantar un munt de castells. Aquest any no hem anat sobrats amb els assaigs de quatre de nou amb folre, com per deixar-lo com si el tinguéssim més que consolidat.

Tal com portava el títol del llibre que van fer els companys de la Colla, ens cal anar pas a pas i pis a pis. Per mi ara és hora d’anar per la tripleta i, a poder ser, a recuperar el pilar. Ens cal molt de treball si hem de descarregar-la d’aquí a quinze dies a Tarragona. No podré venir a tots els assaigs, però des de la distància intentaré fer tot el possible per estar al costat de la Colla, com sempre.

Barcelona.

2008-09-21T08:29:00.000-07:00

Un any més hem agafat el tren per anar fins a Barcelona per veure l'actuació de la Mercè. Les pròximes línies no preneten ser una crònica, sinó només una opinió personal de l'actuació. Una opinió segurament bastant condicionada pel meu estat d'ànim.

Amb la plaça plena de gom a gom de castellers, aficionats i turistes, les colles han entrat a plaça. Com és lògic, han obert l'actuació la colla local: els Castellers de Barcelona. Els del Clot, sense haver descarregat encara aquest any el dos de vuit folrat i haver tingut alguna caiguda amb els castells de vuit bàsics, han apostat fort i, d'entrada, han fet sonar les gralles al seu primer intent de castell de nou: el tres. De seguida s'ha vist que la construcció tenia problemes , sobretot a nivell de terços. Abans de patir un accident, l'han tirat avall. Amb el balcó encara ple d'autoritats polítiques i periodístiques (qui no ha fet el comentari que en Joan Beumala acabaria ocupant el lloc d'en Jordi Hereu?), els de Barcelona han tornat a provar el castell de nou. Amb unes mides similars a l'anterior, el castell ha arribat a col·locar dosos. Malgrat tot, a la primera seca forta, el tres ha acabat cedint. D'aquesta manera, doncs, la colla de la ciutat comtal s'ha quedat sense primera ronda. En segona, han plantat un quatre de vuit. Tot i no quedar massa ben quadrat - la rengla que mirava als de Vilafranca estava molt oberta -, no ha patit en excés en cap moment i l'han descarregat. Han tancat l'actuació amb el primer dos de vuit amb folre descarregat de la temporada.

La segona colla en actuar han estat els Minyons de Terrassa, uns clàssics a la plaça de Sant Jaume. El primer castell que ens han ofert ha estat un tres de nou amb folre. En segona, venia el plat fort de la diada: el cinc de nou amb folre. Després d'un peu desmuntat, la gran construcció ha tirat amunt. Igual que en el peu desmuntat anterior, els dos pilars han quedat bastant separats del tres. Amb sisens col·locats ja s'ha evidenciat que el castell tindria grans problemes per poder-se carregar, ja que no parava quiet en pràcticament cap dels pisos. Tot i això, els Minyons amb veterania i solvència han pogut fer la primera aleta al castell. Quan l'enxaneta es disposava a traspassar a la banda del dos, el gamma extra ha acabat cedint. Al torn de repetició els malves han descarregat un emocionant quatre de vuit amb el pilar. Com a últim castell han carregat el quatre de nou amb folre.

Els últims en actuar han estat els Castellers de Vilafranca. Els verds han fet una actuació discreta i pràcticament no s'han despentinat en cap dels castells que han intentat. El castell que segurament han hagut de treballar més ha estat el de sortida: el quatre de nou amb folre. En segona ronda han plantat el tres de nou amb folre i han tancat l'actuació amb el quatre de vuit amb el pilar. Castell que, vist executat pels verds, sembla fàcil de fer.

Sent tard i amb el temps una mica just, hem marxat de plaça sense veure la ronda de pilars. Ara mateix no tornaria anar a Barcelona per veure castells. La diada no m'ha acabat de fer el pes. En les primeres dues rondes, semblàvem sardines de llauna. Estàvem molt apretats entre japonesos. A més, no he acabat de veure clar l'intent de castell de nou de Barcelona. Ells comentaven que els assaigs els havien anat bé i que havien fet proves solvents. Malgrat tot, els dos intents vistos a plaça no han semblat així. Cada any sembla que tinguin una espècie d'obligació d'intentar un castell de nou pisos a aquesta diada, arribin com arribin. Potser és una manera de justificar la seva presència a aquesta diada com a Colla gran de la ciutat. De tota manera, tampoc es pot parlar gaire d'aquests intents ja que ahir als Capgrossos ens va caure el tres de nou amb folre (molt lluny de carregar-se) i la feina a l'assaig també estava més que feta.

Pel què fa als Minyons els he vist una mica més fluixos que en anys anteriors. però en la línia que porten seguint aquesta temporada. Possiblement amb unes quantes camises més que a començament de temporada. De Vilafranca no cal parlar-ne. No han suat més del què volien. Suposo que els ha anat perfecte que els de Terrassa punxessin amb el cinc de nou amb folre per no haver d'intentar res més alt del què han acabat fent. La suor se l'hauran de guardar pel dia del Concurs. Més d'una Colla els voldrà donar guerra.

Reus.

2008-09-20T15:54:00.000-07:00

Amb mitja hora de retard, la plaça del Mercadal ha presenciat la diada castellera de les festes de la Misericòrdia. Malgrat que la diada tingués un cartell de luxe, la plaça no s'ha omplert com ja és habitual. La diada l'ha obert la Colla Joves Xiquets de Valls. Una vegada més aquesta temporada - i ja en són nou - han tornat a deixar veure el seu quasi impecable cinc de vuit, que no ha patit en cap moment. En segona ronda han tornat a carregar el quatre de vuit amb el pilar. Quan l'espadat ha quedat net sobre la pinya, la baixada una mica brusca de l'enxaneta ha acabat fent cedir a la fràgil estructura. En tercera ronda, els vermells de Valls han completat el quatre de vuit.

La segona colla en actuar han estat els Xiquets de Reus. Els amfitrions enguany no havien fet una temporada massa reeixida, ja que fins a dia d'avui la seva màxima construcció era el cinc de set. Castell que a les primeres actuacions de la seva temporada ja havien descarregat. Com a primera construcció han plantat el seu gran objectiu: el quatre de vuit. Tot i ser el primer, el castell ha pujat a bon ritme i ha mantingut les mides durant la carregada. Els avellanes comentaven que hi havia certs nervis entre els cordons de la Colla perquè estrenaven gran part del pis de quints - molt lleuger, per cert - així com també el pom de dalt. Amb l'alegria a la cara de la majoria dels components de Reus, han executat el quatre de set amb el pilar i el cinc de set correctament.

La tercera colla a actuar han estat els Capgrossos de Mataró. Han obert l'actuació amb el cinc de vuit. Segurament ha estat la millor catedral que els de blau han aconseguit aquest any. En segona ronda venia el plat fort. Després d'haver desmuntat un peu, han començat a sonar les gralles del tres de nou amb folre de Mataró. De seguida s'ha vist que el castell no estava massa parat. Just quan l'acotxadora es disposava a remuntar els dosos per col·locar-se, la construcció ha acabat cedint. A Reus, doncs, s'ha produït la primera caiguda dels Capgrossos durant aquest any. En ronda de repetició han descarregat el tres de vuit i el dos de vuit amb folre.

A banda de valoracions personals que podria fer sobre la diada - molts ja sabeu que, tot i treballar-hi, no m'agrada Reus -, voldria felicitar als amics dels Xiquets de Reus per aquest primer quatre de vuit de la temporada. L'esforç que gran part de la Colla ha fet perquè aquesta construcció es pogués veure assolida a plaça ha estat màxim. Finalment, els fruits del treball a l'assaig per crear noves estructures sobretot als pisos superiors, s'ha vist a plaça. Pel què fa als Capgrossos i a la Joves de Valls m'ha agradat que les dues colles anessin a la capital del Baix Camp a tirar grans castells. Per contra, una vegada més s'ha vist com cap de les Colles - ni tant sols la local - disposava dels suficients cordons per tirar un castell amb el nombre de camises pròpies que exigien les construccions intentades.

La valoració general dels Capgrossos, la deixo per un altre moment quan hagi reflexionat un pèl més. No sé si la faré pública. De moment només dic que, tot i l'enrabiada inicial, ara començo a veure les coses d'una altra manera...

L'Arboç.

2008-08-24T15:24:00.000-07:00

Havent dormit poques hores perquè la nit abans ens havíem quedat de festa major a El Catllar, diumenge a les 11 del matí pujàvem al cotxe per anar tranquil·lament des de Tarragona fins a l'Arboç. Com ja és habitual quan hi anem, intentem arribar una estona abans per tal de veure els diferents balls i comparses de la ciutat, així com també els versots dels diables del poble. Al voltant de la una del migdia, començava l'actuació castellera. Una actuació que duraria prop de dues hores i mitja. Bastant apretats, com és normal a l'Arboç, i tocant les camises de la Colla Joves Xiquets de Valls hem contemplat l'espectacle casteller que ens han delaitat les colles que actuaven avui al municipi penedesenc.

Els primers en actuar han estat la Colla Joves Xiquets de Valls. Els teníem al davant i potser per això ens hem quedat una mica sorpreses en veure la poca pinya que portaven. Després d'un peu desmuntat, han tirat amunt el tres de nou amb folre. Castell que, per sort, ha anat bé. Feia temps que no veia un peu de tres de nou amb folre amb tant poca pinya. En segona ronda, conscients que no podien intentar el quatre de nou amb folre per manca de gent, han optat pel cinc de vuit. Construcció que podríem considerar que són els màxims dominadors. Com a últim castell han apostat per estrenar una nova construcció: el quatre de vuit amb el pilar. Malgrat no haver intentat el pilar de sis enguany, els vermells s'han atrevit amb la construcció d'estructura composta. Una noia de la Joves ens comentava que feia tres anys que no el feien. La carregada del quatre ha estat correcta, però quan s'havia de desmuntar l'estructura per deixar el pilar sol, la rengla d'esquena a Vilafranca ha patit considerablement. Finalment l'han carregat. Quan semblava que la feina l'havien fet, però, el pilar ha acabat cedint.

La segona colla a actuar han estat la colla local: els Minyons de l'Arboç, que enguany celebren el 50è aniversari de la seva fundació. El primer castell amb què ens han obsequiat ha estat el cinc de set, que només ha quedat carregat. En el moment de l'execució des de la nostra posició en algun moment havíem arribat a dubtar si s'havia arribat a carregar. Tot i així, al veure que ells l'han donat per carregat, ho hem acceptat. En segona ronda han plantat un tres de set i en tercera només han pogut carregar el quatre de set amb el pilar.

Els Castellers de Vilafranca han estat la colla que seguia als amfitrions. Sense despentinar-se en absolut han plantat el millor registre del cap de setmana. El primer castell que han ofert ha estat el tres de nou amb folre. Igual que el dia anterior a El Catllar, la construcció s'ha vist bastant més sòlida i segura que en ocasions anteriors. Després han descarregat el quatre de nou amb folre i el quatre de vuit amb agulla. Des de fora s'han vist treballats amb una facilitat aparent. Segurament aquestes dues construccions tenien la mirada posada en el possible quatre de nou amb folre i pilar que poden intentar els verds dissabte que ve. Han tancat amb el pilar de set amb folre.

La Colla Vella dels Xiquets de Valls ha obert plaça amb el tres de nou amb folre. Un castell que tant aquest any com l'anterior li han aconseguit agafar les mides. En segona ronda han començat els problemes. Els rosats han intentat el quatre de nou amb folre. Amb els dosos a punt de col·locar-se, la canalla mirant avall i el castell molt tancat han decidit desmuntar-lo per evitar una caiguda innecessària. Tanmateix, la caiguda no l'han pogut evitar. En un segon intent - on hi ha hagut algun canvi a nivell de tronc - l'estructura evidenciava els mateixos problemes que en l'intent anterior. Quan encara no havien entrat els dosos, el quatre ha acabat cedint. D'aquesta manera, doncs, la Vella es quedava sense anotar cap castell a la segona ronda. Com a últim castell, han intentat per segona vegada a la seva història el tres de vuit amb el pilar. Sense massa problemes l'han descarregat i han tornat a afirmar amb rotunditat que el tres de vuit aixecat per sota té molta més dificultat que el tres amb l'agulla. Han posat punt i final a l'actuació amb el pilar de set amb folre.

Ha estat una actuació clàssica. Amb calor, grans colles i, en general, bons castells. Un escenari idoni com a preludi del que esperem veure i gaudir a Vilafranca, que Sant Fèlix és a tocar!

El Catllar.

2008-08-24T10:59:00.000-07:00

Ahir, com aquell qui no vol la cosa, ens vam acostar a El Catllar. Que recordi, mai havia estat a aquest poble veient castells. Havia vist l'actuació alguna vegada per la televisió. Quan vaig arribar a la plaça, la veritat és que vaig quedar un pèl decebuda ja que me l'imaginava bastant més gran. És el que té la televisió, que de vegades enganya. Anàvem -almenys jo - amb la intenció de veure una d'aquelles diades típiques de dissabte a la tarda, on els castells són importants però ho és més l'ambient. En cap moment havia pensat que veuria castells de nou - malgrat que sabia que la Jove potser l'intentarien - ni que sortiria tant eufòrica de la plaça.

L'actuació va començar a l'hora prevista. Després dels pilars d'entrada, va obrir plaça la Colla Vella dels Xiquets de Valls amb el tres de nou amb folre, contrucció que van descarregar per quarta vegada aquesta temporada. En segona ronda, els rosats ens van oferir un dos de vuit amb folre que, malgrat una petita descompensació d'alçades que s'evidenciava a nivell de dosos, no va presentar més problemes. L'últim castell dels rosats va ser el que va donar la sorpresa a plaça. Potser el duien en cartera i l'havien anunciat, però nosaltres vam haver de veure com es muntava la pinya del tres per creure'ns que la Vella aniria a intentar un castell que, fins ara, era de domini exclusiu dels verds. El tres va pujar correcte i es va carregar amb solvència. L'entrada de l'enxaneta al pilar, segurament va ser un dels moments més delicats del castell. Malgrat tot, el castell es va descarregar. Així doncs, la Colla Vella dels Xiquets de Valls va ser la primera colla en descarregar aquesta construcció al municipi tarragoní d'El Catllar. Van acabar amb un pilar de sis que tant l'enxaneta com l'acotxadora eren puces.

Els segons en actuar van ser els Castellers de Vilafranca. Els de David Miret van intentar com a primer castell el quatre de vuit amb el pilar. Construcció que dominen pràcticament a la perfecció. En segona ronda, els verds encaraven el tres de nou amb folre. Segurament un dels castells que, sense tenir-ho previst, aquest any els ha portat més maldecaps. Sense encara pensar en l'estructura d'un hipotètic tres de deu amb folre i manilles, però mantenint els canvis que havien fet a les últimes actuacions al pis de quints, van descarregar-lo de forma correcta. El tercer castell va ser aquell que va donar més emoció a la diada. Pel que es deia, els verds no tenien previst intentar el tres de vuit amb el pilar. Tanmateix, el fet que la Colla Vella l'intentés i el descarregués de manera insultant, va fer canviar els seus plans. La construcció del tres va pujar més moguda que la de la colla rival. Tot i així, el castell en cap moment va perillar. El gran pilar dels de Vilafranca va quedar a la vista quan el tres es va descarregar. En un acte de supèrbia - i si m'ho permeteu de xuleria - els verds van girar l'espadat de sis per demostrar la seva superioritat. Van tancar la seva actuació amb un pilar de set amb folre.

La Colla Jove dels Xiquets de Tarragona va ser la tercera colla a actuar. Els liles van ser la colla que va convertir El Catllar com a plaça de nou. Per aquest motiu, fins a últim moment no havien descartat intentar aquest any el tres de nou amb folre. Depenia, però, del volum de camises que aconseguissin portar, així com també el resultat del primer castell. Aquest va ser el dos de vuit amb folre, que ja havien descarregat anteriorment en cinc ocasions. El dos va pujar amb els mateixos membres que a l'actuació de Sant Magí. Tot i així, es va haver de començar a treballar abans d'hora. A l'entrada de la canalla va patir una primera seca que van saber defensar. A la segona, però, quan l'enxaneta es disposava a baixar, el dos va cedir. Amb aquesta caiguda, la Jove es quedava sense intentar el castell de nou. Els de Tarragona van completar l'actuació amb el quatre de vuit i el tres de vuit.

Per mi va ser una de les actuacions que més he disfrutat aquesta temporada, juntament amb les Santes i Sant Magí. Sense massa calor, amb bastant de ritme i amb castells que no estem acostumades a veure. L'únic que em va sobrar va ser la girada de pilar de sis dels Castellers de Vilafranca i la celebració que estaven fent alguns membres de la seva pinya perquè, quan el pilar encara s'havia de descarregar, alguns ja havien deixat anar les mans de la pinya per celebrar la gesta. Tot i així, em va satisfer moltíssim la reacció de la plaça ja que, en general, no va recolzar el detall verd.

Esperem que aquesta sana rivalitat es mantingui i els bons resultats vinguin per part de totes la setmana que ve a Vilafranca, però sobretot al Concurs.

Sant Magí.

2008-08-19T10:33:00.000-07:00

Avui fa 13 anys que per primera vegada vaig trepitjar la plaça de les Cols un 19 d'agost. D'ençà fins ara no he anat cada any a la diada castellera de Sant Magí. De fet, si els càlculs no em fallen, diria que hi he anat només sis vegades. Malgrat tot, és una actuació que si puc, m'agrada acostar-m'hi. Aquest any no he fallat, ja que el cartell que portaven les dues colles grans de la ciutat era més que ambiciós. Amb uns quants companys dels Castellers de Sants hem anat cap a Tarragona. A les 12 i dos minuts del migdia arribàvem a la catedral i els Xiquets del Serrallo ja havien iniciat el seu castell de sortida, el 3 de 7. Ens hem quedat estranyats, però ens ha semblat bé - així podríem dinar abans - la puntualitat britànica dels tarragonins a l'hora de començar l'actuació.

Com he dit anteriorment, la primera colla a actuar han estat els Xiquets del Serrallo. El primer castell que han ofert a la plaça ha estat un tres de set. Després han completat un treballat quatre de set amb el pilar. Fins la carregada la construcció no ha evidenciat massa problemes. L'ensurt ha vingut quan l'enxaneta començava a baixar. Amb un treball intens de segon i terç, així com també amb una enxaneta molt fina i lenta que no s'ha atabalat en cap moment en veure l'estructura perillar, han descarregat el quatre amb l'espadat, que la plaça els ha aplaudit com si d'un castell de més alçada es tractés. Han tancat la seva actuació amb un 4 de 7 bastant lent, però que no els ha comportat problemes.

Els segons en actuar han estat els Xiquets de Tarragona. Han obert plaça amb el dos de vuit amb folre, castell que enguany encara no havien descarregat. Tot i mostrar un lleuger tremolí a la baixada, els ratllats han completat la construcció. En segona ronda venia el plat fort dels del carrer Santa Anna. Ho havien anunciat i havien fet bones proves a l'assaig. Després d'un peu desmuntat, les gralles han fet sonar el primer intent de tres de nou amb folre de la temporada a Tarragona. El castell ha pujat a bon ritme i fins l'entrada de dosos ningú havia perdut la posició. A nivell de sisens el castell estava bastant tancat, però el tres s'ha carregat. Un cop l'enxaneta ha estat fora, el castell s'ha descarregat tot i que els terços hagin hagut de fer un esforç titànic per mantenir-se a lloc. En aquest moment, doncs, els matalassers descarregaven el seu primer castell de nou a la plaça de les Cols. En tercera ronda han completat el quatre de vuit. Castell que abans de la carregada ha patit a nivell de quarts.

Els tercers han estat la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona. Els del Cós del Bou havien fet uns assaigs on les proves també els havien anat molt bé, segurament per això han triat el quatre de nou amb folre com a castell de sortida. Després de dos peus desmuntats, el castell a tirat amunt. Només amb sisens col·locats el castell es bellugava per a tot arreu, sobretot quints i els mateixos sisens. Tot i així, la rapidesa i la valentia de la canalla lila ha fet que a la construcció es poguessin col·locar els dosos. Tanmateix, el bellugueix al castell cada vegada era més evident i, quan l'acotxador disposava a col·locar-se, el quatre a cedit per dalt. Un cop més, la Jove s'ha quedat a les portes de carregar un castell de nou. Després de la caiguda i veure com els seus principals rivals si que aconseguien l'objectiu, la rotllana de la Jove tenia cara de circumstàncies. Després de la caiguda, els liles han descarregat el tres de vuit, seguit d'un dos de vuit amb folre que estrenava una de les dosos. Han completat una altra trileta al seu palmarès, descarregant en ronda de repetició el quatre de vuit.

Finalment, els Castellers de Sant Pere i Sant Pau han estat la última colla a actuar. El seu primer castell ha estat el quatre de set amb el pilar. La construcció ha pujat molt lenta, però en cap moment ha perillat. Com a segon castell han descarregat el quatre de set. En tercera ronda, els verds han intentat el tres de set amb el pilar. Encara que el castell pugés a un ritme massa lent, presentava bones mides. Malgrat tot, quan l'enxaneta ha arribat a nivell de quarts ha decidit que avui encara no era el dia per aquest castell. Han tancat la seva actuació amb el tres de set.

Un any més s'ha viscut una diada de Sant Magí amb cara i creu. Cara pels matalassers i creu per la Jove. Una diada llarga on s'ha pogut veure un cop més la confiança que tenen els Xiquets a l'hora de tirar amunt i la desconfiança mental - és una opinió personal meva perquè no crec que tants intents siguin mala sort - de la Jove. De les dues petites m'ha agradat l'actuació discreta però encertada dels Xiquets del Serrallo. Dels Castellers de Sant Pere i Sant Pau m'ha molestat l'estona que han trigat a fer tots els castells (el primer tenia justificació perquè no hi havia ambulància a plaça, però els altres no).

Per tornar a veure una actuació a la plaça de les Cols - per mi una de les més maques per veure castells del país - falta un any. Malgrat la calor que acostuma a fer, la lentitud en el timming i algun fracàs o altre que cada any es veu, tinc ganes de tornar a veure castells a aquella plaça.

Cós del Bou i la Jove.

2008-08-17T03:27:00.000-07:00

Havia d'anar a Tarragona a netejar el pis. Sí, és que d'aquí a quinze dies la meva residència habitual passarà de Mataró a Tarragona. Aprofitant que Sant Magí està a les portes i que la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona tenia actuació i assaig de folres, després d'arribar a Mataró de la diada de la Bisbal i dinar, vam marxar amb en Ferran a veure la Jove. Les festes del carrer del Cós del Bou són les prèvies a Sant Magí. Pels carrers ja s'ensumava olor de Festa Major. Vam arribar amb una cercavila de gegants al carrer del local de la Jove. Allà ens vam esperar una estona, vam xerrar amb un munt de castellers d'altres colles que s'havien desplaçat fins a Tarragona per veure l'actuació i, al cap de poc, van començar a sonar les gralles. Actuaven la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i els Xiquets de Reus.

Els liles van fer l'actuació que ens tenen acostumats durant els últims anys. Apostar perquè la Jove faci el que ells mateixos anomenen "trileta" és casi una juguesca guanyada. El primer castell va ser el lleuger i segur quatre de vuit que ens han anat ensenyant al llarg d'aquest any. Segons comentaven, era el quatre de nou amb el folre a terra. La segona ronda va deixar pas al dos de vuit amb folre, castell que - igual que a Vilanova - van haver de suar una mica més de l'habitual, però que van descarregar. La construcció els va servir per fer rodar gent al folre, de cara a tenir més personal experimentat per treballar sobre la pinya. El tercer castell va ser el tres de vuit. Van tancar la ràpida actuació amb tres pilars de cinc i pilars de quatre.

Els de Reus, colla habitual en aquesta actuació, van anar a Tarragona a fer el què porten ensenyant tota la temporada. Cinc de set, quatre de set amb el pilar i tres de set. Amb molt poques camises - en diferents parts de la pinya del cinc només hi havia una mà amb color de camisa avellana - van completar la primera construcció. El cinc va ser lent i a la descarregada terços i quarts de la banda del dos van treballar bastant. El quatre de set amb el pilar va tenir una pujada lletja, però el van descarregar sense massa problemes. El tres de set no els va fer suar en excés. Van tancar l'actuació amb un pilar de cinc, seguit de tres pilars de quatre. És una llàstima veure als companys de Reus en aquesta baixa forma. Amb molt poca gent i no podent estrenar cap castell nou. Veure com una colla que l'any anterior havia carregat un castell folrat i que enguany no pot fer el mateix castell ni amb un pis menys, fa certa venir tristesa. Esperem, però, que el treball que enguany estan fent als pisos superiors de les construccions, els serveixi perquè l'any que ve es puguin tornar a veure folre de color marró.

Finalitzada la ràpida actuació, vam anar cap al local de la Jove. La veritat és que tenia moltes ganes de veure un assaig lila. Vam pujar al balcó i vam anar veient prova per prova com la gent, després que el cap de pinyes els anés cridant nom per nom, s'anava col·locant a la seva posició. Mentre ho muntaven no acabava de veure la utilitat de la seva manera de muntar pinyes: amb plànol i passant llista, com si amb nens d'una escola estiguessin tractant. Encara que no ho entengui, mentre els hi serveixi que segueixin endavant amb la seva manera de fer. Només faltaria que algú de fora es posés amb la seva manera de funcionar. Van fer una primera prova de quatre de nou amb folre, on només van poder col·locar quints. Ho van tornar a intentar i aquesta segona vegada van posar-hi sisens. El castell estava maco. Com que eren gent, s'havia d'aprofitar. Van provar el tres de nou amb folre i li van posar sisens (la mateixa prova ja l'havien fet el dimarts). A la baixada els terços es van obrir un pèl, però això no va condicionar en cap moment el castell.

Amb aquestes grans proves van donar per finalitzat un assaig on hi havia bastantes camises. A més, la quantitat de públic que hi havia veient l'assaig era espectacular. El cap de colla va fer una arenga didàctica, vam anar a sopar i, malgrat estar-hi poca estona, també vam poder veure el final del concert d'Amparanoia.

Aquest dimarts baixarem una altra vegada a Tarragona a veure castells. Aquest any promet. I és que les dues colles han anunciat un castell de nou. Pel què fa a la Jove sembla que tinguin més confiança amb el quatre, mentre que els Xiquets -malgrat encara no haver descarregat el dos de vuit amb folre - han anunciat el tres de nou amb folre. Castell que li van posar sisens la setmana passada.

Tant de bo es puguin veure els dos castells de nou per part de les dues colles tarragonines, seria una fita històrica per la diada de Sant Magí. Poder veure dos grans castells per part de les dues grans colles de la ciutat a un escenari idíl·ic com és la plaça de les Cols, segurament serà una de les diades que més recordaré de la temporada. Esperem que tot vagi bé.

Ànims, concentració i confiança a les dues!

La Bisbal.

2008-08-17T02:15:00.000-07:00

Sortíem de casa i més aviat feia fred. Cosa estranya per ser el dia 15 d'agost. Havíem d'anar a la Bisbal, aquella diada on sempre he sentit a dir que és la plaça més castellera sense Colla pròpia. Aquest any, però, després de tota la polèmica coneguda al voltant de les colles participants a la diada només hi van actuar dues colles: els Castellers de Vilafranca i la Colla Joves Xiquets de Valls. Sense la presència de la Colla Vella l'any passat ja es va notar un petit buit a la diada - si més no, per mi -, i enguany, sense la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, encara més. Malgrat tot, en cap moment ens vam plantejar deixar d'anar a aquesta actuació. Semblava que amb dos colles podríem arribar aviat a Mataró, però no va ser així. Una de les coses que em fan més ràbia quan vaig a veure actuacions com a públic és que l'actuació no tingui ritme i que, entre castell i castell, es faci una pausa que, en ocasions, pot arribar a ser de mitja hora.

Van obrir plaça els Castellers de Vilafranca. Els verds ja havien anunciat un programa que personalment em semblava més que correcte. Tres castells que tenien a l'abast i l'anunci d'un pilar de vuit amb folre i manilles que, veient en diferents ocasions la facilitat amb què feien el de set i coneixent la seva seguretat en muntar folre i manilles, pensava que el farien. Van obrir amb un tres de nou amb folre. D'entrada ja no em va agradar. Vaig veure un pis de quints molt lleuger, massa per una estructura que enguany no semblava que tinguessin tant apamada com en d'altres temporades. A l'entrada de dosos ja envidenciava alguns problemes. El castell es va carregar i just quan l'enxaneta sortia un dels quints va perdre peu i el castell va acabar cedint. En segona ronda, per asserenar nervis van plantar el quatre de vuit amb el pilar. Com ja ens tenen acostumats, la construcció no els va suposar cap problema. Van tancar la seva actuació de castells amb el quatre de nou amb folre. Des de la nostra perspectiva, semblava que els terços no estiguessin encarats. Tanmateix, després d'un peu desmuntat van decidir tirar amunt el castell. Es va descarregar, però no sense problemes. A la sortida de dosos es va poder veure un treball de veterania a nivell de terços i quarts. Tal com s'havia anunciat, els de Vilafranca van voler acabar intentant per primera vegada aquesta temporada el pilar de vuit amb folre i manilles. Eren poques camises per intentar aquest castell en solitari. Tot i així, la confiança que tenen amb aquesta construcció els va fer tirar-lo amunt. La pujada del pilar va ser bona. A la motxil·la de baixada de l'enxaneta, el quart va anar enrere i el quint va va saber defensar amb ràbia. Al cap d'un moment, però, una segona seca va fer desestabilitzar l'espadat, que va acabar cedint.

Personalment vaig sortir de la Bisbal amb un regust agredolç de l'actuació dels Castellers de Vilafranca. Havien fet una bona actuació. I tal com diu l'expressió popular: "a la tercera va la vençuda". Després de dos intents sense èxit de castell de gamma extra, els vilafranquins en van carregar un, el primer d'aquesta temporada. El pilar va ser un èxit a mitges, s'havia carregat però entre les cares dels verds es veia com l'objectiu no era tan sols carregar-lo.

Des de fora, sembla que els de Vilafranca no estiguin tant forts com en temporades anteriors. Segueixen sent els clars líders, però no amb la seguretat que els havia caracteritzat altres anys. Ells són conscients d'aquest problema i això els suposa nervis. Nervis que es veuen reflectits a estructures que, en principi, haurien de tenir dominades. Si una cosa estem veient aquesta temporada, és que els castells de nou bàsics són grans castells i de molta dificultat. Potser feia temps que no els hi donàvem la importància que se'ls hi hauria de tenir.

La segona colla a actuar va ser la Colla Joves Xiquets de Valls. Deien que la Bisbal era una plaça seva. Van obrir plaça amb el tres de nou amb folre, castell que el dimecres anterior ja havien aconseguit a Valls per la diada de Firagost. El castell va pujar lent i semblava que anés millor que el dels verds. Malgrat tot, el tremolí es va fer evident abans de la carregada i, un cop ja s'havia coronat, el castell va acabar caient. El segon castell dels vermells va ser el cinc de vuit. Una construcció que tenen perfectament consolidada. El castell va ser preciós però lentíssim. La confiança amb la catedral es va fer evident als pisos superiors, ja que en el moment de la traspassada, la canalla lluïa un somriure digne d'admirar per totes les que estàvem a baix mirant-nos-ho. El tercer castell va ser el dos de vuit amb folre. Encara no l'havien provat a plaça aquest any. Amb poca confiança amb la torre, van desmuntar un peu. El dos es va descarregar sense massa problemes. Això sí, va ser un dos molt pesat a tots els pisos.

Malgrat no descarregar el tres, em va agradar l'actuació de la Joves. El domini del cinc fa que enguany tingui bastanta confiança amb aquesta colla vallenca. No tenen masses opcions de guanyar el Concurs, però sí que ens poden portar alguna sorpreseta. Jo l'espero. Això sí, sempre i quan tinguin les camises suficients per encara al magestuós cinc de nou amb folre i no facin disbarats.

Vam marxar de la Bisbal i vam arribar a Mataró pràcticament a la mateixa hora que cada any, quan estàvem acostumats a veure aquesta diada amb tres colles. Ja ho he dit abans i ho repeteixo: no m'agraden les actuacions sense ritme. Tot i així, suposo que l'any que ve tornarem a ser fidels a aquesta actuació. Hi hagi una, dues o tres colles, faci calor o no, hi hagi ritme d'actuació o no.

Vilanova.

2008-08-03T07:18:00.000-07:00

Ahir a la tarda vam omplir el cotxe per anar a Vilanova i la Geltrú. En els últims anys s’ha convertit en una d’aquelles actuacions típiques, que no acostumem a faltar. Són sis anys seguits que hi anem. No és una d’aquelles actuacions en què es veuen els millors castells de la temporada, però sí que és una plaça on es comencen a coure els castells de grans colles. Perquè si una cosa té la diada de la Mare de Déu de les Neus, és que acostuma a tenir un bon cartell. Aquest any hi actuaven la colla local, la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Les tres formacions no anaven sobrades de camises pròpies. Tot i així, les ajudes entre les formacions van fer possible que l’actuació acabés en èxit.

Van obrir plaça els amfitrions, els Bordegassos de Vilanova. Després que el pilar d’entrada a plaça només els quedés carregat, van obrir l’actuació amb un quatre de set amb el pilar. En segona ronda van completar el cinc de set, sense masses problemes. En tercera ronda, tal com havien indicat els màxims dirigents de la colla si les primeres construccions anunciades sortien bé, van provarien el quatre de vuit. Així va ser. Entre nosaltres comentàvem que no ho vèiem clar, i menys tenint en compte la temporada que havien fet fins al moment. Tot i així, el quatre va arribar més lluny del què ens pensàvem. Si la canalla hagués pujat decidida amunt, qui sap si l'haguessin pogut carregar. El castell va caure quan, amb els dosos col·locats, la canalla va decidir desmuntar el castell. Van acabar amb un quatre de set.

La segona colla a actuar va ser la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona. Ens havien arribat rumors que podria ser possible un intent de castell de nou. En arribar a plaça unes de les sisenes ens van deixar clar que fins Sant Magí no era el moment. Així doncs, amb la petita decepció – tot i que sabíem que no era més que un rumor per engrescar a la gent de la pròpia Colla -, vam poder veure dos castells de vuit executats quasi a la perfecció i, a més, molt lleugers a tots els pisos, que eren el tres i el quatre de vuit. A més d'un dos de vuit amb folre que es va haver de treballar de valent.

Finalment, la Colla Vella dels Xiquets de Valls amb baixes al pom de dalt i gent de vacances a la soca, van completar al seu pur estil vallenc el cinc de vuit i el dos de vuit amb folre. El primer va ser treballat, sobretot a la descarregada al pilar dret del tres. El dos de vuit amb folre, on s’estrenava canalla, hi va haver maror al pom de dalt. Els dosos van quedar molt oberts i això va fer el que el públic patís. Malgrat tot, la veterania rosada va fer possible que el castell es descarregués. Van tancar la seva actuació amb el quatre de vuit.

La valoració general de l’actuació és positiva. Els castells de les tres colles - fins i tot dels Bordegassos - em van agradar bastant. Es van veure unes construccions precioses per part de la Jove de Tarragona i uns castells treballats per la Vella. Aquest mes d'agost és intens per les dues colles esmentades i, de ben segur, que les dues ens oferiran castells més alts i emocionants al llarg d'aquest mes d'agost.

Estarem allà per veure-ho.

Les Santes (2): Vilafranca.

2008-07-23T06:38:00.001-07:00

La segona colla a actuar van ser els Castellers de Vilafranca. La colla convidada més habitual de les Santes. Com la majoria de vosaltres sabeu, els verds no són una colla que em treguin la son, al contrari. Malgrat tot, se’ls ha de donar les gràcies una vegada més per venir a Mataró i intentar els màxims castells possibles. Diumenge, mentre que hi havia persones que em deien que Vilafranca havia fet el rídicul, que l’imperi verd estava en decadència i coses similars, jo – que de verda no tinc ni un pèl – els anava defensant pel paper que havien fet. Malgrat que els resultats no els acompanyessin, els castells anunciats - i intentats -eren per treure'ns el barret. Dignes, només, d'un parell o tres de diades clau del calendari casteller.

Tornant als resultats de l’actuació, desconec si havien treballat suficient les estructures de gamma extra com per poder-les tirar a plaça. A més, segurament si valorem l’estratègia d’actuació que van seguir, la podríem estar discutint unes quantes hores seguides. Aquí no m’hi posaré. El seu cap de colla ho va anunciar clarament: per les Santes anirien a fer dos castells de gamma extra, el dos i el quatre amb el pilar. A més, em va dir que a l’assaig també va anunciar el pilar de vuit amb folre i manilles. Així ho van fer.

Com he dit abans, desconec si havien treballat suficientment les construccions. El que sí que era evident, és que la pinya del quatre amb el pilar no era la que ens tenen acostumats per Sant Fèlix (és lògic, Mataró no és Vilafranca). El van desmuntar i tal com va dir en David Miret, van tenir sort de poder-lo defensar. A la repetició, per calmar nervis van intentar el tres de nou amb folre. Amb els castells que portaven en cartera, aquesta construcció no els havia de comportar pràcticament cap problema. Tot i així, de vegades estem infravalorant els castells bàsics de nou, que no deixen de ser grans castells. Va pujar tremoladís i va caure quan l’enxaneta iniciava la seva baixada. Ningú s’esperava aquesta caiguda. Segurament els nervis els van trair. En segona ronda van descarregar un insultant quatre de vuit amb el pilar. En tercera ronda van anar a totes a provar el dos de nou amb folre i manilles. Tot o res. S’ho van jugar i van perdre. Quan l’acotxadora remuntava el pis de dosos la mastondòntica construcció va acabar petant. No a nivell de folre i manilles com semblaria més lògic, sinó pel tronc. Van tancar la seva actuació amb el dos de vuit amb folre i el pilar de set amb folre.

Amb aquesta actuació, doncs, els Capgrossos per primera vegada a la nostra història – si no vaig errada - superàvem als Castellers de Vilafranca. Tot i així, ho vam fer perquè ells van fallar. Per tant, no ho considerarem com una victòria. Ho celebrarem – o almenys jo ho faré així – quan sigui per mèrits propis.

Aquesta actuació de Vilafranca ha servit per tornar a tocar de peus a terra. Ells no són Déu, els castells de gamma extra són molt, molt difícils i una petita errada pot marcar el destí fatal de la construcció. Al mateix temps, hem de tornar a saber valorar els castells bàsics de nou. Fins i tot a la colla que té més potencial per fer-los , els hi cau. Enguany als que van primers a tots els rànquings els hi ha caigut tant el quatre com el tres.

Fent una valoració global dels verds a Mataró, valoro molt positivament que vinguessin a la capital del Maresme a donar-ho tot. Segurament, el més fàcil hagués estat desistir. Després de la caiguda del tres, qualsevol colla hagués apostat per acabar l’actuació rebaixant pretensions. Ells no ho van fer. Desconec si ho van fer per ells (per guanyar) o per nosaltres (deixar a dalt de tot l’actuació de la nostra Festa Major). En tot cas, se'ls ha de felicitar. Si la diada de les Santes ha aconseguit tenir el ressó mediàtic que té, ha estat - en gran part - gràcies als castells que els verds, any rere any, han intentat a Mataró.

Personalment, valoro molt positivament (deixant de banda les caigudes) el paper que van fer els de Vilafranca a Mataró. Van voler donar-ho tot. Els hi va sortir creu, però de ben segur que els anirà bé per polir els detalls. La temporada és molt llarga i, per ells, pràcticament acaba de començar.

Les Santes (1): Capgrossos.

2008-07-23T06:33:00.000-07:00

Em vaig aixecar nerviosa. Aquells nervis que any rere any se’m posen a la panxa el dia de la diada castellera de les Santes. Siguin quines siguin les pretensions castelleres. Al mateix temps, però, a diferència de l’últim any – que no tenia clar que féssim el tres de nou amb folre (no perquè ens caigués, sinó perquè pensava que el desmuntaríem i desistiríem) – tenia el pressentiment que faríem l’actuació fil per randa com s’havia anunciat divendres a assaig. Va ser així.

Vam obrir plaça amb un treballat cinc de vuit. Des de baix moltes vegades els castells es viuen diferent. És més, últimament ens estem acostumant que quan estem bé a baix, a dalt es treballen. El primer castell va ser una catedral en què hi va haver un moment d’indecisió per part de la nova acotxadora del dos. Només va ser això: un moment de dubtes per fer-nos patir a totes plegades. Finalment, descarregat. Pel que he pogut veure i sentir, va ser el nostre castell més parat del dia (i això que no ho estava).

A la segona ronda encaràvem el tercer tres de nou amb folre. Els dos últims els havíem hagut de treballar bastant. Aquest no va ser una excepció. Els nervis d’aquest tres – que a assaig el fem maquíssim – em sembla que no eren per aquesta construcció sinó per la que venia a continuació. Malgrat tot, sabíem que aquest tres s’havia de descarregar. I així es va fer. Molt treballat a la descarregada – sobretot a nivell de terços i quarts -, però un altre al sac. D’aquesta manera, doncs, juntament amb els Minyons de Terrassa, vam passar a ser la colla que més vegades ha descarregat la màxima construcció que, fins a dia d’avui, s’ha vist completada a plaça enguany.

En tercera ronda va venir el castell més important: el quatre de nou amb folre. De fet, personalment era un castell que fins dijous no vaig veure’l clar. Després d’aquell assaig, vaig canviar totalment de mentalitat perquè tenia coll avall que el faríem. Després d’un peu desmuntat va pujar amunt. Des del meu lloc, intuïa que era un quatre treballat, però en cap moment va passar-me pel cap que havia anat tant malament. Pensava que hi havia hagut els típics nervis d'aquest castell, però no s'havia desquadrat. Després de veure diferents fotografies des de diverses perspectives del quatre, encara no entenc com el vam descarregar. En tot cas, va ser així i, d’aquesta manera, tornàvem a fer el quatre de nou amb folre a la plaça Santa Anna de Mataró.

Vam tancar amb tres pilars de cinc. Dinar, festa i vacances. A partir de l’última setmana d’agost haurem de començar a treballar de nou. Els castells els tenim, ara falta deixar els nervis tancats a l’armari d’una vegada per totes, fer-los parats, repetir aquesta actuació i treballar per millorar-la. Perquè tal com em va dir algú de camisa rosada a plaça: “de la mateixa manera que s’aguanten, cauen. No vull dir que no els tingueu, però porteu massa castells al límit i arriba un dia que cauen”. Espero, suposo que igual que totes, que al segon tram els castells vagin més parats. El problema és que això no es tria. Tanmateix, hem estat demostrant que els Capgrossos, quan cal, també sabem defensar els castells.

Bones Santes!

Premià de Mar.

2008-07-14T02:24:00.000-07:00

Una hora i mitja d’actuació. Dues colles. Descarreguem els dos nostres millors castells que hem fet aquesta temporada. Fem el pilar al balcó, els grallers toquen un parell o tres de cançons i marxem a casa a dinar. A les dues ja tornem a estar a Mataró. És una d’aquelles actuacions que s’agraeixen perquè s’han vist molt bons castells, ha estat una actuació al costat de casa, al costat d'una colla històrica que sempre he admirat, la plaça estava plena i el ritme d’actuació ha estat impecable. Tot i tenir totes aquestes condicions favorables en cara, arribo a casa i no em dóna la sensació que haguem fet la segona millor actuació d’aquesta temporada.

Amb el temps, la Plaça de la Vila de Premià de Mar l’hem convertit en una de les places més importants de la comarca. Ja fa anys que, si no plou, anem a portar els millors castells que portem treballats. Aquest any, per segona vegada a la història del poble, es va veure descarregat un castell de nou, el tres. A més, vam fer la millor actuació. Fa dos anys havíem fet un castell de nou, però no l’havíem acompanyat de la catedral.

Malgrat fer una molt bona actuació, amb un cinc molt maco pràcticament a tots els pisos i un tres de nou amb folre que, pel què deien, es va treballar al més pur estil vallenc, vaig sortir de plaça amb la impressió que no havíem fet res. Satisfeta, sí, molt. Però tornant amb tren jo mateixa m’anava dient per dintre: “hem fet el tres de nou amb folre i el cinc de vuit i tornes a casa pràcticament amb els mateixos ànims i la mateixa eufòria que la setmana passada quan vam actuar a Arenys”. Al mateix temps, anava pensant si era cosa meva o la resta de companys també ho havien viscut així. Vaig acabar pensant que era cosa meva, però que la resta de gent tampoc no estava massa lluny de la meva situació emocional. Al tren, uns parlaven de què dinarien, uns altres parlaven dels seus néts i d’altres, sense parlar, miraven la gent que s’estava banyant a la platja. Al meu voltant ningú parlava de castells! Era casualitat?

Per dintre seguia pensant que potser és que ja no valorem prou el tres i el cinc. Com que els veiem a l’abast – encara que les dues vegades que hem portat el tres a plaça hem suat de valent -, ja no els hi donem la importància que haurien de tenir. És això? O potser és que totes esperàvem que el quatre de nou amb folre estaria a punt i el podríem haver intentat a Premià? En tot cas,era evident que el quatre de nou encara no estava a punt. Potser per aquest petit desànim de no poder tenir el nostre castell límit a punt (és culpa de tots i de ningú), no vam (vaig) saber disfrutar i valorar l'actuació feta a Premià.

Vam actuar amb els Xiquets de Tarragona. Els matalassers van portar molt poques camises i això va condicionar la seva actuació. Havia sentit que si arrossegaven gent, intentarien el seu castell insígnia: el tres de vuit. A més, pensava que després d’haver-se de suspendre l’actuació d’Altafulla per culpa de la pluja, pujarien amb ganes de fer quelcom més. Falta un mes per Sant Magí i als ratllats els queden poques oportunitats per estrenar el dos de vuit amb folre abans de la Festa Major petita de Tarragona. Finalment, els del carrer Santa Anna van haver de conformar-se amb el dos de set com a màxim castell. Encara que m’hagués agradat poder veure a la nostra comarca uns castells més alts per part dels Xiquets, em va agradar que rebaixessin pretensions i intentessin castells consolidats, que no els havien de suposar cap problema, perquè no tenien la gent suficient per poder intentar quelcom més. Per mi això els honora. No tothom ho sap fer.

Pel què fa als Capgrossos, ara toca assajar per fer una actuació de Santes com ens mereixem.

El quatre encara no és impossible!

Esparreguera.

2008-07-13T16:25:00.000-07:00

Esparreguera és una de les places on m’agrada actuar. Entre altres actuacions, és una d’aquelles que al principi de temporada quan ens donen el calendari busco si hi és o no. Encara que la plaça sigui molt calorosa i que any rere any arribem a les tantes de la nit a Mataró, em segueix agradant la plaça.

Aquest any hi hem actuat com a colla gran. Tot un honor, la veritat. Les ganes de fer castells grans hi eren. Als assaigs feia dies que s’anava rumorejant poder fer el tres de nou amb folre dissabte a la tarda. Per decisions tècniques – suposo que perquè el quatre de nou amb folre encara no estava a punt per intentar-lo abans de les Santes -, aquest castell de nou es va descartar. Em va fer certa ràbia que només s’anunciés el què els companys de la Jove de Tarragona anomenen vulgarment la “trileta”. És a dir, tres de vuit, dos de vuit amb folre i quatre de vuit. Pensava que Esparreguera es mereixia, almenys, el cinc de vuit. Però ja se sap, no es pot anar sempre a totes. Els castells anunciats a última hora, encara que de vegades sembla que els hi hàgim perdut el respecte, són grans castells.

Sense haver tingut massa temps per dinar, vam anar al local pràcticament corrents. Una bona caminada des de casa, per cert. Després d’una estona al bus, arribem a Esparreguera i comencen a caure gotes. Moltes gotes, sense parar. El cel no era blau, era negre. Mal presagi per una actuació. Un cop mullats i a plaça, ens diuen que hem d’anar a l’Escorxador. Els Castellers d’Esparreguera – igual que nosaltres – també tenen el local allà. Arribem i es decideix fer l’actuació. Un espai massa petit per tres colles. Els Castellers d’Esparreguera fan la seva millor actuació de la temporada completant el cinc de set i el quatre de set amb el pilar com a castells més destacats. Els Castellers de Barcelona carreguen el tres de vuit i completen el dos de set. Mentre que nosaltres ens conformem – bases del Concurs a la mà – a fer l’actuació més discreta (tot i actuar com a colla gran): cinc de set, quatre de set amb el pilar i quatre de set.

I sí, com he dit abans era de les que creia que havíem d’anar a la població del Baix Llobregat a fer els millors castells possibles. Vistes les adversitats metereològiques i les condicions com havíem d’actuar, però, encara que acabés – com tots – molt agoviada, vaig sortir satisfeta d’haver rebaixat pretensions. Deixar els castells de vuit per un dia i completar una diada de tràmit. Una diada que potser no s’hagués hagut de fer tenint en compte el poc espai que disposàvem per actuar. Potser ara tocaria valorar si cal fer castells en cas de pluja quan no es té un espai suficientment ampli per poder actuar.

Tot i els punts negatius de la jornada, cal felicitar als Castellers d’Esparreguera per l’actuació aconseguida i el xeflis que any rere any ens preparen. És una tonteria però s’agraeix moltíssim.

L'origen dels castells.

2008-07-11T09:27:00.000-07:00

Ahir al programa Mirant Amunt de Mataró Ràdio vam tenir la possibilitat de parlar uns minuts – potser massa pocs per la importància del tema – amb en Joan Bofarull dels Xiquets de Reus. Ell, el passat 2007 va rebre el premi l’ “Esperidió” que atorgaven per tercera vegada els Amics de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona per un assaig sobre el fet casteller. En Joan és una persona que des de fa anys està interessat en estudiar els orígens dels castells.

Al llibre explica els paral·lelismes que hi ha entre els castells que alcem avui i les diferents moixigangues que hi ha a les terres de València. Com el nom de la publicació indica, tracta dos temes claus. El primer sobre la història del Ball de Valencians fins al naixement dels castells. I el segon, l'anàlisi tècnica de les principals diferències que ens trobem entre les construccions de les moixigangues del País Valencià, les moxigangues religioses catalanes, el ball de valencians, els acròbates del Magreb i els castells.

En Joan va iniciar-se a estudiar sobre el món del naixement dels castells després d’un viatge a València. Allà va veure com les moixigangues – entre elles, la d’Algemesí, – tenien una sèrie d’elements que es podrien relacionar amb els castells. Només amb l’observació no era vàlida fer una teoria, i és per això que, a més de seguir en contacte amb diferents colles del País Valencià, va fer una recerca exhaustiva de documents que parlessin sobre el tema. Després de tot aquest procés, i sense tenir-ho prèviament pensat, es va posar a escriure. Finalment, aquest document de recerca va acabar sent l’any passat el guanyador del premi l’ ”Esperidió”.

Com a historiador que ha publicat un llibre científic amb una hipòtesi concreta sobre com van néixer els castells, ens vam disposar a preguntar-li sobre què en pensava de les afirmacions que havia fet el nostre regidor, el senyor Ferrando. A Reus també havia arribat la versió de l’origen dels castells segons el regidor del Partit Popular de Mataró. El reusenc ens comentava que abans que hi hagués un estudi científic sobre l’origen dels castells, hi havia molta literatura popular que donava un naixement divers als castells.

Analitzant més a fons les paraules de Ferrando, Bofarull ens comentava la combinació curiosa que havia fet el nostre regidor. Per una banda, no trobava estrany que parlés dels ibers com a creadors dels castells, ja ho havia sentit a parlar. Tanmateix, ell no havia trobat cap document que ho demostrés. Per altra banda, sobre la teoria de l’origen militar, va comentar que s’agafava una mica en pinces. De fet, durant una guerra no surt rendible que els militars s’enfilin uns sobre els altres, ja que quan els toqués lluitar estarien cansats. A més, comenta que en les guerres de l’antiguitat es passaven moltes hores observant per intentar veure a l’enemic. És per aquest motiu que Bofarull considera més lògic que els guerrers fessin torres amb pedres i no amb persones. Tot i refusar la hipòtesis del regidor mataroní, el reusenc va concloure dient que no és estrany que apareguin teories com aquesta ja que l’origen de les nostres construccions és una cosa poc estudiada.

Ens agradaria haver pogut parlar una estona més llarga sobre història, però el programa - de moment - té una durada limitada. En tot cas l'entrevista ens va servir per conèixer més a fons la seva publicació.

El llibre l’ ”Origen dels castells. Anàlisi històrica i tècnica” ens pot servir a tots plegats per conèixer més a fons d’on ve aquesta activitat que ens omple tantes hores durant l’any des d’una visió purament científica. Malgrat haver-lo fullejat per sobre, encara no me l’he llegit en detall. Espero que durant aquestes vacances d’estiu tingui la oportunitat per fer-ho.

Reus i els Xiquets.

2008-07-01T05:37:00.000-07:00

Una d’aquelles Festes Majors que val la pena anar a veure, almenys una vegada a la vida, és la Festa Major de Reus, Sant Pere. Personalment hi he anat uns quants anys perquè és una de les festes d’estiu que, en la seva globalitat, més m’agraden. Tant per la quantitat d’actes que es fan com per la qualitat. Moltes vegades s’ha dit que a la gent de Reus no els agraden massa els castells, que els hi agraden més els gegants i la resta de comparses de la ciutat (que no són poques!).

I és que després d’haver passat el cap de setmana allà, he vist com els reusencs valoren la colla de la ciutat, però els valoren com a una comparsa més. Els agrada més l’espectacle casteller que no pas una actuació com a tal. Ho explico – si algú de Reus ho llegeix, que no es molesti, són impressions que vaig tenir dissabte, i que ja havia tingut amb anterioritat altres anys – perquè vaig quedar bastant sorpresa amb l’anada a completes de dissabte a la tarda i l’actuació de lluïment de diumenge.

Dissabte, les comparses i les autoritats de la ciutat van anar a la Prioral de Sant Pere a fer les solemnes completes. Abans, però, a la plaça del Mercadal els Xiquets ens van oferir dos castells. El públic pràcticament no es va immutar. La resta de les figures de la ciutat simultàniament també anaven fent els seus balls. Em va sorprendre la indiferència del públic – que no era poc – al veure els castells dels avellanes, mentre que pràcticament embogien veient ballar el Lleó.

Més tard, a la tornada de completes, els Xiquets van oferir, com ja és tradició, el pilar caminant des de la Prioral de Sant Pere fins a l’Ajuntament. La velocitat del pilar va ser espectacular. I aquest cop, sí. Els reusencs efusivament van aplaudir els soferts Xiquets, que van aconseguir fer arribar el pilar a l’Ajuntament gairebé corrent. L’endemà es va tornar a viure una situació curiosa.

El dia de Sant Pere al matí, després de la tronada, totes les comparses i figures ofereixen els seus balls a la ciutat. La Plaça del Mercadal, tot i no estar plena perquè això és pràcticament impossible, val a dir que hi havia una quantitat notable de gent. Els últims en oferir l’espectacle van ser els Xiquets amb la seva actuació. I va ser espectacular com en pràcticament cinc minuts el Mercadal es va buidar. A la segona ronda a plaça només quedaven Xiquets, familiars i amics.

Coneixia la relació entre els reusencs i els Xiquets de Reus perquè he passat bastant temps a la capital del Baix Camp. Tot i això, encara quedo sorpresa cada vegada que estic a Reus de la relació que hi ha entre els ciutadans i els castellers. No es pot dir que no els agraden els castells, perquè seria una mentida, però si que es pot dir que no hi ha massa afició. Es miren els castells com una comparsa més de la Festa Major. Gairebé m'atreviria a dir que valoren més el pilar caminant que fan a la tornada de completes que el dos de vuit amb folre carregat que ens van oferir l'any passat per Misericòrdia.

Amb això me n'adono que a Mataró tenim molta sort. Estimem i animem a en Robafaves i a la Momerota, però també sabem valorar els Capgrossos. A més, la gent és conscient que per muntar un castell cal esperar una estona. Sant Pere és una gran Festa Major, però els castells queden en un segon pla. A Mataró tenim una gran festa major. Totes les comparses es consideren de la mateixa importància i es celebren quan toquen els mèrits de cada formació, i això m'agrada. Molt. El públic de Mataró sap diferenciar un pilar de quatre caminant d'un tres de nou amb folre, encara que cada construcció mereixi un moment diferent d'atenció.

Valls en forma.

2008-06-25T09:00:00.000-07:00

Ahir per primera vegada a la vida vaig anar conduint amb cotxe fins a Valls. Tenia ganes d’anar a la capital de l’Alt Camp des de feia temps. M’agraden les diades a la Plaça del Blat, siguin bones o dolentes. Em va costar una mica convèncer al meu pare perquè m’acompanyés a veure castells. El fet de tornar de Créteil el dia abans, celebrar la revetlla i no tenir la certesa clara que es veuria una gran actuació van ser les principals negatives que rondaven pel cap. Després d’assistir a l’actuació, però, estic molt contenta d’haver fet el sacrifici de matinar després d’uns quants dies esgotadors i amb poc descans.

Són molts els adjectius desqualificadors que hi ha gent que de manera poc meditada – o potser per desconeixença de la història - posa a les colles de Valls. Mai ho he entès. La seva forma de treballar és diferent a la nostra, però això no significa que uns fem les coses d’una manera millor que altres. Les realitats de cada lloc condicionen bastant el funcionament de les entitats. En aquest cas parlem de colles castelleres, però aquesta mateixa frase la podríem extrapolar en d’altres activitats. I és que quan moltes vegades es diu que les colles de Valls no assagen prou, que són uns suïcides, que no tracten prou bé a la canalla, que no tenen seny o qualsevol de les crítiques que sovint es senten, penso que no es té raó. Ahir es va poder viure una d’aquelles diades per fer callar a les persones que exposen els comentaris anteriors – que no són poques, almenys en l’ambient amb què em moc -, perquè a Valls es va viure la millor diada de l’any. A més, sense cap caiguda, tret del despenjament d’una enxaneta d’un dels pilars de cinc de la Colla Vella dels Xiquets de Valls.

La diada va ser ràpida i es van poder veure els millors castells de la temporada, tots descarregats. La Colla Vella, per la seva banda, va descarregar en dos dies quatre construccions que encara no havien completat: el tres de nou amb folre, el quatre de nou amb folre, el quatre de vuit amb el pilar i el pilar de set amb folre. Excepte el quatre de nou que va pujar un pèl tancat de la rengla que mirava a la Colla Joves i que un cop carregat es va d’haver de treballar de valent per descarregar, la resta no van patir en excés. Això demostra que darrera del què vam poder veure ahir, també hi ha assaig. Que soni la flauta de tant en tant és possible, però que clavin tres grans castells ho veig pràcticament impossible. Per part de la Colla Joves van començar amb un tres de nou amb folre. Aquest castell no l’havien intentat per Sant Joan des de l’any 2005. En aquella ocasió van completar tant el tres com el quatre. En segona ronda, van oferir un fantàstic cinc de vuit que va fer aplaudir fortament al públic. Segurament va ser el millor cinc de vuit vist aquest any i un dels més macos dels últims anys. Un cinc impecable, sense cap error. En tercera ronda, van fer un peu desmuntat de quatre de nou amb folre. Finalment, però, van considerar que no valia la pena arriscar més del compte i van tancar la seva actuació amb el quatre de vuit.

Tant la Vella com la Joves algunes vegades no fan els castells parats, sinó que branden bastant. Segur que ells voldrien fer-los més quiets, però això no s'aconsegueix sempre. Les dues colles, en moments puntuals de la temporada, també arrisquen més que altres formacions castelleres. Tanmateix, el seu plantejament és diferent. Ni millor ni pitjor. Segurament si el seu tarannà fos el de la meva colla, quedaria sorpresa i no m'agradaria. En el seu cas, però, no. Hi ha prejudicis i llegendes urbanes al voltant de les colles bicentenàries, que moltes no són certes. És per això que crec que abans de desqualificar aquestes colles, s'hauria de meditar què ha passat perquè no s' assolís l'èxit que perseguien. Segurament, els factors que condicionen el fracàs van molt més enllà de l'assaig i del "primitius" que poden arribar a ser castellerament parlant. Avui, però, no toca parlar d'això, sinó que només es pot felicitar tant a la Vella com a la Joves per la gran actuació que van fer ahir i per la gran lliçó de castells que ens van oferir a les persones que ahir estàvem a la Plaça del Blat.

Esperem que la resta de les grans actuacions de les colles de Valls segueixin sent iguals de bones com la d’ahir. Per les dues colles serà complicat superar els registres que van aconseguir. Malgrat tot, van deixar clar que són dues grans colles i que es mereixen estar al podi del Concurs. Personalment, espero veure-les.

El fòrum.

2008-05-30T04:40:00.000-07:00

Fa temps que intento esquivar escriure al fòrum de la Colla. Malgrat que trobo que és una bona eina per opinar, donar a conèixer algunes activitats i fer suggeriments, considero que l’anonimat ha fet que, en algunes ocasions, la gent adopti una posició defensiva i contraproduent per la imatge de la Colla.

Potser no sóc la persona idònia per dir quelcom al respecte, suposo que la meva joventut i les meves posicions crítiques amb alguns aspectes que considero que es podrien millorar, en comptades ocasions m’ha fet escriure sobre temes que són polèmics en un lloc que possiblement no és l’adequat. Ara, però, després d’haver viscut alguna experiència negativa he decidit que si mai tinc un problema o una opinió que no és l’oficial, ho vagi a parlar amb la persona en qüestió (del debat sempre se’n treuen coses bones) o simplement intento ignorar el tema. Al cap i a la fi, els castells són una activitat d'esbarjo.

Tornant a l'argument, no m’agrada l’anonimat. Les vegades que he escrit al fòrum, ho he fet amb el meu nom perquè amagant-me sota un pseudònim penso no ajuda a res. Simplement a no donar-se a conèixer, potser perquè el que es vol dir no es té prou valentia per dir-ho de forma clara. La pèrdua del respecte a les persones és una de les coses que em fa més ràbia i més quan no es té el valor de dir-ho de paraula i a la cara. En el cas que s'utilitzi el fòrum com a eina d'opinió, penso que donant a conèixer qui escriu el missatge, la polèmica pot anar més enllà de quatre lletres i traslladar-se a l'assaig. Algunes vegades les lletres s'interpreten malament. La paraula ens dóna facilitat per argumentar més àmpliament del què volem expresar-nos.

Amb tot aquest escrit no vull desqualificar a ningú, ni frenar la llibertat d’expressió que hi ha al fòrum (a alguns els deu servir d’entreteniment mentre estan a la feina, segur). Simplement crec que tots plegats hauríem de reflexionar sobre els temes que són interessants tractar-los allà, el què volem escriure, la informació que tenim i, sobretot, quina és la nostra intenció. Possiblement si reflexionem una mica abans d'escriure veurem com hi ha altres vies per aconseguir el què volem sense haver de "liar un pollastre".

Està clar que el fòrum dels Capgrossos ha d’existir, però potser hauria de funcionar d’una altra manera. Una de les solucions que m’havien passat pel cap seria proposar que per escriure comentaris al fòrum s’hagués d’estar registrat. Possiblement així evitaríem depèn quins comentaris que, amagats darrere un pseudònim, van dirigits amb la intenció de fer mal a les persones. Al mateix temps, però, quan veig les polèmiques de webcasteller.com m’adono que no és la millor opció. Quina paradoxa.

De fet, no sé quina és la solució. Aquesta segur que la té el nostre güepmestre. Només penso que seria millor que ens diguéssim les coses a la cara. Em sembla que tots som prou cívics per dialogar, segur que les nostres posicions al cap i a la fi no estan tant separades. Com popularment es diu, no hi ha res blanc ni res negre.

Pel què fa al tema polèmic candent del fòrum que és la tasca que, de moment, està portant a terme en Lluís Feliu (com que vaig decidir no escriure-hi més per parlar de castells, ho manifesto per aquí. Sí, quina tonteria deixar d’escriure a un lloc, per dir el mateix a un altre!), personalment haig de comentar que m’ha sorprès molt positivament. Tant ell com la resta de la tècnica. De la manera com s’estan portant els assaigs en aquest primer tram de temporada s’observa un lleuger canvi positiu per la nostra entitat.

Ferrando i la història castellera.

2008-05-12T14:50:00.000-07:00

Com alguns ja sabeu, la política m'apassiona. La política municipal més. El dijous passat al Ple de l'Ajuntament de Mataró es va aprovar per unanimitat de tots els grups municipals una proposta de resolució que va demanar la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya per declarar els castells patrimoni immaterial de la humanitat de la Unesco. Ja s'havia fet a altres muncipis com Molins de Rei o Vilanova i la Geltrú, a més d'haver-se aprovat el mes passat al Parlament de Catalunya.

Fins aquí cap problema, a tots ens agrada que els polítics es posin d'acord, i a tots ens agrada que parlin de castells positivament. Malgrat tot, a l'Ajuntament de Mataró va passar una cosa que suposo que no va passar a la resta de consistoris que fins ara s'ha aprovat aquesta proposta. En el torn obert de paraula que es concedeix als grups municipals, el portaveu del Partit Popular, el senyor Juan Carlos Ferrando va fer la següent intervenció:

(Com que no sé com s'adjunten fitxers de veu, he transcrit literalment el que va dir el regidor)

Senyor Alcalde ...i companys, una qüestió...eee..Senyor Penedès...eee...En primera llei dir que nosaltres ens afegim a la proposta, perquè és una proposta molt maca i que tots sentim molt profundament. Però jo vull puntualitzar un tema perquè això és...vamos a vere...fem cultura, no? És molt més antic. Els castells són una reminiscència d’un poble que hi havia a Catalunya abans dels romans. A Catalunya i a part de l’Ebre, els Ilergetes, que hi havia, que la capital era...aa..aa....Lleida, saps? I....aquesta gent va ser derrotada, per bueno...Dubio, Mandubio i tota aquesta...i resulta que van ser deportats a la Catalunya Sur, per la part de Reus i totes aquestes comarques de la Catalunya Sur. I per això és el lloc donde prové el moviment casteller. Jo crec que si tenim que parlar del tema i demanar, jo crec que és de llei reconèixer la seva antigüetat i els seus orígens, que és un origen militar. Estaven fets per la gent que vivien en planes, en les planes per exemple de Lleida, i les planes del mmm...mmmm...de l’Ebre. En que per a veure els enemics llunyans feien castells. Que era una forma diguem de divisar a l’enemic. Gràcies, jo crec que solament és de justícia recalcar-les, eh?

Suposo que no cal fer cap comentari del què el senyor Ferrando va dir. Encara que no entenc d'on va treure el regidor aquesta informació, ni entenc perquè va fer aquesta arenga com si fos un entès en el món dels castells - jo personalment no l'he vist a cap diada, cosa que si que he vist fer amb polítics de la resta de grups municipals - crec que el millor que podem fer és tenir una reunió amb ell i contrastar opinions. Els Capgrossos i el món casteller en general ens mereixem una explicació sobre la seva manera d'explicar la història. Potser anem tots errats i el què avui coneixem com a castells, van néixer així. En el cas contrari, penso que el millor que podem fer és convidar-lo a venir a un assaig, que vegi què són realment els castells i, de pas, explicar-li com ens han explicat a nosaltres els orígens dels castells.

Encara que sigui escandalós el què va dir, penso que el millor que podem fer és explicar-li el que la majoria de llibres d'història castellera i la major part d'historiadors castellers expliquen perquè aquest fet no torni a passar. Ni a Mataró ni enlloc.

La resta d'opinions que es puguin fer al respecte, les deixo per vosaltres.

Sants i Margeners m'agraden.

2008-05-11T11:56:00.001-07:00

Ahir, després d’estar una estona a la manifestació per demanar la llibertat d’en Franki de Terrassa, vam anar a Sants a veure castells. Encara que anéssim ben xopes – tot i portar paraigües ens va caure un bon xàfec a sobre – vam decidir que anar a Cotxeres per veure l’actuació de vígiles del XVè aniversari dels Castellers de Sants era la millor opció per acabar de passar una bona tarda. Malgrat que sabíem que no seria una actuació històrica i que no es veurien castells massa alts, teníem ganes de veure el famós castell femení que les noies dels Castellers de Sants fan cada any. A més, encara no havíem vist els Margeners en directe.

Vam arribar al barri dels Borinots una estona abans que comencés l’actuació. Estaven fent un taller de canalla. La veritat que va ser espectacular veure la quantitat de nens i nenes que estaven dins de les Cotxeres de Sants pujant als poms, fent pilars o enfilant-se al rocòdrom. Una mica més tard del què estava previst, va començar l’actuació. A causa de l’alçada del recinte, es van fer castells de set. Els Castellers de Sants van descarregar el tres de set, el cinc de set i el quatre de set. Tots sense problemes. Que la canalla pràcticament toqués al sostre i que no hi veiés gaire allà dalt –estaven per sobre la llum – no va ser cap problema pels més valents del barri industrial. Un cop acabada l’actuació convencional, les dones de la colla van descarregar de manera insultant – estava perfecte – un tres de sis amb el pilar. Van tancar la festa diferents pilars de quatre descarregats per diferents entitats del barri.

Per la seva banda, els Margeners de Guissona van descarregar el dos de sis, el quatre de sis amb el pilar i el tres de sis. També tots sense problemes. Encara que no fossin un nombre espectacular de camises em va sorprendre la facilitat que van tenir per completar totes les construccions. Amb poc més d’un any els Margeners estan fent uns castells macos, clavats. Ahir es va veure clar com els castells de sis se’ls han fet petits a la gent de Guissona. El quatre de set ja s'ha vist enguany carregat, a veure quan intentaran el tres. Veure una colla que ha nascut recentment i que completa les construccions de manera tan perfecta, dóna ànims. De vegades veure castells de sis executats amb la quasi perfecció que ho van fer els Margeners, és més gratificant que mirar castells alts però mal executats.

La festa d'aniversari va continuar amb un espectacle de circ i concert de rumba. Perquè si a la gent de Sants els agraden els castells, la festa encara més. Nosaltres, per la nostra banda, vam tornar a Mataró a treure’ns la roba mullada per la pluja i a descansar. Encara que en temps llunyans els Castellers de Sants fessin un pilar pel casament d’una Borbó – cosa que, per principis, ho considero una gran taca negra a la seva història– és una colla que li tinc gran admiració. En els darrers anys han demostrat un rigor i una disciplina espectacular a l’hora d’alçar castells. Enguany celebren quinze anys, però segur que en celebraran molts més si segueixen a aquest ritme. Tal com estan executant les construccions, de ben segur que aviat descarregaran castells de nou i ens agafaran. A més, són una colla dinàmica, molt dinàmica en l’aspecte social. Els de Sants es mereixen un 10 en l'activitat "extra-castellera". Realment fan enveja de les activitats que munten, com les munten i la reacció i implicació que té tota la Colla als actes. En l'aspecte social penso que ja ens superen.

Borinots, per molts anys. Seguiu així i endavant!

Donem els mèrits a qui pertany.

2008-05-06T07:14:00.000-07:00

Diumenge passat a Granollers amb diferents companys de la Colla comentàvem la poca pinya que portaven els Minyons. Si la setmana passada a Vilassar de Dalt els Castellers de Vilafranca van arrossegar pocs efectius per intentar els castells que finalment van tirar, a la plaça Porxada de Granollers podríem dir que va passar el mateix per part dels malves. D’acord, era un cap de setmana de pont i això ens excusava una mica a totes les colles. Tot i així, hem de reconèixer que nosaltres érem els suficients – potser amb cinquanta persones més ho podríem afirmar amb més rotunditat – per fer el que anàvem a fer, mentre que els Minyons sols no haguessin pogut ni intentar el dos de set.

Com la majoria de dilluns, vaig llegir-me les cròniques de les actuacions. I la veritat és que em vaig quedar sorpresa amb l’article que va publicar a l’Avui en Joan Beumala. Encara que no digués cap mentida, perquè als troncs dels Minyons hi havia més canvis que als nostres - aspecte que, d’entrada, és positiu - em va donar la sensació que donava més mèrit als de Terrassa per haver fet els castells amb recanvis, que no a nosaltres per haver complert amb els castells i amb el nombre de castellers que portàvem a plaça. Si bé és cert que poques colles poden tenir diferents recanvis en les construccions de vuit, personalment penso que és molt més meritòria la feina feta per nosaltres a Granollers perquè ho vam fer amb la serietat, el rigor i el respecte que mereixen aquests castells. Tanmateix, en aquest sentit m’ha agradat bastant més de la crònica que ens ha fet el nou cronista del Diari de Tarragona, Xavier Ribera.

Encara que algunes vegades ja hagi comentat que hi ha d’haver canvis als nostres troncs, també crec que hi ha moments en que hem d’estar contents amb la nostra manera de treballar i amb la nostra seriositat. Dissabte en va ser un gran exemple. Malgrat que l’actuació en general no fos per tirar cuets, ja que ni el públic, ni l’ambient, ni la calor van ajudar, penso que vam ser els protagonistes de la jornada. Amb tot, no desmereixo l'actuació que van fer els Minyons ni els canvis forçats que van haver de fer, sinó que simplement estic contenta de la forma com vam sortir de plaça els Capgrossos. Segurament, si la meva camisa fos lila, no hauria sortit de Granollers amb la mateixa sensació. I és que, encara que algunes persones de vegades m'ho posin en dubte, també sé valorar els aspectes positius que té la nostra Colla, que no són pocs.

Esperem que a mesura que arranqui la temporada totes les colles puguem comptar amb més persones i no haguem de fer aquestes reflexions sobre la manca de pinya a les diades, sinó que simplement ens limitem a descriure si els castells que hem vist a plaça s’han hagut de treballar més o menys.

Vilassar de Dalt no és verd, és blau.

2008-04-28T09:21:00.000-07:00

Ahir, sota un sol de justícia, vam actuar a la Plaça de la Vila de Vilassar de Dalt. Vam fer una gran actuació, la millor de la nostra història al poble. Encara que el públic no fos tant nombrós com en altres ocasions, aquest fet no va fer deslluir la diada. Els Capgrossos vam descarregar per primera vegada aquesta temporada el tres de vuit, el quatre de vuit i el dos de set. Malgrat ser els primers, tampoc van presentar masses problemes. Segurament no van ser ni de bon tros els millors castells que hem fet mai, però des de baix es van viure amb una tranquil·litat que en d’altres anys no els havíem arribat a fer als inicis de temporada.

Al nostre costat actuaven els Castellers de Vilafranca. Amb molt pocs efectius i amb la pressió que representava pels del Penedès el tres de vuit – la setmana passada els havia caigut a plaça i divendres a assaig els va cedir el tres de set net – van completar sense cap dificultat el quatre de vuit, el dos de vuit amb folre, el tres de vuit i el pilar de sis. Això sí, amb un assaig previ a un racó de la plaça. Els verds també havien anunciat el quatre de vuit amb el pilar. Finalment, però, van rebaixar pretensions.

Tot i que les dues colles fessin una gran actuació, m’agradaria destacar un fet que no em va agradar gens. Els Castellers de Vilafranca han de fer els millors castells a totes les places on actuïn, això tothom ho sap. Ahir no podia ser menys. Per aquest motiu –almenys pel meu gust – van abusar una mica massa de la colla que els acompanyava. Al quatre de vuit ja es va veure clar, sense l’ajuda dels Capgrossos a la pinya no haguessin sonat gralles. Tanmateix, els de Mataró s’hi van posar sense queixes. Si en el quatre va ser així, imagineu-vos la pinya del dos. Tota blava.

És cert que a nosaltres també ens van ajudar. Però per mi la diferència és abismal. Nosaltres érem gent suficient per intentar els castells que ens vam proposar. Ells no. Trobo una falta de respecte cap a nosaltres el fet que pràcticament tota la pinya fos blava. Ja ho han fet més cops, és veritat. Però allò que hauria de ser un fet puntual, s’està convertint en una cosa habitual. La superioritat tècnica que actualment tenen els Castellers de Vilafranca em sembla que pràcticament ningú la posa en dubte, però d’aquí a voler sortir de totes les places triomfadors sense contemplacions em sembla que hi ha un pas gegant.

Sí, potser a nosaltres ens interessa que els verds facin grans castells a Vilassar de Dalt perquè la plaça sigui més coneguda, perquè l’actuació surti a la premsa i perquè parlin de nosaltres, però per molt que els Castellers de Vilafranca tradicionalment hagin estat la colla amiga dels Capgrossos tot té un límit. Ells ens han ajudat moltes vegades, i nosaltres a ells. El suport a la pinya ha de ser puntual. La pinya d’altres colles ha de ser els cordons de seguretat i no la pinya mateixa.

Potser hauríem de reflexionar el que volem. Jo sóc la primera que vull que a la meva comarca es facin les millors actuacions possibles, però la imatge d’ahir al veure el peu del dos de vuit amb folre dels Castellers de Vilafranca em fa posar els pèls de punta, ja que el mèrit d’aquell castell va ser més nostre que seu. És veritat que un cop s’ha muntat el castell és pràcticament impossible – ni que sigui per solidaritat o per no voler que passi una desgràcia en cas de caiguda – que t’hi acabis posant, però si molts cops critiquem a algunes colles petites per la manca d’efectius que porten a plaça, també ho hem de fer amb els verds. Sort que a la plaça pràcticament no hi havia castellers d’altres colles, sinó aquella famosa llegenda que els Capgrossos són verds vestits amb camisa blava tornaria a renéixer. O és que potser tenen raó? Jo algunes vegades m'ho he arribat a plantejar.

A banda d’aquest punt negatiu de la diada, s’ha de felicitar un cop més l’Ajuntament de Vilassar de Dalt per l’aposta que fa pels castells. És un honor que any rere any convidin al nostre costat grans colles a actuar.

Jove, endavant!

2008-03-13T04:36:00.000-07:00

L’any 1994 la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona tenia possibilitats de guanyar el Concurs. Passava per una època pletòrica, una època en què podien arribar a espantar a qualsevol de les colles grans. De fet, eren grans. Tant és així que els del Cós del Bou es van haver de disputar el trofeu del certamen bianual tarragoní amb la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Per fer-ho, van optar per un castell que ningú fins a aquell moment havia intentat: el cinc de nou amb folre. El castell no el van completar. La victòria, al final, va anar a parar a mans dels rosats. Tot i així, la Jove va quedar segona, encara que la diferència en punts fos poca i els castells aconseguits els mateixos. No era una flor d’estiu que la Jove estigués a dalt de tot. Completava tripletes i castells de nou amb bastanta facilitat, així com també havia completat pilars i estructures de vuit compostes. Com a recompensa, potser una mica tard, també van anar a actuar a la diada de Sant Fèlix.

Amb els anys, els liles han anat perdent aquest gran potencial casteller que havien tingut. La desgràcia del cinc de nou del Concurs – es va lesionar greument un dels seus castellers – va passar factura als baietes. A partir d’aquest fet, la Jove va anar decaient de manera progressiva. Tot i així, la colla gran de Tarragona seguia sent la Jove. Continuava intentant castells de nou. A més del cop moral, també cal tenir en compte que a mitjans dels noranta les altres colles punteres van començar a alçar més folres i a carregar de forma més habitual castells de gamma extra. És en aquests moments, a causa de la progressió de les altres colles i del sotrac que passa la Jove, és quan aquesta deixa de ser "de les primeres". Continuen aconseguint algun castell de nou, però no amb la regularitat i aparent facilitat que els havia caracteritzat. En aquesta època també perden una quantitat de camises a les actuacions.

La temporada passada va ser la més dolenta per ells des del 1992. El seu sostre màxim va ser el dos de vuit amb folre, tot i provar en diferents ocasions tant el cinc de vuit com el tres de nou amb folre. Segurament a nivell tècnic han passat èpoques més dolentes, ja que les estructures de vuit passat Sant Magí semblava que les tenien dominades gairebé a la perfecció. Encara que algunes vegades es pugui posar en dubte les decisions tècniques preses pels dirigents de la Colla a última hora, es pot dir que a la Jove les coses no li venen de cara. Tenen mala sort. De vegades cal tocar fons per tornar a començar. El fet que els Xiquets, l'altra colla gran de la ciutat, els passés la mà per la cara ha fet que els mals resultats obtinguts tant la temporada 2007 com la del 2006 encara quedessin més remarcats. Des de feia temps, la Jove era la Colla gran de Tarragona, però tant la bona forma dels matalassers com la baixa forma dels liles han fet que la temporada passada els papers es canviessin.

Parlar d’una colla que no és la teva, és complicat ja que no acabes de conèixer quins són els motius reals de les decisions que es prenen. Des de fora, però, sembla que els components de la Jove no han sabut acceptar que ja no estan entre les primeres. Segueixen sent una colla important, però no de les tres millors. Personalment penso que mentalment molts castellers de la Jove no han fet el pas d’acceptar la realitat. Acceptar que tenen un passat recent admirable, però que ja no són aquella colla que feia ombra a qualsevol. És per aquest motiu que penso que haurien replantejar-se la seva manera de funcionar. Només ho poden fer ells. A assaig fan proves fantàstiques de castells de nou. A l’hora de veritat, a plaça, la majoria de vegades no aconsegueixen assolir aquests objectius.

Des de fora és molt fàcil opinar. Possiblement trobar-se amb la seva situació ha de ser complicat. Com pots motivar als teus castellers si no fas castells de nou? Com recuperes la il·lusió després d'una desgràcia com la viscuda? Com et pots creure que tenint els mateixos castellers ja no pots fer les mateixes construccions? Quants cops s'han de posar sisens a un castell de nou per poder-lo portar a plaça?

Esperem que aquest any, amb la nova tècnica que ha entrat sàpiguen treballar amb humilitat, amb tècnica i amb psicologia. Pas a pas. Com s’ha vist en els últims anys, la Jove pot fer castells de nou. Sembla, però, que els falti creure-s’ho. A nivell tècnic podrien ser una colla de nou, però a nivell mental falta molta feina a fer. Pel bé del món casteller i pel bé de Tarragona, la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona hauria de deixar de mirar al passat. Mirar el futur amb optimisme perquè, si volen, poden fer grans castells més enllà del dos de vuit amb folre.

Aficionats blaus.

2008-03-12T12:21:00.000-07:00

Conèixer castellers és una cosa que fa gràcia. Qui no té el veí, l’amic o el client que pregunta com van les coses per la colla? És curiós que un fenomen que a la Comarca té poc més d’onze anys, la gent se l’apreciï i se l’estimi tant. Segurament la majoria de persones del Maresme no coneixen tan a fons els castells com en d’altres poblacions que podríem anomenar de “zona tradicional”. Tot i així, s’interessen pel què han fet els Capgrossos. Suposo que per qualsevol persona que porta la camisa blava al cor és un orgull que això passi.

Fa unes setmanes vaig tenir un debat interessant amb un company de la Colla sobre això. Ell comentava que a Mataró li falta l’afició que té, per exemple, Vilafranca per acabar de tenir uns seguidors de referència. I sí, segurament és veritat que a la capital de l’Alt Penedès els castells es viuen de manera més intensa. Tant per castellers com per la gent del poble. Diàriament, quan la temporada està iniciada, a les comarques amb més tradició – jo fins i tot ho arribaria a limitar a les ciutats de Valls i Vilafranca del Penedès - la tertúlia dels bars són castells, política i futbol.

A Mataró i al Maresme segurament no hem arribat a aquest punt. Tot i així, per mi, encara que molta gent de la ciutat no sàpiga a quins llocs hem anat a actuar cada setmana ni quins castells haguem fet, és un orgull que persones no castelleres s’interessin per la colla o que, sense haver-los dit res coneguin quines són les actuacions més importants dels Capgrossos al llarg dels anys, o si la colla ja ha fet o no el castell de nou. Tot i no fer un seguiment molt intens, els ciutadans de Mataró saben qui som, què fem i a on estem.

Amb dotze anys hem fet un treball fantàstic. Ha estat feina de tothom. Des de la Colla per donar-nos a conèixer tant a la ciutat com a la comarca, tant amb les actuacions com en els tallers de canalla, així com en d’altres activitats més esporàdiques. Aquest treball també ha estat feina de la gent de la comarca. La majoria d’ells han rebut amb els braços oberts l’arribada de la colla a la seva plaça. Des del primer dia, a la majoria de localitats els vilatans ens han vingut a veure, ens han aplaudit i, fins i tot, els més atrevits s’han posat a la pinya. De manera més indirecta, els mitjans de comunicació locals també han ajudat a estendre el fenomen casteller.

Gràcies a aquests factors, i segur que molts més, els Capgrossos hem esdevingut una entitat de referència a Mataró i al Maresme. El públic i els aficionats encara els queda molt per aprendre. Encara no se’ls pot comparar amb l’afició vallenca o vilafranquina. Tot i així, és un veritable honor que cada any per festa major la plaça Santa Anna s’ompli de gom a gom per aplaudir els nostres castells. Malgrat que els nostres seguidors no tinguin un grau de coneixement sobre el món casteller màxim, és un honor que amb dotze anys hagin après i s’hagin interessat de la manera que ho han fet, ho fan, i espero que ho faran pels Capgrossos.

En comparació amb la resta de poblacions de Catalunya, podríem dir que som una colla que tenim afició. Penso que no totes les colles ho poden dir. Per mi és la millor i d’aquí a poc serà una de les més enteses. Si nosaltres seguim treballant perquè ho siguem, ells també ho faran.

Canvis a la Vella.

2008-02-20T07:35:00.000-08:00

Fa uns dies vaig llegir a les polèmiques de webcasteller que la Vella canviava de cap de Colla, que en Raül Martín deixava de ser el màxim dirigent i al seu lloc s’hi posava Domingo López. La veritat és que no hi vaig donar més voltes. Vaig pensar: “quan tinguin l’assemblea i tot sigui oficial, ja sabrem quins són els canvis”. La setmana passada, però, una companya de la Colla em va preguntar què coneixia. Com que no en sabia res, moguda per la curiositat vaig aprofitar algun dels meus contactes de la Colla Vella dels Xiquets de Valls i vaig preguntar com estava el tema.

Després d’una llarga conversa, vaig saber que era veritat. Malgrat que els estatuts de la Vella diguin que un cap de colla té un mandat per quatre anys, en Raül té intenció de plegar. Tot i així, pel què em van dir, en Domingo López no és la persona que sona com a futur líder de la Colla, sinó que és el fill del mític casteller “Xamalí” qui ocuparà el càrrec. Encara que no hi hagi res oficial, perquè fins a mitjans de març no es celebra l’assemblea, sembla que al Portal Nou hi hagi molta feina a fer. Gran part de la junta tècnica es renovarà. La temporada passada va acabar bé per la Vella, però podria haver acabat millor. Van poder descarregar el pilar de vuit amb folre i manilles, fent d’aquesta manera un castell de gamma extra i les primeres manilles des de l’any 2002, a més de tretze tres de nou amb folre. Al mateix temps, però, van tenir imprevistos amb el quatre de vuit amb el pilar o altres castells més bàsics durant la temporada.

A dia d’avui és complicat valorar si Pena serà un bon cap de colla per la Vella. Des de fora, primer ha de ser cap de colla, posteriorment l’hem de conèixer i després observar quina és la seva manera de portar la Colla i la trajectòria de la temporada. D'història castellera en té, però poca cosa sabem d'ell en les últimes temporades. Raül Martín és una cara coneguda, mentre que el fill “Xamalí” no ho és tant. Parlant de Martín, aquest és un home carismàtic de la Vella. Tot i ser un vallenc de cap a peus, cal dir que la seva família per part de mare és de Mataró. Abans de ser cap de colla ja era una de les persones conegudes arreu del món casteller. Des de fa uns anys Martín ha estat una de les figures clau dels troncs rosats. A més d’això, en Raül és - i ha estat - la típica persona de la Vella, que sent els colors i que per superar a qualsevol Colla i ser la millor, està disposat a tot. A nivell més personal, ha estat una persona no massa receptiva a l’hora de fer entrevistes, ha concedit poques entrevistes i les que fet, no ha acabat responent d’una manera clara quins són els objectius immediats de la Vella. Encara que en els últims temps Raül Martín– segurament les dues últimes temporades – hagi anunciat de manera més concreta els castells que s’assagen per portar a plaça al Portal Nou, la tendència més normal del cap de colla era fer volar coloms: "la Vella ho assaja tot per ser la millor, ja veurem què fem a plaça".

Si valorem la trajectòria de Raül Martín com a cap de colla, podem trobar dues grans etapes, entremig d’elles hi va haver Xavi Pons al capdavant dels rosats. La primera va tenir el seu punt culminant l’any 2000 amb la última victòria de la Colla Vella al Concurs de Castells de Tarragona carregant per primer i únic cop, de moment, el tres de deu amb folre i manilles per part dels rosats. I la segona que s’inicia a la segona meitat de la dècada del 2000. En ella Martín no obté uns resultats brillants, però si que recupera castells que el seu antecessor no havia aconseguit com el pilar de vuit amb folre i manilles. Tot i així, cal relativitzar la feina que ha fet com a màxim dirigent de la colla. Encara que sigui la persona que prengui les últimes decisions i qui encoratgi la Vella per tirar endavant i tornar a ser la primera, cal dir que la força real per determinar l’èxit a les places i als assaigs es troba en la gent.

Encara que Raül Martín tingui els seus defectes – com tots – de moment és l’únic cap de colla del món casteller que ha aconseguit carregar pràcticament tots els castells que s’han vist fins ara (amb excepció del tres de vuit amb el pilar). A més, tot i que des de fora sigui difícil valorar la seva manera de treballar, es pot dir que ha aconseguit mobilitzar – sobretot en la primera etapa – moltíssims castellers per fer possibles les grans construccions aconseguides.

Qui sap si Raül Martín es tornarà a posar al capdavant d’aquí a unes temporades. Des de fora sembla que tingui un poder important. Ara falta saber què passarà a partir del maig. Veurem Martín amb camisa o la deixarà a l’armari fins que arribi Sant Joan i el cridin?

Pel què fa al futur immediat de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, de moment caldrà esperar a l’assemblea per saber del cert si Pena serà el pròxim cap de colla. Desitgem un molt bon any casteller als de la camisa rosada. Queda molt camí per recórrer, però no oblidem que és any de Concurs. Com diu la dita – ja popular – “la Vella és la Vella”. No descarto un primer premi vallenc.

Dones i castells.

2008-02-14T04:57:00.000-08:00

Encara que avui la majoria de nosaltres veiem com un fet normal que la dona formi part del món casteller de manera activa, aquest fet és bastant recent. Fa dos-cents anys que es fan castells. La dona, però, fa poc més de vint anys que és part activa d’una colla castellera. La revolució es pot dir que la van començar a fer els Minyons de Terrassa. Encara que a Valls trobem algun document que ens indica que alguna noia de la Colla Vella havia format part del pom de dalt de les construccions, no és fins a la formació dels Minyons quan la dona entra de manera normal dins del món casteller.

Després que els Minyons introduïssin la dona als troncs dels castells així com també en d’altres posicions de la pinya, poc a poc les altres colles van prendre exemple dels terrassencs. Poc anys abans de la revolució malva, algunes castelleres ja formaven part de la formació del seu poble. Això sí, no sempre eren facilitats per entrar a formar part de la Colla. En el cas dels Castellers de Vilafranca ens expliquen que es va haver de votar a una assemblea si es deixaven entrar a les dones lliurement a la colla igual que qualsevol altre casteller home. Per altra banda, a la Jove de Tarragona – formació que avui hi ha una quantitat de dones important – en el seu moment també va costar introduir la dona dins la colla. Mentre que un home podia trigar dues setmanes a tenir camisa, les dones s’havien d’esperar uns quants anys per poder-la obtenir. Avui el fet casteller ha evolucionat positivament en el sentit d’incorporar la dona als castells com un fet normal.

Tot i aquest gran avenç, es pot dir que la dona en algunes de les colles (poques) encara està infravalorada. Fins fa pocs anys – jo diria que fa uns vuit – era poc freqüent veure un pis de quints amb més noies que nois a les construccions de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Avui, en les dues colles de Valls encara és difícil veure dones pujant al folre. Si mirem el gènere que predomina entre les camises rosades i vermelles de les colles de Valls, veiem que el masculí predomina de manera destacada. Personalment no considero que sigui un acte de discriminació, sinó que és un element que perdura de la tradició.

En el cas dels Capgrossos de Mataró, i altres colles de la coneguda zona no-tradicional – i fins i tot algunes del camp de Tarragona -, ens trobem que la dona té el mateix valor que un home. A la nostra Colla és tant important el rol i les funcions dels homes com el de les dones. Des dels inicis de la Colla, la dona ha tingut un pes important. Segurament sense nosaltres tindrien dificultats per fer qualsevol cosa. Un dels fets curiosos on es pot constatar que les castelleres som importants als Capgrossos és que en els primers anys de la Colla vam arribar a descarregar totes soletes el quatre de sis o el pilar de quatre, sense comptar amb cap home. Les gestes s'acomplien en aquelles històriques festes de final de temporada.

Tornant al tema i deixant enrera batalletes del passat, s’ha de dir que, en general, les colles nascudes als anys noranta la dona ha entrat de manera habitual a formar part tant del castell, com en les juntes administratives i, fins i tot, en alguns càrrecs de les juntes tècniques. Qualsevol noia amb camisa és igual de ben vista que un noi. Malgrat tot, els homes encara són els que predominen en la majoria de càrrecs. Són poques les dones que fins ara han ocupat llocs clau a les juntes, sobretot les tècniques. Tot i així, si les dones han d’arribar a ocupar una posició important en la presa de decisions, esperem que sigui per la seva vàlua i no pel fet que sigui dona. Segur que serà així.

Penso que a totes les colles els ha anat bé la incorporació de la dona en els castells, tant a nivell tècnic com a social. Quantes parelles s’han fet entre castellers? Uns quants castellers haurien de donar les gràcies a la revolució malva.
Un cop més, gràcies, Minyons!

Per més informació sobre el tema, podeu escoltar aquesta setmana el programa de castells de Mataró Ràdio, el Mirant Amunt! Entrevistes i experiències sobre les dones al món dels castells. Intervindran noies de Mataró i de Valls. A seguir el debat!

El celler.

2008-02-13T05:13:00.000-08:00

Ahir la a nit vaig acabar-me l’últim llibre del nord-americà Noah Gordon, el Celler. La veritat és que, com la majoria de novel·les d’aquest autor, la seva lectura m’ha estat amena i ràpida, amb poc més de dues setmanes l’he acabat. La diferència amb algun dels altres llibres que havia tingut entre mans – com seria el cas de l’Últim Jueu o el Metge – aquest cop la trama passava aquí, a Catalunya. Encara que el fil conductor del llibre fossin les vinyes i la història política i social de finals del segle XIX i principis del segle XX a Espanya, l’autor sense haver vist en directe una construcció castellera, en diferents moments del llibre s’atreveix a parlar de castells.

Tot i la inexperiència de l’autor en aquest àmbit, val a dir que no s’allunya en excés del què seria el funcionament d’una colla. Els castells a principis de segle segurament no eren tal com ens els narra l’autor. Tanmateix, hem de tenir en compte que és una novel·la. Si l’autor s’hagués hagut d’anar documentant detalladament sobre cada element que tractava, faltarien anys perquè és publiqués el llibre. Encara que a la majoria de castellers ens hagués agradat que parlés fil per randa d’una actuació i els seus ets i uts, penso que és una bona novel·la, si més no per donar a conèixer arreu del món el fenomen casteller. A més, quants castellers coneixem la realitat del funcionament d’una colla al segle XIX? Pràcticament els podríem comptar amb una mà. No podem ser més papistes que el papa, quan molts de nosaltres tampoc coneixem la nostra història castellera en detalls.

Pel què fa als elements castellers al llibre, m’ha sobtat veure la importància que li dóna a l’assaig. En la majoria de línies que utilitza per parlar dels castells, tracta de l’assaig. De com els Castellers de Santa Eulàlia fan proves per poder portar el castell a plaça. A un dels assaigs, una construcció cau. És cert que fa uns anys la importància dels assaigs no era tant gran com la d’ara, però per a qualsevol persona que no conegui a fons el món casteller és ideal que conegui aquesta realitat. La realitat que abans de poder fer sonar les gralles en un gran castell a plaça cal un esforç important d’assaig previ.

Seguint amb la importància de l’assaig, el que també es pot veure a la novel·la és el valor que Gordon dóna al cap de colla. Segurament ell no sabia que existia aquesta figura. Malgrat tot, també s’ha de reconèixer la feina que han fet les persones que han assessorat a l’escriptor per intentar explicar-li la realitat del funcionament d'una colla castellera i dels castells en general. La figura del cap de colla és descrita amb detall. Les funcions, el rol i el respecte cap al màxim dirigent de la colla es poden veure entre els personatges que apareixen a el Celler.

Un altre dels aspectes que l’autor té en compte a l’hora de parlar de castells és la competitivitat. La Colla de Santa Eulàlia baixa a Sitges a fer una actuació. Gordon parla de competició. Encara que no sigui la paraula apropiada, si que és cert que entre les colles existeix aquest fet de superació, ja sigui auto-superació o superació d’una colla real del seu nivell o similar. Suposo que Gordon no n’era conscient, però al final de la competició que es fa a Sitges m’agrada que s’empati una gran actuació de vuit, amb una actuació modesta amb un castell de nou. Tot i que possiblement sigui casualitat, està bé que es doni valor a una actuació completa i no només a una gran construcció.

És un orgull que un escriptor de la talla de Gordon centri una de les seves novel·les al nostre país. A més, és un orgull que faci referència reiteradament a una colla castellera. Encara que quedi molt camí per recórrer i que en alguns aspectes l’autor no descrigui els castells tal com es feien a l’època, que el fet casteller es pugui a donar a conèixer a partir de persones conegudes internacionalment és un honor. Tenim castells per anys, nosaltres treballem perquè sigui així i altres persones com Gordon treballen per fer-ne difusió.

Importants, però de vegades oblidats. Els Castells de 7.

2008-01-10T02:16:00.000-08:00

Els castells de set són els que més freqüenten a les places. Si tenim en compte que a Catalunya l’any 2007 cinquanta-dos colles han fet castells a plaça, quaranta-una han, almenys, carregat algun castell de set. Per tant, podem arribar a afirmar que els castells de set són el pal del paller del món casteller. Per les colles de sis fer castells de set els suposa mirar amunt, avançar. Per les colles de set de gamma bàsica, els serveix per consolidar troncs i treballar cap a castells més complicats. Per les colles de set i mig i vuit, els serveix per ampliar gamma i consolidar estructures de cara als castells de vuit. Finalment, per les colles de nou, els serveix per estrenar gent nova als seus troncs i treballar en les construccions compostes.

Així doncs, veiem que per qualsevol colla, ja sigui gran o petita, els castells de set són molt importants. El 2007 fins i tot les grans colles han fet castells de set a algunes actuacions clau. La gamma de set ens porta castells senzills com el tres o el quatre de set, però també castells que es podrien considerar límits com el nou de set, el tres de set per sota o, si m’ho permeteu, el dos de set. Enguany, a mà dels Castellers de Vilafranca també hem pogut veure un castell poc vist a les places. Aquest és el tres de set amb el pilar.

Tot seguit, parlarem en forma de resum dels castells de set que el 2007 s’han vist a les places. Tanmateix, com que és un tema molt complex i que dóna molt a parlar, les següents actualitzacions del blog, aniran al voltant de les estructures de set. Per motius diversos, el pilar de cinc no ha estat considerat castell. A més, a les següents línies quan es parla de castells aconseguits, només es tenen en compte les construccions descarregades.

Sempre havia pensat que el quatre de set era el castell que més freqüentava a les places. La meva intuïció ha fallat. Amb els números a la mà, el tres de set és el castell més repetit aquest 2007. Mentre que l’estructura de quatre s’ha vist fins a 208 vegades descarregat, el tres de set s’ha vist fins a 346 ocasions. Si analitzem les colles que l’han fet, el quatre l’han fet trenta-vuit colles, i el tres trenta-set. Si mirem quines han estat les colles que més han portat a plaça aquests dos castells, es pot observar com, en general, són les agrupacions que algun cop a la temporada han intentat un castell de vuit. Tot i així, les colles de set que tenen una gamma àmplia i que de ben segur treballa les estructures de vuit, també han fet un nombre considerable de castells bàsics de la gamma de set. La colla que enguany ha aconseguit descarregar més aquestes dues estructures han estat els Castellers de Terrassa.

Si deixem de banda les construccions bàsiques i ens centrem en les compostes, el cinc de set ha estat el castell més vist. S’ha completat en 217 ocasions. El quatre de set amb el pilar i el dos de set també han estat construccions que s’han vist en més d’un centenar de vegades la passada temporada. Pel què fa l’estructura amb l’espedat al mig, s’ha vist en 192 ocasions. La torre en 150. Les formacions de vuit han estat les que més vegades han fet sonar el toc d’aleta en aquests castells. Els líders en l’estructura de cinc han estat els Capgrossos de Mataró (17). El quatre de set amb el pilar altre cop els Castellers de Terrassa han estat els màxims dominadors (16). El dos de set ha estat dominat per la Colla Vella dels Xiquets de Valls (14), seguida pels Xics de Granollers (13) i els Marrecs de Salt (13). Finalment, si mirem el tres de set aixecat per sota, veiem com són els Castellers de Sant Cugat els que l’han completat més.

Aquí teniu, doncs, una primera entrega del resum dels castells de set del 2007. Tot i així, no s’ha parlat de les colles que tenen el seu màxim registre als castells de set, sobretot els bàsics. Queda pendent parlar d’elles. Perquè, com en tot, també hi ha colles petites que mereixen ser elogiades pel seu bon treball.

Temporada 2007: 83 castells de 9, 411 castells de 8.

2007-12-27T09:25:00.000-08:00

Set colles han carregat els 83 castells de nou que hem vist aquest any a les places. Tres d’elles han fet els 14 castells de gamma extra que hem vist, inclòs el pilar de vuit amb folre i manilles. 20 colles han fet l’aleta als 411 castells de vuit de l’any, sense comptar els pilars de sis i set.

Una altra temporada hem pogut comprovar el clar lideratge dels Castellers de Vilafranca respecte a les altres colles. De fet, si tornem a analitzar les construccions vistes aquest any, podem veure com 11 dels castells de gamma extra són verds. Quaranta castells de nou són dels de Cal Figarot. Uns registres que no tenen punt de comparació amb els de la resta de colles. Tot i així, s’ha pogut veure una baixada en la gamma dels verds. Enguany no han pogut anar més enllà del pilar de vuit. Ni l’esperat tres de nou amb folre i agulla, ni el cinc de nou amb folre, ni l’inassolible tres de deu amb folre i manilles han pogut veure’s traspassats per una enxaneta verda.

De la resta de les colles del conegut G-5 s’ha de destacar el pilar de vuit amb folre i manilles de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Tot i que la temporada hagi estat més modesta del què voldrien, els Minyons de Terrassa han carregat dos torres de nou amb folre i manilles. Pel què fa als Capgrossos, han demostrat que es mereixen estar amb les grans. Han tornat a descarregar la tripleta màgica, a més d’ampliar la gamma amb el quatre de vuit amb el pilar i el pilar de sis. La Joves de Valls ha fet una temporada més aviat modesta, però ha tornat a tenir un domini amb el cinc de vuit.

Quatre colles més han intentat castells de nou, però només dos li han pogut fer l’aleta: els Xiquets de Tarragona i els Castellers de Barcelona. Els primers han fet una temporada històrica completant el tres de nou en dues ocasions i la catedral en una altra. Pel què fa a la colla de la capital, a la seva última actuació de la temporada han carregat el quatre de nou amb folre. De les altres colles que han intentat castells de nou, en un cas n’hem de fer una lectura positiva, però en l’altra negativa. Els Castellers de Sants han fet una temporada espectacular on ha consolidat el dos de vuit amb folre. L’única cirereta que els ha faltat al pastís ha estat el castell de nou, construcció que si no canvien molt les coses aconseguiran. A la Jove de Tarragona, en canvi, les coses pràcticament no els hi podien anar més malament. A més de veure’s superats per la seva colla rival, no han pogut anar més enllà del dos de vuit folrat. Han vist com la seva catedral i el seu tres de nou quedaven en intents. Falta molt treball, sobretot mental, perquè els liles puguin tornar a enlluernar-nos amb els seus perfectes castells de nou.

Si traiem les colles que han fet castells de nou (o que tenen potencial per fer-ho), ens trobem que 11 colles també han fet castells de vuit. Concretament, entre aquestes onze han coronat 51 castells de vuit. Una xifra que anys enrere haguéssim quedat esmaperduts en veure-la. Cada cop són més les colles que aconsegueixen castells de vuit i els consoliden. Els Xicots han fet una de les seves millors temporades completant el dos de vuit amb folre i el pilar de sis. Els Castellers de Lleida, tot i perdre el domini del quatre de vuit, han completat en vàries ocasions el tres de vuit, per primera vegada a la seva història han intentat el seu primer castell amb folre i han completat l’espedat de sis. Els Xiquets de Reus, per la seva banda, han tornat a carregar el dos de vuit amb folre, castell que semblava que podia ser una font d’energia per tornar a fer història entre les grans. Finalment, no ha estat així. De la resta de colles de vuit s’ha de destacar el primer castell de vuit dels Castellers de Sant Cugat.

Així doncs, podem veure com cada cop són més les colles que aconsegueixen fer castells de vuit. Ens trobem davant d’una colla líder, els Castellers de Vilafranca, que tot i ser la primera no aconsegueixen tot el que voldrien. A banda Vilafranca, s’ha de destacar les colles que estan en progressió. Aquestes sembla que siguin els Xiquets de Tarragona i els Castellers de Sants pel què fa a les colles de nou. I els Castellers de Sant Cugat i els Castellers de Lleida pel què fa a les de vuit. Tot i això, cada temporada és un món i fins l’any que ve no podrem veure si aquesta progressió que hem vist enguany és una flor d’estiu o és un treball de futur.

Un resum de la temporada de les colles de vuit i nou més aviat objectiu, massa verd pel meu gust, però els números demostren que destaquen respecte les altres colles. L’únic que es podria discutir és si els seus castells tenen més mèrit que el de les altres colles, però això és un tema que queda pendent.

A Tarragona, Xiquets.

2007-12-22T06:57:00.000-08:00

La setmana passada vaig anar a parlar sobre les colles universitàries a Mataró Ràdio. Quan ja acabàvem l’entrevista, em van demanar que fes un resum de la temporada. Tenia pocs minuts i la veritat és que encara no havia fet aquesta reflexió. Simplement em va sortir que, per la majoria de colles havia sigut una temporada continuista. Llavors va venir la pregunta: “Què destacaries?” Tot i pensar en els Margeners, perquè la setmana anterior havien descarregat el seu primer castell de set, directament em van venir al cap els Xiquets de Tarragona.

És curiós. Enlloc de pensar en la temporada que havien fet les quatre grans, em va venir a la ment una colla mitjaneta. De fet, sempre he tingut una estima especial per les colles de la capital del camp. El motiu el desconec, suposo que perquè des de ben petita ja em van acostumar a veure les llargues diades de Sant Magí a la Plaça de les Cols i viure-les pràcticament com a meves. A Mataró encara no es feien castells. Llavors la Jove feia tripletes màgiques – i no triletes! – i Xiquets anaven al darrere. Com gairebé en tot, sempre he anat amb el bàndol dels perdedors. Els matalassers eren la colla que lluitava per arribar als peus de la Jove. A més, els Xiquets eren la colla històrica de Tarragona. La primera.

Tornant al tema, haig de dir que estic molt contenta de la temporada que s’ha vist a Tarragona. Els Xiquets han pogut demostrar que són una colla que si treballa i la gent respon, saben fer les coses tan bé com els del Cós del Bou. Tot i començar la temporada 2007 amb canvis a la tècnica, en Joan Sala ha sabut portar la colla molt bé. Han acabat consolidant el dos de vuit amb folre. Van carregar una tres de nou amb folre per la diada del diumenge abans de Festa Major – cosa que pocs dels espectadors ens crèiem que aconseguirien – i, per si a algú no li hagués quedat clar, el van descarregar per Santa Tecla. Unes setmanes més tard, van aconseguir un fantàstic cinc de vuit a la seva diada. Així doncs, els matalassers han tancat una temporada històrica on la seva superioritat respecte a la Jove s’ha consolidat. D’acord, si s’ha de ser una mica més objectiu cal dir que la temporada a la Jove no li ha anat gens bé. Recordem que des del 1992 no feia una temporada tan dolenta.

Esperem que tinguem matalassers amb aquest potencial que han mostrat les últimes setmanes de la temporada per molts anys.

Què votaré?

2007-12-08T07:15:00.000-08:00

Al Març tenim eleccions generals. Els nostres carrers a dia d’avui ja estan plens de cartells pre-electorals on els candidats mostren la seva cara més amable, als diaris els polítics ja comencen a parlar de possibles pactes i per la televisió alguns ja s’aventuren a fer promeses.

L’Assemblea que cada any es celebra abans de començar la temporada és l’òrgan on tots els Capgrossos tenim l’opció de ser escoltats pels assistents. Aquest any serà el 19 de gener. Tornant al símil anterior, tot i que sé que no es pot comparar, crec que ens falta assemblar-nos una mica la classe política. Només una mica, i en alguns aspectes. No en tots. No cal arribar al seu extrem. Les dimensions, la importància del què es vota, la logística dels candidats està clar que no és la mateixa.

Tot i tenir molt clar que a la Colla pots donar la teva opinió quan vulguis, però crec que falta la voluntat de donar informació al gruix de tots nosaltres. Hi ha temes que no cal que els conegui tothom, hi estic d’acord. Però penso que en els temes vinculants s’hauria de fer una espècie de campanya electoral. Els Capgrossos no podem anar a l’assemblea sense saber què anirem a votar. És cert que tenim els estatuts penjats a la pàgina web, però si volem conèixer les candidatures que es presenten, de qui està composada la junta que es presenta, o la votació d’algun tema d’actualitat, si no preguntes, no ho saps fins dos minuts abans de l’elecció.

De la mateixa manera que els polítics fan mítings explicant el seu programa, des de la Colla s’hauria de donar a conèixer els punts que es tractaran i les alternatives que tenim. Si bé és veritat que no cal un míting – d’arengues ja en tenim al final de cada assaig -, si que hauríem d’anar al lloc de la votació amb una idea clara del què anem a decidir.

Tots podem estar indecisos per no saber si el que anem a votar serà el millor. El que no em sembla bé és que la indecisió vingui donada per la manca d’informació. No hauria de ser així. Els Capgrossos hauríem de poder anar a l’assemblea amb els punts que hem de votar decidits. Saber què es tractarà, què s’ha de votar, les possibles alternatives que hi poden haver, les llistes, les opcions i els candidats que es presenten, etc. Tot és prou important perquè tinguem un temps de meditació per tenir més clar quina ha de ser la nostra posició. Els discursos de l’assemblea han de servir per refermar els nostres vots, no per decidir-los.

Per mi és molt més atractiu saber què aniré a votar, que no pas em donguin una revista, la veritat.

Ens veiem el 19 de gener, sabent o no què s’anirà a decidir!

UAB, de 7.

2007-11-30T09:18:00.000-08:00

Passades les dues del migdia, diferents estudiants universitaris de Catalunya van posar-se la camisa de la colla castellera de la seva universitat i es van començar a fer castells. Quatre colles sota els noms Ganàpies de la Universitat Autònoma, Arreplegats de la Zona Universitària, Xoriguers de la Universitat de Girona i Marracos de la Universitat de Lleida van alçar diferents construccions de cinc, sis i set pisos.

Observant les cares que hi havia entre les camises de les quatre colles, vaig veure com la gran majoria d’ells eren castellers de colles “convencionals”. Des de Castellers de Vilafranca fins a gent de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, passant pels Xiquets del Serrallo. Fins i tot hi ha castellers que alcen castells més alts amb la Colla Universitària que amb la seva colla habitual. Em ve al cap una companya dels Matossers de Molins de Rei. Curiós.

Canviant de tema, voldria denunciar que des de la universitat no hi ha una clara voluntat per donar a conèixer el món dels castells, si fos així les colles tindrien molt més reconeixement i en formarien part moltes més persones “no castelleres”. El problema, vist des de fora, sembla que vingui donat per part de les dues bandes. Per la universitat i pels castellers. Una idea – el fet de donar a conèixer els castells al món universitari – que podria haver estat molt bona, ha acabat convertint-se en un espai de trobada entre els joves de les diferents colles que estan estudiant una carrera universitària. La llàstima és que per tot plegat, i per fer veure que la institució de la universitat dóna importància a les iniciatives dels estudiants i a les tradicions catalanes, acabin donant crèdits de lliure elecció per practicar castells.

Tornant a la diada que es va viure ahir, cal dir que després d’uns quants anys veient-se castells amb enxanetes majors d’edat, la UAB es va convertir en una universitat de 7 gràcies als Arreplegats. És una llàstima però no podran fer una placa en commemoració al quatre de set perquè a l’espai de gespa on es feia l’actuació no hi ha parets. Una pena, segur que al rector li sabrà greu.

Decepció a Terrassa.

2007-11-19T02:44:00.000-08:00

Com cada any, el tercer cap de setmana de novembre es celebra la diada dels Minyons. Enguany es celebrava la 28a. En principi, l’actuació no es presentava tan atractiva com altres anys, potser per això la plaça no estava tan plena com en d’altres ocasions. Pel què fa a les colles convidades semblava que el Raval de Montserrat podria ser una bona plaça per acabar la temporada, ja que en principi les dues colles volien portar castells que aquest 2007 encara no havien aconseguit. Els Xics esperaven poder intentar el 2 de 8 amb folre i els Castellers de Barcelona el 4 de 9 amb folre.

L’actuació va començar passades les dotze del migdia. Com és habitual, van obrir plaça els amfitrions. Els Minyons volien descarregar el seu primer 2 de 9 amb folre i manilles de la temporada. Ja n’havien carregat dos, a Vilafranca i a Girona. Havien fet un altre intent a Barcelona. Just quan l’enxaneta es disposava a fer els tres passos, el castell va cedir a nivell de sisens. A la ronda de repetició els Minyons van encarar un tres de nou amb folre que van descarregar sense problemes. A la segona ronda, els egarencs van tornar a apretar l’accelerador i van muntar el 5 de 9 amb folre. La construcció va pujar mogudeta però sense deformacions. A l’entrada dels dosos ja es va fer evident que el castell tindria grans dificultats per poder-se descarregar. A més de mogut, la banda del dos estava més alta que la del tres. Tot i així, la valenta canalla lila va seguir amunt. L’enxaneta va poder fer la primera aleta, però quan es va disposar a fer la segona, el cinc va cedir pel pis de quints. Destrossats moralment, els Minyons van passar ronda i van tancar la seva actuació amb un 4 de 8 i dos pilars de cinc.

La segona colla a actuar van ser els Xics de Granollers. El fred i els últims assaigs van fer que arribessin a Terrassa amb un programa no tan ambiciós com el públic s’esperava. Els de Granollers van completar el 5 de 7, el 2 de 7 i el 4 de 7 amb el pilar. Així doncs, els de la capital del Vallès Oriental van fer la mateixa actuació que havien dut a Mataró dues setmanes enrera. Els tres castells no van tenir cap dificultat. Terrassa, doncs, no va poder veure el gran intent esperat de 2 de 8 amb folre dels morats però tampoc va poder veure un castell de vuit per part dels Xics. La plaça és mereixia quelcom més. Una decepció, la veritat.

Els tercers van ser la colla degana de la ciutat comptal. Els Castellers de Barcelona, uns habituals en aquesta diada, es presentaven a Terrassa, com sempre, a donar el millor d’ells mateixos. Així doncs, no podien obrir de cap altra manera que amb el castell estrella: el 4 de 9 amb folre. Ja l’havien provat a la Mercè, però sense èxit. La construcció va pujar serena però un pèl tancada a nivell de quints. A l’entrada de dosos, el problema es va accentuar més ja que els sisens pràcticament es tocaven entre ells. La canalla, però, va decidir pujar amunt. Després d’uns anys, els Castellers de Barcelona tornaven a fer l’aleta a un castell de nou. La pena va ser que just després de la carregada, la canalla es va despenjar i el castell va cedir amb ella. En segona ronda, els vermells van seguir fil per randa el que tenien previst. Van muntar el dos de vuit amb folre. La pujada molt lenta i amb dificultats de l’aixecadora va fer que el castell finalment es desmuntés. A la ronda de repetició, encara que va ser una mica més treballat, el van desacarregar sense problemes. Els Castellers de Barcelona van tancar la seva millor actuació dels últims anys amb un 3 de 8 que no els va suposar cap problema.

Així es tancava la 28a diada dels Minyons de Terrassa. Una diada que va durar més de tres hores, que en cap moment va tenir ritme. A més que el fred i la mala sort van fer passar factura a la Colla local. La nota positiva se la van endur els Castellers de Barcelona, la pena va ser l’espectacular caiguda de la canalla. Avui la caiguda ja ha tingut repercussió a la premsa. Un oient del món a Rac1 de Reus ha fet una crítica severa als responsables dels Castellers de Barcelona. És una llàstima que des de la ignorància es pugui opinar faltant el respecte als tècnics de la Colla. De ben segur que si els de Barcelona haguessin sabut que el castell hagués caigut d’aquella forma, l’haguessin tirat avall.

La fauna pinyaire.

2007-11-15T11:50:00.000-08:00

Els pinyaires són una espècie molt diversa i no se’ls pot posar a tots en un mateix sac. Són tan diversos com curiosos. Tot i així - si em permeteu -, els classificaré. De l’observació de la magnífica fauna de la meva colla han sortit aquests resultats:

Els pinyaires de soca-arrel. Es caracteritzen per anar amb la faixa sota el braç. Bé, sota el braç mentre no estan a alguna plaça. Quan estan dins l’ambient casteller són els primers d’enfaixar-se. Se’ls podria considerar uns obrers de la pinya ja que sempre estan allà quan alguna colla els necessita. Sí, no en tenen prou en posar-se a la pinya de la seva pròpia colla. Potser alguns d’ells fan col·lecció de pinyes. Bromes a part, aquest col·lectiu està format per gent habitualment jove, a més de gent que ha fet poques rentades a la camisa. A aquest grup no els fa falta que el cap de colla els digui: “Nois, a fer pinya a l’altra!” Perquè ells ja hi són dins. En general, no tenen prejudicis, formar part d’una colla castellers és el millor que els ha passat. No creuen en la rivalitat, prefereixen conèixer l’ambient casteller des del nucli de la pinya, sempre, però, defensant a mort els valors i les decisions de la seva pròpia colla.

Un segon bloc és el que està format pel que es podria anomenar pinyaires de dos colors. En general, són castellers bregats. Porten un munt de castells a l’esquena. Són molt fidels a la seva colla i anys enrere segurament que havien format part dels super pinyaires. Tenen un lloc clau a la pinya de la seva colla. La seva edat i la seva experiència no els permeten fer totes les pinyes que voldrien. Algun cop al cap o algun ensurt després d’una caiguda és el que els va fer decidir no posar-se a les pinyes de totes les colles del país. És per aquest motiu que agafen la seva colla de referència – a la que li tenen una admiració gairebé malaltissa - i li són molt fidels. Sempre que no tinguin una actuació amb la seva colla, aniran a fer pinya a la colla de referència. Normalment aquesta colla de referència acostuma a ser una de les colles grans del món casteller. Als sopars de la colla admirada molts d’ells hi són convidats. Si no estigués mal vist, segurament que molts d’ells tindrien dos camises a l’armari. De totes maneres, alguns tenen la samarreta. Els agrada que el seu esforç i dedicació sigui reconegut.

El tercer grup està format pels pinyaires esporàdics. Pocs cops han estat a la pinya de la seva pròpia colla. Normalment són gent que forma part del tronc. A alguns d’ells els encanta fer-se veure. No es posen mai al nucli de la pinya. Si per obligació o per canviar d’hàbits decideixen fer pinya, ho fan donant mans. Sempre han de poder mirar amunt. Si tenen l’ocasió aprofitaran per comentar el castell amb la persona que tinguin al costat. Si el castell no va massa bé, preferiran cridar i donar ànims als seus compatriotes del tronc.

Ens trobaríem amb un grup format pels ex-pinyaires. Algun cop enyoren el seu passat, però quan reflexionen veuen que el seu futur és molt millor. Normalment són gent ambiciosa. Ja no fan castells tocant de peus a terra, sinó que ara formen part del folre i les manilles. És cert que la majoria d’ells gaudeixen d’una qualitat física més que acceptable. De vegades, però, volen massa amunt. El seu nivell superior – es pensen que formen part de l’elit castellera – fa que només es posin a les seves pinyes. Quan actua una altra colla (sobretot si fan folres), prefereixen quedar-s’ho mirant per fer els comentaris tècnics del castell. Per sort, s’ha de dir que aquest nucli és bastant reduït. Fins i tot m’atreviria a dir que està en vies d’extinció.

Finalment trobem un grup molt divers on hi ha personatges de tot tipus. La gent d’aquest grup, però, tenen una característica comuna: només és posen a la pinya de la seva Colla. A la de les altres Colles només s’hi posaran en ocasions comptades, quan sigui quasi d’obligat compliment. Dins d’aquest grup, hi trobaríem els homes que quan acaba el seu castell van a remullar-se la gola amb una bona cervesa, els personatges que vagin a on vagin sempre troben algun conegut a la plaça (això fa que no es puguin posar a les pinyes de les altres colles perquè aprofiten quan no actuen per xerrar), la gent més gran de la colla i aquelles persones que es podrien considerar talibanes ja que només es posen a la seva pinya perquè creuen que els castells es fan amb la seva colla.

I què n’és de bonic que hi hagin tots aquests tipus de pinyaires, no? Ja ho diuen, de la pluralitat en surten les grans coses. De la pluralitat surten els grans castells.

Ens pots donar un cop de mà?

2007-11-15T02:38:00.000-08:00

Cada cop és més habitual que t’agafin de la camisa per posar-te a la pinya d’una altra colla, vulguis o no. Hi ha dos estils d’obligació; quan t’obliguen els de la teva colla o quan són els de la Colla que necessiten ajuda que et criden.

Normalment quan ho fa la colla que intentarà el castell, sempre et fan la proposta de manera més amable. Evidentment s’ha de posar l’excepció d’uns que van de verd. Quan és la teva colla que t’obliga a posar-te a la pinya de les altres colles, la cosa no és tan amable. A més, quan es dóna aquesta situació és perquè vas curt de gent. Per tant, tenim un problema. Volem fer un castell, una construcció que sense ajuda no podríem fer sols.

D’acord, per fer grans construccions es necessiten molts castellers, i és normal que les colles no puguin arrossegar efectius a tot arreu. Si anem per les places es pot veure que ningú se’n salva. Ni les Colles de Valls que s’havien caracteritzat per fer els castells només amb la seva gent. Això s’ha acabat. El que ens hem de plantejar, doncs, és com volem que siguin les actuacions i els nostres castells.

Hem de fer grans diades a tot arreu? Hem de fer els castells en funció de la gent que portem o comptem amb la gent de les altres colles? Els castells són tronc i canalla o també hi incloem la pinya? Hem de fer els castells sols però amb els cordons de suport amb camises d’altres colors? El suport ha de ser puntual? Els principals castells de la Colla s’han de fer sense ajuda? Hem de tirar un determinat castell per superar a algú?

Un munt de preguntes que si hagués de respondre, m’acabarien contestant: “si fos per tu, estaríem fent castells de set”. Per cert, no seria el primer cop que m’ho diuen.

Anem a l'Escorxador. I els castells?

2007-11-12T07:49:00.000-08:00

Marxar del Joanot fa una certa pena. S’hi han viscut moments de tots colors. Si ens posem a pensar, alguns de nosaltres hem crescut allà. De fet, els Capgrossos ens hem fet grans al Joanot. Una espècie de nostàlgia però també d’alegria s’apodera a l’hora de parlar del nou local. Alegria perquè seguim avançant no només a nivell de construccions com a Colla, i alegria perquè el nou local suposarà una nova etapa per tots nosaltres.

Assajar a una escola i tenir la seu administrativa lluny segurament no és la millor manera de funcionar. Tot i així, s’ha de valorar el que hem tingut fins ara. El Joanot, tot i no ser un equipament exclusivament casteller, ha acomplert – i amb bona nota – aquesta funció. Dos patis; un per assajar i l'altre perquè jugués la canalla, un porxo, un balconet per fer els discursos, un espai tancat per assajar la canalla i per quan fa fred, etc. No ens podíem queixar.

A partir de l’any que ve assajarem a un lloc nou que fins ara pocs de nosaltres teníem visualitzat. Avui – espero canviar d’opinió al març – penso que l’espai casteller (ententent-lo a allà on es pareixen els castells, a on es fan les proves) era molt millor al local que vam deixar la setmana passada.

Després de la visita guiada que ens van oferir en Toru i l’Àlex Miralles, ja sabem a on s’ubicaran les coses. Fer unes valoracions vàlides a dia d’avui és una mica arriscat. Segurament d’aquí uns mesos es veurà tot més clar. La primera impressió que vaig tenir és que el somni del local ja és real. Sí, de fet és una pensament una mica estúpid, però va ser aquest. Tot i així, vaig sortir amb la impressió que tenim un espai amb molts departaments, però excessivament petit per fer l’activitat que ens uneix: els castells.

Està molt bé que la massatgista tingui una gran sala per fer massatges, està molt bé que els grallers tinguin una sala gran insonoritzada, està molt bé que tinguem una biblioteca. Però realment seran útils aquests espais? Hi haurà vida al local més enllà dels dies d’assaig? Serà un espai viu? Realment és això el que necessita la Colla? Tinc claríssim que tant els grallers com la gent d’arxiu necessiten el seu espai, però i l’espai de tot plegats? Si no tenim un lloc prou ampli per assajar, tindrem un gran local però ens faltaran els castells. Si l'any que ve fa caloreta, no tindrem problemes perquè aviat podrem assajar a fora. Si no és així, patirem. Ja per últim, a on deixarem la canalla mentre la pinya i el tronc fem proves? Fins ara no molestaven, però a partir d’ara tinc ganes de veure qui els farà callar. Penso que els assaigs que haguem de fer a dins seran agoviants. Això sí, que la xarxa mecànica i el terra calent no falli.

Després de la visita tinc la sensació que tenim un local molt elistista, però poc pensat per la Colla en global.

Us proposo un repte: fem el 3 de 9 amb folre sota teulat al nou local.

Capgrossos, genials!

2007-11-08T02:39:00.000-08:00

Fa poc més de 9 mesos crec que cap capgròs es podia imaginar que faríem una temporada com aquesta, gairebé superant la nostra millor temporada fins avui (la del 2004). De fet, a nivell de construccions només ens ha faltat descarregar el pilar de 7 amb folre.

Vam començar l’any amb l’incertesa de no saber quina reacció tindria la gent de la Colla. Els castells de vuit van costar d’arribar. Dues baixes clau al tronc van fer que costés més intentar-los. Tot i així, a Sants vam descarregar la primera jardinera. Més tard, a Premià vam descarregar una treballadíssima catedral. Això donava a entendre que el treball que feia mesos s’estava fent a l’assaig, es podia veure a plaça. Això sí, amb molts més nervis dels habituals. S’acostaven les Santes i tothom demanava a crits el tres de nou amb folre. Va arribar el dia i al costat dels Castellers de Vilafranca i dels Xiquets de Reus vam descarregar després d’un any un castell de nou a Mataró. Aposta personal perduda, però això ja és un altre tema. Després de les Santes, arribaven les vacances.

El segon tram farcit amb unes actuacions d’envejar va arribar. Segurament a algunes actuacions com Reus o el Prat no vam estar a l’alçada de la Plaça, però qui hagués firmat aquests castells al principi de la temporada? La traca final que tots esperàvem va arribar a Vilafranca. De fet, però, sense la gran actuació de Lleida i el pilar de sis descarregat a Girona, a la capital de l’Alt Penedès no haguéssim fet aquesta gran actuació. El tres de nou amb folre i el cinc de vuit la majoria de nosaltres sabíem que els descarregaríem. El que ningú s’ho creia era que el quatre de nou amb folre el féssim, i a més, amb aquella facilitat. Els Capgrossos tornàvem a omplir una pàgina de la nostra curta història. Però la cosa no acabava aquí. L’últim dia al Joanot Martorell es va omplir de cares antigues i noves. Allà es va constatar que no podíem acabar la temporada sense la cirereta del quatre de vuit amb el pilar. Un altre cop, tota la colla de forma unànime demanava aquest castellàs. Després d’un intent desmuntat, el vam carregar. Una carregada que no va ser celebrada per la Colla. Va ser la primera caiguda de la Colla de l’any. Però quina colla voldria que totes les caigudes fossin com aquesta?

Resumir la temporada amb poques línies és complicat. En aquest escrit pràcticament només s'han tingut en compte les construccions, però també s'hauria de tenir en compte l'esforç de tota nosaltres. Ja vindrà.

Resultats finals: tres tresos de nou amb folre, un quatre de nou amb folre, un quatre de vuit amb el pilar carregat, sis cincs de vuit, vuit dos de vuit amb folre i un pilar de sis. Uns resultats que a dia d’avui encara costen de pair!